Uso de la matriz extracelular como material para ingeniería de tejidos

Introducción: La evaluación de injertos vasculares de submucosa de intestino delgado para la regeneración de vasos sanguíneos ha producido una permeabilidad variable (0-100%) que ha sido concurrente con la variabilidad en las técnicas de fabricación. Metodología: Investigamos los efectos de fabricación en permeabilidad y regeneración en un diseño experimental de 22factorial que combino: 1) preservación (P) o remoción (R) de la capa estratum compactum del intestino, y 2) deshidratada (D) o hidratada (H), dentro de cuatro grupos de estudio (PD, RD, PH, RH). Los injertos fueron implantados en las Arterias Carótidas de porcinos (ID 4.5mm, N=4, 7d). Permeabilidad, trombogenicidad, reacción inflamatoria, vascularización, infiltración de fibroblastos, perfil de polarización de macrófagos y fuerza tensil biaxial fueron evaluadas. Resultados: Todos los injertos PD permanecieron permeables (4/4), pero tuvieron escasa vascularización e infiltración de fibroblastos. El grupo RD permaneció permeable (4/4), presentó una extensa vascularización e infiltración de fibroblastos, y el mayor número del fenotipo de macrófagos (M2) asociado a regeneración. El grupo RH presentó menor permeabilidad (3/4), una extensa vascularización e infiltración de fibroblastos, y un perfil dominante de M2. El grupo PH presentó el menor grado de permeabilidad, y a pesar de mayor infiltración celular que PD, exhibió un fenotipo de macrófagos dominante adverso. La elasticidad de los injertos R evolucionó de una manera similar a las Carótidas nativas (particularmente RD, mientras que los injertos P mantuvieron su rigidez inicial. Discusión: Concluimos que los parámetros de fabricación afectan drásticamente los resultados, siendo los injertos RD los que arrojaron mejores resultados.

Impacto funcional con el uso de clavo telescopico tipo Fassier Duval en pacientes con osteogénesis imperfecta

Introducción: la osteogénesis es una patología de origen genético caracterizada por fragilidad ósea, en su curso natural los pacientes que la padecen se enfrentan a múltiples fracturas y múltiples intervenciones quirúrgicas, este tipo de pacientes por ser de alto riesgo necesitan técnicas quirúrgicas que aumenten el tiempo entre cada intervención y que demuestren un mayor impacto en el estado funcional. Objetivo: Determinar el impacto en el estado funcional de los pacientes con osteogénesis imperfecta llevados a tratamiento quirúrgico con clavos telescopados tipo Fassier Duval. Diseño: Estudio descriptivo prospectivo en el que se incluyeron 8 pacientes con diagnóstico de osteogénesis imperfecta, llevados a tratamiento quirúrgico con clavos telescopados tipo Fassier Duval desde el 2009 al 2013 a los cuales se les realizó seguimiento menor de 1 año del post operatorio. Resultados: La respuesta encontrada fue satisfactoria en la mayoría de los pacientes analizados 6 de 8, con cercanía a un estado funcional normal; un riesgo de caída bajo, incorporación y deambulación adecuada y una valoración funcional motora gruesa con valores cercanos al 100% identificando un buen nivel de independencia funcional. Se pudo demostrar que existieron cambios en los valores de la escala y que estos fueron estadísticamente significativos con p=0,028 indicando que el aumento dichos valores en el posoperatorio están relacionados con el procedimiento quirúrgico al utilizado en este grupo de pacientes. Conclusión: El tratamiento quirúrgico con el clavo telescopado de Fassier Duval en nuestra experiencia demostró tener una mejoría en el estado funcional de los pacientes del presente estudio, por lo tanto se sugiere la posibilidad de implementar su uso según este indicado con el fin de obtener un mejor resultado quirúrgico y funcional. Palabras clave: Osteogénesis Imperfecta, Clavo de Fassier Duval, Valoración Funcional Motora

Enfermedad tiroidea autoinmune en pacientes colombianos con lupus eritematoso sistémico

