Noves consideracions sobre la inscripció tarraconense de la beata Thecla (segle V)

S’estudia una inscripció funerària d’una verge consagrada anomenada Thecla d’origen egipci que va ser enterrada en una de les basíliques funeràries que existien en el segle v a ponent de Tarraco. Es revisa el que s’ha escrit sobre aquesta important inscripció els darrers vint anys, i s’analitzen de nou les característiques de l’epígraf (paleografia, formulari, etc.). Finalment, es conclou que no hi ha relació entre aquesta Thecla i el culte implantat en època medieval a santa Tecla com a patrona de Tarragona, en contra del que han proposat alguns autors.

Rescatando a Baiter: a propósito de la origo de Marco Celio Rufo (CIC. CAEL. 5)

El objetivo del texto es recuperar la intuición de Johan Georg Baiter (1801-­‐‑1877) que propuso Tusculum (Lacio, Italia) como patria de origen de Marco Celio Rufo enmendando una corruptela en la edición orelliana del Pro Caelio ciceroniano. Esta conjetura, desestimada en todas las ediciones posteriores del texto, ha sido recientemente confirmada gracias al hallazgo de un epígrafe que documenta por vez primera en la ciudad lacial un magistrado M. Caelius de época tardorepublicana.

Memòria d'activitats 2014

Memòria de l'ICAC amb la informació de l'activitat anual de l'Institut i, especialment, l'activitat investigadora, de formació avançada i de difusió.

El armamento de influencia La Tène en la Península Ibérica (siglos V-I a.C.)

El armamento de tipo La Tène se ha venido relacionando habitualmente con la Segunda Edad del Hierro europea, y en general con un territorio dominado por poblaciones de etnia celta. Sin embargo, en la actualidad su alcance llega a un territorio más amplio, que en particular afecta a buena parte de la Europa occidental. En este trabajo se analizan y estudian las armas de influencia La Tène en la Península Ibérica a partir de la información directa del material arqueológico. Además de un catálogo exhaustivo de estas armas para el territorio, se realizan una serie de propuestas tipológicas y se procede al estudio de los conjuntos de armas (panoplias) y a procurar resolver las cuestiones de la llegada de estos influjos, de las vías de propagación de las armas, de sus características y peculiaridades morfológicas y tecnológicas y, finalmente, de su evolución a lo largo de más de cuatro siglos de historia.

El pas del Paleolític Superior a Catalunya i la seva interpretació dins el context geogràfic franco-ibèric

S'ha analitzat el pas del paleolític mitjà al paleolític superior a Catalunya en base a l'estudi dels jaciments de la cova dels Ermitons (Sales de Llierca, Garrotxa) i de les coves del Reclau -Arbreda, Mollet i Reclau Viver-(Serinyà, Pla de l'Estany). En concret s'ha estudiat la cultura material i la fauna dels nivells mosterians tardans (paleolítc mitjà final) de les coves de l'Arbreda i dels Ermitons i dels aurinyacians (paleolític superior inicial) de les coves de l'Arbreda i de Mollet. Igualment s'han analitzat els territoris d'explotació de la cova dels Ermitons i de les coves del Reclau. D'aquesta anàlisi es desprén que els dos jaciments se situen en medis absolutament diferents. S'han analitzat els contextos geològics dels dos llocs, s'ha fet les descripció morfològica de cada un dels dos jaciments, així com l'estratigràfica i sedimentològica de cada cova. S'han datat els nivells mosterians i aurinyacians esmentats pel mètode del Carboni 14 AMS, així com també els aurinyacians de la cova del Reclau Viver. S'acompanyen aquestes dades amb les anàlisis paleoecològiques corresponents que s'han pogut efectuar: palinologia, antracologia, ictiologia, herpetologia, aus, quiròpters, insectívors i rosegadors. Es comparen les datacions obtingudes ambles d'altres jaciments i troballes catalans del mateix període: l'abric Romaní (Capellades, Anoia), la Roca dels Bous (Camarasa, la Noguera) i la mandíbula de Banyoles (Pla de l'Estany). Cim a conclusions s'estableixen les diferències a Catalunya entre el paleolític mitjà (cultura de l'home Neandertal) i el paleolític superior (cultura de l'home anatòmicament modern). En el segon apareix la tècnica de talla laminar, la indústria òssia ben elaborada, l'ornamentació, la decoració, es generalitza la importació del sílex com a matèria primera, es diversifica l'utillatge lític i hi ha una major utilització de les coves. S'interpreta aquest pas dins del context geogràfic franco-ibèric i es conclou que a Catalunya es caracteritza fonamentalment per dos fenòments: el reemplaçament abrupte i la contemporaneïtat. Aquesta abastaria entre 40.000 BP i el 33.000 BP segons cronologia radiocarbònica. Durant aquests temps la influència de la cultura del paleolític superior sobre la del paleolític mitjà seria escassa, encara que identificada per la presencia d'alguns útils de tipus paleolític superior en el tardomosterià de la cova dels Ermitons

