Plasmodium vivax lineages: geographical distribution, tandem repeat polymorphism, and phylogenetic relationship

Background: Multi-drug resistance and severe/ complicated cases are the emerging phenotypes of vivax malaria, which may deteriorate current anti-malarial control measures. The emergence of these phenotypes could be associated with either of the two Plasmodium vivax lineages. The two lineages had been categorized as Old World and New World, based on geographical sub-division and genetic and phenotypical markers. This study revisited the lineage hypothesis of P. vivax by typing the distribution of lineages among global isolates and evaluated their genetic relatedness using a panel of new mini-satellite markers. Methods: 18S SSU rRNA S-type gene was amplified from 420 Plasmodium vivax field isolates collected from different geographical regions of India, Thailand and Colombia as well as four strains each of P. vivax originating from Nicaragua, Panama, Thailand (Pak Chang), and Vietnam (ONG). A mini-satellite marker panel was then developed to understand the population genetic parameters and tested on a sample subset of both lineages. Results: 18S SSU rRNA S-type gene typing revealed the distribution of both lineages (Old World and New World) in all geographical regions. However, distribution of Plasmodium vivax lineages was highly variable in every geographical region. The lack of geographical sub-division between lineages suggests that both lineages are globally distributed. Ten mini-satellites were scanned from the P. vivax genome sequence; these tandem repeats were located in eight of the chromosomes. Mini-satellites revealed substantial allelic diversity (7-21, AE = 14.6 +/- 2.0) and heterozygosity (He = 0.697-0.924, AE = 0.857 +/- 0.033) per locus. Mini-satellite comparison between the two lineages revealed high but similar pattern of genetic diversity, allele frequency, and high degree of allele sharing. A Neighbour-Joining phylogenetic tree derived from genetic distance data obtained from ten mini-satellites also placed both lineages together in every cluster. Conclusions: The global lineage distribution, lack of genetic distance, similar pattern of genetic diversity, and allele sharing strongly suggested that both lineages are a single species and thus new emerging phenotypes associated with vivax malaria could not be clearly classified as belonging to a particular lineage on basis of their geographical origin.

Correlación genotipo-fenotipo y análisis molecular en pacientes con síndrome Down

El síndrome Down (SD) es la trisomía más común en humanos, presentándose en 1 de cada 745 nacidos vivos y es la causa más frecuente de retardo mental. El origen más observado de la trisomíaes una no disyunción meiótica (95%), la cual generalmente es de origen materno, mientras un 5% se debe a errores post-cigóticos mitóticos. Objetivo: identificar el origen parental delcromosoma 21 extra, el momento del error no disyuncional y establecer una correlación entre estos eventos y las manifestaciones fenotípicas de los pacientes afectados. Materiales y métodos: se estudiaron cincuenta familias con un hijo con SD mediante el uso de cinco short tandem repeats (STR) a lo largo de 21q, se construyeron los haplotipos de cada paciente y sus padres, determinandoel origen parental y el momento en que surgió el error no disyuncional. Resultados:en 80% de las familias el error fue en meiosis I y 20% en la meiosis II; 98% de los cromosomasadicionales fue de origen materno y 2% paterno. Se encontró correlación genotipo-fenotipo en ocho características estudiadas: cuello corto y ancho, tercera fontanela, labio inferior prominente, paladar estrecho y corto, raíz del hélix cruzando la concha, alopecia, pliegue único palmar yotras anomalías como nevus y xeroderma y eventos de recombinación en 24,5% de las familias analizadas. Conclusiones: la edad materna y la variación en el número de recombinaciones está asociada con no disyunciones meióticas I y II; se encontró correlación entre el momento del errorno disyuncional y algunas variables clínicas.

