Oeuvres completes de Démosthene et d'Eschine : en grec et en françois /

Contiene: t. 1 al 10.

Demosthenous logoi, kai prooimia d?m?gorika, kai epistolai : syn tais ex?g?sesin ?phelim?tatais, tou Oulpianou rh?toros, t? t?n palai?n antigraph?n basilik?n epikouria aux?theisais kai diorth?thesais /

Adams

Demosthenis et Aeschinis ... Opera : cum vtriusque autoris vita et Ulpiani commentariis : ex postrema recognitione graecolatina ... à mendis repurgata ... notis illustrata /

Mode of access: Internet.

La justicia como reciprocidad entre individuos (Epicuro) frente a la justicia como finalidad común (Aristóteles)

El presente artículo sostiene, por debajo de la contraposición entre los conceptos dejusticia epicúreo y aristotélico, la existencia de un común denominador a ambos, a saber, la prioridad de un concepto social-natural (no meramente social ni meramente natural) de justicia, previo a todo cálculo de conveniencia, pero no por ello de naturaleza metafísica.En el caso de Epicuro, se trata de un concepto de mínimo al que debe ajustarse el florecimiento individual: el reconocimiento mutuo. En el caso de Aristóteles, de un máximo en la búsqueda del bien común como condición del bien de cada individuo: la pólis gobernada en beneficio de todos los ciudadanos.

Aristóteles y la teoría del género literario

The paper intend to analyse and sistematize the problems of the literary genus from Aristotle's Poetry. The Todorov's transgression of the genrus is already preconceived in Aristotle talking about the Margites and in some allusions to the prose: anyway this question is complicated with the disappearance of second book of Poetry.

Personagem: Filósofo Aristóteles

Dois arquivos, um no formato PNG e outro em formato SVG. Dimensão de 490x885px.

Sobre la fundamentación de la definición Aristotélica del tiempo en la del movimiento

El estudio aristotélico del tiempo (Phys. IV, 10-14), centrado en su definición del mismo como "número del movimiento según el antes y el después", presenta una sorprendente ausencia: en él no halla aplicación, como cabría esperar, la definición previamente dada del movimiento como "acto de la potencia en cuianto tal". Sin embargo, se muestra que la epistemología aristotélica permitiría esperar una (al aplicación. Asimismo, para mostrar quedicha aplicación sería posible, se ofrece una prueba, partiendo de la definición de movimiento, del teorema "lo que se mueve, se mueve de algo a algo", básico para la defiinición del tiempo como número del movimiento.

Educació moral: la via (no només) aristotèlica

Quin és el plantejament essencial que Aristòtil fa de l"educació moral? Podem dir que manté la seva eventual vigència històrica, si més no com a proposta? Es tracta d"un plantejament isolat, o podem trobar-ne epígons (més enllà de la inspiració més o menys aristotèlica que aquests tinguin)? El text que segueix pretén donar una resposta esquemàtica a les anteriors preguntes, i, de retruc, plantejar un repte conceptual (i, al capdavall, també pràctic) a tots aquells que puguin desqualificar la proposta aristotèlica per considerar-la corruptora dels principis liberals.

Strategic Drivers for Implementing Sustainability Programs in Portuguese Organizations– Let’s Listen to Aristotle: From Triple to Quadruple Bottom Line

This article describes a study that investigated the main strategic drivers that influence the implementation of sustainability/social responsibility programs. An online survey was administered to managers of Portuguese organizations with certified management systems. The findings suggest that the implementation of such programs is mainly correlated to: 1.) the approach to understanding and working toward the satisfaction of the community’s needs (in the broad sense of social responsibility); 2.) how systematically sustainability within the organization is identified and managed (e.g., pollution prevention, improved environmental performance, and compliance with the applicable environmental laws); and 3.) the degree to which the organization tries to understand the needs of the employees and works toward satisfying them. In addition to the survey, five interviews with top managers of the surveyed organizations provided some useful insights. There was no consensus on the meaning of sustainability and social responsibility: some described it as an instrumental approach for obtaining better organizational results, while others regarded it as the right thing to do (i.e., it is values driven). In all cases, however, the managers supported a kind of umbrella construct under which different size corporations use different models (for example, the Dow Jones Sustainability Index (DJSI), Global Reporting Initiative (GRI), ISO 14001 environmental management systems), although some managers reported that they simply do not know what to do. All of those surveyed agreed that the lack of a systematic approach could represent a major threat to their organization, making them willing to pay more attention and take more action on the issue of sustainability. An additional suggestion made by managers was to change from a triple bottom line (economic dimension, environmental dimension, social equity dimension) to a quadruple bottom line by adding another dimension: personal and family happiness. This fourth dimension was recognized by the Greek philosopher/thinker Aristotle (384-322 BCE) who thought of happiness as the highest good (virtue) and ultimate goal and purpose of life, achieved through living well, in harmony. Such harmony suggests a balance and a lack of excess—in other words a sustainable existence.

