Diferencias entre las dosis pautadas y las dosis administradas en las Técnicas Continuas de Depuración Extrarrenal

Introducció: El fracàs renal agut és una complicació que afecta entre el 6 i el 25% dels pacients crítics. Un 72% d’aquests malalts necessitaran de tècniques de depuració extrarenal contínues (TCDER) o intermitents en algun moment de l’ingrés. Actualment la dosi d’ultrafiltrat a cada situació clínica és objecte d’estudi i publicacions. Objectius: Analitzar les diferències entre les dosis pautades i administrades en les TCDER. Comparar les diferències entre la dosi en funció del tipus de TCDER: hemofiltració venovenosa contínua (HVVC) i hemodiafiltració venovenosa contínua. Descriure la tassa de recuperació de la funcionalitat renal o bé la necessitat d’hemodiàlisis convencional a l’alta d’UCI en els malalts que s’han sotmès a TCDER. Determinar la mortalitat Material i mètodes: Estudi observacional de 40 pacients crítics sotmesos a TCDER, 20 pacients en HVVC i 20 pacients en HDFVVC. S’han analitzat les dades mitjançant proves no paramètriques U de Mann Withney, test exacte de Fischer i Chi quadrat. Resultats: L’edat mitjana de la mostra fou 63 ± 13 anys, amb un 57% d’homes. La incidència d’hipertensió arterial fou del 60%, de diabetis mellitus del 30%, de dislipèmia del 25% i de malaltia renal crònica del 27%. La mediana de puntuació de SOFA fou de 10, i d’AKIN de 3. Un 85% dels pacients van precisar ventilació mecànica i/o amines durant l’ingrés. Vam registrar la dosi d’ultrafiltrat pautada pel facultatiu, essent la mitjana de la mostra de 34,34 mL/kg/h (34,73 en HVVC i 33,95 en HDFVVC), mentre que la dosi administrada fou de 27,93 mL/kg/h (26,85 en HVVC i 29 en HDFVVC), essent la diferència entre ambdues estadísticament significativa. L’estada mitjana a UCI fou de 23,7 dies, i la mortalitat de la sèrie del 65%. Conclusió: Les dosis d’ultrafiltrat rebudes en les TCDER són menors a les dosis pautades independentment del tipus de tècnica. La mortalitat de la nostra sèrie fou similar a les sèries publicades.

Variables asociadas a la mortalidad en pacientes sometidos a técnicas continuas de depuración extrarrenal

El fracàs renal agut constitueix una de les complicacions més greus en els pacients de les unitats de cures intensives, amb una mortalitat segons publicacions del 42%. Un nombre important d’aquests pacients requereixen tècniques continues de depuració extrarrenal (TCDE). Hem realitzat un estudi en el que s’ha inclós 29 pacients ingressats durant l’any 2008 a la UCI del Hospital Germans Trias i Pujol, que foren sotmesos a TCDE. Analitzem les possibles variables associades a la mortalitat. Les variables relacionades amb la mortalitat són el tipus de patologia motiu d'ingrés en UCI, l'edat i els dies de tractament amb TCDE.

Tratamiento intensificado de la glucemia mediante esquema basal-bolus comparado con tratamiento convencional mediante escala móvil de insulina en pacientes sometidos a transplante hepático

Diversos estudios han puesto de manifiesto la asociación entre hiperglucemia y peor pronóstico en el paciente hospitalizado, tanto en el campo médico como en el quirúrgico. Esta asociación no implica una relación causa-efecto en el peor pronóstico, y los estudios realizados en este tema no han concluido definitivamente, si la hiperglucemia es una mera manifestación de la gravedad de la enfermedad, o si realmente predispone a un peor pronóstico. El objetivo del presente trabajo es estudiar el impacto en la morbimortalidad hospitalaria del tratamiento intensivo de la glucemia en pacientes sometidos a trasplante hepático. Diversos estudis han posat de manifest l´associació entre hiperglucèmia i pitjor pronòstic en el pacient hospitalitzat, tant en el camp mèdic como en el quirúrgic. Aquesta associació no implica una relació causa-efecte en el pitjor pronòstic, i els estudis realitzats en aquest tema no han conclòs definitivament, si la hiperglucèmia és una mera manifestació de la gravetat de la malaltia, o si realment predisposa a un pitjor pronòstic. L`objectiu d´aquest treball és estudiar l´impacte en la morbimortalitat hospitalària del tractament intensiu de la glucèmia en pacients sotmesos a trasplantament hepàtic.