Curva de aprendizaje para ventana ecográfica de la vena cava inferior, en residentes de medicina de emergencias

INTRODUCCIÓN. El ultrasonido es fundamental en la medicina de emergencias, no se conoce cual debería ser la curva de aprendizaje para obtener las competencias técnicas y operativas; ACEP recomienda por cada ventana ecográfica realizar 25 repeticiones. No existe una curva de aprendizaje para ventana de VCI en la población de residentes colombianos. OBJETIVO: Determinar la curva de aprendizaje necesaria para obtener una proporción mayor al 80% de éxitos en la toma de la ventana ecográfica de la VCI, usando la escala de calificación para el aseguramiento de la calidad sugerida por ACEP, en residentes de I a III año de medicina de emergencias. METODOLOGÍA: Estudio experimental no comparativo, que evaluó la proporción de éxito en función del las tomas repetidas de la VCI por ultrasonido, mediciones que se tomaron luego de participar en una capacitación teórica y demostrativa de la técnica propuesta; se calificaron los videos según la escala publicada por ACEP. El análisis estadístico se realizó con un modelo logístico multinivel para la proporción del éxito, agrupado por repetición y agrupado por sujeto. RESULTADOS: Se obtuvo información de 8 residentes, cada uno realizo 25 repeticiones a 3 modelos sanos con asignación aleatoria. Se realizó la curva de aprendizaje obteniendo en 11 repeticiones una proporción de 0.80 (rango 0.54 a 0.92) y en 21 repeticiones una proporción de 0.9 (rango 0.75 a 0.96), datos ajustados por numero de repetición y residente. CONCLUSIÓN: La curva de aprendizaje para la ventana ecográfica de la VCI es de 11 y 21 repeticiones para obtener el 80% y 90% de éxito en residentes de medicina de emergencias de I a III año de la universidad del rosario.

Estudi d'un receptor quinasa atípic (Mark) i de les proteïnes que interaccionen amb el seu domini intracel·lular. Transducció del senyal i desenvolupament en blat de moro (Zea mays)

