Vacuole membrane protein 1 is an endoplasmic reticulum protein required for organelle biogenesis, protein secretion, and development

Vacuole membrane protein 1 (Vmp1) is membrane protein of unknown molecular function that has been associated with pancreatitis and cancer. The social amoeba Dictyostelium discoideum has a vmp1-related gene that we identified previously in a functional genomic study. Loss-of-function of this gene leads to a severe phenotype that compromises Dictyostelium growth and development. The expression of mammalian Vmp1 in a vmp1 Dictyostelium mutant complemented the phenotype, suggesting a functional conservation of the protein among evolutionarily distant species and highlights Dictyostelium as a valid experimental system to address the function of this gene. Dictyostelium Vmp1 is an endoplasmic reticulum protein necessary for the integrity of this organelle. Cells deficient in Vmp1 display pleiotropic defects in the secretory pathway and organelle biogenesis. The contractile vacuole, which is necessary to survive under hypoosmotic conditions, is not functional in the mutant. The structure of the Golgi apparatus, the function of the endocytic pathway and conventional protein secretion are also affected in these cells. Transmission electron microscopy of vmp1 cells showed the accumulation of autophagic features that suggests a role of Vmp1 in macroautophagy. In addition to these defects observed at the vegetative stage, the onset of multicellular development and early developmental gene expression are also compromised.

Bcl-2 family proteins and cytoskeleton changes involved in DM-1 cytotoxic effect on melanoma cells

Melanoma is one of the most aggressive types of skin cancer and its incidence rate is still increasing. All existing treatments are minimally effective. Consequently, new therapeutic agents for melanoma treatment should be developed. The DM-1 compound is a curcumin analog that possesses several curcumin characteristics, such as antiproliferative, antitumor, and anti-metastatic properties. The aim of this study was to evaluate the different signaling pathways involved in the cytotoxic effect of DM-1 on melanoma cells. The apoptotic process and cytoskeletal changes were evaluated by immunoblotting and immunofluorescence, respectively, in melanoma cells. After DM-1 treatment, SK-MEL-5 melanoma cells showed actin filament disorganization with spicule formation throughout the cytoskeleton and significant reduction of focal adhesion as well as they were present only at cell extremities, conferring a poor connection between the cell and the substrate. Besides this, there was significant filopodium retraction and loss of typical cytoskeleton scaffold. These modifications contributed to cell detachment followed by cell death. Furthermore, DM-1-induced apoptosis was triggered by multiple Bcl-2 proteins involved in both the extrinsic and the intrinsic apoptotic pathways. SK-MEL-5 cells showed a death mechanism mainly by Bcl-2/Bax ratio decrease, whereas A375 cells presented apoptosis induction by Mcl-1 and Bcl-xL downregulation. In SK-MEL-5 and A375 melanoma cells, there was a significant increase in the active form of caspase 9, and the inactive form of the effector caspase 3 was decreased in both cell lines. Expression of cleaved poly ADP ribose polymerase was increased after DM-1 treatment in these melanoma cell lines, demonstrating that the apoptotic process occurred. Altogether, these data elucidate the cellular and molecular mechanisms involved in the cytotoxicity induced by the antitumor agent DM-1 in melanoma cells.

Synthesis of a tetrahydroimidazo-[2',1':2,3]thiazolo[5,4-c]pyridine derivative with Met inhibitory activity

A straightforward synthesis of the Met antagonist JLK1360 involving an alkylationcyclocondensation process using aminothiazole 1 and nitrophenacyl bromide 2, reduction of the nitro group, and coupling of the resulting tetracyclic aniline 5 with an appropriate N-acyl alanine derivative, is reported.

Synthesis of a tetrahydroimidazo-[2',1':2,3]thiazolo[5,4-c]pyridine derivative with Met inhibitory activity

A straightforward synthesis of the Met antagonist JLK1360 involving an alkylationcyclocondensation process using aminothiazole 1 and nitrophenacyl bromide 2, reduction of the nitro group, and coupling of the resulting tetracyclic aniline 5 with an appropriate N-acyl alanine derivative, is reported.