Sustitución valvular aórtica transapical: implicaciones anestésicas

S’ha realitzat un estudi descriptiu retrospectiu dels 13 casos de malalts intervinguts de sustitución valvular aòrtica transapical en els darrers tres anys en l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau. Els resultats han sigut comparats amb la bibliografia existent, ficant de manifest diferents aspectes perioperatoris sobre els que podem incidir i millorar amb la fi d’optimitzar els malalts davant a la cirurgia. Disminuint les complicacions i per tant la mortalitat, així com millorant la gestió de recursos hospitalaris i el seu consegüent estalvi econòmic.

Relación entre la resistencia a la insulina, contenido miocárdico de triglicéridos cuantificado mediante espectroscopia por resonancia magnética y disfunción diastólica subclínica.

La prevalença de la insuficència cardíaca segueix en aument. La identificació de nous factors de risc, com els relacionats amb el metabolisme cardíac, és important per a la seva prevenció. La resistència a la insulina és el tret comú de diferents malalties, havent-se observat una alta prevalença entre pacients amb disfunció cardíaca. L'excedent de lípids que es produeix en aquesta circumstància es distribueix cap a teixits no adiposos com el cor (lipotoxicitat). El contingut miocàrdic de lípids pot ser un biomarcador predictor de desenvolupament de disfunció diastòlica i és possible quantificar-lo amb l'ús d’espectroscòpia per ressonància magnètica

Utilidad del Dímero-D en los algoritmos diagnósticos de trombosis venosa profunda: análisis según edad y tiempo de evolución

El diagnòstic de la Trombosi Venosa Profunda pot ser difícil degut a una clínica poc específica. S’han desenvolupat diversos algoritmes en què el Dímer-D té un important paper, degut al seu elevat valor predictiu negatiu. El Dímer-D augmenta amb l’edat i disminueix des de l’aparició dels símptomes, si ajustem el seu punt de tall tenint en compte aquests dos paràmetres, és possible augmentar el seu rendiment diagnòstic. Segons els nostres resultats, als subjectes majors de 70 anys i als que presenten una clínica inferior a 14 dies, es podria utilitzar un punt de tall de 1000 ng/mL

Perfil y grado de la hiperglucemia tras la infiltración de corticoesteroides intra-articular en pacientes con y sin diabetes tipo 2

Las infiltraciones intra-articulares de concorticoesteroides suelen indicarse como tratamiento coadyuvante en casos de presencia de dolor y limitación de la movilidad. La información existente sobre los efectos en el metabolismo hidrocarbonado son muy escasos y dispares. El objetivo de este estudio es definir el patrón y grado de la hiperglucemia después de la administración intra-articular de acetónido de triamcinolona en pacientes sin diabetes y con diabetes tipo 2. Se realiza un estudio observacional y prospectivo dónde se incluyen 14 pacientes a quienes se les ha indicado una infiltración en la rodilla o el hombro. Recogemos las glucemias preprandiales y 2 horas postprandiales, del día previo y los 6 días posteriores a la infiltración. En los pacientes sin diabetes, únicamente las glucemias medias el día de la infiltración y el siguiente fueron superiores a las del día previo a la infiltración. En los pacientes con diabetes no observamos diferencias estadísticamente significativas.

Supervivencia de los enfermos con aneurisma de aorta abdominal tratados con técnica endovascular

La reparació endovascular dels aneurismes d’aorta abdominal (AAA) és cada cop més usada, encara que només conta amb 15 anys des de l’inici amb una ràpida evolució. Davant la falta d’estudis amb resultats a més de 10 anys. L’objectiu del treball es analitzar prospectivament la supervivència dels 172 pacients tractats en nostre centre desde 06/1998 fins 01/2008, amb seguiment a 10 anys. S’obtingué una supervivència del 61% als 6 anys (error 5%), als 9 anys de 51% (error 7%), a 10 anys 47% (error 11%). La causa més freqüent de mort va ser per neoplàsia.

Descenso del PSA tras la cirugía de la HBP: estudio comparativo entre Resección transuretral de la próstata, Enucleación prostática con láser de Holmium y Adenomectomía retropúbica

INTRODUCCIÓ: Existeix una correlació entre els grams de pròstata ressecada per HBP i el descens de PSA. OBJECTIUS: Comparar el descens de PSA després de: RTUp, HoLEP i Adenomectomia retropúbica. MATERIAL I MÈTODES: 146 pacients intervinguts d'HBP: 50 AR, 50 HoLEP, 46 RTUp. Comparem el percentatge de reducció de PSA després dels tres procediments mitjançant ANOVA (p &0,05). RESULTATS: el percentatge de disminució de PSA és major després de la retropúbica (82,83%), seguit de l’HoLEP (68,45%) i de la RTUp (39,74%). CONCLUSIONS: No existeixen diferències estadísticament significatives en el descens de PSA entre l'AR i el HoLEP, però sí entre aquests dos i la RTUp.