Aquesta tesi doctoral s'engloba dins d'un projecte general d'estudi de gens implicats en l'embriogènesi del blat de moro. L'embriogènesi del blat de moro, i en general la de totes les plantes superiors, es dóna en tres etapes: una primera etapa on es diferencien tots els diversos teixits que formaran l'embrió, una segona etapa on l'embrió acumula productes de reserva i un tercer període, la dormància, que finalitza quan les condicions ambientals són les idònies per a la germinació. En el laboratori estàvem interessats, concretament, en l'estudi de gens implicats en la primera etapa morfogenètica, on els diferents teixits i estructures embrionàries queden definides. Per tal d'estudiar gens que s'expressaven en aquest període, una de les estratègies que es va realitzar fou un crivellat diferencial entre teixit embrionari i teixit de planta adulta. D'entre els diferents clons obtinguts, un corresponia a un clon parcial que presentava similitud amb receptors quinasa i que fou objecte d'estudi. A partir d'aquest clon es va obtenir el clon complet i es va anomenar MARK (per Maize Atypical Receptor Kinase). MARK presenta una estructura típica d'un receptor quinasa amb un domini extracel.lular, que conté 6 còpies imperfectes de LRR (Leucine- Rich Repeats), un únic domini transmembrana i un domini quinasa intracel.lular. El domini quinasa de MARK presenta, però, algunes variacions en els residus aminoacídics que es consideren claus per a la funció catalítica dels dominis quinasa. En concret cinc dels aminoàcids considerats essencials per a la fosforilació es troben substituits en el domini quinasa de MARK (DK-MARK). Els experiments de fosforilació in vitro que es van realitzar al laboratori, van mostrar com MARK era incapaç de fosforilar in vitro. Aquesta característica no és, però, exclusiva de MARK. Una búsqueda en les bases de dades ens van permetre identificar altres seqüències que també presentaven els mateixos o altres canvis en aquestes posicions aminoacídiques. En les bases de dades de plantes es van identificar un conjunt de seqüències genòmiques o ESTs amb aquestes característiques i només una d'elles, la proteïna TMKL1 d'Arabidopsis, ha sigut descrita com un receptor quinasa incapaç de fosforilar in vitro. Respecte a la búsqueda de receptors similars a MARK en les bases de dades d'animals, es van identificar també un conjunt de proteïnes que, en alguns casos, s'ha descrit que no tenen activitat quinasa in vivo. Per exemple, un dels casos més ben estudiats és el del receptor erbB3 que forma part de la família de receptors del EGF (Epidermal Growth Factor). Aquesta família de receptors està formada per 4 receptors: erbB1, erbB2, erbB3 i erbB4, dels quals només l'erbB3 no presenta activitat catalítica. S'ha descrit que erbB3 és capaç, tot i no fosforilar in vivo, de participar activament en la transducció del senyal formant heterodímers amb els altres membres de la família. Així, erbB3 és fosforilat pel seu partner i pot iniciar la cascada de transducció del senyal. La participació d'erbB3 en la transducció del senyal és essencial ja que embrions de ratolí knock-out pel gen erbB3 són inviables. Així doncs, el fet que receptors quinasa catalíticament inactius participin en les cascades de transducció del senyal, suggereix l'existència de nous mecanismes d'acció per a la transducció del senyal. Per tant, l'objectiu d'aquest treball fou l'estudi del mecanisme d'acció de MARK mitjançant la caracterització les proteïnes capaces d'interaccionar amb el seu domini quinasa. Per tal d'assolir aquest objectiu, es va realitzar un crivellat de doble-híbrid amb una llibreria de cDNA d'embrions de blat de moro de 7 DAP. D'aquest crivellat es va obtenir un conjunt de possibles clons positius que foren seqüenciats i entre els quals es van escollir per un estudi més detallat aquells que s'havien obtingut més vegades com a clons independents. Aquests clons codificaven per: una SAMDC (S-Adenosil Descarboxilasa), una eIF5 (Eukaryotic translation initiation), una hypothetical protein, una unknown protein, una gamma-adaptina i una MAP4K. Amb aquests 6 clons es van fer estudis in vitro i in vivo per tal de confirmar al seva interacció amb DK-MARK. Els estudis in vivo es van realitzar amb la soca de llevat AH109, una soca més astringent que la utilitzada en el crivellat, ja que presenta tres gens marcadors: Histidina, Adenina i Lacz. Els resultats obtinguts van mostrar que els clons codificants per SAMDC i eIF5 no van créixer en un medi selectiu per His i Ade i, per tant o es tracta de falsos positius del sistema o la seva interacció amb DK-MARK és dèbil. D'altra banda, la resta dels clons analitzats (proteïna hipotètica, una proteïna de funció desconeguda, la gamma-adaptina i una MAP4K) van créixer en medis en absència de Histidina i Adenina. Els assatjos de b-galactosidasa van ser tots positius a excepció de la proteïna hipotètica suggerint que potser aquesta interacció