Objetivos: Determinar la prevalencia y los factores asociados con el desarrollo de hipotiroidismo autoinmune (HA) en una cohorte de pacientes con lupus eritematoso sistémico (LES), y analizar la información actual en cuanto a la prevalencia e impacto de la enfermedad tiroidea autoinmune y la autoinmunidad tiroidea en pacientes con LES. Métodos: Este fue un estudio realizado en dos pasos. Primero, un total de 376 pacientes con LES fueron evaluados sistemáticamente por la presencia de: 1) HA confirmado, 2) positividad para anticuerpos tiroperoxidasa/tiroglobulina (TPOAb/TgAb) sin hipotiroidismo, 3) hipotiroidismo no autoinmune, y 4) pacientes con LES sin hipotiroidismo ni positividad para TPOAb/TgAb. Se construyeron modelos multivariados y árboles de regresión y clasificación para analizar los datos. Segundo, la información actual fue evaluada a través de una revisión sistemática de la literatura (RLS). Se siguieron las guías PRISMA para la búsqueda en las bases de datos PubMed, Scopus, SciELO y Librería Virtual en Salud. Resultados: En nuestra cohorte, la prevalencia de HA confirmado fue de 12% (Grupo 1). Sin embargo, la frecuencia de positividad para TPOAb y TgAb fue de 21% y 10%, respectivamente (Grupo 2). Los pacientes con LES sin HA, hipotiroidismo no autoinmune ni positividad para TPOAb/TgAb constituyeron el 40% de la corhorte. Los pacientes con HA confirmada fueron estadísticamente significativo de mayor edad y tuvieron un inicio tardío de la enfermedad. El tabaquismo (ORA 6.93, IC 95% 1.98-28.54, p= 0.004), la presencia de Síndrome de Sjögren (SS) (ORA 23.2, IC 95% 1.89-359.53, p= 0.015) y la positividad para anticuerpos anti-péptido cíclico citrulinado (anti-CCP) (ORA 10.35, IC 95% 1.04-121.26, p= 0.047) se asociaron con la coexistencia de LES-HA, ajustado por género y duración de la enfermedad. El tabaquismo y el SS fueron confirmados como factores predictivos para LES-HA (AUC del modelo CART = 0.72). En la RSL, la prevalencia de ETA en LES varío entre 1% al 60%. Los factores asociados con esta poliautoinmunidad fueron el género femenino, edad avanzada, tabaquismo, positividad para algunos anticuerpos, SS y el compromiso articular y cutáneo. Conclusiones: La ETA es frecuente en pacientes con LES, y no afecta la severidad del LES. Los factores de riesgo identificados ayudarán a los clínicos en la búsqueda de ETA. Nuestros resultados deben estimular políticas para la suspensión del tabaquismo en pacientes con LES.

Factores asociados a mortalidad en pacientes colombianos con enfermedades autoinmunes en la unidad de cuidado intensivo, de un hospital de tercer nivel en Bogotá Colombia

Antecedentes: El interés en las enfermedades autoinmunes (EA) y su desenlace en la unidad de cuidado intensivo (UCI) han incrementado debido al reto clínico que suponen para el diagnóstico y manejo, debido a que la mortalidad en UCI fluctúa entre el 17 – 55 %. El siguiente trabajo representa la experiencia de un año de nuestro grupo en un hospital de tercer nivel. Objetivo: Identificar factores asociados a mortalidad particulares de los pacientes con enfermedades autoinmunes que ingresan a una UCI, de un hospital de tercer nivel en Bogotá, Colombia. Métodos: El uso de análisis de componentes principales basado en el método descriptivo multivariado y análisis de múltiple correspondencia fue realizado para agrupar varias variables relacionadas con asociación significativa y contexto clínico común. Resultados: Cincuenta pacientes adultos con EA con una edad promedio de 46,7 ± 17,55 años fueron evaluados. Los dos diagnósticos más comunes fueron lupus eritematoso sistémico y esclerosis sistémica, con una frecuencia de 45% y 20% de los pacientes respectivamente. La principal causa de admisión en la UCI fue la infección seguido de actividad aguda de la EA, 36% y 24% respectivamente. La mortalidad durante la estancia en UCI fue del 24%. El tiempo de hospitalización antes de la admisión a la UCI, el choque, soporte vasopresor, ventilación mecánica, sepsis abdominal, Glasgow bajo y plasmaféresis fueron factores asociados con mortalidad. Dos fenotipos de variables fueron definidos relacionadas con tiempo en la UCI y medidas de soporte en UCI, las cuales fueron asociadas supervivencia y mortalidad. Conclusiones: La identificación de factores individuales y grupos de factores por medio del análisis de componentes principales permitirá la implementación de medidas terapéutica de manera temprana y agresiva en pacientes con EA en la UCI para evitar desenlaces fatales.

