Life without complex I: proteome analyses of an Arabidopsis mutant lacking the mitochondrial NADH dehydrogenase complex

The mitochondrial NADH dehydrogenase complex (complex I) is of particular importance for the respiratory chain in mitochondria. It is the major electron entry site for the mitochondrial electron transport chain (mETC) and therefore of great significance for mitochondrial ATP generation. We recently described an Arabidopsis thaliana double-mutant lacking the genes encoding the carbonic anhydrases CA1 and CA2, which both form part of a plant-specific 'carbonic anhydrase domain' of mitochondrial complex I. The mutant lacks complex I completely. Here we report extended analyses for systematically characterizing the proteome of the ca1ca2 mutant. Using various proteomic tools, we show that lack of complex I causes reorganization of the cellular respiration system. Reduced electron entry into the respiratory chain at the first segment of the mETC leads to induction of complexes II and IV as well as alternative oxidase. Increased electron entry at later segments of the mETC requires an increase in oxidation of organic substrates. This is reflected by higher abundance of proteins involved in glycolysis, the tricarboxylic acid cycle and branched-chain amino acid catabolism. Proteins involved in the light reaction of photosynthesis, the Calvin cycle, tetrapyrrole biosynthesis, and photorespiration are clearly reduced, contributing to the significant delay in growth and development of the double-mutant. Finally, enzymes involved in defense against reactive oxygen species and stress symptoms are much induced. These together with previously reported insights into the function of plant complex I, which were obtained by analysing other complex I mutants, are integrated in order to comprehensively describe 'life without complex I'.

Mutation in NDUFA13/GRIM19 leads to early onset hypotonia, dyskinesia and sensorial deficiencies, and mitochondrial complex I instability

International audience

Rapamycin reverses age-related increases in mitochondrial ROS production at complex I, oxidative stress, accumulation of mtDNA fragments inside nuclear DNA, and lipofuscin level, and increases autophagy, in the liver of middle-aged mice

Rapamycin consistently increases longevity in mice although the mechanism of action of this drug is unknown. In the present investigation we studied the effect of rapamycin on mitochondrial oxidative stress at the same dose that is known to increase longevity in mice (14 mg of rapamycin/kg of diet). Middle aged mice (16 months old) showed significant age-related increases in mitochondrial ROS production at complex I, accumulation of mtDNA fragments inside nuclear DNA, mitochondrial protein lipoxidation, and lipofuscin accumulation compared to young animals (4 months old) in the liver. After 7 weeks of dietary treatment all those increases were totally or partially (lipofuscin) abolished by rapamycin, middle aged rapamycin-treated animals showing similar levels in those parameters to young animals. The decrease in mitochondrial ROS production was due to qualitative instead of quantitative changes in complex I. The decrease in mitochondrial protein lipoxidation was not due to decreases in the amount of highly oxidizable unsaturated fatty acids. Rapamycin also decreased the amount of RAPTOR (of mTOR complex) and increased the amounts of the PGC1-α and ATG13 proteins. The results are consistent with the possibility that rapamycin increases longevity in mice at least in part by lowering mitochondrial ROS production and increasing autophagy, decreasing the derived final forms of damage accumulated with age which are responsible for increased longevity. The decrease in lipofuscin accumulation induced by rapamycin adds to previous information suggesting that the increase in longevity induced by this drug can be due to a decrease in the rate of aging. © 2016 Elsevier Inc.

Skeletal muscle major histocompatibility complex class I and II expression differences in adult and juvenile dermatomyositis