sigui més feble. D'altra banda també es van realitzar estudis in vitro amb la tècnica del pull-down. Els resultats obtinguts amb aquesta tècnica van recolzar els obtinguts en cèl.lules de llevat, ja que tots els clons analitzats a excepció dels codificants per SAMDC i eIF5 van donar un resultat d'interacció amb KD-MARK in vitro positiu. Davant aquests resultats ens vam centrar en l'estudi de la proteïna similar a MAP4K, doncs algunes proteïnes de la seva família s'han relacionat amb receptors de membrana. Els clons que es va obtenir del crivellat codificaven per una proteïna similar amb el domini C-terminal a les proteïnes BnMAP4Ka1 i a2 de Brassica napus. Aquestes proteïnes presenten una forta similitud de seqüència amb proteïnes de la família GCK/SPS1 que formen part d'un grup particular de MAPK relacionades amb la proteïna Ste20 (sterile 20 protein) de llevat. Ste20p activa la MAP3K de llevat Ste11 directament per fosforilació, transduint d'aquesta manera el senyal del receptor de feromones de creuament de les cèl.lules de llevat i es pot, doncs, considerar com una proteïna del tipus MAP4K (mitogen-activated protein kinase kinase kinase kinase). En els darrers anys, s'han identificat un gran nombre de proteïnes similars a Ste20: fins a una trentena en mamífers, en Drosophila, en Caenorhabditis elegans i en altres organismes. Segons la seva estructura aminoacídica, la família Ste20 s'ha classificat en dues subfamílies: les proteïnes STE20/PAK (p21-activated kinases) i la subfamília GCK/SPS1 (germinal center kinases). Les dues subfamílies estan formades per proteïnes que contenen un domini quinasa i un domini regulador, però, mentre que les proteïnes PAK presenten el domini quinasa en la part C-terminal, les GCKs el presenten en la regió N terminal. Les proteïnes GCK presenten una elevada diversitat estructural en el domini regulador permetent la seva classificació en 6 subfamílies. Mitjançant la tècnica del RACE es va obtenir el clon de cDNA complet que es va anomenar MIK (MARK Interacting Kinase). Amb la tècnica del Southern blot es va poder determinar que el gen MIK és un gen de còpia única en el genoma de blat de moro. Per tal d'analitzar la possible interacció entre DK-MARK i MIK, es va estudiar tant el patró d'expressió d'ambdós gens com el seu patró d'acumulació d'ambdues proteïnes durant l'embriogènesi del blat de moro. El patró d'expressió, analitzat per Northen blot va mostrar uns patrons coincidents al llarg de l'embriogènesi des del seu inici fins als 20 DAP amb una acumulació màxima de mRNA en embrions de 15 DAP. D'altra banda per tal d'estudiar el patró d'acumulació de la proteïna MIK així com per comparar-lo amb el de MARK, es van realitzar estudis de Westerns blot. Els resultats també van mostrar una coincidència en el temps de l'acumulació de les proteïnes MARK i MIK durant l'embriogènesi de blat de moro amb una major acumulació en embrions de 15 i 20 DAP. Es van dur a terme també estudis d'immunolocalitzacions sobre embrions de blat de moro de 15 DAP per tal d'estudiar en quins teixits s'acumulaven ambdues proteïnes. Les immunolocalitzacions van mostrar una major acumulació tant de MARK com de MIK en les zones meristemàtiques i en el teixit vascular sobretot del coleòptil on s'aprecia una forta co-localització de MARK i MIK. Totes aquestes dades són compatibles, doncs, amb una possible interacció de les proteïnes MARK i MIK, tot i que no la demostren. Per tal de demostrar la interacció es van realitzar experiments d'immunoprecipitació in vivo a partir d'extractes d'embrions. Malauradament, els resultats no són clars i en aquests moments en el laboratori s'estan posant a punt aquests experiments. També es van realitzar estudis comparatius de seqüència amb diferents proteïnes de la família GCK, mostrant una major similitud amb les proteïnes de la subfamília GCK-III. La subfamília GCK-III ha estat molt poc estudiada i en formen part un conjunt de proteïnes amb funcions molt diverses des de l'apoptosi, la citoquinesi o l'anòxia cel.lular. Per tant, la similitud de seqüència possiblement fa referència a una conservació en el mecanisme d'acció més que no pas a una conservació funcional. La possible interacció de MARK amb el domini C-terminal de MIK (el domini regulador) podria activar aquesta última iniciant una cascada de transducció del senyal en un model en el que una proteïna del tipus GCK-III faria de lligam directa entre un receptor de membrana i una cascada de senyalització intracel.lular. Aquest tipus de lligam entre un recepctor de membrana i mòduls intracel.lulars de senyalització s'ha descrit per a altres proteïnes GCK, si bé no directament sinó a través de proteïnes adaptadores. D'altra banda, la interacció directa de MARK, un receptor quinasa atípic que no té activitat catalítica, amb MIK suggereix un mecanisme on receptors atípics podrien interaccionar en la transducció del senyal activant la via de les MAPK.

