Turisme i paisatge: una aproximació teòrica

L’objectiu general de la present Tesi de màster és analitzar la relació existent entre el paisatge i l’activitat turística, dos eixos profundament vinculats però poc estudiats com a conjunt. Per això, es realitza en primer lloc, una anàlisi centrat en la història del concepte, en les interpretacions i fonts de “captura” desenvolupades al llarg de la història entorn al paisatge, i en els paisatges postmoderns actuals. En segon lloc, es reflexiona sobre la importància del paisatge en la configuració de la imatge turística, les peces que formen el paisatge turístic i la simbologia turística, arribant als conceptes de turistificació i autenticitat. I, en darrer lloc, s’estudien les normatives paisatgístiques catalanes, espanyoles i europees, prenent com a referent i pal de paller el Conveni Europeu del Paisatge, aprovat l’any 2000 a Florència

Top Manta a Roses. Resposta policial des de la vessant de seguretat ciutadana

Tractament conjunt Policia Local de Roses i Mossos d’Esquadra de Roses. Prioritzar la intervenció administrativa davant la Penal. Requeriments per venda ambulant no per delictes contra la propietat industrial o intel·lectual. Venda a la via pública, no en establiments. Dificultats tractament penal: canvi de tipificació a falta penal / concepte d’imitació cap marca comercial / custòdia del material recuperat etc . Majoria dels productes a la venda no simulen ni imiten cap marca comercial. Lluita contra les organitzacions delictives, venda a l’engròs, venda en establiments comercials etc, tractament penal des de les Unitats d’Investigació

Lideratge s'escriu en femení

Són molts els que utilitzen el concepte de lideratge femení per crear una falsa sensació d’igualtat o de reivindicació feminista i, per contra, són pocs els que s’atreveixen a explicar en què consisteix aquest lideratge. No obstant, són menys encara els que lluiten per una igualtat de gènere real en tots els status socials i, especialment, en l’àmbit laboral i professional. Aquest Treball de Final de Grau tracta el lideratge femení des d’una posició crítica amb la societat, analitzant els motius que demostren i expliquen la inferioritat numèrica de la dona en les posicions de lideratge, sigui empresarial, mediàtic, polític o de qualsevol altre tipus. Aporta dades que deixen clara la poca representativitat de la dona en els alts càrrecs i les moltes dificultat afegides a les que es veu sotmesa la dona en el seu camí cap a una posició elevada en la jerarquia laboral. Aquestes pàgines volen demostrar que la dona és igual de vàlida o més que l’home per ocupar alts càrrecs i estar al capdavant d’empreses i grups i que, a més, el futur del món social i econòmic estarà en mans de les dones, molt més qualificades i preparades per assumir la responsabilitat i entendre l’esdevenir de la humanitat.

Intervenció per a la reducció de les desigualtats en l'accés als serveis de planificació familiar de les dones immigrants a Lleida (Catalunya): Proposta d'intervenció en Atenció Primària a la regió de Lleida

La paraula desigualtat en salut és un terme amb molt ressò els últims anys, i un tema d’actualitat que ha desembocat en el desenvolupament d’estratègies de salut pública en diversos països. La desigualtat en salut té el seu origen en les desigualtats polítiques, econòmiques i socials que existeixen en la societat. Fa referència a les diferents oportunitats i recursos relacionats amb la salut que tenen les persones en relació a la classe social, gènere, ètnia o territori. Per tant, el concepte de desigualtat en salut té una dimensió ètica i moral. Es refereix a diferències en salut innecessàries, inevitable, injustes i intolerables. Assolir la equitat en salut equivaldria a donar oportunitat a tots els individus i a tots els col·lectius de desenvolupar la seva salut. En la majoria de països del món, incloent Espanya, s’ha evidenciat l’existència de desigualtats en matèria de salut pel que fa a l’accés als serveis de salut dels col·lectius més desafavorits.