OBJECTIVE: To analyze major histocompatibility complex expression in the muscle fibers of juvenile and adult dermatomyositis. METHOD: In total, 28 untreated adult dermatomyositis patients, 28 juvenile dermatomyositis patients (Bohan and Peter's criteria) and a control group consisting of four dystrophic and five Pompe's disease patients were analyzed. Routine histological and immunohistochemical (major histocompatibility complex I and II, StreptoABComplex/HRP, Dakopatts) analyses were performed on serial frozen muscle sections. Inflammatory cells, fiber damage, perifascicular atrophy and increased connective tissue were analyzed relative to the expression of major histocompatibility complexes I and II, which were assessed as negatively or positively stained fibers in 10 fields (200X). RESULTS: The mean ages at disease onset were 42.0 +/- 15.9 and 7.3 +/- 3.4 years in adult and juvenile dermatomyositis, respectively, and the symptom durations before muscle biopsy were similar in both groups. No significant differences were observed regarding gender, ethnicity and frequency of organ involvement, except for higher creatine kinase and lactate dehydrogenase levels in adult dermatomyositis (p<0.050). Moreover, a significantly higher frequency of major histocompatibility complex I (96.4% vs. 50.0%, p<0.001) compared with major histocompatibility complex II expression (14.3% vs. 53.6%, p = 0.004) was observed in juvenile dermatomyositis. Fiber damage (p = 0.006) and increased connective tissue (p<0.001) were significantly higher in adult dermatomyositis compared with the presence of perifascicular atrophy (p<0.001). The results of the histochemical and histological data did not correlate with the demographic data or with the clinical and laboratory features. CONCLUSION: The overexpression of major histocompatibility complex I was an important finding for the diagnosis of both groups, particularly for juvenile dermatomyositis, whereas there was lower levels of expression of major histocompatibility complex II than major histocompatibility complex I. This finding was particularly apparent in juvenile dermatomyositis.

The alternative complex III from Rhodothermus marinus - a prototype of a new family of quinol: electron acceptor oxidoreductase

Dissertation presented to obtain a PhD degree in Biochemistry at the Instituto de Tecnologia Química e Biológica, Universidade Nova de Lisboa

Geometria integral i convexitat en espais de curvatura holomorfa constant

En aquest treball es tracten qüestions de la geometria integral clàssica a l'espai hiperbòlic i projectiu complex i a l'espai hermític estàndard, els anomenats espais de curvatura holomorfa constant. La geometria integral clàssica estudia, entre d'altres, l'expressió en termes geomètrics de la mesura de plans que tallen un domini convex fixat de l'espai euclidià. Aquesta expressió es dóna en termes de les integrals de curvatura mitja. Un dels resultats principals d'aquest treball expressa la mesura de plans complexos que tallen un domini fixat a l'espai hiperbòlic complex, en termes del que definim com volums intrínsecs hermítics, que generalitzen les integrals de curvatura mitja. Una altra de les preguntes que tracta la geometria integral clàssica és: donat un domini convex i l'espai de plans, com s'expressa la integral de la s-èssima integral de curvatura mitja del convex intersecció entre un pla i el convex fixat? A l'espai euclidià, a l'espai projectiu i hiperbòlic reals, aquesta integral correspon amb la s-èssima integral de curvatura mitja del convex inicial: se satisfà una propietat de reproductibitat, que no es té en els espais de curvatura holomorfa constant. En el treball donem l'expressió explícita de la integral de la curvatura mitja quan integrem sobre l'espai de plans complexos. L'expressem en termes de la integral de curvatura mitja del domini inicial i de la integral de la curvatura normal en una direcció especial: l'obtinguda en aplicar l'estructura complexa al vector normal. La motivació per estudiar els espais de curvatura holomorfa constant i, en particular, l'espai hiperbòlic complex, es troba en l'estudi del següent problema clàssic en geometria. Quin valor pren el quocient entre l'àrea i el perímetre per a successions de figures convexes del pla que creixen tendint a omplir-lo? Fins ara es coneixia el comportament d'aquest quocient en els espais de curvatura seccional negativa i que a l'espai hiperbòlic real les fites obtingudes són òptimes. Aquí provem que a l'espai hiperbòlic complex, les cotes generals no són òptimes i optimitzem la superior.

La segregació i l'escat de guerres civils

Tradicionalment, s’ha considerat que les característiques ètniques d’un país són un factor rellevant per a l’esclat d’una guerra civil. Han estat objecte d’una anàlisi extensa mitjançant índexs de fraccionament ètnic (quants grups diferents hi ha) i de polarització ètnica (el nombre i la mida relativa dels grups), però sense resultats concloents. Un aspecte que interiorment s’havia passat per alt és la distribució física dels grups dins d’un país. Aquest article selecciona un índex de segregació i s’analitza la relació amb l’esclat de guerres civils a través de tres bases de dades consolidades, dues de les quals amb un llindar alt de víctimes mortals i una altra amb un llindar baix. Aquesta recerca revela que l’índex de segregació és significatiu per predir l’inici d’una guerra civil. Tot i que la segregació forçosament ha de dependre del fraccionament i que probablement és condicionada per la polarització, l’anàlisi mostra que, un cop s’introdueix la segregació com a variable de control, el fraccionament i la polarització deixen de ser significatius a l’hora de calcular les probabilitats de conflicte civil a través de les bases de dades de llindar alt. L’article sosté que els efectes de la segregació es desenvolupen a través de la separació física respecte d’altres grups ètnics, la proximitat física dins d’un mateix grup i l’homogeneïtat en el si d’un territori, i que cada un d’aquests factors influeix tant sobre la motivació per rebel·lar-se com sobre la viabilitat de la rebel·lió. La significativitat de la segregació mostra que l’impacte de les característiques ètniques sobre el conflicte és complex i que el concepte de segregació aporta una dimensió útil a l’especificació de l’etnicitat.