A negação e o reencontro do objecto pulsional

O autor relê o artigo de Freud «A Negação» a partir do ensino de Jacques Lacan, que no seu retorno à Freud situa e distingue o que da linguagem se destaca como critérios da abordagem estrutural.

Genomic and genetic analyses of diversity and plant interactions of Pseudomonas fluorescens

Background: Pseudomonas fluorescens are common soil bacteria that can improve plant health through nutrient cycling, pathogen antagonism and induction of plant defenses. The genome sequences of strains SBW25 and Pf0-1 were determined and compared to each other and with P. fluorescens Pf-5. A functional genomic in vivo expression technology (IVET) screen provided insight into genes used by P. fluorescens in its natural environment and an improved understanding of the ecological significance of diversity within this species. Results: Comparisons of three P. fluorescens genomes (SBW25, Pf0-1, Pf-5) revealed considerable divergence: 61% of genes are shared, the majority located near the replication origin. Phylogenetic and average amino acid identity analyses showed a low overall relationship. A functional screen of SBW25 defined 125 plant-induced genes including a range of functions specific to the plant environment. Orthologues of 83 of these exist in Pf0-1 and Pf-5, with 73 shared by both strains. The P. fluorescens genomes carry numerous complex repetitive DNA sequences, some resembling Miniature Inverted-repeat Transposable Elements (MITEs). In SBW25, repeat density and distribution revealed 'repeat deserts' lacking repeats, covering approximately 40% of the genome. Conclusions: P. fluorescens genomes are highly diverse. Strain-specific regions around the replication terminus suggest genome compartmentalization. The genomic heterogeneity among the three strains is reminiscent of a species complex rather than a single species. That 42% of plant-inducible genes were not shared by all strains reinforces this conclusion and shows that ecological success requires specialized and core functions. The diversity also indicates the significant size of genetic information within the Pseudomonas pan genome.

Excision of anabaena PCC 7120 nifD element in escherichia coli: growth kinetics and RecA regulated xisA expression and DNA rearrangement

Anabaena PCC 7120 nifHDK operon is interrupted by an 11 kb DNA element which is excised during the development of heterocysts by Excisase A, encoded by the xisA gene residing on the element. The excision is a site-specific recombination event that occurs at the I I base pair direct repeats flanking the element. Earlier work showed the excision of the I I kb element in Escherichia coli at a frequency 0.3%. We report here the excision of this element at 1.1% and 1.98% in E. coli DH5 alpha, and 1.9% and 10.9% in E. coli JM 101 when grown on Luria broth and minimal media, respectively. Excision of nifD element in isogenic recA(-) (RK1) and recA(+) (RK2) E. coli JM101 P1 transductants, showed similar results to that of E. coli JM101 and DH5 alpha, respectively. A plasmid pMX32, carrying a xisA defective 11 kb element, showed no excision in E. coli RK2 strain. In contrast to Anabaena PCC 7120, excision of nifD element did not increase in E. call DH5 alpha grown in iron-deficient conditions. A PxisA::lacZ transcriptional fusion, used to detect the expression of elusive xisA gene, showed maximal beta-galactosidase activity in the stationary phase. The results suggest that the excision event in E. coli may involve additional factors, such as RecA and that the physiological status can influence the excision of nifD element. (C) 2007 Elsevier Ltd. All rights reserved.

On the structural differences between markers and genomic AC microsatellites

AC microsatellites have proved particularly useful as genetic markers. For some purposes, such as in population biology, the inferences drawn depend on the quantitative values of their mutation rates. This, together with intrinsic biological interest, has led to widespread study of microsatellite mutational mechanisms. Now, however, inconsistencies are appearing in the results of marker-based versus non-marker-based studies of mutational mechanisms. The reasons for this have not been investigated, but one possibility, pursued here, is that the differences result from structural differences between markers and genomic microsatellites. Here we report a comparison between the CEPH AC marker microsatellites and the global population of AC microsatellites in the human genome. AC marker microsatellites are longer than the global average. Controlling for length, marker microsatellites contain on average fewer interruptions, and have longer segments, than their genomic counterparts. Related to this, marker microsatellites show a greater tendency to concentrate the majority of their repeats into one segment. These differences plausibly result from scientists selecting markers for their high polymorphism. In addition to the structural differences, there are differences in the base composition of flanking sequences, marker flanking regions being richer in C and G and poorer in A and T. Our results indicate that there are profound differences between marker and genomic microsatellites that almost certainly affect their mutation rates. There is a need for a unified model of mutational mechanisms that accounts for both marker-derived and genomic observations. A suggestion is made as to how this might be done.

