La cessation de la chimiothérapie pour le traitement de l'adénocarcinome pancréatique avancé : recherche de facteurs prédictifs de mort imminente

Dans cette étude rétrospective, nous reportons des données relatives à la chimiothérapie chez des patients atteints d'adénocarcinome pancréatique avancé, avec attention à la durée du temps qui passe entre le dernier traitement et la mort. En outre, nous analysons des paramètres cliniques et de laboratoire, enregistrés à la dernière chimiothérapie, avec le but d'identifier des facteurs de risque pour un décès proche. L'analyse rétrospective est effectuée sur des patients avec adénocarcinome pancréatique avancé, qui ont bénéficié au moins d'une ligne de chimiothérapie. Nous avons enregistré les données concernant la chimiothérapie (régimes, lignes et date de la dernière administration) et avons choisi et enregistré des facteurs cliniques et de laboratoire, qui étaient récoltés à la dernière chimiothérapie (performance status, présence d'ascite, hémoglobine, leucocytes, plaquettes, bilirubine totale, albumine, LDH, protéine C-réactive et Ca19-9). Des analyses statistiques (univariée et multivariée) sont effectuées pour étudier la relation entre ces facteurs et le temps de survie, à la recherche de facteurs prédictifs de mort imminente. Nous avons analysé les données de 231 patients: hommes/femmes, 53/47%; métastatique/localement avancé, 80/20%; âge médian 66 ans (gamme 32-85). Tous les patients sont décédés à cause de la progression de la maladie. La survie globale médiane est 6.1 mois (95% Cl 5.1-7.2). Lors de la dernière chimiothérapie, le performance status est 0-1 pour 37% et 2 pour 63% des patients. Cinquante-neuf pour cent des patients reçoivent une ligne de chimiothérapie, 32, 8 et 1% reçoivent des chimiothérapies de deuxième, troisième, quatrième ligne, respectivement. L'intervalle entre la dernière administration de chimiothérapie et le décès est <4 semaines pour 24%, 4-12 semaines pour 47% et >12 semaines pour 29% des patients. La survie médiane à partir de la dernière chimiothérapie jusqu'au décès est 7.5 semaines (95% Cl 6.7-8.4). L'ascite, la leucocytose, des valeurs élevées de bilirubine, LDH, protéine C- réactive et Ca19-9, et des valeurs abaissées d'albumine sont associés à une survie plus courte à l'analyse univariée; néanmoins, aucun de ces facteurs n'est corrélé à la survie de façon significative à l'analyse multivariée. Nous en concluons qu'une proportion significative de patients avec adénocarcinome pancréatique avancé reçoit la chimiothérapie dans le dernier mois de vie, et que les paramètres cliniques et de laboratoire enregistrés à la dernière chimiothérapie ne prédisent pas une survie plus courte.

Experiència dels excuidadors i excuidadores principals informals que han tingut cura d'un familiar vell amb demència després de la seva mort

El treball aquí exposat té com a objectiu conèixer i comprendre l’experiència dels excuidadors i excuidadores principals informals que han tingut cura d’un familiar vell amb demència després de la seva mort. Es plantegen les hipòtesis i els objectius generals i específics. S’hi exposa també, la justificació del tema, l’interès, la rellevància a nivell social i professional, i la seva aportació en el món de la salut. En l’apartat de l’estat de la qüestió i la fonamentació conceptual, després d’una revisió bibliogràfica sobre el tema, es descriuen els diferents apartats que formen part del marc teòric: perfil de la persona gran dement que rep cures informals , el perfil dels cuidadors/es, les conseqüències de tenir cura d’una persona dement, l’estat dels excuidadors/es després de la mort del familiar vell amb demència i el procés de dol. El segon apartat inclou la metodologia, i el mètode d’investigació. A més, inclou les matrius d’anàlisi del contingut i del discurs, i es plantegen els resultats en funció dels objectius marcats. En la discussió, a partir de les dades obtingudes, es realitza la seva anàlisi, s’interpreta el resultat i es contraposa amb altres estudis consultats. Finalment s’exposen les conclusions per resumir la informació obtinguda i la metodologia utilitzada. Es realitza una reflexió sobre els aprenentatges adquirits i les aportacions del treball i s’apunten noves vies de recerca. En les referències bibliogràfiques s’especifiquen les fonts consultades i en els annexos hi consten els models d’entrevista i de matriu per a l’anàlisi de dades, el full de consentiment informat i també el buidatge i l’anàlisi de les entrevistes.

