Factores asociados a mortalidad en pacientes colombianos con enfermedades autoinmunes en la unidad de cuidado intensivo, de un hospital de tercer nivel en Bogotá Colombia

Antecedentes: El interés en las enfermedades autoinmunes (EA) y su desenlace en la unidad de cuidado intensivo (UCI) han incrementado debido al reto clínico que suponen para el diagnóstico y manejo, debido a que la mortalidad en UCI fluctúa entre el 17 – 55 %. El siguiente trabajo representa la experiencia de un año de nuestro grupo en un hospital de tercer nivel. Objetivo: Identificar factores asociados a mortalidad particulares de los pacientes con enfermedades autoinmunes que ingresan a una UCI, de un hospital de tercer nivel en Bogotá, Colombia. Métodos: El uso de análisis de componentes principales basado en el método descriptivo multivariado y análisis de múltiple correspondencia fue realizado para agrupar varias variables relacionadas con asociación significativa y contexto clínico común. Resultados: Cincuenta pacientes adultos con EA con una edad promedio de 46,7 ± 17,55 años fueron evaluados. Los dos diagnósticos más comunes fueron lupus eritematoso sistémico y esclerosis sistémica, con una frecuencia de 45% y 20% de los pacientes respectivamente. La principal causa de admisión en la UCI fue la infección seguido de actividad aguda de la EA, 36% y 24% respectivamente. La mortalidad durante la estancia en UCI fue del 24%. El tiempo de hospitalización antes de la admisión a la UCI, el choque, soporte vasopresor, ventilación mecánica, sepsis abdominal, Glasgow bajo y plasmaféresis fueron factores asociados con mortalidad. Dos fenotipos de variables fueron definidos relacionadas con tiempo en la UCI y medidas de soporte en UCI, las cuales fueron asociadas supervivencia y mortalidad. Conclusiones: La identificación de factores individuales y grupos de factores por medio del análisis de componentes principales permitirá la implementación de medidas terapéutica de manera temprana y agresiva en pacientes con EA en la UCI para evitar desenlaces fatales.

Hallazgos radiológicos de la enfermedad pulmonar en pacientes Colombianos con esclerodermia

La esclerosis sistémica (ES) es una enfermedad autoinmune multisistémica que afecta principalmente la piel, los pulmones, el tracto gastrointestinal, el corazón y los riñones. La enfermedad pulmonar, presente en casi el 100% de los casos, es el factor con mayor influencia en la mortalidad. El propósito de este estudio es realizar un análisis detallado de la enfermedad pulmonar por tomografía computarizada de alta resolución(TCAR) en pacientes Colombianos con ES, para lo cual se realizó un estudio de prevalencia analítica en 44 pacientes con ES valorados en el Hospital Universitario Mayor Méderi en los últimos 7 años. Los resultados mostraron características demográficas y clínicas similares a las previamente descritas. La prevalencia de enfermedad pulmonar intersticial fue alta, y los hallazgos de fibrosis pulmonar como vidrio esmerilado y panal de abejas se asociaron con la presencia del autoanticuerpo antiSCL70. La medida del diámetro esofágico por TCAR fue mayor en los pacientes con disfagia, antiSCL 70 y linfopenia, los cuales son marcadores de mal pronóstico.

Estructura i ultraestructura testicular del mascle reproductor porcí (Sus domesticus)

