Studies on the effect of Polycyclic Aromatic Hydrocarbons in the life and activity of Perna spp

In the present study an endeavour has been made to analyse the acute toxicity of WAFs of Bombay High crude and Light Diesel oil on commercially important bivalve species Perna viridis and Perna indica by static bioassay methods. The toxic effects of chemicals in the WAF on the organisms ; their tissues and eventually on rate functions have been elucidated. Marine oil pollution not only affects productivity and quality of marine organisms but also eventually affects the health of human population due to a possible health risk by way of consumption of oil contaminated seafood

Role of Rab5 in synaptic vesicle recycling

During synaptic transmission, NT-filled synaptic vesicles are released by Ca2+-triggered exocytosis at the active zone. Following exocytosis, SV membrane is immediately re-internalized and synaptic vesicles (SVs) are regenerated by a local recycling mechanism within the presynaptic terminal. It is debated whether an endosomal compartment is involved in this recycling process. In contrast, it is well known from cultured mammalian cells, that endocytic vesicles fuse to the early sorting endosome. The early endosome is a major sorting station of the cell where cargo is send into the degradative pathway to late endosome and lysosome or towards recycling. Each trafficking step is mediated by a certain protein of the Rab family. Rab proteins are small GTPases belonging to the Ras superfamily. They accumulate at their target compartments and have thereby been used as markers for the different endocytic organelles in cultured mammalian cells. Rab5 controls trafficking from the PM to the early endosome and has thereby been used as marker for this compartment. A second marker is based on the specific binding of the FYVE zinc finger protein domain to the lipid PI(3)P that is specifically generated at the early endosomal membrane. This study used the Drosophila NMJ as a model system to investigate the SV recycling process. In particular, three questions were addressed: First, is an endosomal compartment present at the synapse? Second, do SVs recycle through an endosome? Third, is Rab5 involved in SV recycling? We used GFP fusions of Rab5 and 2xFYVE to visualize endosomal compartments at the presynaptic terminal of Drosophila third instar larval NMJs. Furthermore, the endosomes are located within the pool of recycling SVs, labeled with the styryl-dye FM5-95. Using the temperature-sensitive mutation in Dynamin, shibirets, we showed that SV recycling involves trafficking through an intermediate endosomal compartment. In cultured mammalian cells, interfering with Rab5 function by expressing the dominant negative version, Rab5SN causes the fragmentation of the endosome and the accumulation of endocytic vesicles. In contrast, when Rab5 is overexpressed enlarged endosomal compartments were observed. In Drosophila, the endosomal compartment was disrupted when loss of function and dominant negative mutants of Rab5 were expressed. In addition, at the ultrastructural we observed an accumulation of endocytic vesicles in Rab5S43N expressing terminals and enlarged endosomes when Rab5 was overexpressed. Furthermore, interfering with Rab5 function using the dominant negative Rab5S43N caused a decrease in the SV recycling kinetics as shown by FM1-43 experiments. In contrast, overexpression of Rab5 or GFP-Rab5 caused an increase in the FM1-43 internalization rate. Finally, standard electrophysiological techniques were used to measure synaptic function. We found that the Rab5-mediated endosomal SV recycling pathway generates vesicles with a higher fusion efficacy during Ca2+-triggered release, compared to SVs recycled when Rab5 function was impaired. We therefore suggest a model in which the endosome serves as organelle to control the SV fusion efficacy and thereby the synaptic strength. Since changes in the synaptic strength are occuring during learning and memory processes, controlling endosomal SV recycling might be a new molecular mechanism involved in learning and memory.

