960 resultados para proximal contraction
Resumo:
Pre-publication drafts are reproduced with permission and copyright © 2013 of the Journal of Orthopaedic Trauma [Mutch J, Rouleau DM, Laflamme GY, Hagemeister N. Accurate Measurement of Greater Tuberosity Displacement without Computed Tomography: Validation of a method on Plain Radiography to guide Surgical Treatment. J Orthop Trauma. 2013 Nov 21: Epub ahead of print.] and copyright © 2014 of the British Editorial Society of Bone and Joint Surgery [Mutch JAJ, Laflamme GY, Hagemeister N, Cikes A, Rouleau DM. A new morphologic classification for greater tuberosity fractures of the proximal humerus: validation and clinical Implications. Bone Joint J 2014;96-B:In press.]
Resumo:
Le cubitus proximal détient une courbe sagittale unique pour chaque individu, nommée « Proximal Ulna Dorsal Angulation (PUDA) ». Une reconstruction non-anatomique du cubitus proximal, suite à une fracture complexe peut engendrer une malunion, de l’arthrose et de l’instabilité. L’objectif de cette étude était d’évaluer la magnitude de malalignement au niveau de l’angulation proximale dorsale du cubitus qui causerait un malalignement radio-capitellaire, avec et sans un ligament annulaire intact. Afin d’atteindre cet objectif, une étude biomécanique fut conduite sur six spécimens frais congelés avec un simulateur de mouvement du coude. Des fractures simulées au niveau du PUDA, furent stabilisées avec une fixation interne dans cinq configurations différentes. Des images fluoroscopiques furent prises dans différentes positions du coude et de l’avant-bras, avec le ligament annulaire intact, puis relâché. Le déplacement de la tête radiale fut quantifié avec le ratio radio-capitellaire. Une interaction significative fut découverte entre les positions du coude, les angles de malalignement et l’intégrité du ligament annulaire. La subluxation de la tête radiale fut accentuée lors de la déchirure du ligament annulaire. Une augmentation de la subluxation antérieure de la tête radiale fut observée lorsque le malalignement était fixé en extension et lors de mouvements de flexion progressive du coude. D’autre part, un malalignement en flexion et une extension graduelle du coude occasionnait une subluxation postérieure. En conclusion, les résultats ont démontré l’importance d’une reconstruction anatomique du cubitus proximal, car un malalignement de 5 degrés engendre une subluxation de la tête radiale, surtout lors d’une déchirure du ligament annulaire.
Resumo:
Introduction : La néphrotoxicité est une complication majeure de la gentamicine, qui est largement utilisée dans le traitement des infections bactériennes, en particulier celles provoquées par des bactéries à Gram-négatif. La gentamicine induit l'apoptose tubulaire, mais les mécanismes moléculaires impliqués demeurent mal compris. Dans l’étude présente, nous avons examiné le rôle des espèces réactives de l'oxygène (ROS) , des proteins Bax, Bmf et Caspase-12 (Csp-12) dans le mécanisme d’action de la gentamicine sur l'apoptose des tubules proximaux rénaux (RPT) et les dommages rénaux induits par ce médicament chez la souris. Méthode: Des souris adultes (âgées 18-19 semaines) mâles non-Tg et des souris transgéniques (CAT-Tg) qui surexpriment la catalase spécifiquement dans leurs cellules des RPT ont été traitées par injections intra-péritonéales de gentamicine (20 mg/kg/jour) pour 5 jours consécutifs, puis euthanasiés. Les reins ont été examinés et analysés par histologie, immunohistochimie pour presansance de la stress oxidative, expression des proteins Bax, Bmf et Csp-12 et essai TUNEL pour étudier de l’apoptose . Nous avons aussi examiné l'effet de la gentamicine sur génération des ROS et l’apoptose dans les cellules RPTC immortalisées de rat (IRPTC) in vitro. Résultats: In vivo, chez les souris non-Tg, la gentamicine induit une tubulopathie et l'apoptose des RPT , stimule la production de ROS et induit une augmentation de Bax et Bmf détectée par immunohistochimie et augmont activité du caspase-12. Ces changements sont atténués chez les souris Cat-Tg. In vitro, la gentamicine induit l’apoptos des cellulles. Le co-traitement avec la catalase normalise ces effets dans les IRPTC. Conclusion : Ces données démontrent que l'apoptose des RPTC induite par la gentamicine s’effectue, au moins en partie, par l'intermédiaire de la génération des ROS.