El present treball analitza al microscopi òptic i al microscopi electrònic de transmissió el testicle de Sus domesticus (raça Landrace - varietat anglesa) a partir de mascles reproductors porcins adults i sans. L'objectiu principal de tots els centres d'Inseminació Artificial Porcina i de les Explotacions de Selecció i Multiplicació Porcina és garantir una excel·lent qualitat espermàtica al llarg de la vida reproductiva útil d'un mascle reproductor porcí. Així doncs, un millor coneixement dels patrons estructural i ultraestructural normals del testicle permetrà diagnosticar amb facilitat quina ha estat l'estructura o funció testicular afectada quan s'observa una disminució de la qualitat del semen. Les anàlisis seminals i hormonals són certament crucials en la valoració d'aquests mascles, però, no són totalment informatives de les alteracions testiculars, ja que és necessari conèixer l'organització microscòpica. Diversos estudis sobre testicle han demostrat que els marcadors més sensibles per a l'avaluació de la funció testicular són els següents: (1) la grandària testicular, (2) el gruix i l'organització de la càpsula testicular, (3) el percentatge de túbuls seminífers i de teixit intersticial en el parènquima testicular, (4) el diàmetre dels túbuls seminífers, (5) l'alçada i la composició de cèl·lules germinals de l'epiteli seminífer, (6) el gruix i l'organització de la làmina pròpia i, (7) la morfologia i la grandària de les cèl·lules de Leydig. El primer objectiu concret del present estudi ha estat, per tant, caracteritzar tots aquests paràmetres testiculars en mascles porcins sans i adults. L'organització estructural del testicle i les mesures quantitatives utilitzades com a marcadors no mostren diferències significatives ni entres els mascles porcins (P > 0,01), ni entre el testicle dret i l'esquerre (P > 0,01). Els testicles, de 330,80  16,99 g de pes, estan envoltats per una càpsula, de 2.375,13  246,68 m de gruix, la qual es divideix en tres capes: la túnica vaginalis constitueix l'1,82  0,78 % de la càpsula i està composta per una capa mesotelial externa i una capa interna de teixit conjuntiu dens; la túnica albuginea representa el 37,31  3,27 % i és de teixit conjuntiu dens i, la túnica vasculosa constitueix el 64,24 4,40 % i és de teixit conjuntiu lax. En el parènquima testicular els túbuls seminífers i el teixit intersticial representen el 72,44  2,12 % i el 27,46  2,12 %, respectivament. Els túbuls seminífers, de 226,23  18,08 m de diàmetre, es troben fortament recargolats i empaquetats, i estan compostos per la làmina pròpia i l'epiteli seminífer. La làmina pròpia, de 4-4,5 m de gruix, està formada per la làmina basal i dues capes de cèl·lules peritubulars. L'epiteli seminífer, amb una alçada mitjana de 66,11  10,62 m, és columnar i estratificat amb cèl·lules de Sertoli i diferents generacions d'espermatogònies, espermatòcits i espermàtides. El teixit intersticial és un teixit conjuntiu lax amb abundants cèl·lules de Leydig polièdriques fortament empaquetades (ca. 15 x 12 m). El segon objectiu concret d'aquest estudi ha estat estudiar des del punt de vista morfològic i morfomètric (alçada, longitud, freqüència relativa d'aparició i durada) els estadis del cicle de l'epiteli seminífer en els mascles porcins de la raça Landrace (varietat anglesa), classificats d'acord amb el mètode de la morfologia tubular. Els estadis premeiòtics ( I, II i III) ocupen el 31,9 % del cicle espermatogènic i es caracteritzen, principalment, per la presència de cèl·lules en les fase inicials de la meiosi I. Les primeres etapes de la meiosi I no afecten els paràmetres morfomètrics de l'epiteli seminífer ja que els valors obtinguts per l'alçada de l'epiteli seminífer, la freqüència relativa, la longitud i la durada d'aquests estadis són molt variables. Els estadis meiòtics (IV i V) representen el 16,4 % del cicle espermatogènic i estan constituïts, principlament, per cèl·lules en un estat avançat de la meiosi I i /o cèl·lules en meiosi II. Les últimes fases de la meiosi I i també de la meiosi II tenen lloc ràpidament, la qual cosa resulta en una baixa freqüència relativa d'aparició i, per tant, en una baixa durada dels estadis meiòtics. Els estadis postmeiòtics (VI, VII i VIII) ocupen el 50,6 % del cicle espermatogènic. L'esdeveniment més important que té lloc en aquests estadis és la fase de maduració de l'espermiogènesi. En la fase de maduració, les espermàtides experimenten diverses modificacions morfològiques i estructurals que donen lloc, finalment, als espermatozoides. La complexitat d'aquests processos fa que els estadis postmeiòtics presentin valors més grans de freqüència relativa, longitud i durada. El tercer objectiu concret d'aquest treball ha estat descriure a nivell ultraestructural el procés d'espermiogènesi, i relacionar les transformacions que experimenten les espermàtides en fase d'elongació amb els canvis ultraestructurals que tenen lloc en les diferents cèl·lules que constitueixen el testicle (cèl·lules germinals, de Sertoli i de Leydig, principalment). L'espermiogènesi del mascle porcí de la raça Landrace (varietat anglesa) s'ha dividit en 9 passos que vénen definits per 9 tipus diferents d'espermàtides. Al llarg de l'espermiogènesi no s'observen diferències ultraestructurals significatives (P > 0,01) ni entre els mascles porcins ni entre el testicle esquerre i dret en les cèl·lules que constitueixen el testicle.

