Algunos aspectos de la coyuntura agraria de Cataluña bajo el primer franquismo: intervencionismo y mecanismos de acumulación en los regadíos leridanos durante los años cuarenta

Al finalizar la guerra civil, la agricultura constituía la actividad más importante de Lleida y su comarca. La ralentización general del desarrollo de los otros sectores producida por el impacto de la contienda y, sobre todo, la política autárquica del Nuevo Estado franquista, garantizaron la continuidad de la preeminencia económica del sector primario. El trienio 1936-39 representó, al igual que para el resto del país, el final de un período caracterizado por una cierta modernización de la estructura productiva y, a la vez, el inicio de una de las recesiones económicas y sociales más notables de su historia reciente. Más allá de las consecuencias derivadas directamente de los efectos de la contienda, las causas reales de esa situación -o, cuando menos, las de su excesiva prolongación- hay que buscarlas en la política agraria adoptada durante los años cuarenta. La gestión gubernamental se preocupó más, en efecto, por satisfacer los intereses de los terratenientes que por mejorar la situación del campo o satisfacer las necesidades más elementales de la población. Dicha actuación tendió eficazmente, a través de la política fiscal, de la política de colonización y de la política intervencionista, a garantizar un proceso de acumulación de la renta agraria en el que la gran beneficiaria fue, en detrimento de una inmensa mayoría, la minoría latifundista.

El proceso electoral en España y Cataluña según la Constitución de 1812

En el presente trabajo se analiza la normativa electoral y su aplicación incluida en el articulado de la Constitución de 1812. Para ello en primer lugar se estudia el espíritu del proyecto electoral constitucional. Posteriormente se analiza su aplicación en los comicios para elegir las Cortes Ordinarias de 1813 en las dos realidades que contempla: los territorios de la metrópoli y los de ultramar. Analizada la normativa electoral, establecemos el Parlamento teórico resultante y su aplicación real. Finalmente, realizamos un análisis prosopográfico de los diputados elegidos en España y Cataluña, establecemos la morfología del parlamentario tipo y lo comparamos con los resultados de las dos realidades electorales apuntadas.

Cataluña en las Españas del Setecientos

Desde la constitución de la Monarquía hispánica en tiempos de los Reyes Católicos, los modernistas sabemos que en la península ibérica se conformó una realidad dual que dejó establecida una densa y compleja dialéctica. España y las Españas son sus protagonistas. En cierta medida, nuestro actual Estado de las Autonomías es la solución contemporánea ofrecida para dar una salida airosa y eficaz a esa secular realidad, aunque es obvio decir que no todos están de acuerdo con la misma, puesto que unos quisieran más España, otros desean más Españas y algunos ni lo uno ni lo otro.

La medina andalusina de Lleida en el segle XI: identitat i societat

La ciutat a Alandalús és l’espai hegemònic del poder públic emiral i posteriorment califal. Partint de la ciutat de Lleida, analitzem la evolució des del segle VIII fins al segle XI de la consolidació dels espais urbans com a representants del poder. Talment, aquests, capitalitzen els districtes o cores, mitjançant una xarxa de ciutats i fortificacions que li donen cohesió interna. Paral∙lelament, es vertebra i s���envigoritza una societat urbana partint d’elements comuns d’identitat i d’un discurs ideològic afí a la dinastia Omeia. La “gent de la ciutat” repre‐senten una part de la societat andalu‐sina, d’arrels hispano‐visigodes, i alhora, assumeixen l’hegemonia cultural de l’Islam, tot convivint en la nova realitat político‐social.