Tetrahydrobenzo[h][1,6]naphthyridine-6-chlorotacrine hybrids as a new family of anti-Alzheimer agents targeting beta-amyloid, tau, and cholinesterase pathologies

Optimization of an essentially inactive 3,4-dihydro-2H-pyrano[3,2-c]quinoline carboxylic ester derivative as acetylcholinesterase (AChE) peripheral anionic site (PAS)-binding motif by double O → NH bioisosteric replacement, combined with molecular hybridization with the AChE catalytic anionic site (CAS) inhibitor 6-chlorotacrine and molecular dynamics-driven optimization of the length of the linker has resulted in the development of the trimethylene-linked 1,2,3,4-tetrahydrobenzo[h][1,6]naphthyridine6-chlorotacrine hybrid 5a as a picomolar inhibitor of human AChE (hAChE). The tetra-, penta-, and octamethylene-linked homologues 5bd have been also synthesized for comparison purposes, and found to retain the nanomolar hAChE inhibitory potency of the parent 6-chlorotacrine. Further biological profiling of hybrids 5ad has shown that they are also potent inhibitors of human butyrylcholinesterase and moderately potent Aβ42 and tau anti-aggregating agents, with IC50 values in the submicromolar and low micromolar range, respectively. Also, in vitro studies using an artificial membrane model have predicted a good brain permeability for hybrids 5ad, and hence, their ability to reach their targets in the central nervous system. The multitarget profile of the novel hybrids makes them promising leads for developing anti-Alzheimer drug candidates with more balanced biological activities.

Tetrahydrobenzo[h][1,6]naphthyridine-6-chlorotacrine hybrids as a new family of anti-Alzheimer agents targeting beta-amyloid, tau, and cholinesterase pathologies

Optimization of an essentially inactive 3,4-dihydro-2H-pyrano[3,2-c]quinoline carboxylic ester derivative as acetylcholinesterase (AChE) peripheral anionic site (PAS)-binding motif by double O → NH bioisosteric replacement, combined with molecular hybridization with the AChE catalytic anionic site (CAS) inhibitor 6-chlorotacrine and molecular dynamics-driven optimization of the length of the linker has resulted in the development of the trimethylene-linked 1,2,3,4-tetrahydrobenzo[h][1,6]naphthyridine6-chlorotacrine hybrid 5a as a picomolar inhibitor of human AChE (hAChE). The tetra-, penta-, and octamethylene-linked homologues 5bd have been also synthesized for comparison purposes, and found to retain the nanomolar hAChE inhibitory potency of the parent 6-chlorotacrine. Further biological profiling of hybrids 5ad has shown that they are also potent inhibitors of human butyrylcholinesterase and moderately potent Aβ42 and tau anti-aggregating agents, with IC50 values in the submicromolar and low micromolar range, respectively. Also, in vitro studies using an artificial membrane model have predicted a good brain permeability for hybrids 5ad, and hence, their ability to reach their targets in the central nervous system. The multitarget profile of the novel hybrids makes them promising leads for developing anti-Alzheimer drug candidates with more balanced biological activities.

Tetrahydrobenzo[h][1,6]naphthyridine-6-chlorotacrine hybrids as a new family of anti-Alzheimer agents targeting beta-amyloid, tau, and cholinesterase pathologies