Hallazgos radiológicos de la enfermedad pulmonar en pacientes Colombianos con esclerodermia

La esclerosis sistémica (ES) es una enfermedad autoinmune multisistémica que afecta principalmente la piel, los pulmones, el tracto gastrointestinal, el corazón y los riñones. La enfermedad pulmonar, presente en casi el 100% de los casos, es el factor con mayor influencia en la mortalidad. El propósito de este estudio es realizar un análisis detallado de la enfermedad pulmonar por tomografía computarizada de alta resolución(TCAR) en pacientes Colombianos con ES, para lo cual se realizó un estudio de prevalencia analítica en 44 pacientes con ES valorados en el Hospital Universitario Mayor Méderi en los últimos 7 años. Los resultados mostraron características demográficas y clínicas similares a las previamente descritas. La prevalencia de enfermedad pulmonar intersticial fue alta, y los hallazgos de fibrosis pulmonar como vidrio esmerilado y panal de abejas se asociaron con la presencia del autoanticuerpo antiSCL70. La medida del diámetro esofágico por TCAR fue mayor en los pacientes con disfagia, antiSCL 70 y linfopenia, los cuales son marcadores de mal pronóstico.

Estructura i ultraestructura testicular del mascle reproductor porcí (Sus domesticus)

El present treball analitza al microscopi òptic i al microscopi electrònic de transmissió el testicle de Sus domesticus (raça Landrace - varietat anglesa) a partir de mascles reproductors porcins adults i sans. L'objectiu principal de tots els centres d'Inseminació Artificial Porcina i de les Explotacions de Selecció i Multiplicació Porcina és garantir una excel·lent qualitat espermàtica al llarg de la vida reproductiva útil d'un mascle reproductor porcí. Així doncs, un millor coneixement dels patrons estructural i ultraestructural normals del testicle permetrà diagnosticar amb facilitat quina ha estat l'estructura o funció testicular afectada quan s'observa una disminució de la qualitat del semen. Les anàlisis seminals i hormonals són certament crucials en la valoració d'aquests mascles, però, no són totalment informatives de les alteracions testiculars, ja que és necessari conèixer l'organització microscòpica. Diversos estudis sobre testicle han demostrat que els marcadors més sensibles per a l'avaluació de la funció testicular són els següents: (1) la grandària testicular, (2) el gruix i l'organització de la càpsula testicular, (3) el percentatge de túbuls seminífers i de teixit intersticial en el parènquima testicular, (4) el diàmetre dels túbuls seminífers, (5) l'alçada i la composició de cèl·lules germinals de l'epiteli seminífer, (6) el gruix i l'organització de la làmina pròpia i, (7) la morfologia i la grandària de les cèl·lules de Leydig. El primer objectiu concret del present estudi ha estat, per tant, caracteritzar tots aquests paràmetres testiculars en mascles porcins sans i adults. L'organització estructural del testicle i les mesures quantitatives utilitzades com a marcadors no mostren diferències significatives ni entres els mascles porcins (P > 0,01), ni entre el testicle dret i l'esquerre (P > 0,01). Els testicles, de 330,80  16,99 g de pes, estan envoltats per una càpsula, de 2.375,13  246,68 m de gruix, la qual es divideix en tres capes: la túnica vaginalis constitueix l'1,82  0,78 % de la càpsula i està composta per una capa