Drama i espectacle operístic : la dialèctica entre espai i temps en el Parsifal de Herheim i el ritus com a obra d’art del futur

Parsifal és, segons la manera en què es mire, l’excepció dins el llistat de drames musicals wagnerians pel tractament sense precedents que fa de motius catòlics en un lloc i un moment com la recentment unificada Alemanya, on la construcció de la identitat nacional passava per un model social i cultural concret i, per tant, també religiós. Però una òptica diferent ens pot apropar a una ingent quantitat de paral·lelismes entre el model artístic expressat per Wagner en els seus escrits teòrics de joventut i alguns dels elements estètics i ideològics de la seua darrera obra. L’espectacle operístic en l’actualitat continua sent fruit de la societat en què es gesta i per això Stefan Herheim utilitza una visió diacrònica de la recepció d’aquesta obra wagneriana com a un dels motius principals sobre els quals construirà una dramatúrgia densa i meditada en què es durà a terme fins a les seues últimes conseqüències una revisió en clau contemporània del concepte d’obra d’art del futur.

Chopin & Leopardi : dues sensibilitats bessones

Aquest treball vol estudiar les relacions que s'estableixen entre dos artistes d'un mateix període estètic: Frédéric Chopin i Giacomo Leopardi. Ho fa analitzant 7 parelles de música i poesia, analitzades per descobrir què és allò que les uneix. Després d'una reflexió al voltant de l'art, el treball reflexiona sobre què aporta a l'estudi d'un període artístic, d'unes determinades obres o a l'escolta d'un concert, la combinació de dues o més disciplines artístiques. Chopin & Leopardi: dues sensibilitats bessones, doncs, que acaben connectant també amb nosaltres, descobrint en l'art l'expressió de quelcom universal que uneix artista, intèrpret i públic.

Schubert i les seves composicions per a violí

Amb aquest projecte he volgut aproximar-me al repertori de cambra per violí i piano del compositor vienès Franz Schubert. Les tres obres escollides són poc habituals a les sales de concert, en part per la seva complexitat tècnica i interpretativa, i representen tres propostes ben contrastants en la seva trajectòria compositiva. Es tracte de la introspectiva Sonatina en La menor D. 385, l’eloqüent Rondó Brillant en Si menor D. 895 i la seva obra de maduresa, la gran Fantasia en Do Major D. 934. Gràcies a l’anàlisi musical i la recerca del seu context cultural i artístic, juntament amb la meva experiència en l’instrument, he guanyat una percepció i comprensió molt més profunda de les seves obres, creixent com a persona i intèrpret amb el procés.

Le regard d'un psychiatre sur les écrits de la folie : la carrière de Hans Steck à l'Asile psychiatrique de Cery (1920-1960)

Quelles représentations de la schizophrénie les psychiatres vont-ils construire à travers l'étude des écrits asilaires des patients et des scientifiques dans la première moitié du XXème siècle? Le psychiatre helvétique Hans Steck (1891-1980), qui a travaillé à l'Asile psychiatrique de Cery de 1920 à 1960 et qui s'est fait connaître du public grâce à l'oeuvre d'Aloïse Corbaz, reconnue comme auteure d'art brut par Jean Dubuffet en 1945, constitue le fil rouge de la thèse. Dans le contexte des mouvements tels que Γ "art psychopathologique" et Γ "art brut", Steck étudie les théories de "la mentalité primitive et les peintures magiques des schizophrènes". En 1927, il se tourne vers les théories évolutionnistes de la régression et les premières études de Lévy-Bruhl pour avancer l'idée qu'il existe un "parallélisme schizo-primitif'. Puis il développe des explications de la pensée délirante, à partir des théories exposées lors du Premier Congrès International de Psychiatrie en 1950. Enfin, adoptant la perspective phénoménologique, il explique que "la fonction de l'art et la fonction du délire visent à reconstituer un monde viable pour le malade". En ce sens, l'expression artistique, bien que n'entrant pas dans le champ de la psychothérapie, fournit des indicateurs de l'état psychique du malade en même temps qu'elle contribue à son bien-être. Sont abordés les problèmes concernant la reconnaissance de Γ "auteur" interné, dont les oeuvres appartiennent soit aux archives médicales, soit au musée. La pérennité des critères qui définissent les oeuvres d'"art psychopathologique" ou d'"art brut" est également mise en question. Enfin, le rôle essentiel de l'écriture à l'hôpital, tant pour les patients que pour les soignants, fait l'objet de nombreux développements. - What representations of schizophrenia have psychiatrists been constructing when studying writings by patients and scientists in mental asylums in the first half of the 20th century? The Swiss psychiatrist Hans Steck (1891-1980) is the protagonist of this dissertation. From 1920 to 1960, he has been working at the "Asile psychiatrique de Cery" near Lausanne. Steck is known thanks to the paintings of Aloïse Corbaz, an artist recognized by Jean Dubuffet as belonging to the "art brut" movement in 1945. In the context of movements like "art psychopathologique" and "art brut," Steck studies theories of "primitive character and magic paintings of schizophrenics." In 1927, Steck engages with theories of regression and Lévy-Bruhl's early studies in order to push the idea of a "parallelism schizo-primitif." On the occasion of the First International Congress of psychiatry held in Paris in 1950, Steck develops explanations for the "pensée délirante." Finally, turning to a phenomenological point of view, he explains, "the function of art and the function of the delusion help the patient to reconstruct a viable environment for the sick person." In this way, artistic expression is not thought of as a psychotherapeutical means, but provides insight into the state of mind of a mentally sick person at the same time as contributing to his well-being. The dissertation discusses whether the "author's" work belongs in medical archives or museums. The continuity of "psychopathological art" and "art brut" criteria will be discussed. Finally, the essential role that writing played in the hospital for the patients as well as for the medical staff is presented.