Optimization of an essentially inactive 3,4-dihydro-2H-pyrano[3,2-c]quinoline carboxylic ester derivative as acetylcholinesterase (AChE) peripheral anionic site (PAS)-binding motif by double O → NH bioisosteric replacement, combined with molecular hybridization with the AChE catalytic anionic site (CAS) inhibitor 6-chlorotacrine and molecular dynamics-driven optimization of the length of the linker has resulted in the development of the trimethylene-linked 1,2,3,4-tetrahydrobenzo[h][1,6]naphthyridine6-chlorotacrine hybrid 5a as a picomolar inhibitor of human AChE (hAChE). The tetra-, penta-, and octamethylene-linked homologues 5bd have been also synthesized for comparison purposes, and found to retain the nanomolar hAChE inhibitory potency of the parent 6-chlorotacrine. Further biological profiling of hybrids 5ad has shown that they are also potent inhibitors of human butyrylcholinesterase and moderately potent Aβ42 and tau anti-aggregating agents, with IC50 values in the submicromolar and low micromolar range, respectively. Also, in vitro studies using an artificial membrane model have predicted a good brain permeability for hybrids 5ad, and hence, their ability to reach their targets in the central nervous system. The multitarget profile of the novel hybrids makes them promising leads for developing anti-Alzheimer drug candidates with more balanced biological activities.

Tetrahydrobenzo[h][1,6]naphthyridine-6-chlorotacrine hybrids as a new family of anti-Alzheimer agents targeting beta-amyloid, tau, and cholinesterase pathologies

Optimization of an essentially inactive 3,4-dihydro-2H-pyrano[3,2-c]quinoline carboxylic ester derivative as acetylcholinesterase (AChE) peripheral anionic site (PAS)-binding motif by double O → NH bioisosteric replacement, combined with molecular hybridization with the AChE catalytic anionic site (CAS) inhibitor 6-chlorotacrine and molecular dynamics-driven optimization of the length of the linker has resulted in the development of the trimethylene-linked 1,2,3,4-tetrahydrobenzo[h][1,6]naphthyridine6-chlorotacrine hybrid 5a as a picomolar inhibitor of human AChE (hAChE). The tetra-, penta-, and octamethylene-linked homologues 5bd have been also synthesized for comparison purposes, and found to retain the nanomolar hAChE inhibitory potency of the parent 6-chlorotacrine. Further biological profiling of hybrids 5ad has shown that they are also potent inhibitors of human butyrylcholinesterase and moderately potent Aβ42 and tau anti-aggregating agents, with IC50 values in the submicromolar and low micromolar range, respectively. Also, in vitro studies using an artificial membrane model have predicted a good brain permeability for hybrids 5ad, and hence, their ability to reach their targets in the central nervous system. The multitarget profile of the novel hybrids makes them promising leads for developing anti-Alzheimer drug candidates with more balanced biological activities.

Estudi d'un receptor quinasa atípic (Mark) i de les proteïnes que interaccionen amb el seu domini intracel·lular. Transducció del senyal i desenvolupament en blat de moro (Zea mays)