El programa iconogràfic de l'Attideion del Campo della Magna Matter a Ostia

L'objectiu d'aquesta tesi és l'estudi de tot un seguit d'escultures votives trobades dins el santuari de Cibele de Ostia, descobert a finals del segle passat i excavat amb extensió just abans de la Segona Guerra Mundial. Tanmateix, el nostre objectiu no era el de presentar, únicament, un catàleg de l'estatuària sinó, especialment, la seva funció i relació dins el santuari com un element a considerar per a l'estudi del culte a Cibele i més concretament a Atis.

L'Emmagatzematge de cereals en sitges d'època ibèrica al nord-est de Catalunya

Una sitja és una cavitat subterrània destinada a emmagatzemar la collita, especialment de cereals. Amb el manteniment d'unes condicions ideal de temperatura i humitat els cereals s'hi poden conservar durant un llarg període de temps, que segons Varró podria arribar als 50 anys. Aquestes excepcionals possibilitats han possibilitat que l'emmagatzematge en sitges fos un dels mètodes de conservació de cereals a llarg termini més utilitzat en les societats pre-industrials de tot el món. La sitja estàndard del nord-est de Catalunya és aquella que era excavada a l'argila, no portava revestiment i tenia la boca en forma de tub, de 0,77 m de diàmetre màxim per 0,42 de profunditat. El perfil era de tipus còncau, amb el diàmetre màxim situat en el terç central de la sitja, i un fons indistintament còncau o pla. La profunditat i el diàmetre màxim es situarien entre 1,75 i 2 m., amb un marge de diferència reduïdíssim entre ambdues mesures. La capacitat resultant d'aquestes dimensions se situaria entre 1 i 3 tones de cereals, que en termes estàndards de producció seria el resultat de la collita d'una extensió d'entre 1,5 i 4 hectàrees de terreny. ASBTRACT: A silo is an underground cavity designed to store the harvest, especially grain. With the maintenance of ideal conditions of temperature and moisture grains can be preserved for a long period of time, according to Varró it could reach 50 years. These exceptional opportunities have enabled the storage silos to be one of the methods of long-term conservation of grain used in most pre-industrial societies around the world. The standard silo from the North-East of Catalonia was excavated in clay,it had no siding and its mouth was tube-shaped, up to 0.77 m of maximum diameter to 0.42 deep. The profile was concave, with maximum diameter located in the central third of the silo, and a background either concave or flat. The depth and maximum diameter are located between 1.75 and 2 m, with a very little margin of difference between the two measures. The capacity resulting from these dimensions would be located between 1 and 3 tons of cereals, which in terms of production standards it would mean a harvest of between 1.5 and 4 hectares of ground.

Les ceràmiques de producció ibèrica de Sant Julià de Ramis: el poblat i els camps de sitges

The paper analyzes the Iberian ceramics from Sant Julià de Ramis (Girona). The scope of research includes the village itself and other archaeological sites as areas of the Bosc del Congosts silos and Escalers. The research draws several archaeological material dug up in the Iberian site and made in the fields of silos.