La immigració i els efectes en el comportament empresarial: una anàlisi a nivell municipal de Catalunya

En aquest context de canvi econòmic i dels ritmes d’arribada dels fluxos migratoris, aquest treball aborda els efectes de la població immigrant sobre les empreses manufactureres localitzades en ciutats catalanes amb més de 1.000 habitants durant el període 2000-2008. El desenvolupament empíric posa especial èmfasi en la localització d’empreses i la població immigrada així com l’impacte que exerceix sobre el comportament de les empreses. Per tal de recollir les dades hem treballat amb tres bases de dades diferents: dades ofertes per Idescat, INE i Sistema de Anàlisis de Balances Ibéricos. En especial aquesta darrera base ha ofert informació a nivell individual de les empreses el qual ha requerit un procés de depuració complex i exhaustiu a través de programació estadística. En la literatura sobre els impactes econòmics dels immigrants predominen els treballs que han abordat un impacte sobre el mercat de treball, posant especial èmfasis en els diferencials salarials i la reducció de la bretxa salarial en funció del temps de residència dels immigrants. En canvi, en poques ocasions s’ha analitzat l’efecte de la immigració sobre el comportament de l’empresa. L’objectiu d’aquest treball és analitzar l’impacte dels entorns amb població immigrant a les ciutats catalanes i de forma més específica amb el creixement de les empreses locals i l’evolució dels seus nivells d’eficiència. Els objectius concrets que volem analitzar són els següents: i) mostrar les principals conclusions de la literatura ii) observar les pautes de localització d’immigrantsiii) mostrar les pautes de localització de les empreses iv) analitzar si les ciutats catalanes amb una major població immigrant presenten un impacte positiu o negatiu sobre el creixement de les empreses locals i l’evolució dels seus nivells d’eficiència a través d’eines economètriques.

L'evolució no és una teoria. La diferència entre els fets, les teories i les hipòtesis.

L'Univers cultural humà és extremamwnt complex i inclou des de creences dogmàtiques fins a explicacions científiques, que coexisteixen en la societat i fins i tot en la ment de l'individu.

L'Esport urbà a Barcelona : espais, perfils i xarxes

Aquest article analitza el fenomen de l’activitat fisicoesportiva urbana. L’esport urbà comprèn un univers complex de pràctiques que –molt o poc– utilitzen i s’apropien dels espais públics de la ciutat. En les reflexions que hi ha a continuació, pretenem mostrar una aproximació a les lògiques que dirigeixen la colonització de l’espai públic urbà per mitjà d’aquestes pràctiques que se’ns presenten com un fet social total, complex i heterogeni com la mateixa societat que les acull. Alhora, aquest estudi ens permet dibuixar les característiques d’alguns itineraris esportius urbans, i també analitzar els diferents perfils de practicants amb l’observació de les xarxes de sociabilitat que s’estableixen en aquest context.

Anàlisi microscòpica de l'esperma ejaculada i de la maduració epididimària dels espermatozoides de Sus domesticus