Aquesta tesi doctoral s'engloba dins d'un projecte general d'estudi de gens implicats en l'embriogènesi del blat de moro. L'embriogènesi del blat de moro, i en general la de totes les plantes superiors, es dóna en tres etapes: una primera etapa on es diferencien tots els diversos teixits que formaran l'embrió, una segona etapa on l'embrió acumula productes de reserva i un tercer període, la dormància, que finalitza quan les condicions ambientals són les idònies per a la germinació. En el laboratori estàvem interessats, concretament, en l'estudi de gens implicats en la primera etapa morfogenètica, on els diferents teixits i estructures embrionàries queden definides. Per tal d'estudiar gens que s'expressaven en aquest període, una de les estratègies que es va realitzar fou un crivellat diferencial entre teixit embrionari i teixit de planta adulta. D'entre els diferents clons obtinguts, un corresponia a un clon parcial que presentava similitud amb receptors quinasa i que fou objecte d'estudi. A partir d'aquest clon es va obtenir el clon complet i es va anomenar MARK (per Maize Atypical Receptor Kinase). MARK presenta una estructura típica d'un receptor quinasa amb un domini extracel.lular, que conté 6 còpies imperfectes de LRR (Leucine- Rich Repeats), un únic domini transmembrana i un domini quinasa intracel.lular. El domini quinasa de MARK presenta, però, algunes variacions en els residus aminoacídics que es consideren claus per a la funció catalítica dels dominis quinasa. En concret cinc dels aminoàcids considerats essencials per a la fosforilació es troben substituits en el domini quinasa de MARK (DK-MARK). Els experiments de fosforilació in vitro que es van realitzar al laboratori, van mostrar com MARK era incapaç de fosforilar in vitro. Aquesta característica no és, però, exclusiva de MARK. Una búsqueda en les bases de dades ens van permetre identificar altres seqüències que també presentaven els mateixos o altres canvis en aquestes posicions aminoacídiques. En les bases de dades de plantes es van identificar un conjunt de seqüències genòmiques o ESTs amb aquestes característiques i només una d'elles, la proteïna TMKL1 d'Arabidopsis, ha sigut descrita com un receptor quinasa incapaç de fosforilar in vitro. Respecte a la búsqueda de receptors similars a MARK en les bases de dades d'animals, es van identificar també un conjunt de proteïnes que, en alguns casos, s'ha descrit que no tenen activitat quinasa in vivo. Per exemple, un dels casos més ben estudiats és el del receptor erbB3 que forma part de la família de receptors del EGF (Epidermal Growth Factor). Aquesta família de receptors està formada per 4 receptors: erbB1, erbB2, erbB3 i erbB4, dels quals només l'erbB3 no presenta activitat catalítica. S'ha descrit que erbB3 és capaç, tot i no fosforilar in vivo, de participar activament en la transducció del senyal formant heterodímers amb els altres membres de la família. Així, erbB3 és fosforilat pel seu partner i pot iniciar la cascada de transducció del senyal. La participació d'erbB3 en la transducció del senyal és essencial ja que embrions de ratolí knock-out pel gen erbB3 són inviables. Així doncs, el fet que receptors quinasa catalíticament inactius participin en les cascades de transducció del senyal, suggereix l'existència de nous mecanismes d'acció per a la transducció del senyal. Per tant, l'objectiu d'aquest treball fou l'estudi del mecanisme d'acció de MARK mitjançant la caracterització les proteïnes capaces d'interaccionar amb el seu domini quinasa. Per tal d'assolir aquest objectiu, es va realitzar un crivellat de doble-híbrid amb una llibreria de cDNA d'embrions de blat de moro de 7 DAP. D'aquest crivellat es va obtenir un conjunt de possibles clons positius que foren seqüenciats i entre els quals es van escollir per un estudi més detallat aquells que s'havien obtingut més vegades com a clons independents. Aquests clons codificaven per: una SAMDC (S-Adenosil Descarboxilasa), una eIF5 (Eukaryotic translation initiation), una hypothetical protein, una unknown protein, una gamma-adaptina i una MAP4K. Amb aquests 6 clons es van fer estudis in vitro i in vivo per tal de confirmar al seva interacció amb DK-MARK. Els estudis in vivo es van realitzar amb la soca de llevat AH109, una soca més astringent que la utilitzada en el crivellat, ja que presenta tres gens marcadors: Histidina, Adenina i Lacz. Els resultats obtinguts van mostrar que els clons codificants per SAMDC i eIF5 no van créixer en un medi selectiu per His i Ade i, per tant o es tracta de falsos positius del sistema o la seva interacció amb DK-MARK és dèbil. D'altra banda, la resta dels clons analitzats (proteïna hipotètica, una proteïna de funció desconeguda, la gamma-adaptina i una MAP4K) van créixer en medis en absència de Histidina i Adenina. Els assatjos de b-galactosidasa van ser tots positius a excepció de la proteïna hipotètica suggerint que potser aquesta interacció