La recepción tomista del análisis aristotélico de la crematística y su aplicación en la moderna doctrina social de la Iglesia

El concepte d’economia subjacent en el desenvolupament de la generalitat de les transaccions mercantils de la nostra era ha fet cas omís als seus orígens aristotèlics en un nombre de casos excessivament significatius, i ha prescindit d’unes arrels ordenades al servei recte de la vida bona de l’home. Per això, la Doctrina Social de l’Església ha manifestat la seva preocupació envers el desordre moral que regeix la conducta dels individus de la comunitat política quant a l’adquisició i administració dels béns materials que Déu els confià, i així mateix ha marcat una clara distinció entre les ciències econòmiques modernes, que ignoren tot component ètic, i la seva accepció ontològica, d’acord amb la qual l’economia es troba íntimament vinculada a la moralitat. Així, les ensenyances del Magisteri de l’Església Catòlica fan una crida al sentit d’“economia” derivat dels mots oikonomike i chrematistike limitada –l’art adquisitiu necessari i natural- que Aristòtil abordà en l’Antiguitat i que Sant Tomàs d’Aquino posteriorment rebé durant l’Edat Mitjana valent-se de diversos matisos; és a saber, invoquen el substrat moral que el Filòsof i el Doctor Angèlic compartiren des de la respectiva perspectiva pagana i catòlica: la dinàmica de l’economia contemporània s’allunya de l’“administració domèstica” de l’Estagirita per esdevenir una realitat desnaturalitzada, atesa la seva identificació amb aquella vessant de la crematística contranatural que exalça les passions mundanes. Sens perjudici de les especificitats històriques que inevitablement condicionaren el tractament de la dita qüestió a mans dels al•ludits autors, cal subratllar que la contribució més rellevant en aquest àmbit es veu reflectida en la presentació d’un art crematístic econòmic, necessari i natural, en contraposició a l’antieconòmic, que obviava el fi últim de la comunitat en tant que s’incorria en una alteració entre els mitjans posats a disposició de l’acompliment de la vida bona i tal finalitat. L’Aquinate reprengué el plantejament aristotèlic fent especial insistència en el paper de l’home amb relació a Déu, mentre que la Doctrina Social de l’Església –emprant dades de raó i fe- l’introduí en les seves pautes orientadores de la faceta econòmica de la vida social per, lluny d’aportar un model descoratjador del progrés humà, ordenar aquells aspectes de la comunitat que, sota els efectes de l’economia moderna o la crematística innatural, deixen en un segon pla l’amor al Pare. Si bé és ben cert que alguns dels passatges aristotèlics i tomistes contenen una oposició expressa a determinats gèneres adquisitius pel fet d’enquadrar-se en la crematística innecessària i innatural, el clímax dels seus raonaments no se centra tant en l’anàlisi de la coherència d’unes classificacions taxonòmiques com a resposta de les particularitats del moment, sinó en uns principis l’aplicació dels quals ha perdurat fins als nostres dies. En definitiva, l’herència d’aquells autors s’expressa en les premisses morals de les quals el Magisteri s’ha servit per establir la “definició universal” de les bases econòmiques, d’on se segueix la desaparició de tota nota dissonant entre l’economia desvirtuada de la modernitat i la seva essència assentada en l’oikonomike.

Plagas de los espacios verdes urbanos: bases para su control integrado

En España, las plagas de los espacios verdes urbanos suponen cada año un notable esfuerzo de control y la aplicación de plaguicidas es la estrategia de control empleada casi exclusivamente, con los subsiguientes riesgos que conlleva para las personas, animales y el medio ambiente. El control integrado es una alternativa pero requiere, para poder ser aplicada, un conocimiento profundo de las especies-plaga implicadas, de su biología, dinámica de poblaciones, daños, metodologías de muestreo y posibles sistemas de control. Esta información es difícil de encontrar en España debido a que existen pocos trabajos publicados sobre plagas de zonas verdes urbanas llevados a cabo de una forma sistematizada y a medio o largo plazo. En el presente artículo se analizan los condicionantes del control integrado de plagas en espacios verdes urbanos y se presenta un ejemplo, a partir de los estudios llevados a cabo en la ciudad de Lleida durante el período 2001-2003, de cómo la información básica necesaria para la implementación de posibles programas de control integrado puede ser obtenida.