Láser Excimer en Vitiligo. ¿Tratamiento efectivo y seguro para esta enfermedad? Revisión sistemática de la literatura

Introducción: El vitíligo es una enfermedad prevalente en nuestro medio con una prevalencia del 2% de la población mundial. Los síntomas de esta enfermedad son principalmente estéticos al manifestarse como máculas acrómicas, simétricas en las extremidades y en rostro donde genera la mayor estigmatización de los pacientes. Actualmente ningún tratamiento provee mejoría pronta y permanente de los síntomas. Objetivo: Determinar la efectividad del Láser Excimer 308 nm en el tratamiento del vitíligo por medio de una revisión sistemática de la literatura. Métodos: Búsqueda sistemática de ensayos clínicos y estudios cuasiexperimentales en las bases de datos más importantes acerca de la efectividad del Láser Excimer 308 nm en la repigmentación de los pacientes adultos con vitíligo. Se evaluó su calidad metodológica. Resultados: De 862 artículos encontrados se escogieron 40 artículos potenciales de los cuales dos fueron incluidos en esta revisión. El láser Excimer 308 nm como monoterapia presenta una pigmentación efectiva (≥50%) en 28.03% de las áreas tratadas, de los cuales 72.9% se localizaron en áreas sensibles a radiación ultravioleta y 27.02% en zonas no sensibles. Inicio de pigmentación a la sesión número 13 (un mes post inicio del tratamiento). El láser fue seguro y bien tolerado. Conclusión: La evidencia sugiere que el tratamiento con Láser Excimer 308 nm, como monoterapia, es una alternativa terapéutica para lograr repigmentación pronta de las máculas acrómicas del vitíligo en áreas sensibles a radiación ultravioleta. Deben considerarse estudios que evalúen combinaciones de fármacos y Láser en el tratamiento de vitíligo.

Prevalencia de enfermedad de Fabry en pacientes en lista de trasplante y posttrasplante renal en fundación cardioinfantil Bogotá

Introducción: La Enfermedad de Fabry (EF), es una enfermedad multisistémica de almacenamiento lisosomal ligada al cromosoma X que afecta principalmente a hombres, pero también puede causar significativa morbilidad en las mujeres heterocigotas (1–5). La deficiencia de la enzyma α-galactosidaseA (α-Gal A,) provoca acumulación de glicosfingolipidos que afectan diferentes tipos celulares entre ellos el endotelio vascular en vasos de pequeño calibre, células epiteliales y Músculo liso en el sistema cardiovascular (cardiomiocitos), sistema nervioso y células epiteliales tubulares del riñón (6,7). Complicaciones como la falla renal es la causa de muerte más frecuente en la EF (7,8). La incidencia se ha calculado en 1 de cada 117.000 nacidos vivos. (9). Objetivos: Determinar la prevalencia de la Enfermedad de Fabry en pacientes con Insuficiencia renal terminal que se encuentren en lista de trasplante y Post-trasplante Renal en Fundación Cardioinfantil Bogotá. Materiales y Métodos: Se realizó un estudio observacional en donde se evaluó la prevalencia de la EF en todos los sujetos mayores de 18 años que se encuentren en lista de trasplante y post-trasplante renal. Resultados: La prevalencia de Enfermedad de Fabry en 98 pacientes con enfermedad renal crónica fue de 7.1% para la muestra general y 12.9% para la muestra con etiología idiopática Conclusiones: La Enfermedad de Fabry es una importante casusa de Enfermedad Renal Crónica Terminal principalmente en el grupo de etiología idiopática. Palabras Clave: Enfermedad de Fabry (FA)

Estructura i ultraestructura testicular del mascle reproductor porcí (Sus domesticus)