El trastorno antisocial de personalidad, la psicopatía y sus repercusiones sociales

El present treball es basa en un estudi sobre el trastorn antisocial de la personalitat i el controvertit concepte de psicopatia. Es realitza una descripció de cada trastorn amb les seves respectives característiques, així com una diferenciació entre un trastorn i un altre. S’analitzen les repercussions socials d’ambdós trastorns, així com les característiques delictives més comuns i el concepte d’imputabilitat. Per últim, ens torbem amb un anàlisi de casos reals de subjectes amb els esmentats trastorns.

Análisis del duelo en la literatura de Joan Didion

El treball present es basa en l’anàlisi del dol dins la literatura de Joan Didion, novel·lista i periodista d’Estats Units. Es realitza una descripció del concepte de dol, així com del seu procés i les seves manifestacions més comuns, i es contemplen les característiques de dols específics, com la pèrdua del cònjuge y la pèrdua d’un fill. Es profunditza en la funció terapèutica que pot tenir la tècnica narrativa en situacions emocionalment fortes. Partint d’aquest contingut, es realitza l’anàlisi de les obres literàries de Joan Didion: L’any del pensament màgic i Nits Blaves.

Plaça de la Biosfera

Canviar el concepte de nus de tràfic per a plaça cívica lligada a l'edifici del Consell Insular. Tota la vegetació amb plantes autòctones i de baix consum d'aigua.

Identitat, territori i mobilitat : apunts per a una antropologia de la immigració

L’emigració té a veure amb una mobilitat que, subjacent al desplaçament físic del subjecte que emigra, en realitat es refereix a una redefinició identitària. Qui emigra duu amb ell una herència cultural que ha d’aprendre a readaptar al nou territori on s’instal·larà. Per això l’antropologia de les migracions cada vegada més centra els seus esforços en dos aspectes: en primer lloc, la globalització que, amb la seva pretensió d’esborrar les fronteres o de fer-les irrellevants, facilita en gran mesura els desplaçaments de milions de persones arreu del món; en segon lloc, la convicció postmoderna d’una erosió profunda de les identitats fortes que presenta l’immigrant com un paradigma del que significa avui la flexibilitat identitària.

XML y Web Semántica. Diseño y populación semiautomática de ontologías

En el curso y ejecución de este trabajo, ahondaré en el concepto de web semántica, unarealidad cada vez más tangible, que bajo el acrónimo de web 3.0 supondrá el relevo del actual modelo web.Al tratarse de un campo de aplicación muy extenso, centraremos la temática en el diseño y populación semiautomática de ontologías, siendo estas ultimas una pieza clave en el desarrollo y el éxito potencial de las tecnologías semánticas.

Convergència Democràtica de Catalunya: un partit de gent i nacionalista en l'etapa de fer govern

Convergència Democratica de Catalunya (CDC) és un partit que, des del punteng de vista ideològic, s'ha d'etiquetar com a partit nacionalista, ja que allò que el defineix, tant des d' una òptica interna com des de l'exterior del partit, és el nacionalisme. Els orígens i els fonaments del nacionalisme de CDC cal buscar-los en el nacionalisme personalista de Jordi Pujol i, en general, en el seu pensament polític, l'aplicació del qual s'ha fet en quatre fases acumulatives: la de "fer país", la de "fer política", la de "fer partit" (aquestes tres explicitades pel mateix Jordi Pujol) i la que I'autor anomena "fer govern". I pel que fa al concepte de nació que defensa CDC, s'hi pot percebre la influència de Rovira i Virgili i de Prat de la Riba. CDC i Jordi Pujol no defensen un nacionalisme ideològic, sinó un nacionalisme entès com una ètica i, a més, globalitzador, ès a dir, sense exclusions previes i integrador. Sovint s'ha considerat que CDC més que un partit és un moviment, però I'autor s'inclina per qualificar CDC com un catch-allparty o partit arreplegador o, com el mateix Jordi Pujol diu, un "partit de gent".