L' Impacte de la mort en estudiants d'infermeria durant el seu primer període de pràctiques

La mort i el procés de morir són fets quotidians en les persones grans i, conseqüentment, en els centres sociosanitaris, on bona part de les persones usuàries són d’edat avançada. Tot i que es tracta d’un fenomen natural que s’inclou dins del cicle vital de les persones, en la nostra societat la mort encara provoca rebuig, por, ansietat, tristesa i inquietud. En aquest marc, les estudiants1 d’infermeria són un col·lectiu que poden patir especialment l’impacte de la mort. Primer, perquè com a membres de la societat tenen interioritzat el codi social preestablert envers aquest tema i, segon, perquè durant la seva formació estan en contacte amb persones que estan al final de la vida i poden presenciar vivències de mort. En el primer període de pràctiques dels estudis d’infermeria, les estudiants han de fer front a diverses situacions del dia a dia fins aleshores desconegudes. Els conflictes interpersonals amb l'equip de treball i la inseguretat sobre les habilitats i les competències professionals són alguns dels aspectes que acostumen a viure amb més tensió. Tot i això, el que més impacte els provoca és la cura de les persones al final de la vida. Davant d'una situació de tensió, la persona viu un component estressor, que suposa el punt d’inflexió. A partir d’aquí s’activen els components adaptatius, que és el que emocionalment fa que la persona pugui fer front a aquesta situació estressant. A més, hi ha un component de suport, que són les ajudes que té. Segons com es treballi el component adaptatiu farà que la persona reaccioni en un futur de forma més automàtica i inconscient o, al contrari, que la persona respongui de forma més conscient i intencionada. El present treball està concebut per comprendre quins elements psicosocials – components estressors i components de suport– poden afectar a les estudiants que presencien la vivència de la mort de malalts geriàtrics terminals en el primer període de pràctiques en un centre sociosanitari. S’ha dissenyat un estudi descriptiu transversal quantitatiu, de caràcter exploratori, per tal de descriure la freqüència i algunes característiques psicosocials al voltant de la mort en estudiants d'infermeria en el seu primer període de pràctiques, tant a nivell personal com a nivell professional. La mostra de l'estudi són 65 estudiants, la majoria són dones d'entre els 18 i els 29 anys –més d’un 90%–. Els resultats indiquen que un 80% dels futurs professionals estudiats han patit la mort d’alguna persona significativa al llarg de la seva vida; d'aquests, gairebé un de cada quatre presenta dol complicat. Quant a la vivència de mort en les pràctiques, el 83% l'ha experimentat. Tot i aquest elevat percentatge, no totes les experiències tenen una connotació negativa. En prop de la meitat dels casos, les morts són percebudes com una experiència enriquidora i natural. Els components estressors més impactants que les estudiants han viscut durant les pràctiques per la mort d’alguna persona malalta són: la reacció de la família del finat, el patiment que es genera al seu voltant, algun signe o símptoma físic experimentat pel malalt al final del procés, i la pròpia reacció emocional. Els components de suport expressats són: saber gestionar les pròpies emocions, tenir més formació sobre relació d’ ajuda i empatia, tenir més formació en control de símptomes i comunicació, per atendre usuaris –tant malalts com familiars- i que algú els informés i orientés en el procés. Altres resultats a tenir en compte són que la població estudiada té més preocupació o inquietud per la mort i el procés de morir de la persona estimada i menys per la pròpia mort. A més, tot i que la meitat no hagués escollit geriatria com opció a les primeres pràctiques clíniques, gairebé tot el grup estudiat ho recomanaria després d'haver viscut l'experiència. Les implicacions pràctiques d'aquest estudi porten a pensar que es pot reorientar la informació i preparació que es dóna a les estudiants d’infermeria abans del primer contacte amb la realitat dels centres sociosanitaris, així com també el paper de formació i suport que pot fer tant la persona tutora de pràctiques com les infermeres de referència dels diferents centres. En conclusió, caldria dissenyar estratègies formatives i de suport entorn a la preparació psicològica personal de l’estudiant; entorn a l’acompanyament, les cures pal·liatives i el dol; i valorar la seva eficiència en el futur.

