El consum de fàrmacs en la població conductora: un estudi poblacional des de l’Atenció Primària

INTRODUCCIÓ: Lesions per trànsit (LT), evitables i problema de salut pública. Àmbit d’atenció primària (AP), lloc on investigar i actuar. Possible relació medicació crònica del conductor i LT. MÈTODES: estudi descriptiu, transversal i multicèntric, conductors amb història clínica, província Barcelona. 1900 enquestes, mostreig consecutiu. Variables sociodemogràfiques, sobre conducció i salut. RESULTATS: 57,3% homes, 8,5% conductors professionals, 12,5% havia patit una LT, 6% va precisar ajuda mèdica. 45,2% medicació crònica, predominant tractament cardiovascular. CONCLUSIONS: No s’han trobat relacions significatives entre medicació crònica i LT. Limitacions:imperfecció dels sistemes de registre, fiabilitat feble de dades autodeclarades, presència de possibles factors de confusió.

Los anticuerpos antinucleares en la artritis reumatoide: ¿factores predictores de ineficacia del tratamiento con anti-tnf?

L’objectiu va ser determinar si la presència de anticossos antinuclears en pacients amb artritis reumatoide (AR) condiciona una pitjor desposta al tractament amb anti-TNF. Es tracta d’un estudi tipus cohorte retrospectiu. Es van incloure 66 malalts amb crtieris ACR per AR que anaven a iniciar tractament amb anti-TNF i tenien una determinación basal de ANA. D’aquests 37 eren ANA positius i 29 ANA negatius. Es va observar una tendencia als 6 mesos de tractament entre els ANA positius a no presentar resposta (19% en els ANA positius enfront a 11% dels ANA negatius), sense poder establir diferencies estadísticamente significatives (p=0,081).

La força de prensió manual com a factor pronòstic de mortalitat en pacients oncològics terminals a una unitat de cures pal•liatives.

L’objectiu de l’estudi va ser determinar si la força de prensió manual (FPM) era factor pronòstic de mortalitat en malalts amb càncer avançant ingressats a una Unitat de cures pal•liatives (UCP). Es va determinar la força de prensió a l’ingrés i l’evolució de la FPM els primers 12 dies mitjançant un dinamòmetre. Ni la FPM inicial ni a l’evolució va demostrar diferències significatives entre els malalts donats d’alta vius i els que van morir a la UCP. Conclusions: la determinació de FPM no va ser factor pronòstic de supervivència en malalts ingressats per càncer en una UCP.

Long-term azithromycin therapy in patients with severe chronic obstructive pulmonary disease and repeated pulmonary exacerbations

L’objectiu es determinar si el tractament amb azitromicina a llarg termini redueix la freqüència d’exacerbacions respiratòries en pacients amb malaltia pulmonar obstructiva crònica (MPOC) greu. Estudi retrospectiu observacional que avalua els beneficis clínics del tractament amb azitromicina a llarg termini (500 mg per via oral tres vegades per setmana) durant 12 mesos en pacients amb MPOC greu amb un mínim de 4 exacerbacions agudes (EAMPOC) per any o colonitzats per Pseudomonas aeruginosa. Es comparen amb els 12 mesos previs a l’introducció de l’azitromicina: nombre de EAMPOC, hospitalitzacions i dies d'estada hospitalària. L’azitromicina a llarg termini s’associa a una reducció significativa de EAMPOC, hospitalitzacions i dies d’estada hospitalària en pacients amb EPOC greu independentment de la colonització basal.

Replacement therapy for iron deficiency improves exercise capacity and quality of life in patients with cyanotic congenital heart disease and/or the Eisenmenger syndrome