sigui més feble. D'altra banda també es van realitzar estudis in vitro amb la tècnica del pull-down. Els resultats obtinguts amb aquesta tècnica van recolzar els obtinguts en cèl.lules de llevat, ja que tots els clons analitzats a excepció dels codificants per SAMDC i eIF5 van donar un resultat d'interacció amb KD-MARK in vitro positiu. Davant aquests resultats ens vam centrar en l'estudi de la proteïna similar a MAP4K, doncs algunes proteïnes de la seva família s'han relacionat amb receptors de membrana. Els clons que es va obtenir del crivellat codificaven per una proteïna similar amb el domini C-terminal a les proteïnes BnMAP4Ka1 i a2 de Brassica napus. Aquestes proteïnes presenten una forta similitud de seqüència amb proteïnes de la família GCK/SPS1 que formen part d'un grup particular de MAPK relacionades amb la proteïna Ste20 (sterile 20 protein) de llevat. Ste20p activa la MAP3K de llevat Ste11 directament per fosforilació, transduint d'aquesta manera el senyal del receptor de feromones de creuament de les cèl.lules de llevat i es pot, doncs, considerar com una proteïna del tipus MAP4K (mitogen-activated protein kinase kinase kinase kinase). En els darrers anys, s'han identificat un gran nombre de proteïnes similars a Ste20: fins a una trentena en mamífers, en Drosophila, en Caenorhabditis elegans i en altres organismes. Segons la seva estructura aminoacídica, la família Ste20 s'ha classificat en dues subfamílies: les proteïnes STE20/PAK (p21-activated kinases) i la subfamília GCK/SPS1 (germinal center kinases). Les dues subfamílies estan formades per proteïnes que contenen un domini quinasa i un domini regulador, però, mentre que les proteïnes PAK presenten el domini quinasa en la part C-terminal, les GCKs el presenten en la regió N terminal. Les proteïnes GCK presenten una elevada diversitat estructural en el domini regulador permetent la seva classificació en 6 subfamílies. Mitjançant la tècnica del RACE es va obtenir el clon de cDNA complet que es va anomenar MIK (MARK Interacting Kinase). Amb la tècnica del Southern blot es va poder determinar que el gen MIK és un gen de còpia única en el genoma de blat de moro. Per tal d'analitzar la possible interacció entre DK-MARK i MIK, es va estudiar tant el patró d'expressió d'ambdós gens com el seu patró d'acumulació d'ambdues proteïnes durant l'embriogènesi del blat de moro. El patró d'expressió, analitzat per Northen blot va mostrar uns patrons coincidents al llarg de l'embriogènesi des del seu inici fins als 20 DAP amb una acumulació màxima de mRNA en embrions de 15 DAP. D'altra banda per tal d'estudiar el patró d'acumulació de la proteïna MIK així com per comparar-lo amb el de MARK, es van realitzar estudis de Westerns blot. Els resultats també van mostrar una coincidència en el temps de l'acumulació de les proteïnes MARK i MIK durant l'embriogènesi de blat de moro amb una major acumulació en embrions de 15 i 20 DAP. Es van dur a terme també estudis d'immunolocalitzacions sobre embrions de blat de moro de 15 DAP per tal d'estudiar en quins teixits s'acumulaven ambdues proteïnes. Les immunolocalitzacions van mostrar una major acumulació tant de MARK com de MIK en les zones meristemàtiques i en el teixit vascular sobretot del coleòptil on s'aprecia una forta co-localització de MARK i MIK. Totes aquestes dades són compatibles, doncs, amb una possible interacció de les proteïnes MARK i MIK, tot i que no la demostren. Per tal de demostrar la interacció es van realitzar experiments d'immunoprecipitació in vivo a partir d'extractes d'embrions. Malauradament, els resultats no són clars i en aquests moments en el laboratori s'estan posant a punt aquests experiments. També es van realitzar estudis comparatius de seqüència amb diferents proteïnes de la família GCK, mostrant una major similitud amb les proteïnes de la subfamília GCK-III. La subfamília GCK-III ha estat molt poc estudiada i en formen part un conjunt de proteïnes amb funcions molt diverses des de l'apoptosi, la citoquinesi o l'anòxia cel.lular. Per tant, la similitud de seqüència possiblement fa referència a una conservació en el mecanisme d'acció més que no pas a una conservació funcional. La possible interacció de MARK amb el domini C-terminal de MIK (el domini regulador) podria activar aquesta última iniciant una cascada de transducció del senyal en un model en el que una proteïna del tipus GCK-III faria de lligam directa entre un receptor de membrana i una cascada de senyalització intracel.lular. Aquest tipus de lligam entre un recepctor de membrana i mòduls intracel.lulars de senyalització s'ha descrit per a altres proteïnes GCK, si bé no directament sinó a través de proteïnes adaptadores. D'altra banda, la interacció directa de MARK, un receptor quinasa atípic que no té activitat catalítica, amb MIK suggereix un mecanisme on receptors atípics podrien interaccionar en la transducció del senyal activant la via de les MAPK.