Poètiques del desig. Alteritat i escriptura a l’obra de Gabriel Ferrater, Maria-Mercè Marçal i Enric Casasses

[cat] La present investigació parteix de la urgència de revisar la poesia catalana contemporània des dels paràmetres de la teoria literària que abracen la representació del desig. Partint de l’estreta vinculació entre aquest marc teòric i les noves formulacions del subjecte líric postmodern, hem proposat l’estudi de tres grans poètiques que han marcat, cada una d’elles en el seu context socioliterari, un punt d’inflexió a la poesia catalana des d’aquest quadre teòric: Gabriel Ferrater, Maria-Mercè Marçal i Enric Casasses. Per aquest motiu, l’objectiu central de la tesi és demostrar, a través de la categoria del desig, com l’alteritat eroticoamorosa és un dels centres de representació i experimentació dels límits del subjecte poètic i quins efectes té en la construcció de la identitat textual i en el que hem anomenat matèria-emoció. La tesi no pretén ser un estudi comparatiu dels tres autors, sinó que, capturant les tres trajectòries en paral•lel, situa cada poètica en un punt de no retorn respecte al desig i la seva representació. Atès això, és, metafòricament, el signe desig, en els seus tres plans, el que unifica els tres paradigmes que hem sotmès a anàlisi: Gabriel Ferrater com a referent, Maria-Mercè Marçal en qualitat de significat i Enric Casasses, portador del significant. El primer capítol va més enllà de la ruptura moderna entre escriptura i exaltació d’una subjectivitat única i monolítica, per comprendre en què consisteix la dissolució del jo líric en tant que fonament de l’enunciació del subjecte en el vers. És una proposta metodològica que, prenent com a centre l’intent de construcció d’una teoria del poema basada en l’expansió del jo cap a l’Altre, analitza algunes de les variables retòriques i ontològiques que coparticipen en la formulació teòrica de subjecte líric incomplet o fragmentat en el moment d’enunciar-se. D’aquesta manera, amb una voluntat de teixir uns ítems teòrics per on circuli el concepte de jo líric versus l’Altre (poesia de l’alteritat, “llei de l’assentiment”, “apropiació” de l’enunciat o, sobretot, matèria-emoció), l’escriptura poètica es concep com un joc de forces entre la performativitat del subjecte líric i la recerca de la seva pròpia subjectivitat. Aquesta crisi del subjecte i la impossibilitat de restituir una relació unilateral respecte a l’Altre, cobren una especial rellevància quan el motor o força que activa la relació d’alteritat és el moviment que impulsa el jo fora de les seves pròpies estructures per atènyer l’altre/a (subjecte desitjat) o absorbir-lo: el desig. La segona part del primer capítol està destinada a definir les aproximacions teòriques sobre la representació del desig —encercades en un posicionament postestructuralista conjuminat amb la crítica literària feminista—, que ens permeten assentar les coordenades interpretatives per portar a terme l’estudi de la formalització de tres subjectes lírics que cerquen en l’escriptura el seu propi esdevenir com a subjectes desitjants. Així és que al llarg del segon capítol hem interrogat les tres poètiques resseguint els espais comuns erigits en la nostra proposta de marc interpretatiu. Per fer-ho, ens hem centrat en Les dones i els dies de Gabriel Ferrater, amb especial èmfasi a “Teoria dels cossos”. En el cas de Maria-Mercè Marçal, hem estudiat exhaustivament el primer poemari que inaugura l’escriptura del desig lèsbic, Terra de Mai, tot establint una contigüitat temàtica amb “Sang presa” (dins de La germana, l’estrangera). I, finalment, hem resseguit la poesia d’Enric Casasses d’una forma transversal, a partir de les obres més significatives entorn al subjecte de recerca, com ara La cosa aquella, “Alquímia d’amor” (dins de Començament dels començaments i ocasió de les ocasions), D’equivocar-se així, Calç i, sobretot, Do’m. Drama en tres actes. Primer de tot, hem definit les coordenades del subjecte desitjant en relació amb el subjecte del desig, la qual cosa ens ha exigit l’anàlisi de l’enunciació del jo líric, respectivament. La recerca de les directrius fundacionals de les subjectivitats líriques —actives des del moment en què sorgeix la demanda del desig (implícita o explícita)―, han fet palesa, progressivament, la problemàtica suficiència ontològica del subjecte que deriva, al seu torn, de l’encontre amb l’altre/a. Així hem arribat a mesurar la distància inexorable que separa el jo del tu, amb resultats ben diferents. Ferrater, que