María Gutiérrez Blanchard. Estat de la qüestió

Aquest treball de final de grau, té com objectiu realitzar un estat de la qüestió sobre tots els estudis i treballs realitzats, al voltant de la figura de l’artista María Gutiérrez Blanchard. D’una banda, s’ha buscat tota la bibliografia existent sobre ella, fent un recompte del total de les obres i comentant els anys de publicació. A més, s’ha analitzat totes les que s’han pogut consultar; presentant les aportacions, coincidències i dissidències que hi ha entre elles. Per una altra banda, i a partir de les informacions llegides en la bibliografia sobre l’artista, s’ha buscat la presència que té aquesta en les publicacions sobre els moviments, escoles o artistes ,amb els que va tenir algun vincle o relació (Escola de París, cubisme, Juan Gris i art i gènere), en els diccionaris i enciclopèdies d’història de l’art i en diferents documents electrònics.. Aquesta comparació de diferents treballs, m’ha donat l’oportunitat de veure les aportacions o punts positius de tots ells, per tal de conèixer a María Gutiérrez Blanchard i la seva obra; però també, m’ha permès ser conscient de les mancances o punts negatius, i així adonar-me que encara queda molta feina per a fer, per tal de conèixer a fons la seva figura. Cal destacar, el punt de vista masclista des del que s’ha analitzat l’obra d’aquesta artista, establint un forta connexió entre la seva obra i la vida personal (malformació física). .Aquest punt de vista ha estat fortament criticat, principalment durant els darrers anys, des de la bibliografia d’art i gènere, especialment per Xon de Ros, que aporta reflexions molt interessants.

De la nova joiera a la joieria contemporània

La joieria contemporània ha esdevingut en els darrers seixanta anys una manifestació artística significativa dins dels paràmetres de la creació individual a Catalunya. Una joieria que rebutja l’ostentació donada pel valor de la matèria i que s’identifica amb els pressupostos de l’art contemporani. Aquest treball pretén ser una primera aproximació per a la comprensió i l’estudi de la joieria contemporània catalana, des de la seva aparició fins a la situació actual, a partir de les hibridacions constants que s’estableixen amb Europa.

Les exposicions del Guernica de Picasso

Aproximació al procés de creació del Guernica de Pablo Picasso i a la seva presentació pública, a través de les exposicions de caràcter temporal i les corresponents a les col·leccions dels museus en les quals es va dipositar, per a poder reconstruir la història d’una de les icones mundials de l’art modern universal. El treball atent a la creació, contingut simbòlic i característiques principals de l’obra, a les circumstàncies històriques que la van envoltar, als itineraris expositius, els discursos museogràfics i les condicions de la seva presentació pública: al Pavelló espanyol de l’Exposició Internacional de París de 1937, al Museu d’Art Modern de New York (MoMA), al Museo Nacional del Prado i al Museu Nacional Centre de Artes Reina Sofía de Madrid, institució que acull actualment l’obra. Al llarg del treball es descriu el procés de transformació de la seva significació en funció del context en el qual s’insereix en cada moment, des d’un instrument de propaganda política, icona de l’art modern occidental, fins a la seva consideració com a obra mestra en la articulació de l’art espanyol modern i contemporani.

La modificació del criteri d'adquisició de la personalitat civil: una anàlisi des del dret civil català

Malgrat que des de feia ja molt de temps existien raons socials, mediques i jurídiques més que suficients, han tingut de passar més de cent vint anys (1889-2011) per a que es dugués a terme la necessària reforma de l’obsolet article 30 CC. mitjançant la qual s’ha prescindit, per fi, de l’estranya, per anòmala, i criticada condicio iuris – figura humana i supervivència independent més enllà de les primeres 24 hores – que caracteritzava l’adquisició de la personalitat civil en el Dret espanyol, sense parangó en els ordenaments del seu entorn jurídic. El nou criteri, fonamentat únicament en el naixement entès des de la seva consideració jurídica – despreniment del claustre matern -, permet prescindir, des d’aquest “moment”, de qualsevol limitació a la projecció jurídica, tant personal com patrimonial, del nounat, incloent per tant els efectes successoris mortis causa. El desencadenant de la novetat legislativa, vehiculada per la nova Llei del Registre Civil (2011), no fou un altre que la regulació dispensada amb anterioritat (2010) per l’article 211-1.1 del Codi civil de Catalunya, que va fer descansar ja en el mer naixement l’atribució de la personalitat civil. Tant la tramitació parlamentària de la modificació de l’art. 30 CC. com el desenvolupament de la qüestió competencial plantejada pel Govern de l’Estat en contra del precepte català, confirmen, en un procés de mútua interferència, la influencia determinant que sobre la reforma duta a terme va tenir la decisió de Catalunya de legislar sobre aquesta matèria.