Glicosilació aberrant en proteïnes de secreció com a marcadors tumorals

Als països desenvolupats, una de cada cinc persones morirà a causa del càncer. S'ha descrit que les cèl·lules canceroses presenten modificacions en els glicans presents a la superfície cel·lular i aquesta glicosilació anòmala podria reflectir-se en les glicoproteïnes de secreció. Per aquest motiu es planteja l'estudi de la glicosilació de dues proteïnes de secreció en situació normal i tumoral: la ribonucleasa pancreática humana (RNasa 1) i l'antigen prostàtic específic (PSA). La RNasa 1 és una glicoproteïna secretada majoritàriament pel pàncreas. S'ha desenvolupat un mètode immunològic per a detectar els nivells de RNasa 1 en sèrum. Malgrat la millora de la sensibilitat, respecte d'estudis anteriors, no s'han observat diferències significatives entre la concentració de RNasa 1 en sèrum de pacients control sans, afectats de neoplàsia pancreàtica, de pancreatitis o d'altres patologies. L'estudi de les estructures glucídiques de la RNasa 1, mitjançant assaigs immunològics, permet observar diferències importants en la glicosilació entre la situació normal i tumoral: Els antígens sialilats sLex i sLea només apareixen en la RNasa 1 de medi de cultiu de cèl·lules d'adenocarcinoma pancreàtic Capan-1 i MDAPanc-3 i l'antigen fucosilat Ley només apareix en la RNasa 1 de pàncreas de donant. S'ha purificat la RNasa 1 secretada per la línia MDAPanc-3, cosa que ha permès seqüenciar-ne les estructures glucídiques i comparar-les amb les de la RNasa 1 purificada del medi de les cèl·lules Capan-1 i de pàncreas de donant, corroborant els resultats abans esmentats. L'antigen prostàtic específic (PSA) és una glicoproteïna secretada principalment per la pròstata. Els seus nivells sèrics s'utilitzen actualment com a marcador del càncer de pròstata, però la seva especificitat no permet diferenciar clarament una situació benigna d'una maligna. La purificació i caracterització glucídica del PSA secretat per les cèl·lules de carcinoma prostàtic LNCaP mostren diferències molt clares amb la glicosilació que presenta el PSA purificat de plasma seminal de donant. Principalment, el PSA present en situació tumoral, purificat de les cèl·lules de carcinoma prostàtic, no conté àcid siàlic, però presenta nivells més alts de fucosilació que el PSA en situació normal. El PSA purificat de plasma seminal de donant sí que conté àcid siàlic. Aquests resultats s'han obtingut mitjançant assaigs immunològics amb detecció per lectines i s'han corroborat per seqüenciació glucídica. D'acord amb les estructures glucídiques que millor diferencien el PSA de situació normal i tumoral, s'ha portat a terme la caracterització glucídica de mostres biològiques que contenen PSA. S'han desenvolupat diferents assaigs immunològics de detecció per lectines o associats a l'activitat sialiltransferasa, amb un enriquiment previ en PSA per immunoadsorció indirecta o cromatografia per interacció tiofílica. Els resultats dels diferents assaigs permeten concloure que el PSA del sèrum de pacients de neoplàsia prostàtica presenten un contingut en àcid siàlic similar al del plasma seminal de donant, encara que són lleugerament menys sialilats. Aquests resultats s'adiuen amb els determinats sobre mostres de PSA purificat. La separació del PSA per electroforesi bidimensional mostra diverses formes amb pI àcid en el PSA de plasma seminal, explicades per la presència d'àcid siàlic. Es detecten formes de pI més bàsic que el teòric per al PSA en el secretat per les cèl·lules LNCaP, que correspon a formes pPSA. Al sèrum de pacients de neoplàsia prostàtica s'hi observen formes sialilades. Les proteïnes de secreció, RNasa 1 i PSA, es troben alterades a nivell glucídic en situació tumoral, cosa que podria ser d'utilitat per a finalitats diagnòstiques.

