La Necròpolis protohistòrica de Santa Madrona (Riba-roja d'Ebre, Ribera d'Ebre)

Aquesta publicació recull de forma monogràfica els resultats dels treballs d’excavació duts a terme a la necròpolis protohistòrica de Santa Madrona (Riba-roja, Ribera d’Ebre). Els autors són Maria Carme Belarte Franco (investigadora ICREA adscrita a l’ICAC) i Jaume Noguera Guillén (investigador de l’ICAC a través del programa Beatriu de Pinós i professor associat de la UB), i també hi han col·laborat Marta Miñarro, Núria Morell, Pau Olmos i Àlex Ros. Núria Rafel, professora de Prehistòria dela Universitat de Lleida, és l’autora del pròleg. La necròpolis protohistòrica de Santa Madrona es va excavar entre el 2003 i el 2004, fruit d’una col·laboració entre la Universitat de Barcelona i l’Institut Català d’Arqueologia Clàssica, amb finançament de la Generalitat de Catalunya, el Centre d’Estudis de la Ribera d’Ebre, el Consell Comarcal de la Ribera d’Ebre i l’Ajuntament de Riba-roja d’Ebre. Les excavacions van documentar una vintena d’enterraments d’incineració en urnes de la primera edat del ferro (segles VIII-VII aC), coberts per un nivell que contenia abundant material ceràmic datable dins el segle III aC, tal vegada corresponents a una necròpolis ibèrica arrasada. Al llibre es presenta la descripció i interpretació del conjunt d’estructures i materials, i també inclou l’estudi paleontropològic de les restes a càrrec de Thaïs Fadrique i Assumpció Malgosa (UAB) i l’estudi arqueobotànic, a càrrec deDaniel López (ROCS).

Parc Central de Nou Barris

El paisatge mediterrani és una terra de llum, de sol i d’ombres, de forta topografia formada per pendents aterrassades i rieres que baixen cap al mar. També és un paisatge amb una extraordinària pressió de l’home. La presencia del home ha estat un fet continuat al llarg de la història. Per tant, és un paisatge completament transformat per l’home. Des de les ciutats fins als camps la presència de l’home és omnipresent i es fa impossible la separació de natura i artifici. En qualsevol cas el fet de que la interacció humana ha estat continuada i estesa al llarg d’un molt extens període de temps, lligat al fet de la lentitud i graduació d’aquests procés de transformació , provoquen dos trets fonamentals: la indiferència d’home i natura i la unicitat del seu paisatge.En el paisatge català podem trobar rastres d’aquest procés per tot arreu. Els Romans van importar els pins que són indissociables del paisatge de la Costa Brava. Els xiprers es plantaven com senyals d’hospitalitat o d’espiritualitat, o bé com a barreres per protegir-se de la Tramuntana. Les palmeres sovint expliquen la historia d’un ‘indiano’ que va fer fortuna a les Amèriques. Les oliveres i les vinyes estan tan arrelades en el paisatge que han acabat per perdre el seu caràcter agrícola i convertir-se en l’essència del Mediterrani, l’antiga aliança entre oli i vi.El suau clima mediterrani també té dues conseqüències importants. La utilització agrícola de la terra amb el subproducte d’una erosió controlada o manipulada des de la topografia natural a una d’artificial. I la especial qualitat de la seva vida urbana fonamentalment a l’aire lliure. Aquesta és probablement la principal contribució a la humanitat: l’ aparició de la polís, de la ciutat. Ciutat entesa en el seu més ampli significat; com lloc de intercanvi, de cultura i de comerç, en resum un lloc d’encontre humà.Molt d’aquest paisatge es conceptualitza en el paisatge Cubista. L’addició de diversos punts de vista i geometries com camps de cultiu, façanes i cobertes de teula, murs de pedra seca, estan emmarcats en una superfície plana que és la tela del pintor. Cezanne va mostrar parcialment aquest potencial en les juxtaposicions i gradacions de color dels paisatges de Gardanne. Finalment Picasso va culminar el manifest Cubista en les seves exultants pintures de paisatges urbans/rurals d’Horta de Sant Joan de l’estiu de 1909. El Paisatge Cubista, utilitzant l’abstracció formal, addiciona la multiplicitat de significats i percepcions del lloc i crea una nova realitat.A l’estratègia cubista d’assignar valors similars a l’home i a la natura explorant les seves qualitats formals hi ha molta de la mateixa qualitat descrita abans en el paisatge Mediterrani. Nogensmenys, tal i com anticipaven els pioners del Moviment Modern, hi ha un gran potencial per a ser aplicat al projecte de paisatge, de ciutat i d’arquitectura.La percepció arquitectònica aplicada a l’ espai urbà ha produït un cert grau d’ originalitat a la pràctica del paisatgisme, fonamentalment en el context urbà, ja sigui en la ciutat tradicional o encara més en els nous territoris de la perifèria urbana.El Parc Central dels arquitectes Arriola&Fiol al districte de Nou Barris a Barcelona es va projectar tenint presents els conceptes exposats abans. L’emplaçament del projecte és el buit resultant de la massiva construcció de blocs d’habitatge durant els anys 60’ i 70’ en una part de Barcelona que fins aquell moment no eren res més que camps de cultiu. A desgrat del tamany del problema la superfície de l’àrea quasi no es pot apreciar com a conseqüència de la organització caòtica dels blocs. El projecte tracta de suggerir un altre paisatge que proposi no tant sols un parc urbà en el centre d’un barri densament poblat sinó també integrar el skyline i la massa construïda dels blocs com una part inseparable i essencial del nou paisatge.www.arriolafiol.com

La descoberta del Jo. Programa individualitzat per a la incorporació social PINS

L’autoconsciència, la motivació, la empatia, el control emocional i les habilitats socials són cinc de les eines que configuren l’autoconeixement, sent aquest últim l’instrument bàsic per enfrontar-se al repte que suposa viure, des dels paràmetres de la Intel·ligències Emocional. De fet, l’autoconeixement és la clau del comportament per tal d’arribar a l’èxit. Èxit entès com a benestar i qualitat de vida. La importància que ha tingut incidir en aquest col·lectiu amb aquest tipus de praxis recau sobre els recorreguts vitals que les persones amb problemes de drogodependències han viscut, i sobretot, la manera en què els han viscut. Per aquest motiu, aquest projecte és un recurs concret que ha donat resposta a algunes de les necessitats detectades i ha proposat una línia de treball pedagògicament innovadora centrada en la persona; mantenint l’esperit de la flexibilitat i concreció a través del treball personal i grupal. Amb aquest projecte s’ha mostrat la importància del camp de l’educació emocional per a persones amb algun tipus de drogodependència, essent la primera part d’un programa per a la incorporació social que aborda una nova dimensió de treball en les Comunitats Terapèutiques.