El present treball analitza al microscopi òptic i al microscopi electrònic de transmissió el testicle de Sus domesticus (raça Landrace - varietat anglesa) a partir de mascles reproductors porcins adults i sans. L'objectiu principal de tots els centres d'Inseminació Artificial Porcina i de les Explotacions de Selecció i Multiplicació Porcina és garantir una excel·lent qualitat espermàtica al llarg de la vida reproductiva útil d'un mascle reproductor porcí. Així doncs, un millor coneixement dels patrons estructural i ultraestructural normals del testicle permetrà diagnosticar amb facilitat quina ha estat l'estructura o funció testicular afectada quan s'observa una disminució de la qualitat del semen. Les anàlisis seminals i hormonals són certament crucials en la valoració d'aquests mascles, però, no són totalment informatives de les alteracions testiculars, ja que és necessari conèixer l'organització microscòpica. Diversos estudis sobre testicle han demostrat que els marcadors més sensibles per a l'avaluació de la funció testicular són els següents: (1) la grandària testicular, (2) el gruix i l'organització de la càpsula testicular, (3) el percentatge de túbuls seminífers i de teixit intersticial en el parènquima testicular, (4) el diàmetre dels túbuls seminífers, (5) l'alçada i la composició de cèl·lules germinals de l'epiteli seminífer, (6) el gruix i l'organització de la làmina pròpia i, (7) la morfologia i la grandària de les cèl·lules de Leydig. El primer objectiu concret del present estudi ha estat, per tant, caracteritzar tots aquests paràmetres testiculars en mascles porcins sans i adults. L'organització estructural del testicle i les mesures quantitatives utilitzades com a marcadors no mostren diferències significatives ni entres els mascles porcins (P > 0,01), ni entre el testicle dret i l'esquerre (P > 0,01). Els testicles, de 330,80  16,99 g de pes, estan envoltats per una càpsula, de 2.375,13  246,68 m de gruix, la qual es divideix en tres capes: la túnica vaginalis constitueix l'1,82  0,78 % de la càpsula i està composta per una capa mesotelial externa i una capa interna de teixit conjuntiu dens; la túnica albuginea representa el 37,31  3,27 % i és de teixit conjuntiu dens i, la túnica vasculosa constitueix el 64,24 4,40 % i és de teixit conjuntiu lax. En el parènquima testicular els túbuls seminífers i el teixit intersticial representen el 72,44  2,12 % i el 27,46  2,12 %, respectivament. Els túbuls seminífers, de 226,23  18,08 m de diàmetre, es troben fortament recargolats i empaquetats, i estan compostos per la làmina pròpia i l'epiteli seminífer. La làmina pròpia, de 4-4,5 m de gruix, està formada per la làmina basal i dues capes de cèl·lules peritubulars. L'epiteli seminífer, amb una alçada mitjana de 66,11  10,62 m, és columnar i estratificat amb cèl·lules de Sertoli i diferents generacions d'espermatogònies, espermatòcits i espermàtides. El teixit intersticial és un teixit conjuntiu lax amb abundants cèl·lules de Leydig polièdriques fortament empaquetades (ca. 15 x 12 m). El segon objectiu concret d'aquest estudi ha estat estudiar des del punt de vista morfològic i morfomètric (alçada, longitud, freqüència relativa d'aparició i durada) els estadis del cicle de l'epiteli seminífer en els mascles porcins de la raça Landrace (varietat anglesa), classificats d'acord amb el mètode de la morfologia tubular. Els estadis premeiòtics ( I, II i III) ocupen el 31,9 % del cicle espermatogènic i es caracteritzen, principalment, per la presència de cèl·lules en les fase inicials de la meiosi I. Les primeres etapes de la meiosi I no afecten els paràmetres morfomètrics de l'epiteli seminífer ja que els valors obtinguts per l'alçada de l'epiteli seminífer, la freqüència relativa, la longitud i la durada d'aquests estadis són molt variables. Els estadis meiòtics (IV i V) representen el 16,4 % del cicle espermatogènic i estan constituïts, principlament, per cèl·lules en un estat avançat de la meiosi I i /o cèl·lules en meiosi II. Les últimes fases de la meiosi I i també de la meiosi II tenen lloc ràpidament, la qual cosa resulta en una baixa freqüència relativa d'aparició i, per tant, en una baixa durada dels estadis meiòtics. Els estadis postmeiòtics (VI, VII i VIII) ocupen el 50,6 % del cicle espermatogènic. L'esdeveniment més important que té lloc en aquests estadis és la fase de maduració de l'espermiogènesi. En la fase de maduració, les espermàtides experimenten diverses modificacions morfològiques i estructurals que donen lloc, finalment, als espermatozoides. La complexitat d'aquests processos fa que els estadis postmeiòtics presentin valors més grans de freqüència relativa, longitud i durada. El tercer objectiu concret d'aquest treball ha estat descriure a nivell ultraestructural el procés d'espermiogènesi, i relacionar les transformacions que experimenten les espermàtides en fase d'elongació amb els canvis ultraestructurals que tenen lloc en les diferents cèl·lules que constitueixen el testicle (cèl·lules germinals, de Sertoli i de Leydig, principalment). L'espermiogènesi del mascle porcí de la raça Landrace (varietat anglesa) s'ha dividit en 9 passos que vénen definits per 9 tipus diferents d'espermàtides. Al llarg de l'espermiogènesi no s'observen diferències ultraestructurals significatives (P > 0,01) ni entre els mascles porcins ni entre el testicle esquerre i dret en les cèl·lules que constitueixen el testicle.