Generation of anti-complement "prodrugs": cleavable reagents for specific delivery of complement regulators to disease sites

Expression of biologically active molecules as fusion proteins with antibody Fc can substantially extend the plasma half-life of the active agent but may also influence function. We have previously generated a number of fusion proteins comprising a complement regulator coupled to Fc and shown that the hybrid molecule has a long plasma half-life and retains biological activity. However, several of the fusion proteins generated had substantially reduced biological activity when compared with the native regulator or regulator released from the Fc following papain cleavage. We have taken advantage of this finding to engineer a prodrug with low complement regulatory activity that is cleaved at sites of inflammation to release active regulator. Two model prodrugs, comprising, respectively, the four short consensus repeats of human decay accelerating factor (CD55) linked to IgG4 Fc and the three NH2-terminal short consensus repeats of human decay accelerating factor linked to IgG2 Fc have been developed. In each, specific cleavage sites for matrix metalloproteinases and/or aggrecanases have been incorporated between the complement regulator and the Fc. These prodrugs have markedly decreased complement inhibitory activity when compared with the parent regulator in vitro. Exposure of the prodrugs to the relevant enzymes, either purified, or in supernatants of cytokine-stimulated chondrocytes or in synovial fluid, efficiently cleaved the prodrug, releasing active regulator. Such agents, having negligible systemic effects but active at sites of inflammation, represent a paradigm for the next generation of anti-C therapeutics.

The structure of interrupted human AC microsatellites

Microsatellite lengths change over evolutionary time through a process of replication slippage. A recently proposed model of this process holds that the expansionary tendencies of slippage mutation are balanced by point mutations breaking longer microsatellites into smaller units and that this process gives rise to the observed frequency distributions of uninterrupted microsatellite lengths. We refer to this as the slippage/point-mutation theory. Here we derive the theory's predictions for interrupted microsatellites comprising regions of perfect repeats, labeled segments, separated by dinucleotide interruptions containing point mutations. These predictions are tested by reference to the frequency distributions of segments of AC microsatellite in the human genome, and several predictions are shown not to be supported by the data, as follows. The estimated slippage rates are relatively low for the first four repeats, and then rise initially linearly with length, in accordance with previous work. However, contrary to expectation and the experimental evidence, the inferred slippage rates decline in segments above 10 repeats. Point mutation rates are also found to be higher within microsatellites than elsewhere. The theory provides an excellent fit to the frequency distribution of peripheral segment lengths but fails to explain why internal segments are shorter. Furthermore, there are fewer microsatellites with many segments than predicted. The frequencies of interrupted microsatellites decline geometrically with microsatellite size measured in number of segments, so that for each additional segment, the number of microsatellites is 33.6% less. Overall we conclude that the detailed structure of interrupted microsatellites cannot be reconciled with the existing slippage/point-mutation theory of microsatellite evolution, and we suggest that microsatellites are stabilized by processes acting on interior rather than on peripheral segments.

Self-assembly in aqueous solution of a modified amyloid beta peptide fragment

The self-assembly in films dried from aqueous solutions of a modified amyloid beta peptide fragment is studied. We focus on sequence A beta(16-20), KLVFF, extended by two alanines at the N-terminus to give AAKLVFF. Self-assembly into twisted ribbon fibrils is observed, as confirmed by transmission electron microscopy (TEM). Dynamic light scattering reveals the semi-flexible nature of the AAKLVFF fibrils, while polarized optical microscopy shows that the peptide fibrils crystallize after an aqueous solution of AAKLVFF is matured over 5 days. The secondary structure of the fibrils is studied by FT-IR, circular dichroism and X-ray diffraction (XRD), which provide evidence for beta-sheet structure in the fibril. From high resolution TEM it is concluded that the average width of an AAKLVFF fibril is (63 +/- 18) nm, indicating that these fibrils comprise beta-sheets with multiple repeats of the unit cell, determined by XRD to have b and c dimensions 1.9 and 4.4 nm with an a axis 0.96 nm, corresponding to twice the peptide backbone spacing in the antiparallel beta-sheet. (C) 2008 Elsevier B.V. All rights reserved.