Mecanismes cel·lulars en la curació de ferides a Hirudo medicinalis

S'estudia la histologia normal de la paret corporal d'Hirudo medicinalis i els canvis morfogenètics que es donen durant el procés de cicatrització de ferides per incisió, cauterització i nitrat de plata. El procés de curació de ferides a Hirudo medicinalis consta d'una fase de formació d'un tap cel·lular, el pseudoblastema, d'un procés de reepitelització i de la formació d'un teixit cicatricial, com en els altres hirudinis estudiats (Myers, 1935; LeGore i Sparks, 1971; Cornec, 1984). Hem observat també el fenomen de la contracció de la ferida que permet l'acostament dels marges de la ferida. Formació i evolució del pseudoblastema El pseudoblastema, a diferència d'altres espècies estudiades, està format per un sol tipus cel·lular: les cèl·lules vasocentrals, provinents del teixit vasofibrós, una especialització del teixit connectiu. Aquestes cèl·lules estan capacitades per realitzar les diferents funcions que en espècies rincobdèl·lides realitzen diferents tipus cel·lulars. En concret: taponament de la ferida a través de la formació del pseudoblastema, fagocitosi dels teixits necrosats i regeneració, almenys d'una part, de la matriu connectiva cicatricial. També són responsables de la contracció de la ferida. Les cèl·lules vasocentrals en el seu estadi de repòs es troben en el teixit vasofibrós formant agrupacions coherents, però sense mostrar unions intercel·lulars especialitzades visibles en ME. La coherència del grup queda assegurada per les interdigitacions entre les cèl·lules vasocentrals i probablement per unions tipus adherens o especialitzades. Les unions amb la matriu són de tipus adherens. Aquestes cèl·lules vasocentrals presenten feixos de filaments d'actina força conspicus. En produir-se una ferida les cèl·lules vasocentrals s'activen, desconnecten les unions intercel·lulars i amb la matriu i migren cap a la zona afectada, on s'acumulen. El pseudoblastema actua com un tap cel·lular que funciona de forma eficient per tancar la ferida en un plaç de temps relativament curt. El pseudoblastema forma un teixit coherent amb unions intercel·lulars tipus adherens, caracteritzades per material electrodens en la cara intracitoplasmàtica, feixos de filaments d'actina que hi convergeixen i espais intercel·lulars petits, de 17-20 mm, atravessats per petites fibril·les. Un cop finalitzat el procés de reepitelització, es produeix una contracció de la ferida. Es produeix per la retracció del pseudoblastema cap a l'interior de l'animal. El pseudoblastema disminueix la seva amplària i arrossega els teixits contigus provocant un tancament. La força motriu que provoca la retracció i l'arrossegament dels teixits vindria donada per la presència dels filaments d'actina a les cèl·lules del pseudoblastema, els quals durant aquesta fase es tornen mes conspicus. La presència d'unions intercel·lulars especialitzades característiques de la fase de contracció, està relacionada amb la transmissió de la força de tensió. Aquestes unions connecten els feixos de filaments d'actina de les cèl·lules amb la matriu o d'una cèl·lula a altre a través d'espais intercel·lulars força amples en els que s'observa material electrodens. Reepitelització L'epitelització s'inicia quan el pseudoblastema està consolidat i segueix el mateix patró que la reepitelització de ferides en epitelis monoestratificats de vertebrats (Stem i DePalma, 1983, és a dir, per migració de tota la capa per sobre del substrat, segons l'anomenat model de lliscament. Les glàndules unicel·lulars mucoses del tegument degeneren abans de produir-se la migració epitelial i posteriorment, un cop consolidat l'epiteli a sobre de la ferida, es diferencien a partir de les cèl·lules epitelials. Durant l'epitelització es produeixen canvis importants en el citosquelet i les unions basals de les cèl·lules epitelials. En canvi, el complex d'unió lateral es manté durant tot el procés. En iniciar-se la migració els tonofilaments es desconnecten dels hemidesmosomes cuticulars i dèrmics i es reagrupen al voltant del nucli, a la vegada que els hemidesmosomes dèrmics es desconnecten de la làmina basal. Un cop acabada la migració, les cèl·lules epitelials estableixen unions basals amb les cèl·lules del pseudoblastema. Aquestes unions no són hemidesmosomes sinó que presenten el mateix aspecte que les unions intercel·lulars del pseudoblastema. Els hemidesmosomes no es tornen a formar fins que les cèl·lules epitelials han restablert la membrana basal. La regeneració de la membrana basal no s'inicia fins que no s'ha començat a regenerar matriu connectiva a la zona cicatricial. Regeneració de la cicatriu Al mateix temps que es dona el fenomen de contracció, s'observa regeneració de la matriu connectiva entre les cèl·lules del pseudoblastema. Aquestes cèl·lules són responsables almenys del recobriment fibrós que presenten en aquest estadi, durant el qual mostren sàculs del reticle endoplasmàtic rugós molt dilatats, característics de cèl·lules que secreten constituents de la matriu. A més, s'observa infiltració de matriu connectiva i processos citoplasmàtics dels fibròcits en els marges del pseudoblastema. En la matriu del teixit connectiu normal s'observen fibres que estan constituïdes per un còrtex de fibril·les col·làgenes organitzades al voltant dels processos citoplasmàtics dels fibròcits. Les fibres del teixit connectiu peridigestiu, d'uns 1,2-1,9 mm de diàmetre, presenten el còrtex prim, amb les fibril·les organitzades paral·lelament a l'eix de la fibra. En canvi, les fibres de la dermis i teixit connectiu intramuscular, d'uns 2,5-7,1 mm de diàmetre, tenen el còrtex gruixut, amb fibril·les que s'organitzen paral·lelament en la zona proximal a la medul·la i de forma desorganitzada en la part més distal. Als 8 mesos la cicatriu encara és detectable. La matriu cicatricial presenta fibres connectives del tipus prim i força material fibril·lar desorganitzat disposat laxament. S'observa colonització per part de fibròcits, cromatòfors, petites fibres musculars i nervis.