Resumo:
Monográfico con el título: 'Identidad y educación'. Resumen basado en el de la publicación
Resumo:
Resumen basado en el de la publicación
Resumo:
S'estudia la histologia normal de la paret corporal d'Hirudo medicinalis i els canvis morfogenètics que es donen durant el procés de cicatrització de ferides per incisió, cauterització i nitrat de plata. El procés de curació de ferides a Hirudo medicinalis consta d'una fase de formació d'un tap cel·lular, el pseudoblastema, d'un procés de reepitelització i de la formació d'un teixit cicatricial, com en els altres hirudinis estudiats (Myers, 1935; LeGore i Sparks, 1971; Cornec, 1984). Hem observat també el fenomen de la contracció de la ferida que permet l'acostament dels marges de la ferida. Formació i evolució del pseudoblastema El pseudoblastema, a diferència d'altres espècies estudiades, està format per un sol tipus cel·lular: les cèl·lules vasocentrals, provinents del teixit vasofibrós, una especialització del teixit connectiu. Aquestes cèl·lules estan capacitades per realitzar les diferents funcions que en espècies rincobdèl·lides realitzen diferents tipus cel·lulars. En concret: taponament de la ferida a través de la formació del pseudoblastema, fagocitosi dels teixits necrosats i regeneració, almenys d'una part, de la matriu connectiva cicatricial. També són responsables de la contracció de la ferida. Les cèl·lules vasocentrals en el seu estadi de repòs es troben en el teixit vasofibrós formant agrupacions coherents, però sense mostrar unions intercel·lulars especialitzades visibles en ME. La coherència del grup queda assegurada per les interdigitacions entre les cèl·lules vasocentrals i probablement per unions tipus adherens o especialitzades. Les unions amb la matriu són de tipus adherens. Aquestes cèl·lules vasocentrals presenten feixos de filaments d'actina força conspicus. En produir-se una ferida les cèl·lules vasocentrals s'activen, desconnecten les unions intercel·lulars i amb la matriu i migren cap a la zona afectada, on s'acumulen. El pseudoblastema actua com un tap cel·lular que funciona de forma eficient per tancar la ferida en un plaç de temps relativament curt. El pseudoblastema forma un teixit coherent amb unions intercel·lulars tipus adherens, caracteritzades per material electrodens en la cara intracitoplasmàtica, feixos de filaments d'actina que hi convergeixen i espais intercel·lulars petits, de 17-20 mm, atravessats per petites fibril·les. Un cop finalitzat el procés de reepitelització, es produeix una contracció de la ferida. Es produeix per la retracció del pseudoblastema cap a l'interior de l'animal. El pseudoblastema disminueix la seva amplària i arrossega els teixits contigus provocant un tancament. La força motriu que provoca la retracció i l'arrossegament dels teixits vindria donada per la presència dels filaments d'actina a les cèl·lules del pseudoblastema, els quals durant aquesta fase es tornen mes conspicus. La presència d'unions intercel·lulars especialitzades característiques de la fase de contracció, està relacionada amb la transmissió de la força de tensió. Aquestes unions connecten els feixos de filaments d'actina de les cèl·lules amb la matriu o d'una cèl·lula a altre a través d'espais intercel·lulars força amples en els que s'observa material electrodens. Reepitelització L'epitelització s'inicia quan el pseudoblastema està consolidat i segueix el mateix patró que la reepitelització de ferides en epitelis monoestratificats de vertebrats (Stem i DePalma, 1983, és a dir, per migració de tota la capa per sobre del substrat, segons l'anomenat model de lliscament. Les glàndules unicel·lulars mucoses del tegument degeneren abans de produir-se la migració epitelial i posteriorment, un cop consolidat l'epiteli a sobre de la ferida, es diferencien a partir de les cèl·lules epitelials. Durant l'epitelització es produeixen canvis importants en el citosquelet i les unions basals de les cèl·lules epitelials. En canvi, el complex d'unió lateral es manté durant tot el procés. En iniciar-se la migració els tonofilaments es desconnecten dels hemidesmosomes cuticulars i dèrmics i es reagrupen al voltant del nucli, a la vegada que els hemidesmosomes dèrmics es desconnecten de la làmina basal. Un cop acabada la migració, les cèl·lules epitelials estableixen unions basals amb les cèl·lules del pseudoblastema. Aquestes unions no són hemidesmosomes sinó que presenten el mateix aspecte que les unions intercel·lulars del pseudoblastema. Els hemidesmosomes no es tornen a formar fins que les cèl·lules epitelials han restablert la membrana basal. La regeneració de la membrana basal no s'inicia fins que no s'ha començat a regenerar matriu connectiva a la zona cicatricial. Regeneració de la cicatriu Al mateix temps que es dona el fenomen de contracció, s'observa regeneració de la matriu connectiva entre les cèl·lules del pseudoblastema. Aquestes cèl·lules són responsables almenys del recobriment fibrós que presenten en aquest estadi, durant el qual mostren sàculs del reticle endoplasmàtic rugós molt dilatats, característics de cèl·lules que secreten constituents de la matriu. A més, s'observa infiltració de matriu connectiva i processos citoplasmàtics dels fibròcits en els marges del pseudoblastema. En la matriu del teixit connectiu normal s'observen fibres que estan constituïdes per un còrtex de fibril·les col·làgenes organitzades al voltant dels processos citoplasmàtics dels fibròcits. Les fibres del teixit connectiu peridigestiu, d'uns 1,2-1,9 mm de diàmetre, presenten el còrtex prim, amb les fibril·les organitzades paral·lelament a l'eix de la fibra. En canvi, les fibres de la dermis i teixit connectiu intramuscular, d'uns 2,5-7,1 mm de diàmetre, tenen el còrtex gruixut, amb fibril·les que s'organitzen paral·lelament en la zona proximal a la medul·la i de forma desorganitzada en la part més distal. Als 8 mesos la cicatriu encara és detectable. La matriu cicatricial presenta fibres connectives del tipus prim i força material fibril·lar desorganitzat disposat laxament. S'observa colonització per part de fibròcits, cromatòfors, petites fibres musculars i nervis.
