Llenguatge i envelliment: una visió des de la neuropsicologia

En el procés d’envelliment es produeixen canvis neuropsicològics, de forma que algunes funcions cognitives es deterioren progressivament al llarg de tota la vida adulta, altres es mantenen estables fins edats avançades, mentre que d'altres poden inclús millorar. Està ben establert que l'envelliment afecta la memòria, atenció, funcions visoperceptives, velocitat de processament, funcions executives, així com algunes funcions lingüístiques. Aquests canvis en les funcions cognitives tenen el seu correlat en el deteriorament cerebral que es produeix en l’envelliment. Estudis recents amb tècniques de neuroimatge han mostrat que mentre que els adults joves presenten un patró fortament lateralitzat en l'hemisferi esquerre en tasques de llenguatge i de memòria verbal, les persones grans tendeixen a mostrar patrons bilaterals. Pel que fa al processament del llenguatge, es postula la presència de pèrdua de recursos, alentiment en el processament de la informació, falta d’inhibició, dèficits en la transmissió, deteriorament de la memòria de treball o dèficits sensorials i perceptius. Algunes funcions lingüístiques s’afecten més que d’altres, però hi ha evidència de la presència d’un deteriorament del llenguatge associat a l’edat, amb afectació del lèxic, sintaxi i organització discursiva. Es fonamental tenir en compte aquests canvis, per tal d’afavorir un envelliment satisfactori i millorar la qualitat de vida, tant de la persona gran com dels seus familiars.

Símptomes negatius i cognició social en l'esquizofrènia : un programa d'intervenció

L’esquizofrènia és un trastorn mental greu que afecta a un 1% de la població mundial. El seu tractament ha estat molt estudiat i, al llarg del temps, s’han descobert i fomentat noves línies de treball com són el tractament de la simptomatologia negativa i el dèficit cognitiu, front l’originària focalització en els símptomes positius. El present programa d’intervenció té com objectiu principal la millora de la simptomatologia negativa i el funcionament social en les persones diagnosticades d’esquizofrènia negativa. El programa es situa en el buit existent entre els programes de rehabilitació cognitiva (RC) i els programes de reinserció laboral i vocacionals donat que els actual programes d’entrenament en habilitats socials han demostrat no ser aplicables a la vida diària dels pacients esquizofrènics. El programa té un format grupal i una duració de 3 anys, amb una sessió setmanal, i consta de 4 mòduls diferenciats (Entrevista Motivacional, Cognició, Simptomatologia negativa i relacions socials, Cloenda i Recopilació de conceptes) amb objectius, dificultat i temporalitat diferents. Les possibles limitacions del programa vindrien donades per la dificultat de determinar quins són els pacients que s’adequarien a aquesta intervenció, pel que serà necessària la realització d’una adequada avaluació per seleccionar els membres del grup de tractament. Alhora, en la seva aplicació, les limitacions vindrien determinades per la forta implicació emocional i cohesió grupal que el programa requereix.

Handicap vocal : mesura i relació amb el neuroticisme

La valoració del handicap vocal és un element important en l’avaluació de la disfonia. Molts factors poden estar presents en la aparició de la disfonia i un d’ells poden ser els trets de la personalitat. El present estudi pretén valorar el grau de validesa del Voice Handicap Index-10 en la detecció d’alteracions de la veu i determinar-ne una puntuació de tall, constatar la influència dels trets de personalitat neuroticisme i extraversió en la patologia vocal funcional i conèixer com afecten aquests trets de personalitat en les diferents subescales del VHI-10. S’han administrat el qüestionari EPQ-RS d’Eysenck i el VHI-10 a una mostra de 115 persones amb alteracions de la veu i 74 persones sanes. Els resultats obtinguts ens permeten concloure que el VHI-10 és un instrument fiable, vàlid i consistent de la percepció de l’handicap vocal. Podem afirmar també que el tret definit per Eysenck com neuroticisme està més present en les persones amb alteració vocal i que s’observa en aquest grup una major tendència cap a la introversió. Finalment, podem afirmar que aquests trets de personalitat no influeixen de manera diversa en les tres subescales que els seus creadors van definir.