Natural products as alternative treatments for metabolic bone disorders and for maintenance of bone health

Bone metabolism involves a complex balance between the deposition of matrix and mineralization and resorption. There is now good evidence that dietary components and herbal products can influence these processes, particularly by inhibiting bone resorption, thus having beneficial effects on the skeleton. For example, it has been reported that a number of common vegetables, including onion, garlic and parsley, can inhibit bone resorption in ovariectomized rats. Essential oils derived from sage, rosemary, thyme and other herbs inhibit osteoclast activity in vitro and in vitro and leading to an increase in bone mineral density. Soya, a rich source of isoflavones, has shown promising results and epidemiological evidence to support a use in maintaining bone health, and various traditional herbal formulae in Chinese and Ayurvedic medicine also have demonstrable effects in pharmacological models of osteoporosis. Recently, cannabinoids have been described as having positive effects on osteoblast differentiation, and the presence of cannabinoid receptors in bone tissue indicates a more complex role in bone metabolism than previously thought. The first part of this review briefly discusses normal bone metabolism and disorders caused by its disruption, with particular reference to osteoporosis and current pharmacological treatments. The effects of natural products on bone and connective tissue are then discussed, to include items of diet, herbal extracts and food supplements, with evidence for their efficacy outlined. Copyright (c) 2006 John Wiley & Sons, Ltd.

The occipital lateral plate mesoderm - a novel source for vertebrate neck musculature

In vertebrates, body musculature originates from somites, whereas head muscles originate from the cranial mesoderm. Neck muscles are located in the transition between these regions. We show that the chick occipital lateral plate mesoderm has myogenic capacity and gives rise to large muscles located in the neck and thorax. We present molecular and genetic evidence to show that these muscles not only have a unique origin, but additionally display a distinct temporal development, forming later than any other muscle group described to date. We further report that these muscles, found in the body of the animal, develop like head musculature rather than deploying the programme used by the trunk muscles. Using mouse genetics we reveal that these muscles are formed in trunk muscle mutants but are absent in head muscle mutants. In concordance with this conclusion, their connective tissue is neural crest in origin. Finally, we provide evidence that the mechanism by which these neck muscles develop is conserved in vertebrates.