Resumo:
Prebiotics are nondigestible food ingredients that encourage proliferation of selected groups of the colonic microflora, thereby altering the composition toward a more beneficial community. In the present study, the prebiotic potential of a novel galactooligosaccharide (GOS) mixture, produced by the activity of galactosyltransferases from Bifidobacterium bifidum 41171 on lactose, was assessed in vitro and in a parallel continuous randomized pig trial. In situ fluorescent hybridization with 16S rRNA-targeted probes was used to investigate changes in total bacteria, bifidobacteria, lactobacilli, bacteroides, and Clostridium histolyticum group in response to supplementing the novel GOS mixture. In a 3-stage continuous culture system, the bifidobacterial numbers for the first 2 vessels, which represented the proximal and traverse colon, increased (P < 0.05) after the addition of the oligosaccharide mixture. In addition, the oligosaccharide mixture strongly inhibited the attachment of enterohepatic Escherichia coli (P < 0.01) and Salmonella enterica serotype Typhimurium (P < 0.01) to HT29 cells. Addition of the novel mixture at 4% (wt:wt) to a commercial diet increased the density of bificlobacteria (P < 0.001) and the acetate concentration (P < 0.001), and decreased the pH (P < 0.001) compared with the control diet and the control diet supplemented with inulin, suggesting a great prebiotic potential for the novel oligosaccharide mixture. J. Nutr. 135: 1726-1731, 2005.
Resumo:
Although contraction of human isolated bronchi is mediated mainly by tachykinin NK2 receptors, NK1 receptors, via prostanoid release, contract small-size (approximately 1 mm in diameter) bronchi. Here, we have investigated the presence and biological responses of NK1 receptors in medium-size (2-5 mm in diameter) human isolated bronchi. Specific staining was seen in bronchial sections with an antibody directed against the human NK1 receptor. The selective NK1 receptor agonist, [Sar(9), Met(O2)(11)]SP, contracted about 60% of human isolated bronchial rings. This effect was reduced by two different NK1 receptor antagonists, CP-99,994 and SR 140333. Contraction induced by [Sar(9), Met(O2)(11)]SP was independent of acetylcholine and histamine release and epithelium removal, and was not affected by nitric oxide synthase and cyclooxygenase (COX) inhibition. [Sar(9), Met(O2)(11)]SP increased inositol phosphate (IP) levels, and SR 140333 blocked this increase, in segments of medium- and small-size (approximately 1 mm in diameter) human bronchi. COX inhibition blocked the IP increase induced by [Sar(9), Met(O2)(11)]SP in small-size, but not in medium-size, bronchi. NK1 receptors mediated bronchoconstriction in a large proportion of medium-size human bronchi. Unlike small-size bronchi this effect is independent of prostanoid release, and the results are suggestive of a direct activation of smooth muscle receptors and IP release.
Resumo:
This paper provides some additional evidence in support of the hypothesis that robot therapies are clinically beneficial in neurorehabilitation. Although only 4 subjects were included in the study, the design of the intervention and the measures were done so as to minimise bias. The results are presented as single case studies, and can only be interpreted as such due to the study size. The intensity of intervention was 16 hours and the therapy philosophy (based on Carr and Shepherd) was that coordinated movements are preferable to joint based therapies, and that coordinating distal movements (in this case grasps) helps not only to recover function in these areas, but has greater value since the results are immediately transferable to daily skills such as reach and grasp movements.