Émergence du moi cérébral de Theodor Meynert à Antonio Damasio = Emergence of the cerebral self, from Theodor Meynert to Antonio Damasio

Antonio Damasio's works have brought emotions into line with current trends in neuroscience. They are conceived as the addition, to a perception, of the somatic effects it has induced. Nevertheless, this continuous and relatively steady process of body perception has also led to the less-known hypothesis of the "neural self." Behind the explicit and apparently contradictory reference to William James and Sigmund Freud, there lies a common source: Theodor Meynert's conception of a "cortical self." Our aim is to enlight a stream unified around what we call here "cerebral self." The Self is thus considered as the cerebral projection or presentation of the body. The specificity of this notion is particularly highlighted by its confrontation to the closely, yet disembodied, notion of "cerebral subject.". Pour citer cette revue : Psychiatr. Sci. Hum. Neurosci. 9 (2011).

Mort des voyageurs: risques réels, risques virtuels [True and virtual risks of travellers].

Evidence-based information on travel associated mortality is scarce. Perception, intuition and the availability of interventions such as vaccinations and chemoprophylaxis often guide pre-travel advice. Important risks including accidents and cardiovascular events are not routinely included in pre-travel consultations although they cause more fatalities and costs than infectious diseases. The increased risk of sustaining a road accident in poor economy countries should always be mentioned. The general practitioner is further best placed to discuss possible problems of travellers with chronic diseases before travel.

Glycogen content in the cerebral cortex increases with sleep loss in C57BL/6J mice.

We hypothesized that a function of sleep is to replenish brain glycogen stores that become depleted while awake. We have previously tested this hypothesis in three inbred strains of mice by measuring brain glycogen after a 6h sleep deprivation (SD). Unexpectedly, glycogen content in the cerebral cortex did not decrease with SD in two of the strains and was even found to increase in mice of the C57BL/6J (B6) strain. Manipulations that initially induce glycogenolysis can also induce subsequent glycogen synthesis thereby elevating glycogen content beyond baseline. It is thus possible that in B6 mice, cortical glycogen content decreased early during SD and became elevated later in SD. In the present study, we therefore measured changes in brain glycogen over the course of a 6 h SD and during recovery sleep in B6 mice. We found no evidence of a decrease at any time during the SD, instead, cortical glycogen content monotonically increased with time-spent-awake and, when sleep was allowed, started to revert to control levels. Such a time-course is opposite to the one predicted by our initial hypothesis. These results demonstrate that glycogen synthesis can be achieved during prolonged wakefulness to the extent that it outweighs glycogenolysis. Maintaining this energy store seems thus not to be functionally related to sleep in this strain.

Experimental cerebral malaria develops independently of caspase recruitment domain-containing protein 9 signaling.

The outcome of infection depends on multiple layers of immune regulation, with innate immunity playing a decisive role in shaping protection or pathogenic sequelae of acquired immunity. The contribution of pattern recognition receptors and adaptor molecules in immunity to malaria remains poorly understood. Here, we interrogate the role of the caspase recruitment domain-containing protein 9 (CARD9) signaling pathway in the development of experimental cerebral malaria (ECM) using the murine Plasmodium berghei ANKA infection model. CARD9 expression was upregulated in the brains of infected wild-type (WT) mice, suggesting a potential role for this pathway in ECM pathogenesis. However, P. berghei ANKA-infected Card9(-/-) mice succumbed to neurological signs and presented with disrupted blood-brain barriers similar to WT mice. Furthermore, consistent with the immunological features associated with ECM in WT mice, Card9(-/-) mice revealed (i) elevated levels of proinflammatory responses, (ii) high frequencies of activated T cells, and (iii) CD8(+) T cell arrest in the cerebral microvasculature. We conclude that ECM develops independently of the CARD9 signaling pathway.