anihila sorprenentment el subjecte líric, ha estat el primer port d’una singladura que, en arribar a Marçal, ens ha permès conèixer la continuïtat del ser: el despertar del desig és l’origen de la individuació dels subjectes agents del plaer en detriment de la compleció identitària. I hem navegat, finalment, fins a Casasses, qui defensa al llarg de la seva obra una individuació com a centre ètic de l’acte amorós. En una segona part, hem estudiat la representació de l’altre/a en cada corpus poètic. En el cas de Ferrater, les dones no només activen l’alteritat eroticoamorosa concreta en cada poema, sinó que, des d’un punt de vista metapoètic, esdevenen constitutives de la subjectivitat lírica en la recerca de la identitat que té lloc al llarg de Les dones i els dies. Partint de la figura de “Teseu”, poema que emmiralla i significa el procés d’escriptura poètica, hem explorat la formalització del desig en funció de les diferents representacions de la dona en paral•lel amb les posicions enunciatives del jo líric. Al llarg d’aquest recorregut, la representació del cos del desig (la fragmentació, la carícia, la mirada, etc.) i l’espai on aquest cos s’esdevé (la cambra), han estat els dos epicentres mitjançant els quals hem conclòs que la dona es presenta com un cos resistent que guia el jo líric a negar, paradoxalment, el mateix desig. La impossibilitat de satisfer el desig es manifesta, així, amb una reformulada pèrdua dels límits del subjecte desitjant. En els versos marçalians el desig emergeix com un gran torrent que arrossega al jo líric a mesurar-se en la distància que la separa de l’altra. A partir de l’altra especular, les primeres sextines de Terra de mai obren un nou ordre del jo i del tu en el discurs amorós: l’equivalència física dels cossos amants/amats extrema la fusió tant física com amorosa que es convertirà en l’acció transformadora i afirmativa de la identitat. Amb això, Marçal desarticula la gestió fal•logocèntrica del desig i l’ubica com una categoria des de la qual emprèn la construcció d’una subjectivitat lírica femenina i lèsbica. En aquest sentit, mitjançant la presència nítida d’una exploració i reconstrucció del cos de dona albirat des del desig homoeròtic, la poeta desplega la renovació d’una simbologia eròtica que configura un cosmos corporal totalment nou: cossos d’aigua i sang. Marçal busca en els fluids corporals femenins (l’aigua, la sang menstrual, la sang del trau o, fins i tot, el vòmit), la transposició dels marges corporals als textuals, convertint el poema no en un paral•lel verbal de l’experiència del desig sinó en un paral•lel corporal. En un primer moment, la representació de l’altra és indissociable de les imatges especulars (aigua o mirall). Aquesta és la fase de continuïtat, de la compleció identitària a través de l’experiència de la jouissance, i està constituïda per tres eixos: la confusió dels límits entre el jo i la seva altra, la fusió de les dues subjectivitats i l’afirmació de la unicitat amb el verb “som”. A continuació, hem resseguit com aquest “ser u” es trenca a mesura que el jo poètic es va singularitzant. Aquest segon moment és on el desig irromp al llenguatge del plaer i es converteix en una passió altament destructiva. La dissimilació amb el tu i la nostàlgia de la “fal•laç utopia d’una fusió absoluta” bolquen el poema cap a un jo poètic mutilat, que cerca un cos absent i l’espai de plenitud d’un subjecte líric que es troba irreparablement ferit (“Sang presa”). La poesia de Casasses trava la representació de l’altre amorós en la modalitat dialògica dels versos (el parlar). El fenomen de l’enunciació poètica casassiana s’emmarca en unes estructures poemàtiques que invoquen, des de l’origen, el Tu, apel•lant, així, al problema estrictament postmodern de la unicitat del jo líric i de la identitat en el procés d’escriptura. Atès això, el poema es convertirà en un dir ofert a l’Altre com a demanda del llenguatge, motiu pel qual el desig emergeix com a motor de l’escriptura poètica. Abans d’endinsar-nos específicament a l’eclosió del Tu en tant que altre amorós, ha calgut esclarir les coordenades generals del Tu en majúscules per esbossar els trets fonamentals de la significació poètica. Així, doncs, hem analitzat com es despleguen els diferents tu en l’enunciació, ja sigui quan aquest refereix al lector o a la poesia (recursos metapoètics), quan correspon a l’amor/desig (governador del subjecte de l’escriptura) i, finalment, quan el tu condensa l’altre amorós (amor particular). En