El present treball analitza la morfologia espermàtica de l'ejaculat de Sus domesticus, la histologia del conducte epididimari i la qualitat de l'esperma epididimari. El material d'estudi prové de mascles reproductors porcins de les races Landrace i Pietrain, sans i sexualment madurs. La metodologia emprada es basa en l'examen al microscopi òptic (camp dar, contrast de fases i contrast interferencial) i al microscopi electrònic (de rastreig i de transmissió). Per a l'anàlisi estadística de les dades s'ha utilitzat el test de la X2 de Pearson (p<0,01). L'estudi de la morfologia espermàtica de l'ejaculat permet distingir diversos tipus de gàmetes que s'han classificat en tres grups: espermatozoides madurs, espermatozoides immadurs i espermatozoides aberrants, així com algunes cèI.lules somàtiques. L'espermatozoide madur de Sus domesticus és un gàmeta típic de mamífer (format per tres parts: cap, peça de connexió i cua) en que destaquen: la forma oval i plana del cap, el desenvolupament d'una protuberància acrosòmica apical en una de les cares del cap i la presencia dels cossos laminars en la peça de connexió. L'espermatozoide immadur es caracteritza per la presencia de la gota citoplasmàtica, el major desenvolupament de la protuberància acrosòmica apical i per la flexibilitat del cap. Els espermatozoides aberrants es descriuen i classifiquen segons la morfologia externa i la morfologia interna, distingint-se una amplia gama de malformacions que afecten les diverses parts de l'espermatozoide. Les cèl·lules somàtiques presents en l'ejaculat ofereixen les característiques pròpies d'un macròfag i se les ha observat englobant espermatozoides immadurs. L'estudi de l'estructura i la ultraestructura de les tres regions anatòmiques de l'epidídim (caput, corpus i cauda) revela que: a) l'epiteli epididimari és pseudoestratificat amb esterocilis, b) cada regió epididimària presenta uns valors característics en relació al diàmetre intern del conducte, a l'alçada de l'epiteli, a la longitud dels esterocilis i al nombre de cèl·lules somàtiques luminals, i c) l'epiteli epididimari esta format per cinc tipus cel·lulars: les cèl·lules principals, les cèl·lules basals, les cèl·lules dares, les cèl·lules estretes i les cèl·lules basòfiles. Dels resultats obtinguts es pot deduir que: a) aquests cinc tipus cel·lulars es distribueixen al llarg del conducte epididimari de forma no homogènia, b) les cèl·lules basals, les cèl·lules principals, les cèI.Iules dares i les cèl·lules estretes són diversos estadis del desenvolupament d'un mateix tipus cel·lular especialitzat en la secreció i reabsorció cel·lular, i c) les cèl·lules basòfiles són les precursores de les cèl·lules somàtiques luminals. La qualitat de l'esperma procedent de les tres regions de l'epidídim ha estat analitzada a partir dels següents paràmetres espermàtics: vitalitat, resistència osmòtica dels acrosomes, estabilitat cefàlica, morfologia, malformacions i aglutinació. La vitalitat espermàtica disminueix progressivament al llarg del conducte epididimari. La resistència osmòtica dels acrosomes s'assoleix en la regió corporal de l'epidídim. L'estabilitat cefàlica dels espermatozoides és més elevada en les dues primeres regions de l'epidídim que en la regió caudal. Cada regió de l'epidídim es caracteritza per una morfologia espermàtica específica: a) el caput es caracteritza per l'elevat percentatge d'espermatozoides immadurs amb gota citoplasmàtica proximal, b) el corpus es caracteritza per l'elevat percentatge d'espermatozoides immadurs amb gota citoplasmàtica distal, i c) el cauda es caracteritza per l'elevat percentatge d'espermatozoides madurs. S'han estudiat les següents malformacions d'origen epididimari: espermatozoides de cua doblegada per l'anell de Jensen (origen en el cauda), espermatozoides de cua enrotllada i espermatozoides de cues fusionades (origen en el corpus). Els espermatozoides perden la capacitat de doblegar la cua per la peça intermèdia a mesura que avancen pel conducte epididimari. L'aglutinació espermàtica tendeix a augmentar progressivament al llarg del conducte epididimari, si bé, no s'han observat variacions significatives en els diversos tipus d'aglutinació. La maduració epididimaria dels espermatozoides de Sus domesticus és un procés lent i complex, i la qualitat de l'ejaculat depèn de que aquesta maduració hagi estat completa. La presencia en l'esperma ejaculat de formes gamètiques pròpies de l'esperma epididimari és un signe d'una incompleta maduració dels espermatozoides; i, pot considerar-se com un paràmetre indicador d'estrés del mascle reproductor, tant més quant més s'assembli a la morfologia espermàtica de la regió cefàlica de l'epidídim.