Atlas-based segmentation of pathological MR brain images using a model of lesion growth.

We propose a method for brain atlas deformation in the presence of large space-occupying tumors, based on an a priori model of lesion growth that assumes radial expansion of the lesion from its starting point. Our approach involves three steps. First, an affine registration brings the atlas and the patient into global correspondence. Then, the seeding of a synthetic tumor into the brain atlas provides a template for the lesion. The last step is the deformation of the seeded atlas, combining a method derived from optical flow principles and a model of lesion growth. Results show that a good registration is performed and that the method can be applied to automatic segmentation of structures and substructures in brains with gross deformation, with important medical applications in neurosurgery, radiosurgery, and radiotherapy.

La fotografía en la facultad de Bellas Artes de Barcelona (Universidad de Barcelona)

Presentació dels estudis de fotografia de la facultat de Belles Arts i d'una selecció de treballs de l'alumnat de Processos de la Creació Artística, en una publicació de difusió.

L'experiència pilot desenvolupada al Laboratori de Fotografia de la Facultat de Belles Arts de la Universitat de Barcelona.

Informe que resumeix i aporta dades i evidències de l'experiència pilot d'aplicació dels PNT específics elaborats, portada a terme al Laboratori de Fotografia de la Facultat de Belles Arts, UB.

Informe del desenvolupament de l'experiència pilot sobre procediments normalitzats de treball al laboratori de fotografia de la Facultat de BBAA de la UB

Informe sobre l'experiència pilot duta a terme al laboratori de Fotografia de la Facultat de Belles Arts, en el marc del projecte d'innovació docent LA GESTIÓ INTEGRADA DE LA QUALITAT, EL MEDI AMBIENT I LA SEGURETAT A LA DOCÈNCIA EXPERIMENTAL DELS ESTUDIS DE GRAU DE LES FACULTATS DE BELLES ARTS

Understanding Van Gogh's Night: bipolar disorder

Vincent Van Gogh (1853-1890) imparted in his art a deep essence of life, and in such a unique way that many would say it is possible to experience it vicariously by looking at his paintings even once. In 10 years, while exerting mental and physical efforts that may well have contributed to his premature death, he produced an impressive number of masterpieces. However, the specific neurological disorder Van Gogh suffered and how this may have influenced his art is still not clear. The combination of his eccentric personality, irascible temper, unstable moods and prolific creativity, makes the understanding of his illness a very complex endeavor and therefore poses a great challenge to those who investigate the relationships between the 'artistic mind', the brain and illness. In fact, most of the diagnoses (nearly 30) proposed for Van Gogh, during the last century, are not based on medical evidence but are ascertainable from analyses of his paintings and biographical data. Although no definitive diagnosis can be made based on such evidence, we conclude that according to DSM-IV criteria and findings extrapolated from his letters, Van Gogh is most likely to have suffered a bipolar disorder, affective or schizoaffective, which caused his death by suicide.

