Directional dominance on stature and cognition in diverse human populations.

Homozygosity has long been associated with rare, often devastating, Mendelian disorders, and Darwin was one of the first to recognize that inbreeding reduces evolutionary fitness. However, the effect of the more distant parental relatedness that is common in modern human populations is less well understood. Genomic data now allow us to investigate the effects of homozygosity on traits of public health importance by observing contiguous homozygous segments (runs of homozygosity), which are inferred to be homozygous along their complete length. Given the low levels of genome-wide homozygosity prevalent in most human populations, information is required on very large numbers of people to provide sufficient power. Here we use runs of homozygosity to study 16 health-related quantitative traits in 354,224 individuals from 102 cohorts, and find statistically significant associations between summed runs of homozygosity and four complex traits: height, forced expiratory lung volume in one second, general cognitive ability and educational attainment (P < 1 × 10(-300), 2.1 × 10(-6), 2.5 × 10(-10) and 1.8 × 10(-10), respectively). In each case, increased homozygosity was associated with decreased trait value, equivalent to the offspring of first cousins being 1.2 cm shorter and having 10 months' less education. Similar effect sizes were found across four continental groups and populations with different degrees of genome-wide homozygosity, providing evidence that homozygosity, rather than confounding, directly contributes to phenotypic variance. Contrary to earlier reports in substantially smaller samples, no evidence was seen of an influence of genome-wide homozygosity on blood pressure and low density lipoprotein cholesterol, or ten other cardio-metabolic traits. Since directional dominance is predicted for traits under directional evolutionary selection, this study provides evidence that increased stature and cognitive function have been positively selected in human evolution, whereas many important risk factors for late-onset complex diseases may not have been.

El poblament tardoantic al sector meridional de la Tarraconensis (sud de Catalunya i nord del País Valencià). Concomitàncies i diferències

Les darreres recerques dutes a terme en el Projecte Ager Tarraconensis (PAT) han permès augmentar considerablement els coneixements existents sobre l’antiguitat tardana al territorium de Tarraco, tema que ja havíem estudiat parcialment en la nostra tesi doctoral (1992), que inclou també altres àrees del Camp de Tarragona no incloses al PAT. D’altra banda, en els darrers anys hem tingut també ocasió d’estudiar parcialment el poblament antic a la zona de les terres de l’Ebre i al nord del País Valencià, molt especialment a les comarques de l’Alt Palància i la Plana de Castelló. El conjunt d’aquests estudis ens permet plantejar una visió general sobre el poblament tardoantic en una zona determinada que correspon a la part costanera meridional de l’antiga provincia Tarraconensis, amb els límits i la denominació que rep a partir de la divisió de Dioclecià. L’estudi comparatiu del poblament tardoantic d’aquestes àrees permet contrastar, a més de punts en comú, també algunes diferències, tant en el diferent grau de pervivència dels hàbitats després de la crisi del segle III com en l’aparició de nous tipus d’hàbitats (poblats en altura) que no apareixen en totes les àrees, sinó només en les més meridionals. S’aborda també la problemàtica de l’existència d’unes poques vil·les luxoses durant el segle IV (especialment la controvertida de Centcelles), en contrast amb altres hàbitats més modestos, així com el pas de la vil·la a un altre tipus de poblament dispers.

Subthalamic (STN) Deep Brain Stimulation (DBS) in Parkinson's Disease (PD): Correlation Between the Location of the Stimulated Contacts and the Clinical Effects in 14 Patients

Objectives: To correlate the chronic stimulated electrode position on postoperative MRI with the clinical response obtained in PD patients. Material and Method: We retrospectively reviewed 14 consecutive parkinsonian patients who were selected for STN-DBS surgery. Coordinates were determined on an IR T2 MRI coronal section per pendicular to AC-PC plane 3 mm posterior to midcommissural point (MCP) and 12 mm lateral to the midline the inferior aspect of subthalamic region. A CRW stereotactic frame was used for the surgical procedure. A 3D IR T2 MRI was performed postoperatively to determine the location of the stimulated contact in each patient. The clinical results were assessed independently by the neurological team. Results: All but 2 patients had monopolar stimulation. The mean coordinates of the stimulated contacts were: AP ^ ÿ4:23G1:4, Lat ^ 1:12G0:15, Vert ^ ÿ4:1 G2:7 to the MCP. With a mean follow-up of 8 months, all stimulated patients had a significant clinical improvement (preop/postop «ON» UPDRS: 25:8G7:0= 23:3 G8:6; preop/postop «OFF» UPDRS: 50:2G11:4=26:0 G7:8), 60% of them without any antiparkinsonian drug. Conclusion: According to the stereotactic atlas of Schaltenbrand and Warren and the 3D shape of the STN, our results show that our targetting is accurate and almost all the stimulated contacts are comprised in the STN volume. This indicates that MRI is a safe, precise and reproducible procedure for targetting the STN. The location of the stimulated contact within the STN volume is a good predictor of the clinical results.

Inaffia l'ugola!

r1950, New York.

Concentrar els àpats en 12 hores evita el sobrepès

L'obesitat és un dels principals factors de risc per a moltes patologies, com la diabetis de tipus II, la cirrosi no alcohòlica, les malalties cardiovasculars i diversos tipus de càncer. La major part de tractaments contra l'obesitat i de recomanacions per evitar el sobrepès se centren en la dieta, principalment en la quantitat i el contingut nutricional del menjar, i en el nombre d'àpats diaris. Però l'investigador Satchidananda Panda i els seus col·laboradors, del departament de gastroenterologia de la Universitat de Califòrnia a San Diego (EUA), han identificat un altre factor que és també molt important: el temps que passa entre el primer i l'últim àpat del dia. Segons han publicat a Cell Metabolism, aquest interval no hauria de superar les dotze hores.