Les pintures rupestres prehistòriques del Zemmur (Sahara Occidental)

El treball de tesi ha tingut per objectiu estudiar les pintures rupestres del Zemmur, al Sahara Occidental. El Zemmur és una regió muntanyosa molt rica en abrics, que s'obren a les cingleres dels seus turons de gres baixos, aplanats i allargassats. Aquestes pintures foren descobertes al 1995, quan el personal del ministeri de Cultura de la República Àrab Sahrauí i Democràtica les va mostrar a un equip d'arqueòlegs i antropòlegs de la Universitat de Girona. Les campanyes d'estudi continuades que s'han realitzat en aquests jaciments de pintura rupestre prehistòrica des d'aleshores han proporcionat les dades per aquesta investigació. En total es tracta d'un conjunt de 2734 figures repartides en 130 abrics de 5 jaciments diferents: Uad Ymal, Uadi Kenta, Rekeiz Ajahfun, Rekeiz Lemgasem i Asako. Les hipòtesis a contrastar eren dues. La primera que al Zemmur hi havia diversos estils de pintura rupestre. La segona que la majoria d'aquests estils dataven de la prehistòria. Ambdues han pogut ser verificades i s'han aportat arguments que demostren que eren certes. El treball de tesi ha consistit en fotografiar les pintures, digitalitzar-les, reproduir-les i estudiar-les. Concretament l'estudi ha consistit en descriure-les, classificar-les estilísticament i datar-les. La classificació s'ha realitzat a partir d'una sèrie de criteris morfològics i tècnics. Posteriorment les imatges han estat atribuïdes a diversos estils, que també havien estat definits amb criteris morfotècnics a partir de l'observació de les imatges. La seva existència, i per tant la verificació de la primera hipòtesi, es dedueix de la presència de recurrències morfotècniques en les representacions. Més tard aquests estils han estat ordenats de manera relativa tot estudiant les seves superposicions. La seqüència dels cinc estils identificats, de més antic a més recent és: Balladors, Modelats, Tracejats, Figures Fosques i Linial. Posteriorment s'ha intentat datar cadascun dels estils a partir de les representacions ja que les anàlisis efectuades indicaren que no era possible datar les imatges per tècniques radiomètriques a causa de la manca de matèria orgànica en les pintures. En qualsevol cas, gràcies a les representacions d'armes, d'animals i els textos escrits hem pogut verificar que la majoria d'elles són prehistòriques, tal com apuntàvem en la nostra segona hipòtesi. Finalment s'ha arribat a la conclusió que l'estil dels Balladors data, de manera molt aproximada, d'ara fa entre 3800 i 3200 anys tal com indiquen les representacions d'alabardes. L'estil Linial, el més recent, data d'entre ara fa 2400 i 2000 anys perquè és acompanyat de textos líbico-berbers però no de representacions de camells. Els estils Modelat, Tracejat i Figures Fosques es daten entremig. A part de les conclusions obtingudes, un dels resultats més importants d'aquest treball ha estat la realització del corpus de pintura prehistòrica del Zemmur que consta, com ja hem dit, de milers d'imatges. Per tant aquesta recerca, a més de tractar sobre un material inèdit i d'un gran interès històric, hauria d'ésser útil per a la gestió de tot aquest patrimoni.

Rhode. Caracterització del jaciment i de les produccions dels seus tallers ceràmics

RESUM En la primera part de la tesi es revisen els materials arqueològics i els documents de les excavacions antigues al jaciment grec de la Ciutadella de Roses (Alt Empordà). Es fan estudis comparatius i de conjunt amb els resultats proporcionats per les excavacions recents. A partir d'aquí s'obté una periodització del jaciment, des del moment de la fundació de la colònia massaliota de Rhode, al segon quart del segle IV aC, fins a la fi de la ciutat, al 195 aC. Es tracten aspectes de topografia, urbanisme i estudi dels edificis. La segona part analitza les produccions dels tallers ceràmics (vernissos negres, pastes clares, ceràmiques de cuina i altres produccions secundàries). Es fa una nova classificació, un estudi de les formes, de la cronologia i paral·lels. S'estudien les instal·lacions dels tallers, els forns, la seva capacitat, les argiles i les terreres. Es conclou amb una caracterització socioeconòmica i històrica de la ciutat, i dels aspectes històrics relacionats amb les fases de la seva fundació, desenvolupament i fi.