Pressure effects revealed by small angle neutron scattering on block copolymer gels

We study the effects of hydrostatic pressure (P) on aqueous solutions and gels of the block copolymer B20E610 (E, oxyethylene; B, oxybutylene; subscripts, number of repeats), by performing simultaneous small angle neutron scattering/pressure experiments. Micellar cubic gels were studied for 9.5 and 4.5 wt% B20E610 at T = 20-80 and 35-55 degrees C, respectively, while micellar isotropic solutions where Studied for 4.5 wt% B20E610 at T > 55 degrees C. We observed that the interplanar distance d(110) (cubic unit cell parameter a = root 2d(110)) decreases while the correlation length of the Cubic order (delta) increases, upon increasing P at a fixed T for 9.5 wt% B20E610. The construction of master Curves for d(110) and delta corresponding to 9.5 wt% B20E610 proved the correlation between changes in T and P. Neither d(110) and delta nor the cubic-isotropic phase transition temperature was affected by the applied pressure for 4.5 wt% B20E610. The dramatic contrast between the pressure-induced behavior observed for 9.5 and 4.5 wt% B20E610 suggests that pressure induced effects might be more effectively transmitted through samples that present wider domains of cubic structure order (9.5 wt% compared to 4.5 wt% B20E610).

Dilettantes, discipline and discourse: requirements management for construction

Requirements management (RM), as practised in the aerospace and defence sectors, attracts interest from construction researchers in response to longstanding problems of project definition. Doubts are expressed whether RM offers a new discipline for construction practitioners or whether it repeats previous exhortations to adopt a more disciplined way of working. Whilst systems engineering has an established track record of addressing complex technical problems, its extension to socially complex problems has been challenged. The dominant storyline of RM is one of procedural rationality and RM is commonly presented as a means of controlling dilettante behaviour. Interviews with RM practitioners suggest a considerable gulf between the dominant storyline in the literature and how practitioners operate in practice. The paper challenges construction researchers interested in RM to reflect more upon the theoretical debates that underpin current equivalent practices in construction and the disparity between espoused and enacted practice.

Polymorphisms in dopamine system genes are associated with individual differences in attention in infancy

Knowledge about the functional status of the frontal cortex in infancy is limited. This study investigated the effects of polymorphisms in four dopamine system genes on performance in a task developed to assess such functioning, the Freeze-Frame task, at 9 months of age. Polymorphisms in the catechol-O-methyltransferase (COMT) and the dopamine D4 receptor (DRD4) genes are likely to impact directly on the functioning of the frontal cortex, whereas polymorphisms in the dopamine D2 receptor (DRD2) and dopamine transporter (DAT1) genes might influence frontal cortex functioning indirectly via strong frontostriatal connections. A significant effect of the COMT valine158methionine (Val158Met) polymorphism was found. Infants with the Met/Met genotype were significantly less distractible than infants with the Val/Val genotype in Freeze-Frame trials presenting an engaging central stimulus. In addition, there was an interaction with the DAT1 3′ variable number of tandem repeats polymorphism; the COMT effect was present only in infants who did not have two copies of the DAT1 10-repeat allele. These findings indicate that dopaminergic polymorphisms affect selective aspects of attention as early as infancy and further validate the Freeze-Frame task as a frontal cortex task.

The causes and effects of depreciation in office buildings: a ten year update

This paper publishes the results of the 1996 study, which repeats a cross-section analysis of around 125 City of London office buildings, and examines the longitudinal data contributed by a sample of 56 unrefurbished properties common to the 1986 and 1996 City of London datasets. An estimate of the average rate of rental and capital value depreciation is made; the effect of age is shown not to be straight-line; and the causes if depreciation are measured. The results are compared with the 1986 City of London findings.