Estudi estructural, ultraestructural i histoquímic de les glàndules sexuals accessòries del mascle reproductor porcí (Sus domesticus)

El present treball analitza al microscopi òptic i al microscopi electrònic de transmissió les glàndules sexuals accessòries de Sus domesticus (raça Landrace - varietat anglesa) a partir de mascles reproductors porcins adults i sans. Un millor coneixement dels patrons estructural i ultraestructural normals de las glàndules sexuals accessòries permetrà diagnosticar amb facilitat quina ha estat l'estructura o la funció glandular afectada en mascles en els que s'observa una disminució de la qualitat del semen. Per altra banda, els estudis anatomopatològics s'han de complementar amb tècniques histoquímiques que generalment permeten confirmar o excloure un diagnòstic histopatològic previ. Les glàndules sexuals accessòries del mascle reproductor porcí estan molt desenvolupades i inclouen les glàndules vesiculars, la pròstata i les glàndules bulbouretrals. L'epiteli secretor de les glàndules vesiculars està format per cèl·lules columnars, cèl·lules basals i mastòcits. Les cèl·lules columnars es caracteritzen per presentar tres morfologies diferents que es consideren diferents estadis d'un mateix tipus cel·lular: les cèl·lules principals, les cèl·lules clares i les cèl·lules denses. Les cèl·lules principals secreten activament glicoproteïnes N- i O- glicosilades amb residus d'α-L-fucosa, α(16)fucosa, α-D-mannosa, α-D-glucosa, α- i -D-N-acetilgalactosamina, -D-galactosa-(13)-D-N-acetilgalactosamina, α-D-galactosa, galactosa-(14)-N-acetilglucosamina, D-N-acetilglucosamina i àcid neuramínic. Aquestes glicoproteïnes afavoreixen les interaccions entre l'espermatozoide i l'occit i regulen la permeabilitat de la membrana espermàtica. La pròstata està formada per dues porcions glandulars, el cos de la pròstata (BP) y la pròstata disseminada (DP), entre las quals s'observen diferencies estructurals, ultraestructurals, histoquímiques i funcionals. En ambdues porcions, l'epiteli secretor està constituït per cèl·lules columnars principals, denses i cèl·lules basals, i també per cèl·lules cúbiques en el BP i per cèl·lules mucoses en la DP. En ambdues porcions glandulars, se sintetitzen i secreten N- i O- glicoproteïnes neutres i àcides. Aquestes glicoproteïnes s'alliberen mitjançant un mecanisme regulat en el BP y mitjançant un mecanisme regulat i un constitutiu en la DP. Les glucoproteïnes luminals del BP contenen residus de fucosa, mannosa, α- i -D-N-acetilgalactosamina, galactosa-(14)-N-acetilglucosamina, D-N-acetilglucosamina i àcid neuramínic. En la DP les glicoproteïnes presenten, a més, -D-galactosa-(13)-D-N-acetilgalactosamina i α-D-galactosa. Les glicoproteïnes secretades en el BP i en la DP per via regulada, participen en el control de l'estabilitat del plasmalemma dels espermatozoides, eviten la resposta immune uterina i l'aglutinació dels espermatozoides i afavoreixen la seva motilitat progressiva. Les glicoproteïnes secretades per via constitutiva en la DP protegeixen i lubrifiquen la uretra pelviana. L'epiteli secretor de les glàndules bulbouretrals està format per cèl·lules piramidals principals i denses. Les cèl·lules principals sintetitzen i secreten principalment O-glicoproteïnes àcides carboxilades i sulfatades amb residus glicosídics d'N-acetilgalactosamina, -D-galactosa-(13)-D-N-acetilgalactosamina, α-D-galactosa, D-N-acetilglucosamina i àcid neuramínic. Aquests residus proporcionen resistència a la proteolisi a les O-glicoproteïnes secretades, les quals participen en la lubrificació y protecció de l'epiteli, i intervenen en el control de la permeabilitat del plasmalemma dels espermatozoides i en el transport d'ions al seu través.