El Rol del pedagog i les funcions que desenvolupa en els processos d'adopció internacional

L’adopció internacional ha passat a ocupar un lloc important en el nostre context social, polític i educatiu i, com a pedagogs experts en l’àmbit, volem reflexionar, entorn de la importància d’aquesta figura professional en els equips interdisciplinaris que treballen amb les famílies i la infància adoptada i entorn de la seva implicació en les diferents etapes del procés d’adopció. Per presentar aquest perfil professional fem un recorregut per les diferents funcions que desenvolupa, tant durant el període preadoptiu, com en el postadoptiu, destacant la formació a famílies i professionals, la seva participació en el procés de valoració dels sol·licitants d’adopció i la intervenció en els processos d’orientació i assessorament postadoptiu.

La perspectiva dels mestres sobre l'adaptació i la integració dels infants adoptats a l'entorn escolar

Els infants adoptats presenten algunes especificitats que poden afectar la seva integració i evolució escolar (Palacios, 2007b; Dalen, 2007). Aquest ha estat el motiu de la present recerca que té tres finalitats: obtenir una descripció de les característiques dels infants adoptats en les etapes d’Educació Infantil i de Primària, mitjançant l’observació externa realitzada pels seus tutors d’aula; analitzar les necessitats dels mestres per atendre convenientment els nens procedents de l’adopció; posar els fonaments d’un programa escola-família per millorar l’adaptació escolar del nen i de la nena adoptats. En l’estudi van participar-hi 42 professors de 18 escoles de Catalunya. Les variables escollides per a analitzar els resultats del qüestionari, dissenyat per a la recerca, van ser les següents: etapa d’escolarització dels infants adoptats, sexe, anys d’escolarització dels menors, país d’origen dels nens, temps que fa que van ser adoptats i anys d’experiència del mestre. Atenent a aquestes variables, es va realitzar una anàlisi quantitativa i una anàlisi qualitativa. La quantitativa va consistir en un estudi descriptiu i un inferencial sobre la visió dels mestres dels infants adoptats i la relació amb la família adoptiva i la qualitativa en la categorització de les respostes dels mestres arran de les seves necessitats de formació per a atendre els menors procedents de l’adopció i del tractament a l’aula del fet adoptiu.

Jugar : un deure sagrat. Activitat lúdica i trascendència

Si alguna obra és de citació gairebé obligatòria quan es parla del joc, és Homo ludens, de Johan Huizinga (Huizinga, 2000). El llibre, publicat originàriament a Leiden el 1938, és la plasmació final de les reflexions dutes a terme per Huizinga des de 1903. Com fa notar el mateix autor, el seu objectiu és presentar el joc com un element omnipresent en la realitat. Tanmateix, sense compartir necessàriament la tesi del llibre (segons la qual no es pot afirmar que el joc sigui un element cultural sinó que ha d’afirmar-se que la cultura humana brolla tota ella del joc, és a dir, que la cultura mateixa ofereix el caràcter de joc i no que el joc sigui una manifestació cultural), el fet inqüestionable és que Huizinga escriu contínuament sobre les connexions entre jugar i accés a la transcendència. Aquesta correspondència serà el nostre fil conductor a fi d’establir alguns dels elements que intervenen en les complexes relacions entre autoconeixement i autotranscendència.

Joc, humanisme i pedagogia : la virtut de l'eutrapèlia

Aquest treball té per objectiu mostrar que el joc constitueix un dels trets inherents de la cultura universal i, per extensió, de la tradició occidental. Naturalment, el joc ha estat objecte de diverses consideracions morals, lligades en més d’una ocasió a la religió. En alguns moments –i també des del cristianisme– s’han condemnat amb rigor i severitat les pràctiques lúdiques i, molt especialment, els jocs d’atzar i el món dels espectacles. De fet, la realitat històrica aquí analitzada –a través del cas concret del jeu de paume– confirma l’existència d’una activitat lúdica ben significativa que, malgrat totes les prevencions, va ser tolerada –i fins i tot aprovada– pels humanistes del Renaixement en acceptar la seva vàlua educativa. Sortosament, aquells savis humanistes comptaven amb l’eutrapèlia, una virtut d’arrel aristotèlica que va ser cristianitzada per sant Tomàs d’Aquino i que, com es veurà a continuació, també va arribar a casa nostra a la Baixa Edat Mitjana a través de Francesc Eiximenis. Si algú pensa que la gent d’abans no es divertia, comet un gran error, perquè el nostre passat històric és curull de jocs i activitats lúdiques. Nogensmenys, l’eutrapèlia també es perfila com una virtut social, tal com apareix en diferents autors de l’Edat Moderna, com ara Cervantes, Gracián i Feijoo.

