La reincidencia en el programa de mediación y reparación de menores

El estudio actualiza la tasa de reincidencia de los jóvenes que realizaron un programa de mediación i reparación penal juvenil en el año 2008 y a los que se siguió hasta el 30 de junio de 2011 para saber si habían vuelto a reincidir en algún delito, ya fuese como menores o como adultos. Se exponen los resultados tanto del perfil general de los menores, como de las características de los que son reincidentes. El estudio compara también esta intervención con otras medidas o programas como la amonestación, la aplicación del artículo 27.4 de la LORPM 5/2000 de no continuar tramitando el expediente, o las propuestas del equipo técnico respecto a imponer una medida de prestación en beneficio de la comunidad.

Le filtre invisible : l'obstacle du Sujet (conflits implicites dans les transferts culturels de France en Russie en philosophie)

Cette thèse est un travail de comparaison qui essaie de s'affranchir des dogmes ambiants afin de trouver une nouvelle voie, une autre façon de comprendre la culture intellectuelle en Russie. La présente recherche s'inscrit dans le cadre de l'épistémologie comparée dont l'objectif principal est d'éviter un travail par oppositions et de mettre en évidence les différences et les ressemblances des systèmes de connaissances dans deux mondes intellectuels : la Russie et le monde francophone.La question posée dans ce travail concerne le Sujet en philosophie en Russie, plus précisément la façon dominante de le voir et de le théoriser, qui joue un rôle important dans la formation de l'horizon d'attente intellectuelle. On trouve l'impact de cette attente intellectuelle particulière lors des transferts « culturels » des théories et des idées quand certaines de ces dernières passent et d'autres provoquent des résistances. Qu'est-ce qui définit alors le seuil de passage et quel obstacle [invisible ?) est la cause des malentendus ?La réponse trouvée est simple dans sa complexité : le dispositif de la *personne intégrale. Il s'agit d'un ensemble de discours et de pratiques qui valorise et rend possible certains comportements mettant en avant les idées de fusion et de collectivisme à différents niveaux de la vie sociale, par rapport à l'homme et à ses relations dans la société, et décourageant les idées d'individualisme au sens large du terme.Le dispositif de la *personne intégrale nous a permis de constater et d'expliquer une certaine continuité des valeurs et de la doxa dans les théories du Sujet au XIXe siècle en Russie, à l'époque soviétique et après la dissolution de l'URSS, ce qui, à première vue, pouvait paraître paradoxal. Les ruptures idéologiques importantes qu'a connues la Russie auraient dû susciter des changements dans la vision du Sujet. Or, d'une façon étonnante, aussi bien les slavophiles, les anarchistes que les marxistes soviétiques cherchaient à construire une théorie du Sujet fondée sur les principes d'organicisme, d'intégralité et d'ontologisme. Autrement dit, la conception matérialiste du Sujet à l'époque soviétique n'était pas fondamentalement distincte de celle que le XIXe siècle lui avait léguée. C'est la raison pour laquelle la période postsoviétique manifeste autant d'intérêt pour les valeurs d'intégralité, d'organisme vivant et d'ontologisme, qui trouvent leur place dans une grande partie des critiques adressées aux idées « postmodernes » proclamant une tout autre façon de voir les choses : le décentrement, la déconstruction, le multiple et l'hétérogène, ce qui ne peut que provoquer un grave conflit de valeurs.Il y avait une énigme à résoudre : qu'est-ce qui fait obstacle à la réception des théories du Sujet divisé ? Cette énigme, nous avons essayé de l'élucider en rassemblant patiemment les bribes entrelacées d'un gigantesque tissu, en tentant d'en montrer la paradoxale cohérence. Un autre travail reste à faire, qui consisterait à construire une hypothèse autrement hardie, celle qui saurait expliquer pourquoi un tel dispositif s'est mis en place en Russie à cette époque et pas ailleurs.