DOMINIQUE VALÉRIAN (ed.) (Cyrille Aillet, Sophie Gilotte, AnnelieseNef, Christophe Picard, Jean-Pierre Van Staëvel, Élise Voguet):Islamisation et arabisation de l’Occident musulman médiéval (VIIe–XIIesiècle)

This book is the result of a one-year seminar series"Islam médiéval d"Occident (VIIe-XVe)", held at the Colegio de España in Paris in 2006-07 by the Association des doctorants en histoire des mondes musulmans médievaux (Diwan http://diwan.hypotheses.org), and a second volume focusing on Arabization is expected (p. 33). The contributors" experience, alongside their university and research backgrounds, have led to the publication of articles of an outstandingly high level throughout this book. This scholarly achievement is combined with a thought-provoking theoretical framework, where Arabization and Islamization give a common theme to the proceedings, which are developed in four parts.

"Il faut bien que jeunesse se fasse !" : ethnographie d'une société de jeunesse campagnarde

Folklorisée ou stigmatisée, la jeunesse des mondes ruraux est l'objet de discours qui correspondent rarement au vécu des personnes concernées. Elle serait soit la garante des traditions passées et des liens intergénérationnels, soit animée par l'esprit festif, par une culture machiste et par la défense d'une identité paysanne et patriotique, plus encline à se replier sur des valeurs conservatrices qu'à témoigner de positions et d'attitudes progressistes. Face à ces idées reçues, Alexandre Dafflon tente dans cet ouvrage de comprendre qui sont ces jeunes, ce qu'ils et elles font et les logiques qui animent leurs conduites. A partir d'une enquête ethnographique auprès de membres d'une société de jeunesse campagnarde en Suisse, l'auteur retrace les parcours de vie et les effets que produisent les expériences quotidiennes, intimes et collectives sur les façons de voir, de sentir et d'agir. Il montre qu'au cours de leur engagement, les jeunes aménagent leurs acquis antérieurs et construisent de nouveaux savoir-faire et savoir-être. Ils et elles apprennent également à conserver une langue commune, constitutive du milieu auquel ils ou elles estiment appartenir et dont la diversité des espaces côtoyés les éloignent toujours plus. En insistant sur l'hétérogénéité des histoires de vie et sur les mécanismes par lesquels les jeunes font et sont fait-e-s par la société de jeunesse, Alexandre Dafflon apporte aux études de socialisation un éclairage stimulant. Alexandre Dafflon est sociologue, rattaché au Centre de Recherche sur l'Action Politique de l'Université de Lausanne (CRAPUL-IEPI) et au Centre européen de sociologie et de science politique (CNRS-EHESS-Paris I). Il étudie les sociabilités juvéniles en milieu rural.

Les artistes visuels au Yémen, du soutien à la contestation de l'ordre politique

Cette thèse appréhende les rapports au politique des artistes visuels yéménites dans un contexte de domination, recouvrant trois États (les deux républiques qui précédent l'unification du Yémen et la république actuelle créée en 1990, jusqu'en 2015). En étudiant la domination en acte à travers une démarche ethnographique, ce travail interroge les conditions de production et d'action des artistes en soutien ou en contestation au régime, comme au cours du moment révolutionnaire de 2011. On observe ainsi le processus de politisation des mondes de l'art au Yémen contemporain, processus compris en tant qu'acquisition d'une signification politique par la pratique artistique et par les réseaux de relations entretenus par les artistes visuels. Ces requalifications de leur travail ou de leurs actions se font dans un contexte traversé par des luttes concurrentielles pour la répartition du pouvoir, aussi bien internes et propres à leurs mondes d'activité, qu'externes et en relation à l'espace politique institutionnel. La politisation des mondes de l'art apparaît dès lors moins comme un instrument d'accès à cet espace qu'une voie pour accéder à plus de visibilité, à la reconnaissance, et à un meilleur positionnement dans les rapports agonistiques qui configurent ces mondes. -- This thesis focuses on the study of Yemeni visual artists' relation to politics in a context of domination, covering three States (the two republics that precede Yemen's unification and the current republic established in 1990, until 2015). Studying domination in action througli an ethnographic approach, this work questions artists' conditions of production and of action in support to or in contestation of the regime- as in the case of the revolutionary period of 2011. It observes the politicization of art worlds in contemporary Yemen, a process understood as the acquisition of a political significance as observed in the artistic practice and in the dynamic networks that artists maintain. The requalification and reclassification of their work and their actions that results from the politicization of art worlds, takes place in a context of competitive struggles over distribution and access to sites of power. Such conflict over power occurs within their own worlds of activity as well as outside them and in relation to the domain of institutional politics. This thesis contends that the politicization of art worlds is more of a means to access visibility and recognition than a resource to participate in the political field. Through the politicization of art, artists are able to better position themselves within the agonistic relations that exist within art worlds.