La teràpia suplementària de ferro millora la capacitat d’exercici i la qualitat de vida en malalts amb una cardiopatia congènita cianòtica i/ o síndrome d’Eisenmenger El dèficit de ferro és una troballa comú en la cardiopatia congènita cianòtica, i pot ser la causa d’una reducció en la capacitat d’exercici. Actualment, està indicada la reposició dels dipòsits de ferro en aquest grup de malalts, éssent les evidències científiques escasses. En el present treball investiguem la seguretat i eficàcia del tractament amb ferro en malalts amb una cardiopatia congènita cianòtica. Per tal motiu, vint-i-cinc malalts amb una cardiopatia congenita cianòtica i dèficit de ferro van ser inclosos de forma prospectiva entre Agost del 2008 i Gener del 2009. El tractament utilitzat fou fumarat ferròs oral, fins a una dosi màxima de 200 mg tres vegades al dia. En l’anàlisi basal i als tres mesos de seguiment es va utilitzar el test de qualitat de vida “CAMPHOR”, el test de la marxa dels 6 minuts i la prova d’esforç amb consum d’oxigen. L’edat mitja fou 39.9+/-10.9 anys, 80% dones. Catorze malalts tenien la síndrome d’Eisenmenger, sis una malaltia cianòtica complexa i cinc circulació de Fontan. Cap d’ells va haver d'interrompre el tractament degut a efectes adversos. Després de tres mesos de tractament, l’hemoglobina (19.0+/-2.9g/dL a 20.4+/-2.7g/dL, p&0.001), ferritina (13.3+/-4.7mug/L a 54.1+/-24.2mug/L, p&0.001) i saturació de transferrina (17.8+/-9.6% a 34.8+/-23.4%, p&0.001) van augmentar significativament. També hi va haver una millora significativa en la puntuació del test de qualitat de vida (20.7+/-10.9 a 16.2+/-10.4, p=0.001) i el test de la marxa (371.7+/-84.7m a 402.8.0+/-74.9m, p=0.001). No es van evidenciar canvis significatius en els valors de consum d’oxigen (40.7+/-9.2% a 43.8+/-12.4%, p=0.15). En definitiva, la teràpia suplementària amb ferro en els malats amb una cardiopatia congènita cianòtica i dèficit de ferro és segura i millora la qualitat de vida i la capacitat funcional. En aquest grup de malalts, per tant, és aconsellable identificar el dèficit de ferro i restaurar-ne els seus dipòsits.

Hemorragias cerebrales por anticoagulantes, ¿qué hacemos después?

El tractament antitrombòtic després d’una hemorragia intracerebral secundaria a tractament anticoagulant no està ben definit. Realitzem un estudi restropectiu per analitzar els riscos i beneficis de l’antiagregació vs anticoagulació. Evaluem 39 pacients, es va reiniciar l’anticoagulació en 25 i es va canviar a antiagregants a 14 pacients. Després d’un seguiment promig de 54 +/- 31 mesos, trobem que el tractament anticoagulant sembla augmentar el risc de nous events hemorràgics i la mortalitat, sense significació estadística. Son necessaris estudis prospectius per definir el millor tractament després de patir una hemorràgia cerebral per anticoagulants.

Eliminació autotròfica de nitrogen en una pila biològica (microbial fuel cells )

L’aigua i l’energia formen un binomi indissociable. En relació al cicle de l’aigua, des de fa varies dècades s’han desenvolupat diferents formes per recuperar part de l’energia relacionada amb l’aigua, per exemple a partir de centrals hidroelèctriques. No obstant, l’ús d’aquesta aigua també porta associat un gran consum energètic, relacionat sobretot amb el transport, la distribució, la depuració, etc... La depuració d’aigües residuals porta associada una elevada demanda energètica (Obis et al.,2009). En termes energètics, tot i que la despesa elèctrica d’una EDAR varia en funció de diferents paràmetres com la configuració i la capacitat de la planta, la càrrega a tractar, etc... es podria considerar que el rati mig seria d’ aproximadament 0.5 KWh•m-3.Els principals costos d’explotació estan relacionats tant amb la gestió de fangs (28%) com amb el consum elèctric (25%) (50% tractament biològic). Tot i que moltes investigacions relacionades amb el tractament d’aigua residual estan encaminades en disminuir els costos d’operació, des de fa poques dècades s’està investigant la viabilitat de que l’aigua residual fins i tot sigui una font d’energia, canviant la perspectiva, i començant a veure l’aigua residual no com a una problemàtica sinó com a un recurs. Concretament s’estima que l’aigua domèstica conté 9.3 vegades més energia que la necessària per el seu tractament mitjançant processos aerobis (Shizas et al., 2004). Un dels processos més desenvolupats relacionats amb el tractament d’aigües residuals i la producció energètica és la digestió anaeròbia. No obstant, aquesta tecnologia permet el tractament d’altes càrregues de matèria orgànica generant un efluent ric en nitrogen que s’haurà de tractar amb altres tecnologies. Per altre banda, recentment s’està investigant una nova tecnologia relacionada amb el tractament d’aigües residuals i la producció energètica: les piles biològiques (microbial fuel cells, MFC). Aquesta tecnologia permet obtenir directament energia elèctrica a partir de la degradació de substrats biodegradables (Rabaey et al., 2005). Les piles biològiques, més conegudes com a Microbial Fuel Cells (acrònim en anglès, MFC), són una emergent tecnologia que està centrant moltes mirades en el camp de l’ investigació, i que es basa en la producció d’energia elèctrica a partir de substrats biodegradables presents en l’aigua residual (Logan., 2008). Els fonaments de les piles biològiques és molt semblant al funcionament d’una pila Daniell, en la qual es separa en dos compartiments la reacció d’oxidació (compartiment anòdic) i la de reducció (compartiment catòdic) amb l’objectiu de generar un determinat corrent elèctric. En aquest estudi, bàsicament es mostra la posada en marxa d'una pila biològica per a l'eliminació de matèria orgànica i nitrogen de les aigües residuals.