Up-regulation Of Dnam-1 And Nkp30, Associated With Improvement Of Nk Cells Activation After Long-term Culture Of Mononuclear Cells From Patients With Ovarian Neoplasia.

This study aimed at evaluating the functional activation and activating receptors expression on resting, short- and long-term NK and NK-like T cells from blood of ovarian neoplasia patients. Blood from patients with adnexal benign alterations (n = 10) and ovarian cancer (grade I-IV n = 14) were collected after signed consent. Effector cells activation was evaluated by the expression of the CD107a molecule. Short-term culture was conducted overnight with IL-2 and long-term culture for 21 days, by a method designed to expand CD56(+) lymphocytes. Short-term culture significantly increased NK cells activation compared to resting NK cells (p<0.05), however, the long-term procedure supported an even higher increase (p<0.001). Resting NK-like T cells showed poor activation, which was not altered by the culture procedures. The long-term culture effectively increased the expression of the activating receptors on NK and NK-like T cells, either by increasing the number of cells expressing a given receptor and/or by up-regulating their expression intensity. As a conclusion, the long-term culture system employed, resulted in a high number of functional NK cells. The culture system was particularly efficient on the up-regulation of NKp30 and DNAM-1 receptors on NK cells.

Hypertrophic Adenoid Is A Major Infection Site Of Human Bocavirus 1.

Human bocavirus 1 (HBoV1) is associated with respiratory infections worldwide, mainly in children. Similar to other parvoviruses, it is believed that HBoV1 can persist for long periods of time in humans, probably through maintaining concatemers of the virus single-stranded DNA genome in the nuclei of infected cells. Recently, HBoV-1 was detected in high rates in adenoid and palatine tonsils samples from patients with chronic adenotonsillar diseases, but nothing is known about the virus replication levels in those tissues. A 3-year prospective hospital-based study was conducted to detect and quantify HBoV1 DNA and mRNAs in samples of the adenoids (AD), palatine tonsils (PT), nasopharyngeal secretions (NPS), and peripheral blood (PB) from patients undergoing tonsillectomy for tonsillar hypertrophy or recurrent tonsillitis. HBoV1 was detected in 25.3% of the AD samples, while the rates of detection in the PT, NPS, and PB samples were 7.2%, 10.5%, and 1.7%, respectively. The viral loads were higher in AD samples, and 27.3% of the patients with HBoV had mRNA detectable in this tissue. High viral loads and detectable mRNA in the AD were associated with HBoV1 detection in the other sample sites. The adenoids are an important site of HBoV1 replication and persistence in children with tonsillar hypertrophy. The adenoids contain high HBoV1 loads and are frequently positive for HBoV mRNA, and this is associated with the detection of HBoV1 in secretions.

A Putative Otu Domain-containing Protein 1 Deubiquitinating Enzyme Is Differentially Expressed In Thyroid Cancer And Identifies Less-aggressive Tumours.