L'exploration temporelle comme modalité du voyage imaginaire dans la bande dessinée franco-belge (1930-1980)

In this paper, I explore the motif of time travel in science fictional French comics until the eighties. Time travel incorporates a fascinating potential for narrative representation, since moving back in time may multiply timelines, according to the well-known paradox of the grandfather. This virtuality has become very popular in novels and in movies, since In his Bootstraps (Heinlein, 1941) and La Jetée (Marker, 1962) until the recent Looper (Johnson, 2012) but it has been rarely represented in French comics before the eighties and the apparition of time paradoxes in series like "Yoko Tsuno" and, mostly, "Valérian agent spatio-temporel". Firstly, many modalities of time travel do not engender time paradoxes, like exploration of prehistoric sanctuaries, imaginary travel, or cryogenic sleep followed by an awakening if a future world with no hope to return in the past. Secondly, time travel has been mostly interpreted as a mere extension of the classic motif of the "extraordinary journey", as exemplified for centuries in fictions by Verne, Mercier, Swift, or Stevenson. Thus, the graphic potential of time travel for the representation of spectacular exotic worlds has predominated in French comic tradition, and this tendency has been encouraged by the dominant mode of publication until the end of the sixties. Indeed, complex scriptwriting involving multiple timelines would not fit the form of a weekly feuilleton addressed to a young audience, because it would be too demanding cognitively speaking. It illustrates also the dominance of graphic concerns over a taste for complex scriptwriting in many comics of this period. Still, the development of time paradoxes in Pierre Christin scriptwriting underlines the potential of the media when it is published in series of albums or in graphic novels. At the same time, Jean-Claude Mézières drawings-featuring spectacular representations of foreign worlds-show that the visual interest of spectacular time travels remains a central issue for this popular graphic medium. Cette étude porte sur le motif du voyage temporel dans la bande dessinée franco-belge de science- fiction jusque dans les années quatre-vingt. Le voyage temporel intègre un potentiel fascinant pour la représentation narrative, étant donné que le retour dans le passé est susceptible d'engendrer des lignes temporelles multiples, selon le paradoxe bien connu du « grand-père ». Cette virtualité est devenue très populaire dans les romans et dans les films, depuis In his Bootstraps (Heinlein, 1941) et La Jetée (Marker, 1962) jusqu'au récent Looper (Johnson, 2012), mais elle a rarement été représentée dans la bande dessinée franco-belge avant les années quatre-vingt et l'apparition de paradoxes temporels dans des séries comme « Yoko Tsuno » et, surtout, « Valérian agent spatio-temporel ». Tout d'abord, de nombreuses modalités du voyage dans le temps n'engendrent aucun paradoxe, par exemple l'exploration de sanctuaires préhistoriques, le voyage illusoire ou le sommeil cryogénique suivi d'un réveil dans le futur, sans espoir de revenir dans le passé. Deuxièmement, le voyage dans le temps a été plus souvent interprété comme une simple extension du motif classique du « voyage extraordinaire », tel qu'on le retrouve, depuis le XVIIIe siècle, les fictions de Verne, Mercier, Swift ou Stevenson. Ainsi, le potentiel graphique du voyage dans le temps pour la représentation de mondes exotiques spectaculaires a prédominé dans la tradition franco-belge et cette tendance a été encouragée par le mode de publication dominant jusqu'à la fin des années soixante. En effet, l'écriture de scénarios complexes impliquant de multiples lignes temporelles ne semble pas adaptée à la forme d'un feuilleton hebdomadaire destiné à un jeune public, parce qu'il aurait été trop exigeant, cognitivement parlant. Cela illustre également la prédominance de préoccupations graphiques sur l'écriture de scénarios complexes dans de nombreuses bandes dessinées de cette période. Pourtant, le développement de paradoxes temporels dans les scénarios de Pierre Christin souligne le potentiel du média quand il est publié en série d'albums ou dans des romans graphiques. Parallèlement, les dessins de Jean-Claude Mézières, qui proposent des représentations spectaculaires de mondes étrangers, montre que l'intérêt visuel du voyage dans le temps demeure une question centrale pour ce média populaire.