Leucemias agudas secundarias a tratamiento con quimioterapia y/o radioterapia: estudio de 23 pacientes en un solo centro.

L’ús d’agents citotòxics ha incrementat la incidència de leucèmies agudes secundàries (LAS). De 23 LAS diagnosticades en 20 anys, s’analitzaren els agents citotòxics, caraterístiques clínico-biològiques, tractament i pronòstic. Els agents rebuts a la neoplàsia prèvia fóren: alquilants, inhibidors de la DNA topoisomerasa II, antitubulina i radioteràpia. El 95% de les LAS presentàven alteracions citogenètiques. Tretze pacients reberen quimioteràpia intensiva (amb un trasplantament de progenitors hematopoètics [TPH] en 3) i 10 només suport (supervivència mediana de 3 en front a 0,079 anys, p=0,004). El pronòstic i la resposta al tractament fóren dolents, però associaciar quimioteràpia i TPH podria perllongar la supervivència.

Fascitis eosinofílica. A propósito de 13 casos.

Es tracta de la descripció d'una sèrie de 13 pacients amb fascitis eosinofílica diagnosticats en un hospital universitari entre 1989 i 2009. És una síndrome esclerodermiforme que es caracteritza per induració cutània i engruiximent i inflamació de la fàscia profunda. Es descriuen les característiques clíniques, el tractament rebut i l'evolució de 9 homes i 4 dones, amb una edat mitjana de 50 anys. Es va realitzar biòpsia profunda en tots els casos i els canvis van ser compatibles amb fascitis eosinofílica. Les característiques descrites en aquesta sèrie no difereixen de les descrites per altres autors.

Segmentació d'imatge de ressonància magnètica de pit utilitzant atlas probabilístic

La localització d'òrgans és un tòpic important en l'àmbit de la imatge mèdica per l'ajuda del tractament i diagnosi del càncer. Un exemple es pot trobar en la cal•libració de models farmacoquinètics. Aquesta pot ésser realitzada utilitzant un teixit de referència, on, per exemple en imatges de ressonància magnètica de pit, una correcta segmentació del múscul pectoral és necessària per a la detecció de signes de malignitat. Els mètodes de segmentació basat en atlas han estat altament avaluats en imatge de ressonància magnètica de cervell, obtenint resultats satisfactoris. En aquest projecte, en col•laboració amb el el Diagnostic Image Analysis Group de la Radboud University Nijmegen Medical Centre i la supervisió del Dr. N.Karssemeijer, es presenta la primera aproximació d'un mètode de segmentació basat en atlas per segmentar els diferents teixits visibles en imatges de ressonància magnètica (T1) del pit femení. L'atlas consisteix en 5 estructures (teixit greixòs, teixit dens, cor, pulmons i múscul pectoral) i ha estat utilitzat en un algorisme de segmentació Bayesià per tal de delinear les esmentades estructures. A més a més, s'ha dut a terme una comparació entre un mètode de registre global i un de local, utilitzats tant en la construcció de l'atlas com en la fase de segmentació, essent el primer el que ha presentat millors resultats en termes d'eficiència i precisió. Per a l'avaluació, s'ha dut a terme una comparació visual i numèrica entre les segmentacions obtingudes i les realitzades manualment pels experts col•laboradors. Pel que fa a la numèrica, s'ha emprat el coeficient de similitud de Dice ( mesura que dóna valors entre 0 i 1, on 0 significa no similitud i 1 similitud màxima) i s'ha obtingut una mitjana general de 0.8. Aquest resultat confirma la validesa del mètode presentat per a la segmentació d'imatges de ressonància magnètica del pit.