mesotelial externa i una capa interna de teixit conjuntiu dens; la túnica albuginea representa el 37,31  3,27 % i és de teixit conjuntiu dens i, la túnica vasculosa constitueix el 64,24 4,40 % i és de teixit conjuntiu lax. En el parènquima testicular els túbuls seminífers i el teixit intersticial representen el 72,44  2,12 % i el 27,46  2,12 %, respectivament. Els túbuls seminífers, de 226,23  18,08 m de diàmetre, es troben fortament recargolats i empaquetats, i estan compostos per la làmina pròpia i l'epiteli seminífer. La làmina pròpia, de 4-4,5 m de gruix, està formada per la làmina basal i dues capes de cèl·lules peritubulars. L'epiteli seminífer, amb una alçada mitjana de 66,11  10,62 m, és columnar i estratificat amb cèl·lules de Sertoli i diferents generacions d'espermatogònies, espermatòcits i espermàtides. El teixit intersticial és un teixit conjuntiu lax amb abundants cèl·lules de Leydig polièdriques fortament empaquetades (ca. 15 x 12 m). El segon objectiu concret d'aquest estudi ha estat estudiar des del punt de vista morfològic i morfomètric (alçada, longitud, freqüència relativa d'aparició i durada) els estadis del cicle de l'epiteli seminífer en els mascles porcins de la raça Landrace (varietat anglesa), classificats d'acord amb el mètode de la morfologia tubular. Els estadis premeiòtics ( I, II i III) ocupen el 31,9 % del cicle espermatogènic i es caracteritzen, principalment, per la presència de cèl·lules en les fase inicials de la meiosi I. Les primeres etapes de la meiosi I no afecten els paràmetres morfomètrics de l'epiteli seminífer ja que els valors obtinguts per l'alçada de l'epiteli seminífer, la freqüència relativa, la longitud i la durada d'aquests estadis són molt variables. Els estadis meiòtics (IV i V) representen el 16,4 % del cicle espermatogènic i estan constituïts, principlament, per cèl·lules en un estat avançat de la meiosi I i /o cèl·lules en meiosi II. Les últimes fases de la meiosi I i també de la meiosi II tenen lloc ràpidament, la qual cosa resulta en una baixa freqüència relativa d'aparició i, per tant, en una baixa durada dels estadis meiòtics. Els estadis postmeiòtics (VI, VII i VIII) ocupen el 50,6 % del cicle espermatogènic. L'esdeveniment més important que té lloc en aquests estadis és la fase de maduració de l'espermiogènesi. En la fase de maduració, les espermàtides experimenten diverses modificacions morfològiques i estructurals que donen lloc, finalment, als espermatozoides. La complexitat d'aquests processos fa que els estadis postmeiòtics presentin valors més grans de freqüència relativa, longitud i durada. El tercer objectiu concret d'aquest treball ha estat descriure a nivell ultraestructural el procés d'espermiogènesi, i relacionar les transformacions que experimenten les espermàtides en fase d'elongació amb els canvis ultraestructurals que tenen lloc en les diferents cèl·lules que constitueixen el testicle (cèl·lules germinals, de Sertoli i de Leydig, principalment). L'espermiogènesi del mascle porcí de la raça Landrace (varietat anglesa) s'ha dividit en 9 passos que vénen definits per 9 tipus diferents d'espermàtides. Al llarg de l'espermiogènesi no s'observen diferències ultraestructurals significatives (P > 0,01) ni entre els mascles porcins ni entre el testicle esquerre i dret en les cèl·lules que constitueixen el testicle.