El món rural i urbà en la Lleida islàmica (S. XI-XII): Lleida i l'est del districte: Castelldans i el pla del Mascançà

Lleida i el seu territori s���integraren a Alandalús des del 713-714 fins al 1149. Durant aquest període força dilatat en la història, una civilització, la islàmica, ocupà i explotà el pai-satge que avui coneixem com les comarques del pla de Lleida. Certament, la seva empremta és ben visible en forma de to-pònims, fortaleses, eixos viaris, regadius, aliments i vocables que avui encara s��n usats. A més, si cal destacar una carac-terística de la societat islàmica lleidatana és la seva capacitat d’adaptar-se al medi natural i transformar-lo d’acord amb les seves necessitats culturals. Aquest llibre presenta les hipòtesis i conclusions de la recerca focalitzada en l’estudi del món urbà i rural islàmic del distric-te andalus�� de Lleida. Concretament, s���ha centrat l’atenció a estudiar l’àrea de Castelldans i el pla del Mascançà.

Emilio Huguet del Villar

El día 21 de enero de 1951 falleció en Rabat Huguet del Villar. Había nacido en 1871, en la ciudad vallesana de Granollers. Formado científicamente en los Estados Unidos, residió en Madrid durante gran parte de su vida, y pas�� los últimos años de ella en el África septentrional francesa. Dotado de fuerte personalidad, ante la que se inclinan en este momento los portavoces científicos por encima de nacionalidades y de escuelas, Huguet del Villar, en muchos aspectos autodidacta, se labró, paso a paso, una posición distinguida entre los trabajadores de la ciencia.

L'epistolari entre Gaziel i Josep M. Cruzet: un tast i una prímicia

L'article descriu sintèticament cinc dels temes principals abordats per la copiosa correspondència que, fins ara només coneguda molt parcialment, mantenen Gaziel i Josep M. Cruzet entre 1951 i 1962. Al final, transcriu un informe confidencial de Gaziel sobre el primer premi Sant Jordi de novel·la.

Diputats i Sindics a l'Ajuntament borbònic de Barcelona.

L'article 31 del Decret de Nova Planta de gener de 1716 establia que el nou Ajuntament de la ciutat de Barcelona estaria compost de vint-i-quatre regidors de nomenament reial. No era gaire el que fins fa poc coneixíem de la composició humana i social d'aquella institució. Així com les Rúbriques de Bruniquer i les Memorias históricas d'Antoni de Capmany ja donaven la relació dels consellers de la ciutat de Barcelona des del segle XIII fins al 1714, els regidors borbònics no han gaudit de la mateixa atenció. Només n'era coneguda la primera promoció, els regidors designats el 1718, que eren citats en la part final d'estudis sobre la Guerra de Successió. Antoni de Bofarull considerava que entre els setze administradors nomenats el 1714 no s'hi trobava la principal noblesa i que fins i tot hi havia «figuras vulgares y oscuras��.

Potencialidad productiva y rendimientos cerealícolas en la agricultura catalana contemporánea (1820-1935

Sobre l'evolució dels rendiments agraris entre 1825-1935 a Catalunya

L'arqueologia del vi a l'àrea costanera de la Tarraconense. Una reflexió

Com a valoració del simposi, es fa una discussió de les aportacions, dins dels coneixements actuals sobre la producció de vi, centrat a la costa de la Tarraconense. La cultura del vi a l’antiguitat és un tema en què les connexions amb l’actualitat sovint s��n més àmplies del que pensem. Es repassen totes les fonts romanes referents al vi dels Països Catalans. L’arqueologia de la vinya ha d’aprendre encara molt de la francesa. Els estudis dels trulls de vi van ampliant el coneixement dels llocs de producció, dels períodes –fins al tardoromà– i dels detalls tècnics. Les àmfores permeten conèixer la comercialització del producte, així com les cronologies i l’abast del negoci del vi, que devien endegar immigrants romans o itàlics que invertien en terres fora d’Itàlia. L’estudi dels ports acaba de completar el panorama comercial.

La problemàtica històrica i arqueològica de Dertosa. Estat actual dels coneixements i hipòtesis de treball

L'objectiu d'aquest treball és efectuar una aproximació al problema de la fundació de Dertosa, així com un estudi de la topografia antiga de la ciutat, tot plantejant hipòtesis sobre la mateixa i sobre el port marítim i fluvial.