Woody Allen i l'esperit de la tragèdia grega: de Crimes and Misdemeanors a Match Point

Nombrosos són ja els estudis que s'han centrat en l'anomenat "cinema seriós" de Woody Allen i, entre ells, paga la pena de mencionar el que Pau Gilabert Barberà, autor d'aquest article, va escriure (2006) sobre el que, en opinió seva, és el llegat sofístic subjacent en el guió de Crimes and Misdemeanors. En aquesta ocasió, el seu objectiu és analitzar la trajectòria fluctuant del director americà en relació a la tragèdia grega, des de la convicció que, només així, és possible revelar la seva empatia amb l'esperit tràgic dels grecs i comprendre la seva necessitat de presentar aquell gènere literari com un paradigma des del qual entendre les grandeses i misèries del món contemporani.

La caverna de José Saramago: imatge platònica versus metafísica

La caverna de José Saramago té com a referència indubtable la imatge de la caverna del llibre VII de la República de Plató, i, tanmateix, Saramago no és un escriptor idealista o metafísic. Aquest article mostra com, tot aprofitant l¿aplicabilitat amb què Plató dota la seva imatge, Saramago defensa la necessitat de saber rebre els missatges de la terra, de la matèria, de no esdevenir presoners en las cavernes daurades de la societat occidental, i d¿esdevenir lliures en la natura, phýsis, i no pas lluny o més enllà, metá, d¿ella.

Mourning becomes Electra de Eugene O'Neill: ¿Esquilo y la caverna de Platón para crear un drama oscuro?

The fundamental debt of E. O'Neill's Mourning Becomes Electra to Aeschylus, and to a lesser degree to Sophocles and Euripides, has been always recognised but, according to the author's hypothesis, O'Neill might have taken advantage of the Platonic image of the cave in order to magnify his both Greek and American drama. It is certainly a risky hypothesis that stricto sensu cannot be proved, but it is also reader's right to evaluate the plausibility and the possible dramatic benefit derived from such a reading. Besides indicating to what degree some of the essential themes of Platonic philosophy concerning darkness, light or the flight from the prison of the material world are not extraneous to O'Neill's work, the author proves he was aware of the Platonic image of the cave thanks to its capital importance in the work of some of his intellectual mentors such as F. Nietzsche or Oscar Wilde. Nevertheless, the most significant aim of the author's article is to emphasize both the dramatic benefits and the logical reflections derived, as said before, from reading little by little O'Neill's drama bearing in mind the above mentioned Platonic parameter.

La caverna de Josep Palau i Fabre (1952-1969): teatre versus al·legoria filosòfica per a representar i impedir el final tràgic i fosc del lluminós art de pensar.

What is the use of performing the myth of the cave from book VII of the Republic by Plato? Josep Palau i Fabre, considers that, in Plato's dialogues, the speakers are mere instruments at the service of his dialectical goal. The aim of this article is to show how, by turning the myth into a tragedy and also by relying on Heraclitus's conflict or war of opposites, the playwright succeeds in favoring a sort of thought which is not one-sided or univocal. On the contrary, in Palau i Fabre's La Caverna, the tragic hero, that is, the released prisoner transformed by the light of Reality and finally killed by his "cavemates" -after having been imprisoned again and having tried to rescue them from their ignorance or shadows-, still leaves to them his powerful experience of the agonistikos thought, which might bear fruit in their life to come.

Tot sortint de la caverna per cercar la vida (Lectura classicitzant de La caverna de Rodolf Sirera)

L'objectiu d'aquest article és mostrar com un dramaturg contemporani pensa de bell nou en la imatge platònica de la caverna per parlar del necessari viatge existencial i de formació de l'home, lluny de la protecció que les cavernes de qualsevol tipus, com ara la llar, el jardí­ familiar o la mateixa famí­lia, poden representar. Tot i que des d'una perspectiva en absolut idealista o metafí­sica, Plató esdevé una vegada més gràcies a R. Sirera i a l'aplicabilitat de les mateixes imatges platòniques una referència clàssica tan útil com ineludible, si es té en compte l'origen platònic de totes les cavernes literàries.

Leaving the cave in search of life (A Platonic reading of R. Sirera's La caverna (The Cave)

The aim of this article is to show how a contemporary playwright thinks once more of the Platonic image of the cave in order to reflect on the necessary existential journey of men and women as in the case of a Bildungsroman. Sooner or later men and women must abandon the protection that any sort of cavern such as home, the family garden or family itself can offer. In spite of writing from a by no means idealistic or metaphysical point of view, thanks to R. Sirera and to the very applicability of Platonic images, Plato becomes once again a classical reference which is both useful and even unavoidable if one bears in mind the Platonic origin of all the literary caverns.

La mort a Venècia de Thomas Mann o la via plutarquea vers Eros

A Mort a Venècia Thomas Mann es refereix explícitament al Simposi i al Fedre de Plató per explicar la relació entre Gustav von Aschenbach i Tadzio, però amaga que la seva novel·la s'inspira també en l'Eròtic de Plutarc. Per què? L'objectiu d'aquest article és justament revelar les raons d'aquest capteniment. En efecte, Plutarc elogia l'amor matrimonial a l'Eròtic i aquest no és el camí que segueix Mann, però, alhora, l'escriptor alemany troba en el diàleg plutarqueu tot el que necessita per bastir la seva història d'amor masculí i decideix no prescindir-ne.