Mecanismes cel·lulars en la curació de ferides a Hirudo medicinalis

S'estudia la histologia normal de la paret corporal d'Hirudo medicinalis i els canvis morfogenètics que es donen durant el procés de cicatrització de ferides per incisió, cauterització i nitrat de plata. El procés de curació de ferides a Hirudo medicinalis consta d'una fase de formació d'un tap cel·lular, el pseudoblastema, d'un procés de reepitelització i de la formació d'un teixit cicatricial, com en els altres hirudinis estudiats (Myers, 1935; LeGore i Sparks, 1971; Cornec, 1984). Hem observat també el fenomen de la contracció de la ferida que permet l'acostament dels marges de la ferida. Formació i evolució del pseudoblastema El pseudoblastema, a diferència d'altres espècies estudiades, està format per un sol tipus cel·lular: les cèl·lules vasocentrals, provinents del teixit vasofibrós, una especialització del teixit connectiu. Aquestes cèl·lules estan capacitades per realitzar les diferents funcions que en espècies rincobdèl·lides realitzen diferents tipus cel·lulars. En concret: taponament de la ferida a través de la formació del pseudoblastema, fagocitosi dels teixits necrosats i regeneració, almenys d'una part, de la matriu connectiva cicatricial. També són responsables de la contracció de la ferida. Les cèl·lules vasocentrals en el seu estadi de repòs es troben en el teixit vasofibrós formant agrupacions coherents, però sense mostrar unions intercel·lulars especialitzades visibles en ME. La coherència del grup queda assegurada per les interdigitacions entre les cèl·lules vasocentrals i probablement per unions tipus adherens o especialitzades. Les unions amb la matriu són de tipus adherens. Aquestes cèl·lules vasocentrals presenten feixos de filaments d'actina força conspicus. En produir-se una ferida les cèl·lules vasocentrals s'activen, desconnecten les unions intercel·lulars i amb la matriu i migren cap a la zona afectada, on s'acumulen. El pseudoblastema actua com un tap cel·lular que funciona de forma eficient per tancar la ferida en un plaç de temps relativament curt. El pseudoblastema forma un teixit coherent amb unions intercel·lulars tipus adherens, caracteritzades per material electrodens en la cara intracitoplasmàtica, feixos de filaments d'actina que hi convergeixen i espais intercel·lulars petits, de 17-20 mm, atravessats per petites fibril·les. Un cop finalitzat el procés de reepitelització, es produeix una contracció de la ferida. Es produeix per la retracció del pseudoblastema cap a l'interior de l'animal. El pseudoblastema disminueix la seva amplària i arrossega els teixits contigus provocant un tancament. La força motriu que provoca la retracció i l'arrossegament dels teixits vindria donada per la presència dels filaments d'actina a les cèl·lules del pseudoblastema, els quals durant aquesta fase es tornen mes conspicus. La presència d'unions intercel·lulars especialitzades característiques de la fase de contracció, està relacionada amb la transmissió de la força de tensió. Aquestes unions connecten els feixos de filaments d'actina de les cèl·lules amb la matriu o d'una cèl·lula a altre a través d'espais intercel·lulars força amples en els que s'observa material electrodens. Reepitelització L'epitelització s'inicia quan el pseudoblastema està consolidat i segueix el mateix patró que la reepitelització de ferides en epitelis monoestratificats de vertebrats (Stem i DePalma, 1983, és a dir, per migració de tota la capa per sobre del substrat, segons l'anomenat model de lliscament. Les glàndules unicel·lulars mucoses del tegument degeneren abans de produir-se la migració epitelial i posteriorment, un cop consolidat l'epiteli a sobre de la ferida, es diferencien a partir de les cèl·lules epitelials. Durant l'epitelització es produeixen canvis importants en el citosquelet i les unions basals de les cèl·lules epitelials. En canvi, el complex d'unió lateral es manté durant tot el procés. En iniciar-se la migració els tonofilaments es desconnecten dels hemidesmosomes cuticulars i dèrmics i es reagrupen al voltant del nucli, a la vegada que els hemidesmosomes dèrmics es desconnecten de la làmina basal. Un cop acabada la migració, les cèl·lules epitelials estableixen unions basals amb les cèl·lules del pseudoblastema. Aquestes unions no són hemidesmosomes sinó que presenten el mateix aspecte que les unions intercel·lulars del pseudoblastema. Els hemidesmosomes no es tornen a formar fins que les cèl·lules epitelials han restablert la membrana basal. La regeneració de la membrana basal no s'inicia fins que no s'ha començat a regenerar matriu connectiva a la zona cicatricial. Regeneració de la cicatriu Al mateix temps que es dona el fenomen de contracció, s'observa regeneració de la matriu connectiva entre les cèl·lules del pseudoblastema. Aquestes cèl·lules són responsables almenys del recobriment fibrós que presenten en aquest estadi, durant el qual mostren sàculs del reticle endoplasmàtic rugós molt dilatats, característics de cèl·lules que secreten constituents de la matriu. A més, s'observa infiltració de matriu connectiva i processos citoplasmàtics dels fibròcits en els marges del pseudoblastema. En la matriu del teixit connectiu normal s'observen fibres que estan constituïdes per un còrtex de fibril·les col·làgenes organitzades al voltant dels processos citoplasmàtics dels fibròcits. Les fibres del teixit connectiu peridigestiu, d'uns 1,2-1,9 mm de diàmetre, presenten el còrtex prim, amb les fibril·les organitzades paral·lelament a l'eix de la fibra. En canvi, les fibres de la dermis i teixit connectiu intramuscular, d'uns 2,5-7,1 mm de diàmetre, tenen el còrtex gruixut, amb fibril·les que s'organitzen paral·lelament en la zona proximal a la medul·la i de forma desorganitzada en la part més distal. Als 8 mesos la cicatriu encara és detectable. La matriu cicatricial presenta fibres connectives del tipus prim i força material fibril·lar desorganitzat disposat laxament. S'observa colonització per part de fibròcits, cromatòfors, petites fibres musculars i nervis.