The occipital lateral plate mesoderm is a novel source for vertebrate neck musculature

In vertebrates, body musculature originates from somites, whereas head muscles originate from the cranial mesoderm. Neck muscles are located in the transition between these regions. We show that the chick occipital lateral plate mesoderm has myogenic capacity and gives rise to large muscles located in the neck and thorax. We present molecular and genetic evidence to show that these muscles not only have a unique origin, but additionally display a distinct temporal development, forming later than any other muscle group described to date. We further report that these muscles, found in the body of the animal, develop like head musculature rather than deploying the programme used by the trunk muscles. Using mouse genetics we reveal that these muscles are formed in trunk muscle mutants but are absent in head muscle mutants. In concordance with this conclusion, their connective tissue is neural crest in origin. Finally, we provide evidence that the mechanism by which these neck muscles develop is conserved in vertebrates.

Early detection of ovarian cancer in samples pre-diagnosis using CA125 and MALDI-MS peaks

Aim: A nested case-control discovery study was undertaken 10 test whether information within the serum peptidome can improve on the utility of CA125 for early ovarian cancer detection. Materials and Methods: High-throughput matrix-assisted laser desorption ionisation mass spectrometry (MALDI-MS) was used to profile 295 serum samples from women pre-dating their ovarian cancer diagnosis and from 585 matched control samples. Classification rules incorporating CA125 and MS peak intensities were tested for discriminating ability. Results: Two peaks were found which in combination with CA125 discriminated cases from controls up to 15 and 11 months before diagnosis, respectively, and earlier than using CA125 alone. One peak was identified as connective tissue-activating peptide III (CTAPIII), whilst the other was putatively identified as platelet factor 4 (PF4). ELISA data supported the down-regulation of PF4 in early cancer cases. Conclusion: Serum peptide information with CA125 improves lead time for early detection of ovarian cancer. The candidate markers are platelet-derived chemokines, suggesting a link between platelet function and tumour development.

Generation of Schwann cell-derived multipotent neurospheres isolated from intact sciatic nerve

Schwann cells (SCs) are the supporting cells of the peripheral nervous system and originate from the neural crest. They play a unique role in the regeneration of injured peripheral nerves and have themselves a highly unstable phenotype as demonstrated by their unexpectedly broad differentiation potential. Thus, SCs can be considered as dormant, multipotent neural crest-derived progenitors or stem cells. Upon injury they de-differentiate via cellular reprogramming, re-enter the cell cycle and participate in the regeneration of the nerve. Here we describe a protocol for efficient generation of neurospheres from intact adult rat and murine sciatic nerve without the need of experimental in vivo pre-degeneration of the nerve prior to Schwann cell isolation. After isolation and removal of the connective tissue, the nerves are initially plated on poly-D-lysine coated cell culture plates followed by migration of the cells up to 80% confluence and a subsequent switch to serum-free medium leading to formation of multipotent neurospheres. In this context, migration of SCs from the isolated nerve, followed by serum-free cultivation of isolated SCs as neurospheres mimics the injury and reprograms fully differentiated SCs into a multipotent, neural crest-derived stem cell phenotype. This protocol allows reproducible generation of multipotent Schwann cell-derived neurospheres from sciatic nerve through cellular reprogramming by culture, potentially marking a starting point for future detailed investigations of the de-differentiation process.

Acellular dermal matrix as a barrier in guided bone regeneration: a clinical, radiographic and histomorphometric study in dogs

Objectives The purpose of this study was to evaluate the effectiveness of the acellular dermal matrix (ADM) as a membrane for guided bone regeneration (GBR), in comparison with a bioabsorbable membrane. Material and methods In seven dogs, the mandibular pre-molars were extracted. After 8 weeks, one bone defect was surgically created bilaterally and the GBR was performed. Each side was randomly assigned to the control group (CG: bioabsorbable membrane made of glycolide and lactide copolymer) or the test group (TG: ADM as a membrane). Immediately following GBR, standardized digital X-ray radiographs were taken, and were repeated at 8 and 16 weeks post-operatively. Before the GBR and euthanasia, clinical measurements of the width and thickness of the keratinized tissue (WKT and TKT, respectively) were performed. One animal was excluded from the study due to complications in the TG during wound healing; therefore, six dogs remained in the sample. The dogs were sacrificed 16 weeks following GBR, and a histomorphometric analysis was performed. Area measurements of new tissue and new bone, and linear measurements of bone height were performed. Results Post-operative healing of the CG was uneventful. In the TG membrane was exposed in two animals, and one of them was excluded from the sample. There were no statistically significant differences between the groups for any histomorphometric measurement. Clinically, both groups showed an increase in the TKT and a reduction in the WKT. Radiographically, an image suggestive of new bone formation could be observed in both groups at 8 and 16 weeks following GBR. Conclusion ADM acted as a barrier in GBR, with clinical, radiographic and histomorphometric results similar to those obtained with the bioabsorbable membrane. To cite this article:Borges GJ, Novaes AB Jr, de Moraes Grisi MF, Palioto DB, Taba M Jr, de Souza SLS. Acellular dermal matrix as a barrier in guided bone regeneration: a clinical, radiographic and histomorphometric study in dogs.Clin. Oral Impl. Res. 20, 2009; 1105-1115.

