Fer cinema: un bon recurs per potenciar la creativitat a les aules

Aquesta petita investigació es divideix en dues parts. La primera, basada en els estudis teòrics, ofereix una visió de la importància de la creativitat dins i fora l’escola i de la didàctica d’aquesta a través de l’experiència de fer cinema. Fer d’actor, guionista, càmera, maquillador, escenògraf, entre d’altres, és una eina metodològica que potencia la creativitat dels alumnes? Ho investiguem a la segona part d’aquest document mitjançant estratègies d’avaluació de la creativitat. I els resultats indiquen que els infants que han realitzar el projecte de fer cinema tenen més bona qualificació en tots els aspectes avaluats.

XVIII Setmana de Cinema Formatiu. Recursos Humans i Cinema Formatiu

Reproducció digital del document original

XIX Setmana de Cinema Formatiu. Família i Cinema Formatiu

Societat Catalana de Pedagogia. Col·legi de Pedagogs de Catalunya.

Filosofia - kaikkien tieteiden äiti ja hampaaton isoäiti

Kirjoitus perustuu puheenvuoroon Tieteellisten seurain valtuuskunnan järjestämänä Unescon Maailman tiedepäivänä 10.11.2005.

Jugar : un deure sagrat. Activitat lúdica i trascendència

Si alguna obra és de citació gairebé obligatòria quan es parla del joc, és Homo ludens, de Johan Huizinga (Huizinga, 2000). El llibre, publicat originàriament a Leiden el 1938, és la plasmació final de les reflexions dutes a terme per Huizinga des de 1903. Com fa notar el mateix autor, el seu objectiu és presentar el joc com un element omnipresent en la realitat. Tanmateix, sense compartir necessàriament la tesi del llibre (segons la qual no es pot afirmar que el joc sigui un element cultural sinó que ha d’afirmar-se que la cultura humana brolla tota ella del joc, és a dir, que la cultura mateixa ofereix el caràcter de joc i no que el joc sigui una manifestació cultural), el fet inqüestionable és que Huizinga escriu contínuament sobre les connexions entre jugar i accés a la transcendència. Aquesta correspondència serà el nostre fil conductor a fi d’establir alguns dels elements que intervenen en les complexes relacions entre autoconeixement i autotranscendència.

Joc, humanisme i pedagogia : la virtut de l'eutrapèlia

Aquest treball té per objectiu mostrar que el joc constitueix un dels trets inherents de la cultura universal i, per extensió, de la tradició occidental. Naturalment, el joc ha estat objecte de diverses consideracions morals, lligades en més d’una ocasió a la religió. En alguns moments –i també des del cristianisme– s’han condemnat amb rigor i severitat les pràctiques lúdiques i, molt especialment, els jocs d’atzar i el món dels espectacles. De fet, la realitat històrica aquí analitzada –a través del cas concret del jeu de paume– confirma l’existència d’una activitat lúdica ben significativa que, malgrat totes les prevencions, va ser tolerada –i fins i tot aprovada– pels humanistes del Renaixement en acceptar la seva vàlua educativa. Sortosament, aquells savis humanistes comptaven amb l’eutrapèlia, una virtut d’arrel aristotèlica que va ser cristianitzada per sant Tomàs d’Aquino i que, com es veurà a continuació, també va arribar a casa nostra a la Baixa Edat Mitjana a través de Francesc Eiximenis. Si algú pensa que la gent d’abans no es divertia, comet un gran error, perquè el nostre passat històric és curull de jocs i activitats lúdiques. Nogensmenys, l’eutrapèlia també es perfila com una virtut social, tal com apareix en diferents autors de l’Edat Moderna, com ara Cervantes, Gracián i Feijoo.

Incorporació de petites seqüències de cinema comercial en l'ensenyament de la toxicologia

El Grup d’Innovació Docent en Toxicologia “Orfila”, amb el propòsit de millorar la comprensió de determinats conceptes, està assajant la integració de petites seqüències de cinema comercial en el desenvolupament de les classes presencials. La manifestació dramàtica d’un fet real permet als estudiants relacionar-se amb la situació clínica i assimilar més fàcilment els nous conceptes, així, el llenguatge audiovisual subministra estímuls afectius i permet reforçar el coneixement a través de les emocions. Per tant, les petites seqüències poden utilitzar-se en un moment determinat com un instrument de transmissió del coneixement per a la millora de la comprensió d’alguns conceptes. Cal doncs, detectar en quins punts dels temes del programa de Toxicologia és més adient i efectiva la utilització d’aquest recurs didàctic.

Cinema and the Work of Doré

According to Ray Harryhausen, a special effects expert in the film industry, "Gustave Doré would have made a great director of photography . . . He saw things from the point of view of the camera." Doré's work has had a permanent impact on the imaginative realm of film since its very early days. In return, the silver screen has etched Doré into the 20th century imagination. Almost every film about the Bible since The Life and Passion of Jesus Christ produced by Pathé in 1902 refers to his illustrations, and every film adaptation of Dante or Don Quixote has used him as a model, from Georg Wilhelm Pabst and Orson Welles to Terry Gilliam. All films dealing with life in London in the Victorian era by directors ranging from David Lean, to Roman Polanski and Tim Burton draw on the visions in London: a pilgrimage for their sets. A large number of dream fantastical or phantasmagorical scenes take their inspiration from Doré's graphic world, beginning with Georges Méliès' A Trip to the Moon in 1902. In the realm of cartoons and animation, Walt Disney owes a huge debt to Doré. Doré primal forests, from Atala in particular, were also used in the various versions of King Kong from 1933 to the 2005 film by Peter Jackson, who had already drawn on Doré for The Lord of the Rings. Jean Cocteau was also indebted to the illustrations for Perrault's Fairy Tales for his Beauty and the Beast (1945), as was George Lucas for the character Chewbacca in Star Wars (1977) and even the Harry Potter film series. Through his influence on film history, Doré shaped the mass culture imagination.