Natural products as alternative treatments for metabolic bone disorders and for maintenance of bone health

Bone metabolism involves a complex balance between the deposition of matrix and mineralization and resorption. There is now good evidence that dietary components and herbal products can influence these processes, particularly by inhibiting bone resorption, thus having beneficial effects on the skeleton. For example, it has been reported that a number of common vegetables, including onion, garlic and parsley, can inhibit bone resorption in ovariectomized rats. Essential oils derived from sage, rosemary, thyme and other herbs inhibit osteoclast activity in vitro and in vitro and leading to an increase in bone mineral density. Soya, a rich source of isoflavones, has shown promising results and epidemiological evidence to support a use in maintaining bone health, and various traditional herbal formulae in Chinese and Ayurvedic medicine also have demonstrable effects in pharmacological models of osteoporosis. Recently, cannabinoids have been described as having positive effects on osteoblast differentiation, and the presence of cannabinoid receptors in bone tissue indicates a more complex role in bone metabolism than previously thought. The first part of this review briefly discusses normal bone metabolism and disorders caused by its disruption, with particular reference to osteoporosis and current pharmacological treatments. The effects of natural products on bone and connective tissue are then discussed, to include items of diet, herbal extracts and food supplements, with evidence for their efficacy outlined. Copyright (c) 2006 John Wiley & Sons, Ltd.

The occipital lateral plate mesoderm - a novel source for vertebrate neck musculature

In vertebrates, body musculature originates from somites, whereas head muscles originate from the cranial mesoderm. Neck muscles are located in the transition between these regions. We show that the chick occipital lateral plate mesoderm has myogenic capacity and gives rise to large muscles located in the neck and thorax. We present molecular and genetic evidence to show that these muscles not only have a unique origin, but additionally display a distinct temporal development, forming later than any other muscle group described to date. We further report that these muscles, found in the body of the animal, develop like head musculature rather than deploying the programme used by the trunk muscles. Using mouse genetics we reveal that these muscles are formed in trunk muscle mutants but are absent in head muscle mutants. In concordance with this conclusion, their connective tissue is neural crest in origin. Finally, we provide evidence that the mechanism by which these neck muscles develop is conserved in vertebrates.

The occipital lateral plate mesoderm is a novel source for vertebrate neck musculature

In vertebrates, body musculature originates from somites, whereas head muscles originate from the cranial mesoderm. Neck muscles are located in the transition between these regions. We show that the chick occipital lateral plate mesoderm has myogenic capacity and gives rise to large muscles located in the neck and thorax. We present molecular and genetic evidence to show that these muscles not only have a unique origin, but additionally display a distinct temporal development, forming later than any other muscle group described to date. We further report that these muscles, found in the body of the animal, develop like head musculature rather than deploying the programme used by the trunk muscles. Using mouse genetics we reveal that these muscles are formed in trunk muscle mutants but are absent in head muscle mutants. In concordance with this conclusion, their connective tissue is neural crest in origin. Finally, we provide evidence that the mechanism by which these neck muscles develop is conserved in vertebrates.