aquest darrer cas, hem proposat una possible escala de transcendència del tu respecte al jo líric: d’un tu amorós totalitzador (la lluna) fins al subjecte del desig, la dona. Paral•lelament, la representació de l’amada és indissociable del concepte d’emoció lírica creada a través de la modelització del dir del jo poètic. Per aquest fet, hem classificat la irrupció del subjecte desitjat en diferents graus de referencialitat: el “tu” present, el “tu” absent i el “tu” de destinació. En un tercer apartat, hem intentat respondre a una de les grans problemàtiques que giren entorn a les escriptures del desig: és possible la seva representació? Ferrater ens enfronta davant de l’indicible. La poètica ferrateriana se situa en un distanciament deliberat de les emocions, la qual cosa circumscriu l’expressió del desig en el marc d’allò incomunicable de l’experiència. Consegüentment, hem abordat la formalització del desig a través del concepte d’imaginació tot analitzant com el poeta aconsegueix elevar l’energia emotiva del llenguatge a partir de les relacions entre la paraula i els seus absents, i com això ens permet parlar del poema en tant que matèria-emoció. Així mateix, hem conclòs que Ferrater captura l’indicible en el text jugant amb els límits representatius del llenguatge. Per abordar les escriptures del desig marçaliana i casassiana hem recorregut als plecs de la matèria-emoció encarats a l’écart: la fractura de l’epidermis del poema causada per l’erupció de la vida corporal, pulsional i afectiva del subjecte de l’escriptura. El ritme pulsional del desig (escena d’escriptura i escena amorosa) i la veu (poiesis) es converteixen en els fonaments de la construcció d’unes subjectivitats líriques que s’inscriuen en una posició femenina, allà on el cos amb estat d’apetència cerca la continuïtat en l’escriptura. Concretament, hem resseguit la formalització de l’absència de l’altra en els versos de Marçal, la qual recorre a figuracions com l’espera, el buit, la desfeta del mirall, l’assassinat dels cossos en plenitud, entre altres imatges que activen el salt de l’eros al thanatos; així com, també, les estructures interrogatives que signifiquen la impossibilitat d’experimentar el desig del desig de l’altra. Respecte a l’obra de Casasses, el poeta troba en la forma dramàtica el mitjà idoni per experimentar les possibilitats de la representació del desig: Do’m. Mitjançant una exegesi detallada del drama, hem pogut concloure que, tal com postula Barthes, l’única construcció textual possible d’allò amorós es troba en formular el que té d’intractable, i això només es pot representar a partir de l’acció mateixa. Talment, Casasses porta a l’extrem la modalitat dialògica pròpia de la seva poesia per escenificar l’encontre amorós i la construcció in progress del subjecte desitjant a través del dir-se l’amor. Finalment, la investigació intenta oferir una resposta al voltant de la conjunció desig, subjectivitat lírica i identitat. Aquestes tres coordenades ens permeten elevar les diferents representacions del desig a l’alçada de les millors poètiques contemporànies. L’ètica i l’estètica ferrateriana es congreguen en l’espai de l’erotisme moral. Ferrater concep el vers com un mètode fenomenològic a través del qual inscriu una actitud poètica que no es pot pensar sense la formalització del subjecte desitjant. Atès això, amb Les dones i els dies s’inaugura la categoria del desig en relació amb els límits d’expressió del subjecte líric. Marçal obre les portes a l’espai literari femení i lèsbic amb una escriptura poètica creadora de nous àmbits per a l’expressió del desig. La cerca d’un nou ordre simbòlic en el llenguatge poètic està estretament vinculada amb la construcció d’una subjectivitat tant política com poètica, un dels trets principals de la qual és la reivindicació i afirmació del plaer sexual femení. D’aquesta manera, el desig a l’obra de la poeta és portador d’una actitud i praxi política que troba la seva màxima expressió en la conquesta d’una llengua abolida. Per acabar, Casasses invoca l’espai de la paraula viva per articular l’acompliment de la funció poètica. A través de la poesia recitada, ja sigui des d’un punt de vista teòric com en la seva performance escènica, construeix una nova i fundacional experiència poètica que troba el seu paral•lel amb l’experiència amorosa. En aquest nou espai de circulació de la paraula poètica hi situa una subjectivitat lírica fundada en el moviment ètic cap a l’altre encarnat en el cos, la veu i el ritme.