L'Institut Català d'Arqueologia Clàssica (ICAC): un centre de recerca i formació

L’Institut Català d’Arqueologia Clàssica (ICAC) és un consorci públic creat l’any 2000 pel Departament d’Universitats, Recerca i Societat de la Informació de la Generalitat de Catalunya i la Universitat Rovira i Virgili. La seva seu, inaugurada el setembre del 2003, està ubicada en ple centre històric de Tarragona. L’objectiu de l’Institut és la recerca i la formació avançada en el camp de l’arqueologia clàssica. Una recerca que parteix de l’arqueologia, és a dir, de l’estudi dels vestigis materials que encara ens queden de la civilització grecoromana, però treballant en col·laboració, i integrant-ne els resultats amb les altres ciències de l’antiguitat, com la filologia clàssica, la numismàtica i l’epigrafia, la història de l’art i del pensament. L’ICAC és un institut encara jove que ha començat a desplegar una activitat notable, engegant nombrosos programes i projectes de recerca, i liderant un programa oficial de postgrau interuniversitari. Aquesta presentació exposa els aspectes més rellevants de la seva organització i activitat, posant l’èmfasi, a tall d’exemple, en alguns dels projectes de recerca que s’estan portant a terme.

Una mirada a l'educació a través de les arts plàstiques

L’ensenyament i aprenentatge a través de l’art en el context escolar ha estat motiu de preocupació per a molts investigadors des de fa dècades. En aquesta línia, el Centre de Recursos Pedagògics d’Osona i el Centre d’Arts Contemporànies de Vic van impulsar ara fa tres anys el projecte Art i Escola, el qual pretén donar valor i reconeixement a l’aprenentatge mitjançant les arts plàstiques que realitzen diverses escoles a partir d’una temàtica comuna, enguany, La Xarxa. Aquest estudi parteix del desig de conèixer i aprofundir en una proposta artística elaborada conjuntament pels alumnes de 6è de primària d’una escola ordinària amb tots els alumnes d’una escola d’educació especial. Així doncs, el següent estudi de cas s’ha portat a terme tot indagant en la pràctica a través de les arts plàstiques que han realitzat les dues escoles.

Maria Àngels Anglada i la traducció: de les germanes de Safo a les de Mendelssohn

En els anys vuitanta i noranta, Maria Àngels Anglada s’endinsà en l’art de la traducció i traslladà alguns títols, majoritàriament clàssics, amb l’objectiu de recuperar noms poc atesos pels discursos literaris del nostre país. Se centrà en quatre textos: Les germanes de Safo (1983), Epigrames (1993), L’esplanada (1987), i, amb Maria Ohannesian, Terra porpra i altres poemes. Anglada també va fer feina de torsimany en els seus tres llibres de viatges Paisatge amb poetes (1988), Paradís amb poetes (1993) i Retalls de la vida a Grècia i Roma (1997).

Els Gravats rupestres prehistòrics dels jaciments de Blugzeimat i Gleb Dan Dan: Tiris, Sàhara Occidental

En aquest estudi analitzem els gravats prehistòrics de la plana del Tiris. L’objectiu principal és contribuir a millorar el coneixement de l’art rupestre a través de l’estudi de dos jaciments situats al sud-est del Sàhara Occidental: Blugzeimat i Gleb Dan Dan

L’obra de Guillaume de Machaut en el Manuscrit Mòdena, Biblioteca Estense, a.M.5.24

Entre finals del segle XIV i principis del XV es data la redacció del Manuscrit Mòdena, Biblioteca Estense, .M.5.24, un dels principals manuscrits del moment que han arribat als nostres dies, essent un element culminant pel que fa a penetració de l’art polifònic francès a la Itàlia d’inicis del ‘400. En ell es copien quatre peces de Guillaume de Machaut i l’únic poema de l’autor francès musicat per un altre compositor. En els treballs sobre el manuscrit molt sovint s’obvien aquestes quatre peces, i l’estudi sobre Machaut es fa quasi exclusivament des de les fonts franceses. Aquest treball pretén respondre, sobretot, a dues preguntes: Què ens poden explicar aquestes peces sobre el procés d’afrancesament de la música italiana? Què ens poden explicar sobre la difusió de l’obra de Machaut pel vell continent?