La comunicació política en els governs de coalició a Catalunya (2003-2014) : un estudi de cas comparat entre els governs tripartits i els de CiU

La gran assignatura pendent en la formació de governs de coalició és la definició d’estratègiesque garanteixin prèviament un bon funcionament durant la legislatura. No en va, l’èxit d’un govern d’aquestes característiques,en termes de cohesió i estabilitat al llarg de tot el mandat, depèn no només de factors com la combinatòria de socis o la distribució del poder sinó també de les pautes de funcionament intern i extern incorporades als acords coalicionals com la comunicació interna i externa. En efecte, la comunicació constitueix un dels patrons de conductamés rellevants a l’hora de palesar l’activitat col·lectiva i sectorial dels governs, i una font d’estabilitat interna en cas que s���executi de manera eficaç i a satisfacció dels socis. L’anàlisi d’aquest factor té especial importància a Catalunya, doncs, després de més de trenta anys d’autonomia política, segueix sent l'única de les comunitats autònomes de l’Estat governada sempre per més d'un partit polític i que més ha desplegat la dinàmica coalicional.

La Governació al Principat de Catalunya i als comtats de Roselló i Cerdanya

A Catalunya, entre els segles XIII i XV, s'articula Palta delegado del sobirá, veritable reflex de la consolidado de la posició reial i catalitzadora de les tensions entre els vectors de poder. La figura es mostra com elevada magistratura d'un país cohesionat per la propia sinergia deis diferents grups de pressió, entre els quals evolucionará fins a sortir dels temps medievals amb una posició afermada pero, alhora, ja desplagada de destacades preeminéncies. El recorregut per aquesta institució, dones, transporta la consolidació reial entre l'emergéncia municipal i la puixanga baronial a través de les llums i foscors deis segles que clouen l'edat mitjana.

Josep Pallach, vist des del Govern Civil de Girona (1967-1976)

Fa dotze anys l'autor d'aquest article va donar a conèixer la documentació dels anys 1944-1946 que, procedent dels arxius governatius i de les presons gironines, feia referència a la vida clandestina i de represaliat del polític i professor Josep Pallach (Figueres 1920-l’Hospitalet de Llobregat 1977), antic militant del Bloc Obrer i Camperol i del Partit Obrer d’Unificació Marxista (POUM). Aquest article del 2005 complementa aquella recerca amb la recuperació d’una documentació similar, relativa al temps final del franquisme i al període inicial de la transició, els quals es corresponen també amb els darrers anys del periple vital del protagonista d’aquestes pàgines

Consens i revolució: Poble i nació a la Barcelona de la Revolució Liberal, 1835-1843

Anàlisi dels deferents discursos de moderats, progressistes i republicans i els usos dels mots “poble” i “nació” durant els anys 1837-1843. L’autor considera que aquesta perspectiva és important per entendre el període, tot i que els recents debats sobre els orígens del nacionalisme a Espanya ho han deixat en un lloc secundari

Girona, capital jurisdiccional de la Catalunya convulsa dels anys 1630

El treball té per marc precís els anys 1635-37. El seu objecteés la transferència de Barcelona a Girona de la plana major deles institucions virregnals de Catalunya (la Reial Audiència, laBatllia General, l’ofici del mestre racional...) i el seu personal.

El proceso electoral en España y Cataluña según la Constitución de 1812

En el presente trabajo se analiza la normativa electoral y su aplicación incluida en el articulado de la Constitución de 1812. Para ello en primer lugar se estudia el espíritu del proyecto electoral constitucional. Posteriormente se analiza su aplicación en los comicios para elegir las Cortes Ordinarias de 1813 en las dos realidades que contempla: los territorios de la metrópoli y los de ultramar. Analizada la normativa electoral, establecemos el Parlamento teórico resultante y su aplicación real. Finalmente, realizamos un análisis prosopográfico de los diputados elegidos en España y Cataluña, establecemos la morfología del parlamentario tipo y lo comparamos con los resultados de las dos realidades electorales apuntadas.