Early detection of ovarian cancer in samples pre-diagnosis using CA125 and MALDI-MS peaks

Aim: A nested case-control discovery study was undertaken 10 test whether information within the serum peptidome can improve on the utility of CA125 for early ovarian cancer detection. Materials and Methods: High-throughput matrix-assisted laser desorption ionisation mass spectrometry (MALDI-MS) was used to profile 295 serum samples from women pre-dating their ovarian cancer diagnosis and from 585 matched control samples. Classification rules incorporating CA125 and MS peak intensities were tested for discriminating ability. Results: Two peaks were found which in combination with CA125 discriminated cases from controls up to 15 and 11 months before diagnosis, respectively, and earlier than using CA125 alone. One peak was identified as connective tissue-activating peptide III (CTAPIII), whilst the other was putatively identified as platelet factor 4 (PF4). ELISA data supported the down-regulation of PF4 in early cancer cases. Conclusion: Serum peptide information with CA125 improves lead time for early detection of ovarian cancer. The candidate markers are platelet-derived chemokines, suggesting a link between platelet function and tumour development.

Generation of Schwann cell-derived multipotent neurospheres isolated from intact sciatic nerve

Schwann cells (SCs) are the supporting cells of the peripheral nervous system and originate from the neural crest. They play a unique role in the regeneration of injured peripheral nerves and have themselves a highly unstable phenotype as demonstrated by their unexpectedly broad differentiation potential. Thus, SCs can be considered as dormant, multipotent neural crest-derived progenitors or stem cells. Upon injury they de-differentiate via cellular reprogramming, re-enter the cell cycle and participate in the regeneration of the nerve. Here we describe a protocol for efficient generation of neurospheres from intact adult rat and murine sciatic nerve without the need of experimental in vivo pre-degeneration of the nerve prior to Schwann cell isolation. After isolation and removal of the connective tissue, the nerves are initially plated on poly-D-lysine coated cell culture plates followed by migration of the cells up to 80% confluence and a subsequent switch to serum-free medium leading to formation of multipotent neurospheres. In this context, migration of SCs from the isolated nerve, followed by serum-free cultivation of isolated SCs as neurospheres mimics the injury and reprograms fully differentiated SCs into a multipotent, neural crest-derived stem cell phenotype. This protocol allows reproducible generation of multipotent Schwann cell-derived neurospheres from sciatic nerve through cellular reprogramming by culture, potentially marking a starting point for future detailed investigations of the de-differentiation process.

Acellular dermal matrix as a barrier in guided bone regeneration: a clinical, radiographic and histomorphometric study in dogs

Objectives The purpose of this study was to evaluate the effectiveness of the acellular dermal matrix (ADM) as a membrane for guided bone regeneration (GBR), in comparison with a bioabsorbable membrane. Material and methods In seven dogs, the mandibular pre-molars were extracted. After 8 weeks, one bone defect was surgically created bilaterally and the GBR was performed. Each side was randomly assigned to the control group (CG: bioabsorbable membrane made of glycolide and lactide copolymer) or the test group (TG: ADM as a membrane). Immediately following GBR, standardized digital X-ray radiographs were taken, and were repeated at 8 and 16 weeks post-operatively. Before the GBR and euthanasia, clinical measurements of the width and thickness of the keratinized tissue (WKT and TKT, respectively) were performed. One animal was excluded from the study due to complications in the TG during wound healing; therefore, six dogs remained in the sample. The dogs were sacrificed 16 weeks following GBR, and a histomorphometric analysis was performed. Area measurements of new tissue and new bone, and linear measurements of bone height were performed. Results Post-operative healing of the CG was uneventful. In the TG membrane was exposed in two animals, and one of them was excluded from the sample. There were no statistically significant differences between the groups for any histomorphometric measurement. Clinically, both groups showed an increase in the TKT and a reduction in the WKT. Radiographically, an image suggestive of new bone formation could be observed in both groups at 8 and 16 weeks following GBR. Conclusion ADM acted as a barrier in GBR, with clinical, radiographic and histomorphometric results similar to those obtained with the bioabsorbable membrane. To cite this article:Borges GJ, Novaes AB Jr, de Moraes Grisi MF, Palioto DB, Taba M Jr, de Souza SLS. Acellular dermal matrix as a barrier in guided bone regeneration: a clinical, radiographic and histomorphometric study in dogs.Clin. Oral Impl. Res. 20, 2009; 1105-1115.