This study aimed to identify novel biomarkers for thyroid carcinoma diagnosis and prognosis. We have constructed a human single-chain variable fragment (scFv) antibody library that was selected against tumour thyroid cells using the BRASIL method (biopanning and rapid analysis of selective interactive ligands) and phage display technology. One highly reactive clone, scFv-C1, with specific binding to papillary thyroid tumour proteins was confirmed by ELISA, which was further tested against a tissue microarray that comprised of 229 thyroid tissues, including: 110 carcinomas (38 papillary thyroid carcinomas (PTCs), 42 follicular carcinomas, 30 follicular variants of PTC), 18 normal thyroid tissues, 49 nodular goitres (NG) and 52 follicular adenomas. The scFv-C1 was able to distinguish carcinomas from benign lesions (P=0.0001) and reacted preferentially against T1 and T2 tumour stages (P=0.0108). We have further identified an OTU domain-containing protein 1, DUBA-7 deubiquitinating enzyme as the scFv-binding antigen using two-dimensional polyacrylamide gel electrophoresis and mass spectrometry. The strategy of screening and identifying a cell-surface-binding antibody against thyroid tissues was highly effective and resulted in a useful biomarker that recognises malignancy among thyroid nodules and may help identify lower-risk cases that can benefit from less-aggressive management.

Treadmill Training Increases Sirt-1 And Pgc-1 α Protein Levels And Ampk Phosphorylation In Quadriceps Of Middle-aged Rats In An Intensity-dependent Manner.

The present study investigated the effects of running at 0.8 or 1.2 km/h on inflammatory proteins (i.e., protein levels of TNF- α , IL-1 β , and NF- κ B) and metabolic proteins (i.e., protein levels of SIRT-1 and PGC-1 α , and AMPK phosphorylation) in quadriceps of rats. Male Wistar rats at 3 (young) and 18 months (middle-aged rats) of age were divided into nonexercised (NE) and exercised at 0.8 or 1.2 km/h. The rats were trained on treadmill, 50 min per day, 5 days per week, during 8 weeks. Forty-eight hours after the last training session, muscles were removed, homogenized, and analyzed using biochemical and western blot techniques. Our results showed that: (a) running at 0.8 km/h decreased the inflammatory proteins and increased the metabolic proteins compared with NE rats; (b) these responses were lower for the inflammatory proteins and higher for the metabolic proteins in young rats compared with middle-aged rats; (c) running at 1.2 km/h decreased the inflammatory proteins and increased the metabolic proteins compared with 0.8 km/h; (d) these responses were similar between young and middle-aged rats when trained at 1.2 km. In summary, the age-related increases in inflammatory proteins, and the age-related declines in metabolic proteins can be reversed and largely improved by treadmill training.

The Analgesic Effect Of Dipyrone In Peripheral Tissue Involves Two Different Mechanisms: Neuronal K(atp) Channel Opening And Cb(1) Receptor Activation.

Dipyrone (metamizole) is an analgesic pro-drug used to control moderate pain. It is metabolized in two major bioactive metabolites: 4-methylaminoantipyrine (4-MAA) and 4-aminoantipyrine (4-AA). The aim of this study was to investigate the participation of peripheral CB1 and CB2 cannabinoid receptors activation in the anti-hyperalgesic effect of dipyrone, 4-MAA or 4-AA. PGE2 (100ng/50µL/paw) was locally administered in the hindpaw of male Wistar rats, and the mechanical nociceptive threshold was quantified by electronic von Frey test, before and 3h after its injection. Dipyrone, 4-MAA or 4-AA was administered 30min before the von Frey test. The selective CB1 receptor antagonist AM251, CB2 receptor antagonist AM630, cGMP inhibitor ODQ or KATP channel blocker glibenclamide were administered 30min before dipyrone, 4-MAA or 4-AA. The antisense-ODN against CB1 receptor expression was intrathecally administered once a day during four consecutive days. PGE2-induced mechanical hyperalgesia was inhibited by dipyrone, 4-MAA, and 4-AA in a dose-response manner. AM251 or ODN anti-sense against neuronal CB1 receptor, but not AM630, reversed the anti-hyperalgesic effect mediated by 4-AA, but not by dipyrone or 4-MAA. On the other hand, the anti-hyperalgesic effect of dipyrone or 4-MAA was reversed by glibenclamide or ODQ. These results suggest that the activation of neuronal CB1, but not CB2 receptor, in peripheral tissue is involved in the anti-hyperalgesic effect of 4-aminoantipyrine. In addition, 4-methylaminoantipyrine mediates the anti-hyperalgesic effect by cGMP activation and KATP opening.