Blue Lingo

Combined media on photographic paper. 55½" x 86" Private Collection

Overslant

Combined media on photographic paper. 55" x 48½" Private Collection

Phantom

Combined media on photographic paper. 87¾" x 55½" Private Collection

Portent

Combined media on photographic paper. 27" x 55" Private Collection

Razored Foray

Combined media on photographic paper. 56¼" x 83" Private Collection

Subject in Process

Combined media on photographic paper. 51¼" x 83" Private Collection

Updated response assessment criteria for high-grade gliomas: response assessment in neuro-oncology working group.

Currently, the most widely used criteria for assessing response to therapy in high-grade gliomas are based on two-dimensional tumor measurements on computed tomography (CT) or magnetic resonance imaging (MRI), in conjunction with clinical assessment and corticosteroid dose (the Macdonald Criteria). It is increasingly apparent that there are significant limitations to these criteria, which only address the contrast-enhancing component of the tumor. For example, chemoradiotherapy for newly diagnosed glioblastomas results in transient increase in tumor enhancement (pseudoprogression) in 20% to 30% of patients, which is difficult to differentiate from true tumor progression. Antiangiogenic agents produce high radiographic response rates, as defined by a rapid decrease in contrast enhancement on CT/MRI that occurs within days of initiation of treatment and that is partly a result of reduced vascular permeability to contrast agents rather than a true antitumor effect. In addition, a subset of patients treated with antiangiogenic agents develop tumor recurrence characterized by an increase in the nonenhancing component depicted on T2-weighted/fluid-attenuated inversion recovery sequences. The recognition that contrast enhancement is nonspecific and may not always be a true surrogate of tumor response and the need to account for the nonenhancing component of the tumor mandate that new criteria be developed and validated to permit accurate assessment of the efficacy of novel therapies. The Response Assessment in Neuro-Oncology Working Group is an international effort to develop new standardized response criteria for clinical trials in brain tumors. In this proposal, we present the recommendations for updated response criteria for high-grade gliomas.

Programmed Cell Death in Procyclic Form Trypanosoma brucei rhodesiense - Identification of Differentially Expressed Genes during Con A Induced Death

Trypanosoma brucei rhodesiense can be induced to undergo apoptosis after stimulation with Con A. As cell death in these parasites is associated with de novo gene expression we have applied a differential display technique, Randomly Amplified Differential Expressed Sequence-Polymerase Chain Reaction (RADES-PCR) to the study of gene expression during Con A induced cell death in these organisms. Twenty-two differentially displayed products have been cloned and sequenced. These represent the first endogenous genes to be identified as implicated in cellular death in trypanosomatids (the most primitive eukaryote in which apoptosis has been described). Evidence for an ancestral death machinery, `proto-apoptosis' in single celled organisms is discussed.

Incidentaloma adrenal: estudio descriptivo de una serie

El incidentaloma adrenal es aquella masa suprarrenal hallada casualmente al realizar una prueba de imagen por otro motivo. El estudio debe determinar su benignidad y funcionalidad. La controversia radica en el seguimiento. Se presenta un estudio de 67 pacientes con indicentaloma adrenal recogido en 5 años, estudio inicial y seguimiento a largo plazo. Se halló un 74,6% adenomas no funcionantes, 7,4% mielolipomas, 4,5% Síndrome de Cushing, 2,9% Hiperaldosteronismo primario, 1,5% feocromocitoma y metástasis. El seguimiento a largo plazo se realizó a los 6 y 18-24 meses, sin cambios. El estuido realizado apoya las guías actuales.

Morbiditat postoperatòria en pacients intervinguts d’un adenoma hipofisari: comparació dels tumors no funcionants i dels secretors d’hormona de creixement i corticotropa