Resumo:
The contraction of a species’ distribution range, which results from the extirpation of local populations, generally precedes its extinction. Therefore, understanding drivers of range contraction is important for conservation and management. Although there are many processes that can potentially lead to local extirpation and range contraction, three main null models have been proposed: demographic, contagion, and refuge. The first two models postulate that the probability of local extirpation for a given area depends on its relative position within the range; but these models generate distinct spatial predictions because they assume either a ubiquitous (demographic) or a clinal (contagion) distribution of threats. The third model (refuge) postulates that extirpations are determined by the intensity of human impacts, leading to heterogeneous spatial predictions potentially compatible with those made by the other two null models. A few previous studies have explored the generality of some of these null models, but we present here the first comprehensive evaluation of all three models. Using descriptive indices and regression analyses we contrast the predictions made by each of the null models using empirical spatial data describing range contraction in 386 terrestrial vertebrates (mammals, birds, amphibians, and reptiles) distributed across the World. Observed contraction patterns do not consistently conform to the predictions of any of the three models, suggesting that these may not be adequate null models to evaluate range contraction dynamics among terrestrial vertebrates. Instead, our results support alternative null models that account for both relative position and intensity of human impacts. These new models provide a better multifactorial baseline to describe range contraction patterns in vertebrates. This general baseline can be used to explore how additional factors influence contraction, and ultimately extinction for particular areas or species as well as to predict future changes in light of current and new threats.
Resumo:
Leite-Dellova DC, Malnic G, Mello-Aires M. Genomic and non-genomic stimulatory effect of aldosterone on H(+)-ATPase in proximal S3 segments. Am J Physiol Renal Physiol 300: F682-F691, 2011. First published December 29, 2010; doi:10.1152/ajprenal.00172.2010.-The genomic and nongenomic effects of aldosterone on the intracellular pH recovery rate (pHirr) via H(-)(+)ATPase and on cytosolic free calcium concentration ([Ca(2+)](i)) were investigated in isolated proximal S3 segments of rats during superfusion with an Na(+)-free solution, by using the fluorescent probes BCECF-AM and FLUO-4-AM, respectively. The pHirr, after cellular acidification with a NH(4)Cl pulse, was 0.064 +/- 0.003 pH units/min (n = 17/74) and was abolished with concanamycin. Aldosterone (10(-12), 10(-10),10(-8), or 10(-6) M with 1-h or 15- or 2-min preincubation) increased the pHirr. The baseline [Ca(2+)](i) was 103 +/- 2 nM (n = 58). After 1 min of aldosterone preincubation, there was a transient and dose-dependent increase in [Ca(2+)](i) and after 6-min preincubation there was a new increase in [Ca(2+)](i) that persisted after 1 h. Spironolactone [mineralocorticoid (MR) antagonist], actinomycin D, or cycloheximide did not affect the effects of aldosterone (15- or 2-min preincubation) on pHirr and on [Ca(2+)](i) but inhibited the effects of aldosterone (1-h preincubation) on these parameters. RU 486 [glucocorticoid (GR) antagonist] and dimethyl-BAPTA (Ca(2+) chelator) prevented the effect of aldosterone on both parameters. The data indicate a genomic (1 h, via MR) and a nongenomic action (15 or 2 min, probably via GR) on the H(+)-ATPase and on [Ca(2+)](i). The results are compatible with stimulation of the H(+)-ATPase by increases in [Ca(2+)](i) (at 10(-12)-10(-6) M aldosterone) and inhibition of the H(+)-ATPase by decreases in [Ca(2+)](i) (at 10(-12) or 10(-6) M aldosterone plus RU 486).
Resumo:
Mutations in the Na+-HCO3- cotransporter NBC1 cause severe proximal tubular acidosis (pRTA) associated with ocular abnormalities. Recent studies have suggested that at least some NBC1 mutants show abnormal trafficking in the polarized cells. This study identified a new homozygous NBC1 mutation (G486R) in a patient with severe pRTA. Functional analysis in Xenopus oocytes failed to detect the G486R activity due to poor surface expression. In ECV304 cells, however, G486R showed the efficient membrane expression, and its transport activity corresponded to approximately 50% of wild-type (WT) activity. In Madin-Darby canine kidney (MDCK) cells, G486R was predominantly expressed in the basolateral membrane domain as observed for WT. Among the previously identified NBC1 mutants that showed poor surface expression in oocytes, T485S showed the predominant basolateral expression in MDCK cells. On the other hand, L522P was exclusively retained in the cytoplasm in ECV304 and MDCK cells, and functional analysis in ECV304 cells failed to detect its transport activity. These results indicate that G486R, like T485S, is a partial loss of function mutation without major trafficking abnormalities, while L522P causes the clinical phenotypes mainly through its inability to reach the plasma membranes. Multiple experimental approaches would be required to elucidate potential disease mechanism by NBC1 mutations.