Improvement of strategies for the management of fire blight (Erwinia amylovora). Evaluation and optimization of physical and chemical control methods, and use of decision support systems

El foc bacterià és una malaltia que afecta a plantes de la família de la rosàcies, causada pel bacteri Erwinia amylovora. El seu rang d'hostes inclou arbres fruiters, com la perera, la pomera o el codonyer, i plantes ornamentals de gran interès comercial i econòmic. Actualment, la malaltia s'ha dispersat i es troba àmpliament distribuïda en totes les zones de clima temperat del món. A Espanya, on la malaltia no és endèmica, el foc bacterià es va detectar per primer cop al 1995 al nord del país (Euskadi) i posteriorment, han aparegut varis focus en altres localitzacions, que han estat convenientment eradicats. El control del foc bacterià, és molt poc efectiu en plantes afectades per la malaltia, de manera que es basa en mesures encaminades a evitar la dispersió del patogen, i la introducció de la malaltia en regions no endèmiques. En aquest treball, la termoteràpia ha estat avaluada com a mètode d'eradicació d'E. amylovora de material vegetal de propagació asimptomàtic. S'ha demostrat que la termoteràpia és un mètode viable d'eradicar E. amylovora de material de propagació. Gairebé totes les espècies i varietats de rosàcies mantingudes en condicions d'humitat sobrevivien 7 hores a 45 ºC i més de 3 hores a 50 ºC, mentre que més d'1 hora d'exposició a 50 ºC amb calor seca produïa danys en el material vegetal i reduïa la brotació. Tractaments de 60 min a 45 ºC o 30 min a 50 ºC van ser suficients per reduir la població epífita d'E. amylovora a nivells no detectables (5 x 102 ufc g-1 p.f.) en branques de perera. Els derivats dels fosfonats i el benzotiadiazol són efectius en el control del foc bacterià en perera i pomera, tant en condicions de laboratori, com d'hivernacle i camp. Els inductors de defensa de les plantes redueixen els nivells de malaltia fins al 40-60%. Els intervals de temps mínims per aconseguir el millor control de la malaltia van ser 5 dies pel fosetil-Al, i 7 dies per l'etefon i el benzotiadiazol, i les dosis òptimes pel fosetil-Al i el benzotiadiazol van ser 3.72 g HPO32- L-1 i 150 mg i.a. L-1, respectivament. Es millora l'eficàcia del fosetil-Al i del benzotiadiazol en el control del foc bacterià, quan es combinen amb els antibiòtics a la meitat de la dosi d'aquests últims. Tot i que l'estratègia de barrejar productes és més pràctica i fàcil de dur a terme a camp, que l'estratègia de combinar productes, el millor nivell de control de la malaltia s'aconsegueix amb l'estratègia de combinar productes. Es va analitzar a nivell histològic i ultrastructural l'efecte del benzotiadiazol i dels fosfonats en la interacció Erwinia amylovora-perera. Ni el benzotiadiazol, ni el fosetil-Al, ni l'etefon van induir canvis estructurals en els teixits de perera 7 dies després de la seva aplicació. No obstant, després de la inoculació d'E. amylovora es va observar en plantes tractades amb fosetil-Al i etefon una desorganització estructural cel·lular, mentre que en les plantes tractades amb benzotiadiazol aquestes alteracions tissulars van ser retardades. S'han avaluat dos models (Maryblyt, Cougarblight) en un camp a Espanya afectat per la malaltia, per determinar la precisió de les prediccions. Es van utilitzar dos models per elaborar el mapa de risc, el BRS-Powell combinat i el BIS95 modificat. Els resultats van mostrar dos zones amb elevat i baix risc de la malaltia. Maryblyt i Cougarblight són dos models de fàcil ús, tot i que la seva implementació en programes de maneig de la malaltia requereix que siguin avaluats i validats per un període de temps més llarg i en àrees on la malaltia hi estigui present.