Discours économique et évolution institutionnelle, les apports de J. R. Commons

John Roger Commons est, de manière quasi systématique, considéré comme l'un des pères fondateurs de l'ancien institutionnalisme américain. On souligne tout aussi couramment l'influence que la philosophie pragmatiste a pu avoir sur ses travaux, du moins en ce qui concerne son ouvrage de 1934. Plus rares sont les commentateurs soulignant le rôle qu'a le langage, a fortiori le langage de l'économiste, dans l'analyse qu'il fait de l'évolution institutionnelle. Notre but sera de souligner ce fait : pour Commons, dire c'est faire, dans la lignée de la linguistique performativiste, dire c'est agir sur l'évolution institutionnelle. Abstract : John Roger Commons is well known as one of the founders of old institutionnalism. It is current to emphazise his philosophical roots : the american pragmatism, at least in his masterpiece of 1934. On the other hand, it is less frequent to point out the important role that the langage, and a fortiori economics' langage, has in his understanding of institutional evolution. Our aim will be to spotlight this point : for Commons, we can do things with words, on the way of performativist linguistic, when we use words, we influence institutional evolution.

Líderes obreros y vanguardias culturales: la presencia del obrerismo en la Barcelona de la primera posguerra europea

Teresa Abelló analyses here an aspect of Barcelona's socio-cultural life in the period that goes from the first to the Second World War. She concentrates her attention on a new model of working-class leader that have promoted a clear cut with XIX century internationalist leading manual workers. The new manners embodied on the person of Salvador Seguít, he General Secretary of the anarchosyndicalist CNT. Abelló points aout at the same time . the relationship between these new social habits and the cultural avantgardes of the moment -either literary, pictoria or artistic in general.

Líderes obreros y vanguardias culturales: la presencia del obrerismo en la Barcelona de la primera posguerra europea

Teresa Abelló analyses here an aspect of Barcelona's socio-cultural life in the period that goes from the first to the Second World War. She concentrates her attention on a new model of working-class leader that have promoted a clear cut with XIX century internationalist leading manual workers. The new manners embodied on the person of Salvador Seguít, he General Secretary of the anarchosyndicalist CNT. Abelló points aout at the same time . the relationship between these new social habits and the cultural avantgardes of the moment -either literary, pictoria or artistic in general.

La seguretat i la sostenibilitat al laboratori de fotografia de la Facultat de Belles Arts

Informe sobre l'evolució de les mesures de seguretat i sostenibilitat adoptades al Laboratori de fotografia de la Facultat de Belles Arts des de la seva creació i de la incidència i beneficis que el projecte d'innnovació docent ha suposat. La gestió integrada de la qualitat, el medi ambient i la seguretat en la docència experimental dels estudis de grau de les Facultats de Belles Arts A: VALLE MARTÍ, J. (coord.) et al. Els procediments normalitzats de treball en la gestió integrada de la qualitat, el medi ambient i la seguretat en la docència experimental de les facultats de belles arts. Vídeos i documents. Barcelona: Publicacions i Edicions de la UB, 2010. Format llibre i DVD. ISBN: 978-84-475-3477-7.

L'experiència pilot desenvolupada al laboratori de fotografia de la facultat de Belles Arts de la Universitat de Barcelona

Informe sobre l'evolució de la incidència i dels beneficis que ha suposat per a l'alumnat l'aprenentatge dels continguts en seguretat i sostenibilitat específics de la matèria de l'ensenyament, com a conseqüència de l'experiència pilot duta a terme dins del marc del projecte d'innnovació docent La gestió integrada de la qualitat, el medi ambient i la seguretat en la docència experimental dels estudis de grau de les Facultats de Belles Arts.

El Pigmalión de Shaw, manifiesto teatral de la lingüística

La comedia Pigmalión, que Bernard Shaw escribió en 1912 y estrenó al año siguiente, es una proclamación artística de la lingüística. A pesar de la popularidad de la obra, es un acontecimiento que se conoce como una anécdota extravagante. El extraordinario mérito de Pigmalión ha pasado desapercibido para la historia de la lingüística. Su mérito estriba en la calidad teatral, la capacidad prospectiva de Shaw y la intención social de su mensaje. Shaw anuncia la utilidad de la lingüística en facetas que, décadas después, se conocerán como sociolingüística, planificación lingüística y logopedia. Por otra parte, se ha relacionado de modo simplista el personaje del profesor Higgins al fonetista H. Sweet. The play Pygmalion, that Bernard Shaw wrote in 1912 and released the following year, is an artistic proclamation of Linguistics. Despite the popularity of the play, this event is known as an extravagant story. The History of Linguistics does not recognize the extraordinary merit of Pygmalion. Its merit lays in the theatrical quality ant the social intention of the message. Shaw announces the usefulness of Linguistics in facets that will be known as Sociolinguistics, Language Planning and Speech Therapy. And furthermore, in a simplistic way, the character of Professor Higgins has been linked to the phonetician H. Sweet.