Multiculturalitat i interculturalitat en la Història de Catalunya

La finalitat de la recerca, concebuda com a recerca aplicada ha consistit en confegir un manual d’història de Catalunya (Catalunya+suma) especialment destinat a la immigració. El treball havia de contextualizar aspectes generals d’història política, social i cultural (endògenes), amb les aportacions, ètniques i culturals (exògenes) rebudes a Catalunya al llarg del temps i que han configurat al capdavall la societat catalana, entesa com a formació cultural i socio-política, les variables de la qual han estat en contínua coevolució. Per tant tractar la dialèctica de com, en un període de temps, les aportacions exògenes és converteixen en endògenes, i sempre en una perspectiva temporal i històrica, ha estat l’objectiu del treball. La recerca bibliogràfica i la transposició didàctica han estat les principals components metodològiques. S’han tingut especialment en compte les aportacions de la historiografia contemporània, tot i que s’ha fet un esforç per integrar coneixement generat dels del punt de vista de l’arqueologia i l’antropologia, història de l’art, sociologia, etc. Pel que fa a la recerca didàctica el tret més important ha estat, precisament, el procés de transposició didàctica destinat a convertir el saber disciplinar en saber comprensible. El projecte “Multiculturalitat i interculturalitat en la Història de Catalunya” ha generat un estudi històric i didàctic de síntesi sobre història del país que es concreta en el manual “Catalunya+Suma”. Es tracta d’un manual d‘història de Catalunya dirigit a un horitzó d’ampli espectre i de manera molt especial als immigrants. Cal destacar també que el treball te un caràcter inicial i iniciàtic i que te possibilitats de desenvolupament posterior a partir de l’elaboració de materials didàctics i guies patrimonials expressament adreçada a la immigració i entorns afins. El manual “Catalunya+suma" vol incidir, prioritàriament en la formació inicial i permanent de la immigració, i en els espais formals, i no formals, d’ensenyament i aprenentatge.

Diagnòstic en profunditat sobre la integració dels i les joves de 14 i 18 anys migrats a Catalunya

La finalitat d'aquest projecte és aprofundir en el procés d'integració socioeducativa de la joventut migrada a Catalunya, específicament, dels i les joves entre 14 i 18 anys. Entre els resultats destaquem que els ioves tenen un concepte força tancat i excloent del concepte de ciutadania com a estatus , i un baix grau, de coneixement de la diversitat cultural, especialment els joves autòctons, tot i que tenen una actitud de reconeixement i acceptació, favorable a la convivència intercultural, tant al centre educatiu com al seu barri. No obstant, tenen una visió de la diversitat cultural i del fet migratori en clau de coexistència, sense el reconeixement que suposaria un pas més cap a la convivència. La immigració és vista com un col•lectiu vulnerable, amb un baix nivell econòmic i cultural i que també és percebut com un problema i, fins i tot, com a causant de les dificultutats que actualment pateix i travessa el conjunt de la societat. Els joves tendeixen a relacionar-se amb el seu grup cultural, i responen de forma passiva en la comprensió i actuació davant dels problemes i assumptes públics. Entre els elements que valoren per sentir-se ciutadà té una especial importància la llengua. Eis joves que fa més de 10 anys que viuen a Catalunya són els que tendeixen a tenir un sentiment de pertinença cívica amb el lloc de residència. De fet, com mes temps porten els joves estrangers vivint al lloc d’acollida, perden importància elements d’identificació cultural del país d’origen, però la religió, les celebracions populars, l’art i la tendència a formar parella són elements identitaris del lloc d’origen, més estables. Es demana una intervenció urgent en diversos nivells i destinades a diferents agents. Destaquem: la importància d’una acollida afectiva i efectiva; potenciar espais de trobada; treballar els prejudicis; transversalitzar l’educació intercultural; potenciació de l’aprenentatge de la llengua catalana; formació del professorat en competències interculturals.

Tres notes sobre l’Ars predicandi populo de Francesc Eiximenis (autoria, datació i contingut) = Three notes on the Ars Predicandi populo of Francesc Eiximenis (authorship, date and content)

In spite of the fact that the Ars predicandi populo is attributed to Eiximenis in only one of the three extant manuscripts, there is no doubt that it is one of his works.First of all, the internal references to this treatise in the pages of Terç and Dotzè del Crestià are an irrefutable testimony and, secondly, the presence of an autographvolume of sermons which begins with the Ars in the inventory of the Eiximenis library made shortly after his death. The writing of the Ars and the collection of sermons which introduces it must be dated prior to the beginning of the Crestià encyclopedia (1379) because of the complexity that entailed the writing of a collection of three perhaps four volumes of sermons. Due to a series of formal and codicological reasons it must be concluded that the chapter entitled De consiliis circa predicacionem cannot be attributed to Eiximenis and thus be excluded from the Ars

Guia de bones pràctiques per a artistes

El document que us presentem té com a base les consultes que ens han fet i ens fan els alumnes dels nostres tallers sobre com gestionar la seva obra artística personal tant dins com fora de la presó. La majoria de demandes, però, són sobre com poder entrar dins el món de l’art sense perdre-hi cap dret ni cap percepció econòmica per manca de coneixements. Sovint no els hem pogut oferir una resposta professional i real al món de l’art comercial o no. El document inclou un decàleg, basat en l’estatut de l’artista, que parla de la llibertat de creació i expressió, els drets morals, la confiança, lleialtat i transparència, la difusió de l’obra, el contracte per escrit, els drets econòmics per l’explotació, la relació artista-galerista, la remuneració econòmica, la producció artística i el suport a la recerca i l’arbitratge.