Breakpoints in ventilation, cerebral and muscle oxygenation, and muscle activity during an incremental cycling exercise.

The aim of this study was to locate the breakpoints of cerebral and muscle oxygenation and muscle electrical activity during a ramp exercise in reference to the first and second ventilatory thresholds. Twenty-five cyclists completed a maximal ramp test on an electromagnetically braked cycle-ergometer with a rate of increment of 25 W/min. Expired gazes (breath-by-breath), prefrontal cortex and vastus lateralis (VL) oxygenation [Near-infrared spectroscopy (NIRS)] together with electromyographic (EMG) Root Mean Square (RMS) activity for the VL, rectus femoris (RF), and biceps femoris (BF) muscles were continuously assessed. There was a non-linear increase in both cerebral deoxyhemoglobin (at 56 ± 13% of the exercise) and oxyhemoglobin (56 ± 8% of exercise) concomitantly to the first ventilatory threshold (57 ± 6% of exercise, p > 0.86, Cohen's d < 0.1). Cerebral deoxyhemoglobin further increased (87 ± 10% of exercise) while oxyhemoglobin reached a plateau/decreased (86 ± 8% of exercise) after the second ventilatory threshold (81 ± 6% of exercise, p < 0.05, d > 0.8). We identified one threshold only for muscle parameters with a non-linear decrease in muscle oxyhemoglobin (78 ± 9% of exercise), attenuation in muscle deoxyhemoglobin (80 ± 8% of exercise), and increase in EMG activity of VL (89 ± 5% of exercise), RF (82 ± 14% of exercise), and BF (85 ± 9% of exercise). The thresholds in BF and VL EMG activity occurred after the second ventilatory threshold (p < 0.05, d > 0.6). Our results suggest that the metabolic and ventilatory events characterizing this latter cardiopulmonary threshold may affect both cerebral and muscle oxygenation levels, and in turn, muscle recruitment responses.

Robert Badinter. Discours sur l'abolition de la peine de mort.

Manuscrit autographe du discours prononcé à l'Assemblée nationale, le 17 septembre 1981, intitulé « 1ère version — écrit en Août 81 chez Paul Guimard, à côté de Lorient ».

Glibenclamide enhances neurogenesis and improves long-term functional recovery after transient focal cerebral ischemia

Glibenclamide is neuroprotective against cerebral ischemia in rats. We studied whether glibenclamide enhances long-term brain repair and improves behavioral recovery after stroke. Adult male Wistar rats were subjected to transient middle cerebral artery occlusion (MCAO) for 90 minutes. A low dose of glibenclamide (total 0.6mg) was administered intravenously 6, 12, and 24 hours after reperfusion. We assessed behavioral outcome during a 30-day follow-up and animals were perfused for histological evaluation. In vitro specific binding of glibenclamide to microglia increased after pro-inflammatory stimuli. In vivo glibenclamide was associated with increased migration of doublecortin-positive cells in the striatum toward the ischemic lesion 72 hours after MCAO, and reactive microglia expressed sulfonylurea receptor 1 (SUR1) and Kir6.2 in the medial striatum. One month after MCAO, glibenclamide was also associated with increased number of NeuN-positive and 5-bromo-2-deoxyuridine-positive neurons in the cortex and hippocampus, and enhanced angiogenesis in the hippocampus. Consequently, glibenclamide-treated MCAO rats showed improved performance in the limb-placing test on postoperative days 22 to 29, and in the cylinder and water-maze test on postoperative day 29. Therefore, acute blockade of SUR1 by glibenclamide enhanced long-term brain repair in MCAO rats, which was associated with improved behavioral outcome.