Síntesi, caracterització química i estudi de l'activitat biològica de nous complexos de Pt(II) amb lligands de tipus diaminocarboxílic i els respectius ésters i derivats peptídics

El cisplatí, PtCl2(NH3)2, ha estat una de les drogues més utilitzades en la quimioteràpia del càncer des del descobriment de la seva activitat. Però degut a la seva alta toxicitat i greus efectes secundaris, s'han sintetitzat nous compostos amb la finalitat de reduir aquests inconvenients. En aquest sentit, el treball desenvolupat en aquesta tesi doctoral ha estat la síntesi i caracterització de tretze complexos de Pt(II) amb la finalitat d'estudiar llur activitat antitumoral. Aquests complexos presenten unes característiques estructurals comunes: geometria cis, dos lligands làbils de tipus clorur i un lligand diaminoquelatant derivat dels àcids d,l-2,3-diaminopropiònic (Hdap) i d,l-2,4-diaminobutíric (Hdab). S'han dissenyat unes estratègies sintètiques a partir de les quals els lligands han estat funcionalitzats amb diferents grups de tipus éster, aminoàcid i peptídic: Etdap·2HCl, Etdab·2HCl, [(dap-Metala)·2CF3COOH], [(dab-Metala)·2CF3COOH], [(dap-phe)·2CF3COOH], [(dab-phe)·2CF3COOH], [(dap-Mettrp)·2CF3COOH], [(dab-Mettrp)·2CF3COOH], [(dap-ASTTTNYT-NH2)·2CF3COOH], essent Metala= éster metílic de L-alanina, phe= L-fenilalanina, Mettrp= éster metílic del L-triptofà. Aquests lligands diaminoquelatants s'han utilitzat per sintetitzar els corresponents complexos de Pt(II): PtCl2(Hdap), PtCl2(Hdab), PtCl2(Etdap), PtCl2(Etdab), PtCl2(dap-Metala), PtCl2(dab-Metala), PtCl2(dap-ala), PtCl2(dab-ala), PtCl2(dap-phe), PtCl2(dab-phe), PtCl2(dap-Mettrp), PtCl2(dab-Mettrp), PtCl2(dap-ASTTTNYT-NH2). A través de diferents tècniques i assaigs biològics (dicroisme circular, electroforesi en gel d'agarosa, microscopia de forces atòmiques, citometria de flux, assaigs de proliferació cel·lular) s'ha pogut demostrar l'activitat antitumoral d'aquests compostos. A través de la tècnica de dicroisme circular (DC) s'ha pogut demostrar que els lligands lliures no interaccionen covalentment amb el DNA de Calf Thymus i no modifiquen l'estructura secundària de la doble hèlix. En canvi, els respectius complexos han demostrat tenir capacitat per interaccionar amb el DNA i modificar la seva estructura secundària. Els complexos PtCl2(Hdap), PtCl2(Hdab) i PtCl2(dab-phe) mostren un comportament similar al cisplatí, generant adductes cis-bifuncionals que distorcionen la doble hèlix de forma no desnaturalitzant amb obertura de la doble cadena. Els complexos PtCl2(Etdap), PtCl2(Etdab), PtCl2(dap-ala), PtCl2(dab-ala), PtCl2(dap-Metala), PtCl2(dab-Metala), PtCl2(dap-phe), PtCl2(dap-ASTTTNYT-NH2) quan interaccionen amb el DNA generen un canvi en la conformació del DNA de la forma B a la forma C, produint-se un augment de la curvatura de l'hèlix per rotació de les bases nitrogenades. En aquests estudis s'ha comprovat que l'estructura del complex influeix en l'efecte generat sobre l'estructura secundària de l'àcid nucleic. En primer lloc, existeix una diferència en el comportament en funció del tamany del lligand diaminoquelatant, de manera que els complexos amb el lligand (dab) provoquen un efecte més remarcable. També s'observa aquest canvi de comportament al passar dels complexos que tenen el grup funcional esterificat als que el tenen protonat. D'aquesta manera, s'observa un major efecte sobre l'estructura secundària del DNA en aquells complexos que tenen el lligand diaminoquelatant de tres