Pollen ultrastructure in anther cultures of Datura innoxia. I. Division of the presumptive vegetative cell.

Ultrastructural features of embryogenic pollen in Datura innoxia are described, just prior to, during, and after completion of the first division of the presumptive vegetative cell. In anther cultures initiated towards the end of the microspore phase and incubated at 28 degrees C in darkness, the spores divide within 24 h and show features consistent with those of dividing spores in vivo. Cytokinesis is also normal in most of the spores and the gametophytic cell-plate curves round the presumptive generative nucleus in the usual highly ordered way. Further differentiation of the 2 gametophytic cells does not take place and the pollen either switches to embryogenesis or degenerates. After 48-72 h, the remaining viable pollen shows the vegetative cell in division. The cell, which has a large vacuole and thin layer of parietal cytoplasm carried over from the microspore, divides consistently in a plane parallel to the microspore division. The dividing wall follows a less-ordered course than the gametophytic wall and usually traverses the vacuole, small portions of which are incorporated into the daughter cell adjacent to the generative cell. The only structural changes in the vegetative cell associated with the change in programme appear to be an increase in electron density of both plastids and mitochondria and deposition of an electron-dense material (possibly lipid) on the tonoplast. The generative cell is attached to the intine when the vegetative cell divides. Ribosomal density increases in the generative cell and exceeds that in the vegetative cell. A thin electron-dense layer also appears in the generative-cell wall. It is concluded that embryogenesis commences as soon as the 2 gametophytic cells are laid down. Gene activity associated with postmitotic synthesis of RNA and protein in the vegetative cell is switched off. The data are discussed in relation to the first division of the embryogenic vegetative cells in Nicotiana tabacum.

Diversity and systematics of the Malacosporea (Myxozoa)

Myxozoans belonging to the recently described class Malacosporea parasitize freshwater bryozoans during at least part of their life cycle. There are at present only two species described in this class: Buddenbrockia plumatellae and Tetracapsuloides bryosalmonae. The former can exist as vermiform and sac-like stages in bryozoan hosts. The latter, in addition to forming sac-like stages in bryozoans, is the causative agent of salmonid proliferative kidney disease (PKD). We undertook molecular and ultrastructural investigations of new malacosporean material to further resolve malacosporean diversity and systematics. Phylogenetic analyses of 18S rDNA sequences provided evidence for two new putative species belonging to the genus Buddenbrockia, revealing a two-fold increase in the diversity of malacosporeans known to date. One new malacosporean is a vermiform parasite infecting the bryozoan Fredericella sultana and the other occurs as sac-like stages in the rare bryozoan, Lophopus crystallinus. Both bryozoans represent new hosts for the genus Buddenbrockia. Our results have established that the malacosporean which infected F. sultana was not a vermiform stage of T. bryosalmonae, although it was collected from a site endemic for PKD. Ultrastructural investigation of new material of B. plumatellae revealed the presence of numerous external tubes associated with developing polar capsules, confirming that the absence of external tubes should no longer be considered as a character of the class Malacosporea.