L'educació des del punt de vista racional. El currículum conceptual i procediment evolutiu, els programes de desenvolupament intel·lectual

L’article centra, en primer lloc, el sentit del títol: l’educació que potencia la refl exió lògica i racional, suportada en el còrtex cerebral, i la situació educativa actual, que no té establert amb claredat un currículum educatiu específi c per a l’ensenyament obligatori sobre actituds, sociabilitat, valors, emocionabilitat i creativitat. D’altra banda, es propugnen programes de desenvolupament intellectual molt útils, molts dels quals se centren en el treball que suporta la part cortical del cervell: lògica i operacions mentals deductives, inductives… Per tant, tenim currículums centrats en aspectes racionals que, paradoxalment, requereixen programes transversals sobre aspectes també racionals i, a més, obliden aspectes emocionals i creatius. Finalment, es fan dues propostes-suggeriments: una revisió del currículum basada en les aportacions de les neurociències, i la focalització del currículum en el desenvolupament harmònic de la persona, centrat en quatre pilars: Saber, Fer, Estar i Innovar. Les recents lleis educatives, però, no ho contemplen.

Neuropsicologia i educació

En aquest article pretenem plantejar una visió del procés de desenvolupament de les funcions cognitives del nen des del vessant del desenvolupament cerebral, a partir de les aportacions de les principals teories neuropsicològiques. En aquest sentit, doncs, presentem els models teòrics de funcionament cortical cerebral, des de les teories d’Alexander Luria fi ns als nous plantejaments més actuals sobre el funcionament en xarxes neurals. En aquest sentit, expliquem el desenvolupament de les funcions superiors del nen en base al procés de desenvolupament de les diferents àrees cerebrals, tenint present la important relació entre les bases genètiques del desenvolupament i la relació amb l’entorn on el nen creix. La interacció entre l’àmbit escolar i el procés evolutiu dels infants és clau per al seu propi desenvolupament, ja que, juntament amb el context familiar, l’escola és un dels principals entorns relacionals del nen. En aquest sentit, presentem els diferents canvis relacionats amb el desenvolupament cerebral que tenen lloc en cada un dels principals moments evolutius, tenint present, alhora, el procés educatiu del nen en l’àmbit escolar. Finalment, fem referència a les bases neurobiològiques del procés d’adquisició del llenguatge i lateralització cerebral de funcions cognitives, processos bàsics per a la comunicació del nen amb l’entorn i per al seu procés d’aprenentatge.

Família i escola : dos sistemes que s'han de trobar i entendre's

L’objectiu d’aquest article és fer una reflexió sobre les relacions entre la família i l’escola, la necessitat de donar-se suport en l’exercici de les seves tasques primàries i el paper del psicopedagog o de la psicopedagoga en aquest entramat. En una societat complexa i canviant com l’actual, la col·laboració entre els principals àmbits de socialització dels infants, a través d’un treball en xarxa, pot actuar com a factor de resiliència que ajudi a millorar el rendiment dels alumnes, a reduir el comportament de risc en l’adolescència i a promoure un desenvolupament saludable.

Maltractament de dones autòctones i immigrants : diferències en simptomatologia, personalitat i qualitat de la relació de parella