metilens (dab) i amb el grup carboxilat terminal protonat. Per tal de modelitzar la interacció d'aquests complexos amb el DNA, s'ha estudiat la interacció d'aquests compostos de Pt(II) amb 5'-GMP a través de RMN-1H, observant la variació dels senyals corresponents al H8 de 5'-GMP. Així s'ha pogut demostrar que aquests compostos interaccionen amb la 5'-GMP a través d'un enllaç covalent Pt-N7, de la mateixa manera a com interacciona el cisplatí. A través d'electroforesi en gel d'agarosa i microscopia de forces atòmiques (AFM) s'ha pogut determinar l'efecte que generen els lligands lliures i els respectius complexos de Pt(II) sobre l'estructura terciària del plasmidi pBR322. Els lligands provoquen un augment de l'agregació de les molècules de DNA i un lleuger augment de la compactació de l'estructura terciària. Aquests resultats s'atribueixen a la capacitat d'aquests compostos a interaccionar per pont d'hidrogen amb el DNA. Els corresponents complexos de Pt(II) provoquen un augment de l'agregació i una important compactació, degut per una banda a la capacitat de l'àtom de Pt a interaccionar covalentment amb el DNA, i per altra banda, a la capacitat del lligand a interaccionar per pont d'hidrogen amb l'àcid nucleic. Finalment s'ha estudiat l'activitat citotòxica d'aquests complexos de Pt(II) en diferents línies cel·lulars: A431 (línia de carcinoma epidermoide), HeLa (línia de carcinoma de coll d'úter) i HL-60 (línia promielocítica de leucèmia). Els complexos moderadament solubles en aigua, PtCl2(Hdap), PtCl2(Hdab), PtCl2(dap-ala), PtCl2(dab-ala), PtCl2(dap-phe) i PtCl2(dab-phe), han demostrat ser actius. L'activitat depèn de la concentració de complex, del temps d'incubació i de la línia cel·lular. Per temps d'incubació alts i concentracions de complex elevades s'observa la màxima activitat. Els complexos de l'alanina, PtCl2(dap-ala) i PtCl2(dab-ala), són els que mostren més activitat, mentre que els compostos de la fenilalanina són els menys actius, degut probablement a la voluminositat del lligand, la qual pot impedir o dificultar el transport del compost a través de la membrana cel·lular. L'activitat citotòxica dels complexos insolubles en aigua, PtCl2(Etdap) i PtCl2(Etdab), queda bloquejada per l'elevada concentració de DMSO (12%) necessària per solubilitzar els compostos. Aquests resultats permeten deduir que la presència d'un 12% de DMSO anul·la l'activitat d'aquests complexos, ja que el DMSO pot coordinar-se amb el Pt ocupant les posicions làbils del complex i evitant que es pugui coordinar amb el DNA. Els assaigs de proliferació cel·lular del complex PtCl2(dap-ASTTTNYT-NH2) i del pèptid lliure ASTTTNYT-NH2 han demostrat que ambdós compostos són actius. Tot i això, l'activitat del complex és superior a la del pèptid lliure, ja que el Pt pot interaccionar covalentment amb el DNA i augmentar l'efecte citotòxic. Per tant, el complex presenta un lligand portador biològicament actiu que pot transportar el metall a través de la membrana cel·lular i facilitar així la seva interacció amb el DNA. A través de la tècnica de citometria de flux s'ha comprovat que en tots els casos la mort cel·lular produïda pels complexos ha estat per apoptosi. Per últim, s'ha sintetitzat i caracteritzat un complex trinuclear de Pt(II), {[Pt(Me2Bpy)2][PtCl2(Me2Bpy)]2}, essent Me2Bpy= 4,4'-dimetil-2,2'-dipiridil. La resolució de la seva estructura per difracció de Raig-X ha permès determinar l'existència d'una interacció intramolecular Pt-Pt de 3.474 Å.