A molecular and structural characterization of senescing Arabidopsis siliques and comparison of transcriptional profiles with senescing petals and leaves

Senescence of plant organs is a genetically controlled process that regulates cell death to facilitate nutrient recovery and recycling, and frequently precedes, or is concomitant with, ripening of reproductive structures. In Arabidopsis thaliana, the seeds are contained within a silique, which is itself a photosynthetic organ in the early stages of development and undergoes a programme of senescence prior to dehiscence. A transcriptional analysis of the silique wall was undertaken to identify changes in gene expression during senescence and to correlate these events with ultrastructural changes. The study revealed that the most highly up-regulated genes in senescing silique wall tissues encoded seed storage proteins, and the significance of this finding is discussed. Global transcription profiles of senescing siliques were compared with those from senescing Arabidopsis leaf or petal tissues using microarray datasets and metabolic pathway analysis software (MapMan). In all three tissues, members of NAC and WRKY transcription factor families were up-regulated, but components of the shikimate and cell-wall biosynthetic pathways were down-regulated during senescence. Expression of genes encoding ethylene biosynthesis and action showed more similarity between senescing siliques and petals than between senescing siliques and leaves. Genes involved in autophagy were highly expressed in the late stages of death of all plant tissues studied, but not always during the preceding remobilization phase of senescence. Analyses showed that, during senescence, silique wall tissues exhibited more transcriptional features in common with petals than with leaves. The shared and distinct regulatory events associated with senescence in the three organs are evaluated and discussed.

Characterisation of cell death in bagged baby salad leaves

Baby leaf salads are gaining in popularity over traditional whole head lettuce salads in response to consumer demand for greater variety and convenience in their diet. Baby lettuce leaves are mixed, washed and packaged as whole leaves, with a shelf-life of approximately 10 days post-processing. End of shelf-life, as determined by the consumer, is typified by bruising, water-logging and blackening of the leaves, but the biological events causing this phenotype have not been studied to date. We investigated the physiological and ultrastructural characteristics during postharvest shelf-life of two lettuce varieties with very different leaf morphologies. Membrane disruption was an important determinant of cell death in both varieties. although the timing and characteristics of breakdown was different in each with Lollo rossa showing signs of aging such as thylakoid disruption and plastoglobuli accumulation earlier than Cos. Membranes in Lollo rossa showed a later, but more distinct increase in permeability than in Cos. as indicated by electrolyte leakage and the presence of cytoplasmic fragments in the vacuole, but Cos membranes show distinct fractures towards the end of shelf-life. The tissue lost less than 25% fresh weight during shelf-life and there was little protein loss compared to developmentally aging leaves in an ambient environment. Biophysical measurements showed that breakstrength was significantly reduced in Lollo rossa, whereas irreversible leaf plasticity was significantly reduced in Cos leaves. The reversible elastic properties of both varieties changed throughout shelf-life. We compared the characteristics of shelf-life in both varieties of bagged lettuce leaves with other leafy salad crops and discuss the potential targets for future work to improve postharvest quality of baby leaf lettuce. (C) 2007 Elsevier B.V. All rights reserved.

An investigation of the expression and adhesin function of H7 flagella in the interaction of Escherichia coli O157: H7 with bovine intestinal epithelium

Enterohaemorrhagic Escherichia coli O157 : H7 is a bacterial pathogen that can cause haemorrhagic colitis and haemolytic uremic syndrome. In the primary reservoir host, cattle, the terminal rectum is the principal site of E. coli O157 colonization. In this study, bovine terminal rectal primary epithelial cells were used to examine the role of H7 flagella in epithelial adherence. Binding of a fliC(H7) mutant O157 strain to rectal epithelium was significantly reduced as was binding of the flagellated wild-type strain following incubation with H7-specific antibodies. Complementation of fliC(H7) mutant O157 strain with fliC(H7) restored the adherence to wild-type levels; however, complementation with fliC(H6) did not restore it. High-resolution ultrastructural and imunofluorescence studies demonstrated the presence of abundant flagella forming physical contact points with the rectal epithelium. Binding to terminal rectal epithelium was specific to H7 by comparison with other flagellin types tested. In-cell Western assays confirmed temporal expression of flagella during O157 interaction with epithelium, early expression was suppressed during the later stages of microcolony and attaching and effacing lesion formation. H7 flagella are expressed in vivo by individual bacteria in contact with rectal mucosa. Our data demonstrate that the H7 flagellum acts as an adhesin to bovine intestinal epithelium and its involvement in this crucial initiating step for colonization indicates that H7 flagella could be an important target in intervention strategies.