El maltractament vers les dones en les relacions de parella no és exclusiu de cap grup sociocultural. En el nostre país són molt escassos els estudis empírics sobre dones immigrants que pateixen una situació d’abús, i sobre les diferències respecte a les dones autòctones. Els objectius d’aquest treball són: 1) descriure i diferenciar les circumstàncies del maltractament en la relació de parella que pateixen les dones autòctones i les immigrants; 2) comparar la qualitat de la relació de parella d’ambdós grups; i 3) avaluar i comparar els perfils de personalitat, la simptomatologia clínica i la possible psicopatologia de les dones autòctones i immigrants. Es realitza una entrevista semiestructurada i s’administra el Millon Multiaxial Inventory-II (MCMI-II, Millon, 1999) i la Dyadic Adjustment Scale (DAS, Spanier, 1976), a 32 dones autòctones i 16 immigrants (N=48) que consulten en un servei d’atenció psicoterapèutica. En contrast amb altres estudis, els resultats indiquen que les dones autòctones presenten un perfil psicopatològic més greu i valoren més deficientment la qualitat de la seva relació de parella. Paraules clau: dones maltractades autòctones i immigrants, circumstàncies del maltractament, perfi ls de personalitat, simptomatologia clínica i psicopatologia.

Establiment dels objectius prioritaris i dels criteris de selecció de projectes per a l'aplicació del programa Leader Plus de la Unió Europea a l'Alt Urgell

Els programes Leader de la Unió Europea tenen com a objectiu el desenvolupament de territoris rurals.La comarca catalana de l’Alt Urgell es va beneficiar anteriorment de l’aplicació del programa Leader 2en set municipis del sud de la comarca. L’actual convocatòria anomenada Leader Plus té en canvi unàmbit d’aplicació que afecta a la totalitat del territori de l’Alt Urgell.A més de l’àmbit territorial, també els objectius estratègics són diferents. Leader 2 pretenia corregir lesconseqüències negatives de la crisi industrial de Taurus. Per aquest motiu, el seu objectiu fonamentalconsistia en aturar la pèrdua de població del territori i va donar molta importància a la creaciód’ocupació i les inversions en la indústria. En canvi, el programa Leader Plus té com a objectiu bàsicestabilitzar la població i millorar el benestar econòmic en els nuclis rurals. Per aquesta raó prioritza lesinversions en sectors con el turisme o altres serveis que ajudin a millorar la qualitat de vida de les zonesrurals.Les conclusions d’aquest treball han servit com a referència per a la redacció de les bases que hauran deservir per a la determinació de quins tipus d’inversions es poden acollir a la iniciativa Leader Plus al’Alt Urgell i quines subvencions es poden concedir.

L'educació física i la intel·ligència

L a denominació Educació Física pot confondre la ciutadania respecte dels veritables objectius psicopedagògics, orgànics i socioculturals del comportament motor humà en l’educació integral de la persona. La manca de valoració social de la matèria converteix la recerca del prestigi en una lluita contínua contra la resta de disciplines científi ques acceptades culturalment, i es tradueix en múltiples situacions: l’utilitarisme dels seus coneixements, el reconeixement social o el volum de dedicació horària a la matèria. En- front d’aquesta casuística, des d’un enfocament de camp de la psique humana, es defensa que l’Educació Física és també educació intel·lectual. Així es comprèn que l’Educació Física no és una activitat que realitza un subjecte com a manifestació d’alguna facultat interna o cognoscitiva que li ho permet. Educar-se en la motricitat quotidiana i esportiva signifi ca, per a l’ésser humà, construir-se psicològicament com a tal persona diferenciada. Aquest plantejament naturalista de la intelligència permet identifi car el caràcter multidimensional d’aquesta, que, en primer lloc i en un sentit ampli del concepte, invita a plantejar la conveniència del cognom de l’Educació: «Física». I, en segon lloc, des d’un sentit restringit, ajuda a comprendre que el comportament motor humà és educació intel·lectual que fon la sensorialitat propioceptiva i esquelètica amb la temporalitat com a criteri d’èxit: l’alumne, l’atleta o el jugador intel·ligent que realitza els moviments en el moment oportú, independentment del nivell funcional rígid o canviant del comportament motor o esportiu a ensenyar. Aquest plantejament teòric pretén superar la incertesa de l’edifi ci acadèmic de l’Educació Física per bastir-lo en una futura comprensió antropològica i humanista de la intel·ligència i del moviment: ... «La carrera del hombre no es la carrera de un animal con una inteligencia humana sobreañadida, sino que es una nueva forma de correr, la del hombre, no sólo diferenciada por su específi ca contextura corporal y su particular locomoción , sino en cuanto que es un ser inteligente que corre: la propia carrera es inteligencia.» (Cagigal, 1986, p.17).