Les grans infrastructures de transport i el desenvolupament de la ciutat mitjana. El Tren d'Alta Velocitat a les ciutats de Lleida, Avinyó i Novara

L'objectiu central de la tesi és estudiar els processos que permeten aconseguir un desenvolupament local a llarg termini de les ciutats mitjanes a partir de la implantació d'una gran infrastructura com el Tren d'Alta Velocitat (TAV). Es parteix de la hipòtesi que el desenvolupament local urbà a partir del TAV depèn de factors objectius i de factors subjectius (dels subjectes), uns factors que prenen una forma particular en el desenvolupament de les ciutats mitjanes. La tesi es divideix en una primera part teòrica i segona de més aplicada. Diversos autors han arribat a la conclusió que la relació tradicional que s'ha donat entre les infrastructures de transport i territori parteix d'uns paradigmes deterministes, que s'exemplifiquen amb una relació de "causa-efecte". Per aquest motiu, s'han criticat els estudis sobre els efectes socioeconòmics de les infrastructures de transport, així com el mateix concepte d'"efecte". Aquesta crítica es repeteix els estudis sobre el TAV i les ciutats mitjanes, que arriben a la conclusió que el desenvolupament econòmic no és un fet automàtic i que no es poden predir les conseqüències a mig i llarg termini del TAV. El desenvolupament local a partir del TAV, doncs, estaria relacionat amb tres elements principals. En primer lloc, entendre que la ciutat -i el territori- és un fenomen complex i, com a tal, cal abordar-lo des de la teoria dels sistemes complexos. En segon lloc, la gran infrastructura ha de convertir-se en un recurs endogen (interconnexió amb la xarxa local d'actors i territorialització en el milieu de la ciutat) per a que pugui contribuir al desenvolupament. En tercer lloc, la dinàmica de governance dels actors és primordial, i es divideix en la gestió interna de la xarxa local (projecte local) i la gestió multinivell de les administracions. En base als referents teòrics, es construeix una metodologia per avaluar el grau de desenvolupament local que ha comportat el TAV en tres ciutats mitjanes de l'arc mediterrani europeu, Lleida, Avinyó i Novara, situades respectivament a Espanya, França i Itàlia. La metodologia preveu l'estudi d'aspectes tècnics de la ciutat com els de transport (Posició territorial de la ciutat a partir del TAV, Característiques de l'estació TAV), urbanístics (Model urbanístic a escala municipal/urbana, Model urbanístic a escala de l'estació) i econòmics (Diferents projectes econòmics de la ciutat relacionats amb el TAV). També preveu l'estudi d'aspectes organitzatius externs (Els agents supralocals i els seus projectes, Grau de conflictivitat i cooperació en les relacions dels agents locals i supralocals) i interns (Capacitat de creació d'un projecte de ciutat a partir del TAV, Agents que participen en el projecte local i la seva dinàmica, Àmbit territorial dels projectes). Finalment s'efectua una avaluació del procés i dels resultats del desenvolupament local. Com a conclusió es demostra que el procés de desenvolupament local a partir de les grans infrastructures de transport depèn, en bon part, de la capacitat de governance. Depèn, per un cantó, de la capacitat dels agents locals d'elaborar un projecte de desenvolupament i liderar unes estratègies d'aprofitament i, de l'altre, de la capacitat dels agents del territori (estatals, regionals, locals) de crear aliances i cooperació per planificar la infrastructura de transport. Finalment es presenten un seguit de recomanacions a les ciutats que volen planificar l'arribada del TAV per a que contribueixi a un desenvolupament amb les característiques d'eficàcia, sostenibilitat, productivitat i equitat.

A fluxional (CuN2O2)-N-I core: binding of a keto oxygen atom to Cu-I and Ag-I

[Cu(2-acetylpyridine)(2)]ClO4 (1), characterised here, has a novel Cu'N202 core in the solid state. Variable-temperature H-1 NMR studies show that the two chelate rings open up in solution at room temperature and the keto oxygen atoms dangle freely. As the temperature is lowered, the 0 atoms tend to bind to the metal atom. The corresponding silver(I) complex, [Ag(2-acetylpyridine)2]ClO4 (4), characterised by single-crystal X-ray crystallography, has an (AgN2)-N-I core in the solid state as well as in solution. Thus, while 1 is fluxional, 4 is not. In cyclic voltammetry, complex 1 displays a quasireversible Cu-II/I couple with a half-wave potential of 0.40 V vs. SCE. Complex I is easily oxidised by air and H2O2 in methanol to give rise to a dinuclear copper(II) complex where the ligand framework is not simple acetylpyridine. ((c) Wiley-VCH Verlag GmbH & Co. KGaA, 69451 Weinheim, Germany, 2005).

Concomitant polymorphism of an antiferromagnetically coupled dicopper(II,II) complex with single strand helical assembly: synthesis, structure, DSC, magnetic and heterogeneous catalytic studies

Two concomitant polymorphic coordination complexes (dark blue - I and black - II) with the formula (Cu2C44H60N4O4) have been synthesized and characterized crystallographically. Magnetic measurements show the presence of a strong antiferromagnetic interaction and the 2J value corresponds extremely well to the theoretically calculated one, indicating the fact that it follows nicely the magneto-structural relationship. Immobilization of the copper(II) complex I on a 2D-hexagonal mesoporous silica showed good catalytic efficiency in the liquid phase partial oxidation of olefins in the presence of TBHP as an oxidant. (C) 2009 Elsevier Ltd. All rights reserved.