SEM Study of Apical Morphological Alterations in Primary Teeth with Vital and Necrotic Pulps

This study evaluated, by SEM, the morphology of human primary teeth roots. Twenty-four teeth were divided into 3 groups: pulp vitality (group I) and pulp necrosis without (group II) and with apical periodontitis (group III). Roots were analyzed by the presence of periodontal ligament (PDL) fibers and resorption areas. In groups I and II, presence of PDL fibers and absence of resorption were observed in all cases (100%), while all specimens (100%) of group III showed no PDL fibers and resorption areas. In conclusion, there are morphological differences in the apical region of primary teeth with different pulpal and periapical pathologies.

Effect of different bleaching systems on the ultrastructure of bovine dentin

The aim of this study was to evaluate in vitro the effect of different in-office bleaching systems on the surface morphology of bovine dentin. Thirty tooth fragments measuring 4 x 4mm, containing enamel and dentin, were obtained from the crowns of extracted bovine incisors. Samples were subjected to simulated intracoronal bleaching techniques using conventional (Opalescence Endo (R) and Whiteness Super Endo (R)) and light-activated systems (Opalescence Xtra (R) and Whiteness HP Maxx (R)). Controls were treated with either sodium perborate mixed with 10% hydrogen peroxide or no bleaching agent. The samples were observed under SEM and the recorded images were evaluated for topographic alterations. The ultrastructural alterations of dentin observed in this study varied greatly between groups according to the products used. Higher pH products (Whiteness HP Maxx (R) and Opalescence Xtra (R)) associated with in-office techniques yielded better maintenance of dentin ultrastructure. Apparently, both low pH and hydrogen peroxide oxidation play a role in altering the ultrastructure of dentin during internal dental bleaching. The use of alkaline products with reduced time of application (in-office techniques) may decrease such morphological alterations.

Henneguya pseudoplatystoma n. sp causing reduction in epithelial area of gills in the farmed pintado, a South American catfish: Histopathology and ultrastructure

The present study is part of an ongoing investigation into the characteristics of Myxozoan parasites of Brazilian freshwater fish and was carried out using morphology, histopathology and electron microscopy analysis. A new Myxosporea species (Henneguya pseudoplatystoma) is described causing an important reduction in gill function in the farmed pintado (a hybrid fish from a cross between Pseudoplatystoma corruscans and Pseudoplatystoma fasciatum), which is a commercially important South American catfish. From a total of 98 pintado juveniles from fish farms in the states of Sao Paulo and Mato Grosso do Sul (Brazil), 36 samples (36.7%) exhibited infection of the gill filaments. infection was intense, with several plasmodia occurring on a same gill filament. The plasmodia were white and measured up to 0.5 mm in length; mature spores were ellipsoidal in the frontal view, measuring 33.2 +/- 1.9 mu m in total length, 10.4 +/- 0.6 mu m in body length, 3.4 +/- 0.4 mu m in width and 22.7 +/- 1.7 mu m in the caudal process. The polar capsules were elongated, measuring 3.3 +/- 0.4 mu m in length and 1.0 +/- 0.1 mu m in width and the polar filaments had six to seven turns. Histopathological analysis revealed the parasite in the connective tissue of the gill filaments and lamella. No inflammatory process was observed, but the development of the plasmodia reduced the area of functional epithelium. Ultrastructural analyses revealed a single plasmodial wall, which was in direct contact with the host cells and had numerous projections in direction of the host cells as well as extensive pinocytotic canals. A thick layer (2-6 mu m) of fibrous material and numerous mitochondria were found in the ectoplasm. Generative cells and the earliest stage of sporogenesis were seen more internally. Advanced spore developmental stages and mature spores were found in the central portion of the plasmodia. (C) 2009 Elsevier B.V. All rights reserved.