Presencia de anti-SLA en una población en tratamiento con estatinas

Hipòtesis: la presencia d’auto anticossos contra selenoproteïnes (anti-SLA) podria afavorir la lesió muscular en pacients en tractament amb estatines. S’han avaluat 26 pacients sense tractament previ amb estatines, realitzant-se una analítica bassal, als 3 i als 6 mesos. No s’han observat anticossos anti-SLA en cap, augment estadísticament significatiu del títol d’ANAs als 3 (test de Wilcoxon, p=1.00) ni las 6 mesos (prova de Friedman, p=0.657), augment estadísticament significatiu dels nivells de CK als 3 (test de “t”, p=0.285) ni als 6 mesos (test de “t”, p=0.298), ni símptomes de miopatia al llarg del seguiment.

Eficacia y Seguridad del tratamiento con Tocilizumab en pacientes con Artritis Reumatoide

L'artritis reumatoide (AR) és una malaltia inflamatòria crònica de caràcter sistèmic que afecta de manera preferent a les articulacions. El tractament de l'AR ha canviat de forma radical en l'última dècada. Això és a causa del desenvolupament de nous tractaments biològics dirigits contra molècules directament implicades en la patogènesi de l'AR. Un d'aquests tractaments és el Tocilizumab (RoACTEMRA ®) un anticòs monoclonal humanitzat que bloqueja l'acció de la Interleucina-6. TCZ ha estat aprovat recentment per al tractament de l'AR. El present projecte té com a objectiu avaluar la seguretat i eficàcia de TCZ en pacients amb AR inclosos en l'assaig clínic ACT-SURE (MA21573), provinents de la consulta externa monogràfica de pacients amb AR de l'Hospital Universitari Vall d'Hebron.

Control glucémico y prevalencia de complicaciones a los 20 años de evolución en pacientes con diabetes mellitus tipo 1 sometidos a terapia intensiva desde el debut

Dels pacients amb DM1 diagnosticats entre 1985-1994 en el nostre centre, vàrem seleccionar 147 amb seguiment ininterromput des del debut i durant més de 10 anys. Vàrem revisar les dades registrades anualment relacionades amb el tractament, control glicèmic i risc cardiovascular, amb els objectius d'avaluar el Grau de control, l'existència de factors predictors, la prevalença de complicacions tardanes i la seva relació amb el control glucèmic. Vàrem objectivar que la insulinoteràpia intensiva permetia mantenir un control glucèmic adequat, i que el grau de control a l'any del diagnòstic predeia el control posterior. La prevalença de complicacions va ser inferior a la descrita prèviament.

Utilidad del complejo protrombínico en el control de la hemostasia en el trasplante cardiaco. experincia en el hospital la fe en el año 2009.

Molts dels pacients que van a ser sotmesos a trasplantament cardíac porten tractament amb anticoagulants orals, que cal revertir preoperatòriament. En aquest estudi es pretén valorar l'eficàcia del complex protrombínic en la reversió de l’anticoagulació oral, realitzant un estudi descriptiu, observacional i retrospectiu dels pacients trasplantats en 2009 en l'Hospital U. La Fe. Resultats: El tractament amb Complex Protrombínic va ser efectiu per a la reversió de l'efecte dels anticoagulants orals, ja que va disminuir el INR (P=0.006) després de la seua administració, amb l'avantatge de tenir un efecte ràpid i un escàs volum.

Hipotiroidisme i Síndrome de Down

Estudi descriptiu retrospectiu per caracteritzar l’hipotiroidisme d’una població de nens i adolescents amb síndrome de Down. Es van identificar a 137 pacients sobre 1903 històries clíniques revisades, 71 nens i 66 nenes, amb una edat mitja al diagnòstic de 5.9 anys. En un 98.5% dels casos, es tractava d’una alteració en fase subclínica. En un 33.8% l’hipotiroidisme es va resoldre espontàniament sense tractament en un temps mig de 12.9 mesos, i fins en un 73.1% en els pacients menors de 5 anys. La resolució va ser significativament superior en el grup sense goll i amb anticossos antitiroidals negatius