Coordenades clàssiques de Shadowlands de Richard Attenborough (sobre la vida i obra de C. S. Lewis)

L'objectiu d'aquest article és mostrar els parámetres clàssics de Shadowlands de R. Attenborough, amb guió de W. Nicholson, sobre la vida i obra de C. S. Lewis. Basant-se en una anàlisi acurada dels textos de Lewis, l'autor proposa d'interpretar l'oposició Lewis / Gresham com la traducció en la vida real de la oposició entre els temperaments platònic o idealista i aristotèlic o materialista que ja mencionava Coleridge. En qualsevol cas, són moltes les referències clàssiques que cal tenir en compte si volem comprendre fins a quin punt el cristianisme de Lewis és també un cristianisme clàssic, és a dir, grecollatí.

Maleït platonisme! Pell, carn i cos de persones concretes: etapes d'un combat lliurat -i guanyat- en la poesia de Miquel Àngel Riera

L'objectiu d'aquest article és mostrar com, tot al llarg de la poesia de Miquel Àngel Riera, s'hi detecta una evident sensibilitat antimetafísica que el dur a lloar la pell, la carn i el cos de les persones concretes, tot defugint qualsevulla vivència platònica o idealista de l'amor. La lectura acurada dels seus poemes permet descobrir, en opinió de l¿autor, Plató i el platonisme occidental com un dels grans responsables del menyspreu de l¿amor carnal, causa indubtable de patiment humà pel fet de no voler reconèixer la dimensió somàtica d¿eros.

Didàctiques llums i ombres platòniques en la poesia de Luis Cernuda

L'objectiu d'aquest article és revelar l'ús reiterat de les llums i les ombres en la poesia de Luis Cernuda, com a imatges que tenen com a referent concret -bé que no mencionat- la imatge platònica de la caverna. És justament gràcies a les imatges que el poeta ens mostra el seu univers ideal, en el qual la foscor simbolitza el món material condemnat a morir, mentre que la llum és el símbol del món bell, perfecte i etern en què Luis Cernuda necessita creure. Es tracta, un cop més, de la tensió entre realitat i desig que defineix l'essència de la seva poesia.

Billy Budd: de H. Melville a E. M. Forster, o la via Plutarquea vers Plató

L'objectiu d'aquest article és proposar i fonamentar una via plutarquea -no només Les Vides Paral·leles, sinó també L'Eròtic- vers el contingut platònic de Billy Budd de B. Britten amb libretto d'E. M. Fosrter en col·laboració amb Eric Crozier. H. Melville no cita pas Plutarc en la seva novel·la, però l'excel·lent coneixement dels textos de l'escriptor i filòsof grec per part d'E. M. Foster fa que aquesta hipòtesi sigui altament versemblant.

Albert Lewin: Pandora i l'Holandès Errant. La potencialitat semiològica d'un mite grec

Albert Lewin, conegut director de cinema de Hollywood influenciat pel moviment surrealista, conjumina el mite de Pandora amb la llegenda de l'Holandès errant per crear una història d¿amor exemplar, una història d¿amor foll que va més enllà del límits de la racionalitat. I, com que per creure en aquest tipus d'amor no es la raó stricto sensu la que ens ha de guiar, basteix tot un món de signes, un món semiològic complex que aquest article ajuda a desxifrar.

L'amor a Plutarc: la necessària correcció platònica de Plató

Amb ocasió del simposi internacional dedicat a l'amor a Plutarc, aquest treball fou presentat per mostrar fins a quin punt Plutarc, sobre tot al seu Eròtic i des de paràmetres estrictament platònics, amb l'ajut d'una lògica elemental i alhora rigorosa, es limita a corregir platònicament Plató per tal que éros i philía puguin ser atribuïts també al amor conjugal.

Miguel de Unamuno i Heràclit: de ‘La elegía eterna’ a ‘La flor tronchada’

[cat] L’objectiu d’aquest breu article és provar i analitzar la influència de la saviesa d’Heràclit en alguns poemes de Miguel de Unamuno com ara ‘La elegía eterna’ i ‘La flor tronchada’. En certes ocasions –‘La elegía eterna’- Heràclit és per a ell una mena de crossa amb l’ajut de la qual reïx a mostrar poèticament les seves angoixes i, en d’altres –‘La flor tronchada’- necessita realment Heràclit per a il•lustrar la seva visió de Déu i de la vida humana com una lluita o guerra permanent.

Cat on a hot tin roof de Tennessee Williams o les aptituds dramàtiques de la deessa Diana

L'objectiu d'aquest article és mostrar quins són els rèdits dramàtics de la inclusió de la referència a la deessa Diana a Cat on a Hot Tin Roof de Tennessee Williams. En opinió del autor, no es tracta simplement d'una referència significativa, sinó que l'anàlisi acurada del text de Williams demostra que és un element vertaderament nuclear i cohesionador de tot el drama.