La Baixa morbiditat perioperatòria de la prostatectomia radical laparoscòpica justifica efectuar-la en pacients majors de 70 anys

Donat l’increment en l’esperança de vida, valorem el tractament radical del càncer de pròstata en pacients & 70 anys. L’objectiu és analitzar la incidència, severitat i maneig de la morbiditat perioperatòria de la prostatectomia radical (PR) en funció de la tècnica quirúrgica. De 500 PR revisem, retrospectivament, 70 pacients & 70 anys (40 Retropúbiques i 30 Laparoscòpiques). S’empra la classificació de Clavien modificada per analitzar les complicacions. La proporció de complicacions és en PRR 57,5% i en PRL 33%. Les complicacions en la PRL són de menor gravetat. Els beneficis atribuïts a la laparoscòpia es mantenen en pacients d’edat avançada.

Colgajos de perforantes para cobertura de úlceras por presión en la región pélvica

El tractament de les úlceres per pressió de la regió pèlvica basat en penjalls de perforants ofereix unes possibilitats reconstructives amb una gran especificitat tissular i minimització de la morbiditat a la zona donant. El disseny del penjall es realitza mitjançant un mapatge preoperatori de les perforants que permet seleccionar la idònia. La conscienciació del pacient sobre la seva malaltia facilita el manteniment dels resultats a llarg termini, sense distorsions en la forma ni en el volum. Els deu casos realitzats a l'Hospital Vall d'Hebron suggereixen que pot ser una tècnica quirúrgica vàlida.

Corte de prevalencia del fracaso renal agudo y análisis de la lipocalina asociada a la gelatinasa de neutrófilos en el paciente crítico

En aquest estudi es pretén ampliar el coneixement del fracàs renal agut (FRA) en els pacients crítics i analitzar si el biomarcador lipocalina associada a la gelatinasa de neutròfils (NGAL) és una bona prova diagnòstica de lesió renal. Vàrem realitzar dos talls de prevalença incloent 46 pacients i es va analitzar la creatinina sèrica i el NGAL. El 28,26% dels pacients van presentar FRA, la mortalitat global va ser del 28,26%, el 37% dels pacients van presentar un NGAL alt. El valor predictiu positiu de NGAL per diagnosticar FRA va ser del 36,1% mentre que el valor predictiu negatiu va ser del 92,6%.

Importancia de la cirugía aorto-ilíaca previa o simultánea en la evolución del trasplante renal

La malaltia renal crònica terminal, el tractament substitutiu d'elecció és el trasplantament renal, és un problema de salut pública mundial en augment. L'envelliment de la població i la major prevalença de diabetis i hipertensió arterial en aquests pacients, s'associa a una major incidència de malaltia aorto-ilíaca i possible fracàs del ronyó trasplantat. En aquest treball es va analitzar l'evolució del filtrat glomerular en pacients trasplantats renals amb patologia aorto-ilíaca que van requerir cirurgia arterial prèvia o simultània al trasplantament renal, comparada amb un grup control sense patologia aorto-ilíaca. No es van trobar diferències estadísticament significatives entre ambdós grups.

Impacto de la utilización de hígados de donantes anti-HBc positivo en pacientes trasplantados por hepatitis B

El nostre objectiu és avaluar l’impacte de la utilització de fetges de donants anti-HBc positius en pacients trasplantats per hepatitis B, els quals van ser revisats de manera retrospectiva. La probabilitat acumulada d’hepatitis B post-trasplantament al 1er, 5é i 10é any va ésser del 3,7%, 8,3% i 8,3% en els receptors d’un empelt anti-HBc+ en comparació amb el 2,7%, 9,8% i 9,8% en els que varen rebre un empelt anti-HBc- (p=0,99). La probabilitat de supervivència al 1er, 5é i 10é any dels receptors d’un òrgan anti-HBc+ va ésser del 87%, 82% i 58% front al 87%, 82% i 74% en els que varen rebre un anti-HBc- (p=0,73). La utilització de donants anti-HBc positius no afecta ni a la supervivència ni al desenvolupament de hepatitis B en pacients trasplantats per VHB.

Avaluació del filtrat glomerular en candidats a donant renal viu

En una població de pacients candidats a ser donant renal viu, la determinació acurada i precisa de la de la taxa de filtrat glomerular (TFG) és important ja que d’ella en depen que s’accepti o rebutji un canditat a donant renal viu. En aquest estudi es compara la determinació de la TFG calculada segons el mètode isotòpic amb 51Cr-EDTA amb la TFG calculada amb mètodes estimatius basats en substàncies endògenes com la creatinina i la cistatina.