L'Aula d'autoaprenentatge com a suport de l'aprenentatge de la llengua anglesa en el marc universitari

Aquest article presenta els resultats d’un estudi exploratori que ens ha permès conèixer i detectar els recursos que fan servir els alumnes per a l’aprenentatge de l’anglès i també les mancances de la Facultat de Psicologia, Ciències de l’Educació i de l’Esport Blanquerna (FPCEE) a l’hora d’ajudar els alumnes i el professorat a assolir els nivells requerits segons l’Espai Europeu d’Educació Superior (EEES). Per altra banda, es fa una breu síntesi dels recursos que algunes de les Universitats catalanes posen a l’abast de l’alumne per a l’aprenentatge de la llengua. També es fa un breu repàs d’aspectes com ara el concepte d’autoaprenentatge, els tipus de centres d’autoaprenentatge segons la seva funcionalitat i els factors que afecten l’aprenent a l’hora d’utilitzar-los. Així mateix, es fa un recull dels nous enfocaments metodològics en l’aprenentatge de llengües, tot integrant les TIC i l’aula d’autoaprenentatge. Finalment, es plantegen les conclusions resultants tant de la feina que es fa en altres Universitats com de la informació rebuda per part dels nostres alumnes, i es proposen aspectes a tenir presents de cara a un futur estudi.

Ensenyar a escriure textos acadèmics a la Universitat : el guiatge i la revisió col·laborativa del projecte de recerca en els estudis de psicologia

En aquest article es recull una intervenció per ensenyar a escriure el projecte de recerca als estudis de Psicologia de la Facultat de Psicologia, Ciències de l’Educació i l’Esport Blanquerna. La proposta tenia com a objectiu general ajudar als estudiants a utilitzar els mecanismes discursius que els permetessin fer visible la seva veu en els textos acadèmics i desenvolupar la seva identitat com a autors mitjançant el guaitge i la revisió col·laborativa. En aquest article es focalitza especialment en la presentació dels pressupòsits teòrics de la intervenció i en el seu impacte en el coneixement i les representacions dels estudiants. Els resultats evidencies que els estudiants van desenvolupar el coneixement necessari per a produir textos acadèmics, gràcies a l’apropiació dels recursos discursius vinculats al posicionament de l’autor, al diàleg intertextual amb d’altres autors i a l’organització de la informació. Tanmateix, també van posar de manifest dificultats pel que fa a la seva comprensió del concepte d’objectivitat i la seva relació amb la veu del autor en els textos cientifico-acadèmics.

L'esquema universal de clústers de 2-seccions d'una família de superfícies

Generalitzem el concepte de clúster de punts d'una superfície a clúster de seccions d'una família de superfícies per passar al cas relatiu, és a dir, a clústers de B-punts d'una B-superfície. Llavors definim, amb una propietat universal, la família universal de clusters de 2-seccions d'una família de superfícies, que, en cas que existir, és un esquema que parametritza tots els clústers de 2-seccions d'una famíla de superfícies. Demostrem la seva existencia sota certes hipotesis i trobem que es pot construir en termes de blowups a partir del producte de la família universal de seccions de la fmília de superficies per si mateixa. Al final del treball hi ha tres exemples que mostren part de la teoria estudiada.

Tricicle urbà "El Cargol"

El treball contempla el coquitzat, el modelat, la representació gràfica i la generació de documentació tècnica mitjançant l’eina SolidWorks utilitzant geometries complexes a partir del disseny d’un nou concepte de mobilitat urbana amb el disseny un tricicle, funcional, econòmic i sostenible.