Revascularization and periapical repair after endodontic treatment using apical negative pressure irrigation versus conventional irrigation plus triantibiotic intracanal dressing in dogs` teeth with apical periodontitis

Objective. The objective of this study was to evaluate in vivo the revascularization and the apical and periapical repair after endodontic treatment using 2 techniques for root canal disinfection (apical negative pressure irrigation versus apical positive pressure irrigation plus triantibiotic intracanal dressing) in immature dogs` teeth with apical periodontitis. Study design. Two test groups of canals with experimentally induced apical periodontitis were evaluated according to the disinfection technique: Group 1, apical negative pressure irrigation (EndoVac system), and Group 2, apical positive pressure irrigation (conventional irrigation) plus triantibiotic intracanal dressing. In Group 3 (positive control), periapical lesions were induced, but no endodontic treatment was done. Group 4 (negative control) was composed of sound teeth. The animals were killed after 90 days and the maxillas and mandibles were subjected to histological processing. The sections were stained with hematoxylin and eosin and Mallory Trichrome and examined under light microscopy. A description of the apical and periapical features was done and scores were attributed to the following histopathological parameters: newly formed mineralized apical tissue, periapical inflammatory infiltrate, apical periodontal ligament thickness, dentin resorption, and bone tissue resorption. Intergroup comparisons were done by the Kruskal-Wallis and Dunn`s tests (alpha = 0.05). Results. Although statistically significant difference was found only for the inflammatory infiltrate (P < .05), Group 1 presented more exuberant mineralized formations, more structured apical and periapical connective tissue, and a more advanced repair process than Group 2. Conclusion. From the histological observations, sodium hypochlorite irrigation with the EndoVac system can be considered as a promising disinfection protocol in immature teeth with apical periodontitis, suggesting that the use of intracanal antibiotics might not be necessary. (Oral Surg Oral Med Oral Pathol Oral Radiol Endod 2010; 109: 779-787)

Matrix Metalloproteinase Expression in Teeth with Apical Periodontitis Is Differentially Modulated by the Modality of Root Canal Treatment

Introduction: The objective of this study was to investigate the expression of matrix metalloproteinases (MM Ps) in apical periodontitis and during the periapical healing phase after root canal treatment. Methods: Apical periodontitis was induced in dog teeth, and root canal treatment was performed in a single visit or by using an additional calcium hydroxide root canal dressing. One hundred eighty days after treatment the presence of inflammation was examined, and tissues were stained to detect bacteria. Bacterial status was correlated to the degree of tissue organization, and to further investigate molecules involved in this process, tissues were stained for MMP-1, MMP-2, MMP-8, and MMP-9. Data were analyzed by using one-way analysis of variance followed by Tukey test or Kruskal-Wallis followed by Dunn test. Results: Teeth with apical periodontitis that had root canal therapy performed in a single visit presented an intense inflammatory cell infiltrate. Periapical tissue was extremely disorganized, and this was correlated with the presence of bacteria. Higher MMP expression was evident, similar to teeth with untreated apical periodontitis. In contrast, teeth with apical periodontitis submitted to root canal treatment with calcium hydroxide presented a lower inflammatory cell infiltrate. This group had moderately organized connective tissue, lower prevalence of bacteria, and lower number of MMP-positive cells, similar to healthy teeth submitted to treatment. Conclusions: Teeth treated with calcium hydroxide root canal dressing exhibited a lower percentage of bacterial contamination, a lower MMP expression, and a more organized extracellular matrix, unlike those treated in a single visit. This suggests that calcium hydroxide might be beneficial in tissue repair processes. (J Endod 2010;36:231-237)