Acellular Dermal Matrix Graft for Gingival Augmentation: A Preliminary Clinical, Histologic, and Ultrastructural Evaluation

Background: The aim of this study was to evaluate clinically, histologically, and ultrastructurally the integration process of the acellular dermal matrix used to increase the band of keratinized tissue while achieving gingival inflammation control. Methods: Ten patients exhibiting a mucogingival problem with bands of keratinized tissue <= 1 mm and gingival inflammation of the related teeth were included in the study. The surgical procedures were performed to augment the gingival tissue using acellular dermal matrix. Clinical measurements were assessed at baseline and after 3 months. A specimen of the allograft and surrounding tissues was obtained immediately before the surgery and 4 minutes and 1, 2, 3, 4, 6, and 10 weeks after grafting. Results: Clinically, a gain of keratinized tissue of 2.92 +/- 0.65 mm was observed after 3 months. Histologically and ultrastructurally, many macrophages were observed phagocytosing preexisting collagen fibers in the first weeks. From week 2 on, fibroblasts synthesizing new collagen, epithelial cells colonizing the graft surface, and revascularization were noticed. After 6 weeks it was difficult to find the acellular dermal matrix preexisting collagen fibers. This process of substitution was completed after 10 weeks, when the reepithelialization of the entire graft throughout a well-structured basement membrane was achieved. Conclusion: The acellular dermal matrix graft seemed to be an easily handled material for use in keratinized tissue augmentation that, in humans, was substituted and completely reepithelialized in 10 weeks according to histologic and ultrastructural results. J Periodontol 2009;80:253-259.

Comparison between two surgical techniques for root coverage with an acellular dermal matrix graft

Aim: The aim of this randomized, controlled, clinical study was to compare two surgical techniques with the acellular dermal matrix graft (ADMG) to evaluate which technique could provide better root coverage. Material and Methods: Fifteen patients with bilateral Miller Class I gingival recession areas were selected. In each patient, one recession area was randomly assigned to the control group, while the contra-lateral recession area was assigned to the test group. The ADMG was used in both groups. The control group was treated with a broader flap and vertical-releasing incisions, and the test group was treated with the proposed surgical technique, without releasing incisions. The clinical parameters evaluated before the surgeries and after 12 months were: gingival recession height, probing depth, relative clinical attachment level and the width and thickness of keratinized tissue. Results: There were no statistically significant differences between the groups for all parameters at baseline. After 12 months, there was a statistically significant reduction in recession height in both groups, and there was no statistically significant difference between the techniques with regard to root coverage. Conclusions: Both surgical techniques provided significant reduction in gingival recession height after 12 months, and similar results in relation to root coverage.

In Vitro Evaluation of Acellular Dermal Matrix as a Three-Dimensional Scaffold for Gingival Fibroblasts Seeding

Background: Tissue engineering principles could improve the incorporation of acellular dermal matrix (ADM). The aim of this study is to verify if ADM is a suitable three-dimensional matrix for gingival fibroblasts and cancerous cells ingrowth, and also if cultured medium conditioned in ADM affect cellular behavior. Methods: Canine gingival fibroblasts (CGF), human gingival fibroblasts (HGF), and murine melanoma cell line (B16F10) were seeded on ADM for up to 14 days. The following parameters were assessed: morphology and distribution of CGF, HGF, and B16F10; CGF and HGF viability; and the effect of ADM conditioned medium (CM) on CGF viability. Results: Epifluorescence revealed that CGF were unevenly distributed on the ADM surface, showing no increase in cell number over the periods of study; HGF formed a monolayer on the ADM surface in a higher number at 14 days (P<0.05); B16F10 exhibited an increase in cell number within 7 days (P<0.05), and were mainly arranged in cell aggregates on the ADM, forming a continuous layer at 14 days. A higher percentage of cells on the ADM surface (P<0.05) compared to inside was observed for all cell types. 3-[4,5-dimethylthiazol-2-yl]-2,5-diphenyl tetrazolium bromide (MU) values indicated higher cell viability in samples cultured with HGF compared to CGF (P=0.024). A significantly lower cell viability for CGF grown in CM compared to cells grown in non-CM was observed at 48 and 72 hours (P<0.05). Conclusions: ADM is not suitable as a three-dimensional matrix for gingival fibroblasts ingrowth. Gingival fibroblasts and highly proliferative cells as B16F10 can only be superficially located on ADM, and CGF are negatively affected by culture medium conditioned in ADM, reducing its viability. J Periodontol 2011;82:293-301.