Consens i revolució: Poble i nació a la Barcelona de la Revolució Liberal, 1835-1843

Anàlisi dels deferents discursos de moderats, progressistes i republicans i els usos dels mots “poble” i “nació” durant els anys 1837-1843. L’autor considera que aquesta perspectiva és important per entendre el període, tot i que els recents debats sobre els orígens del nacionalisme a Espanya ho han deixat en un lloc secundari

Josep Pallach, vist des del Govern Civil de Girona (1967-1976)

Fa dotze anys l'autor d'aquest article va donar a conèixer la documentació dels anys 1944-1946 que, procedent dels arxius governatius i de les presons gironines, feia referència a la vida clandestina i de represaliat del polític i professor Josep Pallach (Figueres 1920-l’Hospitalet de Llobregat 1977), antic militant del Bloc Obrer i Camperol i del Partit Obrer d’Unificació Marxista (POUM). Aquest article del 2005 complementa aquella recerca amb la recuperació d’una documentació similar, relativa al temps final del franquisme i al període inicial de la transició, els quals es corresponen també amb els darrers anys del periple vital del protagonista d’aquestes pàgines

La Falange a Girona [Ressenya del llibre El Partit únic : la Falange i el Movimiento a Girona, 1935-1977 de Josep Clara]

Ressenya del llibre de Josep Clara 'El Partit únic : la Falange i el Movimiento a Girona, 1935-1977', publicat pel Cercle d'Estudis Històrics i Socials l'any 1999. En aquest llibre es tracta un dels aspectes centrals del regim (antiparlamentari) franquista: l'existència d'un partit únic oficial (la Falange), configurat com a Movimiento Nacional, i la seva concreció en la demarcació provincial de Girona

The Catalan countries project (1931-1939)

In the evolution of Catalan nationalism, as much politician as cultural, the period of II Spanish Republic (1931-1939) was essential. The obtaining of the Statute of Autonomy (1931-1932) supposed the beginning of a stage of expansion in multiple aspects. One of them were the contacts with the Catalanists nuclei of the rest of the cultural space of Catalan language in which, at that time, it would begin to call Catalan Countries (Balearic Islands, Valencian Country, Andorra, Rosselló, to l'Alguer). On Those Collaborations between cultural organizations, political and particular parties Catalonia always will be the model to follow. The Increasing connections will be visualized on press, as well as on cultural celebrations, policy of parties and Constituent Courts. This evolution will be cut by the Franco victory in the Civil War in 1939.

The Key party in the catalan government

This paper analyzes the different compositions of the catalan governing coalitions during the current democratic period, and offers some predictions about the coalitions that can be expected in the future. During this period, in catalan politics, there have been two main political issues over which the different parties have taken positions: rightist versus leftist with respect to economic policy, and sovereign versus centralist with respect to the power distribution within the state. I find that for any allocation of parliament seats there is a key party: a party that has a clear advantage in terms of being able to decide the composition of the governing coalition. I show the features that allow a party to become the key party and those that affect the size of the advantage of the key party.

Cambios políticos y evolución de los partidos en Cataluña (1995-2007)

El propósito principal de este trabajo es contribuir a mostrar la evolución de dos de las principales dimensiones del cambio en los partidos políticos: su legitimidad y su fuerza organizativa. Para ello se analiza el caso de los partidos catalanes (PSC, CDC, UDC, ERC, ICV, PP) en un periodo de tiempo relativamente corto (1995-2007), pero caracterizado por un intenso cambio político e institucional. Para mostrar mejor su evolución en términos comparados estas transformaciones se analizan en dos niveles distintos: a nivel de cada partido y a nivel de sistema de partidos. Los resultados sugieren una progresiva erosión del apoyo social de los partidos desde finales de los años noventa que no se ha traducido, por el momento, en una merma de su fuerza organizativa.