La Cova des Pas de Ferreries: notícia de la seva troballa

Durant la primavera del 2005, tres espeleòlegs es varen endinsar al barranc de Trebalúger, a prop de Ferreries, al sud-est de l"illa de Menorca. El seu objectiu era el barranc; l"havien vist feia unes quantes setmanes i no podien deixar passar aquell forat, de difícil accés. No sabien que estaven a punt de fer una de les troballes més extraordinàries de la prehistòria menorquina. Varen assegurar les cordes al cim de la paret i, tot fent un ràpel de trenta-cinc metres, accediren a un petit forat, veí de la cova a la qual volien arribar. Des d"allà varen haver de reptar, penjats de l"espadat, per una mena de graó estret o postada, un pas obligat per arribar-hi, que acabaria donant nom a la petita cova. Quan varen accedir al graó d"entrada ja havien decidit que allò seria la cova des Pas.

Metal•lúrgia del coure a la prehistòria recent del oest d'Europa.Una mirada des de les anàlisis de composició elemental dels artefactes metàl·lics

L’objecte principal que ha guiat la recerca dels darrers tres anys ha estat la arqueometal•lúrgia. Esta memòria s’estructura en 3 parts: Els objectius inicials, el treball realitzat cada any i els resultats de la meva investigació. Evidentment, és en aquest darrer apartat on s’emfatitza la tasca de recerca i s’exposen els 3 àmbits d’actuació principals. El primer d’ells, necessari, és la formació teòric-metodològica en arqueometal•lúrgia. El segon, l’estudi de la composició elemental de les societats del Ha B2 de l’oest d’Europa. El darrer queda configurat per la recerca en curs en torn a la producció metal•lúrgica argàrica. També s’adjunta una selecció d’annex amb informes i publicacions redactats durant la beca i que ofereixen mirades en detall dels diferents elements que composen la recerca.

Sobre la publicació: "Cowroid de cerámica de cerámica vidriada hallado en el poblado ibérico del "Tossal del Moro" en Piñeras (Batea, Tarragona)"

És aquest un dels treballs pioners del Dr. Maluquer. Efectivament, feia ja un segle que s'havien començat a descobrir peces semblants a la península Iberica de les quals es tenia notícia bibliografica: un escaraboid pseudoegipci descobert a la Puerta de Tierra de Cadis (Delgado 1871: CXXXI), i un escarabeu descobert a Malaga (Rodríguez de Berlanga 1891: 328-329,332-333). Nogensmenys, abans de l' article del Dr. Maluquer que ara ens ocupa, molt pocs treballs explícitament dedicats a objectes de tipus egipci trobats a la península Iberica s'havien publicat: només podem citar-ne un dedicat a troballes d'objectes egipcis fetes a Tarragona (Castillo 1909: 169-180) i un altre dedicat al primer escarabeu egipci procedent de la necropolis d' Alcácer do Sal (Correia 1925: 90-93).

Gracia Alonso, Francisco: "La arqueologia durante el primer franquismo (1939-1956)" , ed. Bellaterra, Barcelona 2009.

Aquesta obra del professor Gracia que ara veu la llum és el resultat d'una llarga sèrie de recerques historiogràfiques que l'autor ha emprès durant la darrera dècada. L'interès per la historiografia arrenca en el seu cas del desig de resseguir la petjada de Bosch Gimpera en l'arqueologia catalana, espanyola i internacional; aquesta feina l'ha dut a aprofundir en d'altres qüestions relacionades amb la postguerra espanyola, sobre les quals ha publicat ja documentats i interessants articles, com ara els que fan referència als batallons de presoners emprats com a mà d'obra a Empúries, la presència de significatius capitosts de Das Ahnenerbe a l'Espanya de la primera meitat dels anys 40, el paper que va tenir Bosch a la UNESCO o les depuracions del Museu Arqueològic de Barcelona.