Revascularization and periapical repair after endodontic treatment using apical negative pressure irrigation versus conventional irrigation plus triantibiotic intracanal dressing in dogs` teeth with apical periodontitis

Objective. The objective of this study was to evaluate in vivo the revascularization and the apical and periapical repair after endodontic treatment using 2 techniques for root canal disinfection (apical negative pressure irrigation versus apical positive pressure irrigation plus triantibiotic intracanal dressing) in immature dogs` teeth with apical periodontitis. Study design. Two test groups of canals with experimentally induced apical periodontitis were evaluated according to the disinfection technique: Group 1, apical negative pressure irrigation (EndoVac system), and Group 2, apical positive pressure irrigation (conventional irrigation) plus triantibiotic intracanal dressing. In Group 3 (positive control), periapical lesions were induced, but no endodontic treatment was done. Group 4 (negative control) was composed of sound teeth. The animals were killed after 90 days and the maxillas and mandibles were subjected to histological processing. The sections were stained with hematoxylin and eosin and Mallory Trichrome and examined under light microscopy. A description of the apical and periapical features was done and scores were attributed to the following histopathological parameters: newly formed mineralized apical tissue, periapical inflammatory infiltrate, apical periodontal ligament thickness, dentin resorption, and bone tissue resorption. Intergroup comparisons were done by the Kruskal-Wallis and Dunn`s tests (alpha = 0.05). Results. Although statistically significant difference was found only for the inflammatory infiltrate (P < .05), Group 1 presented more exuberant mineralized formations, more structured apical and periapical connective tissue, and a more advanced repair process than Group 2. Conclusion. From the histological observations, sodium hypochlorite irrigation with the EndoVac system can be considered as a promising disinfection protocol in immature teeth with apical periodontitis, suggesting that the use of intracanal antibiotics might not be necessary. (Oral Surg Oral Med Oral Pathol Oral Radiol Endod 2010; 109: 779-787)

Matrix Metalloproteinase Expression in Teeth with Apical Periodontitis Is Differentially Modulated by the Modality of Root Canal Treatment

Introduction: The objective of this study was to investigate the expression of matrix metalloproteinases (MM Ps) in apical periodontitis and during the periapical healing phase after root canal treatment. Methods: Apical periodontitis was induced in dog teeth, and root canal treatment was performed in a single visit or by using an additional calcium hydroxide root canal dressing. One hundred eighty days after treatment the presence of inflammation was examined, and tissues were stained to detect bacteria. Bacterial status was correlated to the degree of tissue organization, and to further investigate molecules involved in this process, tissues were stained for MMP-1, MMP-2, MMP-8, and MMP-9. Data were analyzed by using one-way analysis of variance followed by Tukey test or Kruskal-Wallis followed by Dunn test. Results: Teeth with apical periodontitis that had root canal therapy performed in a single visit presented an intense inflammatory cell infiltrate. Periapical tissue was extremely disorganized, and this was correlated with the presence of bacteria. Higher MMP expression was evident, similar to teeth with untreated apical periodontitis. In contrast, teeth with apical periodontitis submitted to root canal treatment with calcium hydroxide presented a lower inflammatory cell infiltrate. This group had moderately organized connective tissue, lower prevalence of bacteria, and lower number of MMP-positive cells, similar to healthy teeth submitted to treatment. Conclusions: Teeth treated with calcium hydroxide root canal dressing exhibited a lower percentage of bacterial contamination, a lower MMP expression, and a more organized extracellular matrix, unlike those treated in a single visit. This suggests that calcium hydroxide might be beneficial in tissue repair processes. (J Endod 2010;36:231-237)