La neurocirurgia és el tractament definitiu més utilitzat pels tumors hipofisaris. Objectiu: valorar les complicacions postquirúrgiques immediates(1º mes) i durant el 1º any dels adenomes hipofisaris secretors de GH, ACTH i no funcionants(NF) operats des del 2001. Metodologia: estudi observacional restrospectiu de 94 pacients (39H, 55D) amb edat a la cirurgia de 46,9±15,5 anys, intervinguts pels 2 mateixos neurocirurgians. Resultats: 40 pacients tenen alguna complicació immediata(42,5% dels NF, 37% GH i 48,5% ACTH) sense diferències en la freqüència de complicacions entre els 3 grups. Les complicacions més freqüents són: diabetis insípida transitòria(23,4%), fístula LCR(6,7%), sinusitis i meningitis(2,2%). Els secretors d'ACTH tenen una tendència a tenir més DI transitòria i sinusitis respecte els NF(p=0,071), mentre que els NF tendeixen a presentar més fístules LCR, meningitis i convulsions(p=0,08). En els GH, existeix major incidència de fístules LCR comparat amb els ACTH(p&0,05), sense diferències amb els NF. 10 pacients tenen complicacions al 1º any postquirúrgic(7,5% dels NF, 11,1% GH i 14,8% ACTH), destacant major incidència d'artromiàlgies i síndrome del túnel carpià en els ACTH comparat amb els altres 2 grups (p&0,05). Les variables més importants quan fem una predicció d'aparició de complicacions són: tipus de cirurgia utilitzada (més a craniotomies que als abordatges transesfenoidals) i presència d'extensió extraselar tumoral, sense ser significatiu(p=0,091). Conclusions: malgrat que els tumors d'ACTH són majoritàriament microdenomes(77,7%), i es presenten en pacients més joves, tendeixen a associar-se a major nombre de complicacions immediates i durant el primer any en comparació amb els NF i GH(97,5%, 81,4% macroadenomes respectivament).

Avaluació de la seguretat en els pacients diabètics

L’objectiu es analitzar l’efecte d’una intervenció educativa realitzada a professionals de la salut i sobre la seguretat dels pacients diabètics. Estudi d’intervenció aleatoritzat per conglomerats (5 ABS intervenció i 5 control). Valorem pacients de 45 a 75 anys diagnosticats de Diabetis Mellitus tipus 1 o 2. Realitzem una intervenció educativa estandaritzada als professionals, els avaluem mitjançant el test DAS-3 (Diabetes Attitude Scale); dels pacients valorem ítems relacionats amb el control de la malaltia. Analitzem l’efecte de la intervenció sobre les actituds i motivacions dels professionals i l’efecte sobre el grau de control de la malaltia en els pacients.

Eficacia analgésica de la infusión continua de anestésico local a nivel subfascial en cesárea: comparación de dos anestésicos locales

El dolor es una complicación frecuente tras cesárea. Últimamente, se está desarrollando una nueva técnica analgésica que consiste en la infiltración de anestésico local (AL) a nivel subfascial en la herida quirúrgica. Nuestro objetivo es comparar la eficacia analgésica de dos AL. Para ello evaluamos el grado de dolor, parámetros hemodinámicos, satisfacción de las pacientes y necesidad de analgesia de rescate. El análisis estadístico concluyó que no existían diferencias entre los dos tratamientos, con buen control del dolor, sin existir alteraciones hemodinámicas. Parece que la infiltración de un AL es eficaz en la reducción del dolor postoperatorio, con menor consumo de analgesia intravenosa, y sin aumento de efectos secundarios.

A genome-wide association study reveals variants in ARL15 that influence adiponectin levels.

The adipocyte-derived protein adiponectin is highly heritable and inversely associated with risk of type 2 diabetes mellitus (T2D) and coronary heart disease (CHD). We meta-analyzed 3 genome-wide association studies for circulating adiponectin levels (n = 8,531) and sought validation of the lead single nucleotide polymorphisms (SNPs) in 5 additional cohorts (n = 6,202). Five SNPs were genome-wide significant in their relationship with adiponectin (P< or =5x10(-8)). We then tested whether these 5 SNPs were associated with risk of T2D and CHD using a Bonferroni-corrected threshold of P< or =0.011 to declare statistical significance for these disease associations. SNPs at the adiponectin-encoding ADIPOQ locus demonstrated the strongest associations with adiponectin levels (P-combined = 9.2x10(-19) for lead SNP, rs266717, n = 14,733). A novel variant in the ARL15 (ADP-ribosylation factor-like 15) gene was associated with lower circulating levels of adiponectin (rs4311394-G, P-combined = 2.9x10(-8), n = 14,733). This same risk allele at ARL15 was also associated with a higher risk of CHD (odds ratio [OR] = 1.12, P = 8.5x10(-6), n = 22,421) more nominally, an increased risk of T2D (OR = 1.11, P = 3.2x10(-3), n = 10,128), and several metabolic traits. Expression studies in humans indicated that ARL15 is well-expressed in skeletal muscle. These findings identify a novel protein, ARL15, which influences circulating adiponectin levels and may impact upon CHD risk.