Taller d’animació per ordinador

Avui en dia l’art de l’animació ens envolta per tot arreu; es mostra, a més, com una eina eficaç, pràctica i expressiva dins del procés comunicatiu, ja sigui a través de la pura expressió artística o com una eina comunicativa en un món dominat per les telecomunicacions. La proposta d’aquest taller es basa a apropar els alumnes inscrits al món de l’animació amb un fi pràctic per tal que el puguin transformar en una eina més que complementi els tallers que ells mateixos imparteixen, tant a través d’un repàs sobre l’evolució d’aquest art com d’una explicació de les seves normes i la seva tècnica. Cal entendre en aquest cas l’animació no com un art aliè sinó com una eina que pot agrupar i fàcilment aplicable a diferents disciplines, com ara el dibuix, la pintura, el disseny, la fotografia, el cinema o la música, que la converteix, per tant, en un art que s’enriqueix quan agrupa no solament diferents categories artístiques sinó també a persones de diferents bagatges. Es tracta d’un taller adreçat a persones que ja hagin adquirit un nivell artístic mínim i un coneixement d’usuari de l’entorn informàtic, és a dir, professionals que vulguin desenvolupar aquests coneixements en altres àmbits presents en l’actualitat de les comunicacions, com són les animacions per Internet, sèries animades, la publicitat, els llibres electrònics, etcètera. Aquest projecte sorgeix del taller desenvolupat per l’experta en animació Sílvia Ortega, que es va impartir al nostre col·lectiu en demanda a una necessitat que sorgeix de les aules dels tallers artístics dels centres peni tenciaris, tant per donar un ensenyament de qualitat com per apropar-nos a una realitat tecnològica dels nostres temps de la qual no podem quedar fora. El treball que us presentem s’ha fet prenent com a base la sessió que vam tenir amb Sílvia Ortega, Sergi del Rio i Càstor Bordes.

“Ficino i els dimonis del geni”

La configuració del concepte de geni al Renaixement suposa una de les principals aportacions a la psicologia de l’artista, un procés que ha estat considerat com a dispositiu per la noció moderna del geni. En el seu tractat mèdico-astrològic De vita (1489), Ficino va definir els dispositius d’aquesta idea través d’una tríade que vinculava Saturn amb la malenconia i el furor diví. La hipòtesi que guia el treball és que, si bé aquests conceptes van obrar una forta influència en la posterior definició de la genialitat, Ficino seguia considerant el geni en la seva definició clàssica, això és, com un dimoni custodi de l’home. Ara bé, Ficino no va intentar una mera paràfrasi de la doctrina del genii o el daemon, sinó que sumant-l’hi les seves concepcions entorn la màgia i l’astrologia, va desenvolupar una teoria pròpia respecte a la naturalesa del geni personal, abordant la necessitat de l’home de conèixer el seu dimoni per actuar sobre les seves limitacions i explotar-ne les virtuts. Per aquest motiu, en aquest treball es parlarà dels dimonis del geni, en quant en l’explotació del daemon atorgat en la genitura intervenien, segons Ficino, els dimonis adquirits amb els artificis de la màgia natural o a través de la professió. Així doncs, l’objectiu general del treball és definir els diferents dimonis implicats en la concepció del geni en Ficino i les seves conseqüències en la psicologia de l’artista i l’art.

Réquiem por la muerte del yo artista

RÉQUIEM POR LA MUERTE DEL YO ARTISTA es un proyecto audiovisual en forma de performance sobre la música del compositor finlandés contemporáneo Einojuhani Rautavaara, los Requiem del poeta alemán Rainer Maria Rilke y la concepción filosófica del arte y su comercialidad del artista americano Andy Warhol. RÉQUIEM POR LA MUERTE DEL YO ARTISTA es mi sangre. Es mi compromiso. Trata sobre la dualidad entre el artista y la persona, y cómo esto afecta a nuestro arte. RÉQUIEM POR LA MUERTE DEL YO ARTISTA es una operación de corazón. Es provocación; es sobre vomitar tu mente y estar sediento de futuro. Es comerte a ti mismo. Pero sobre todo, es mi concepción de arte: arte es todo aquello por lo que el creador esté dispuesto a morir.

Socialisme et mouvements ouvriers français et italien en guerre : Que faire lorsque le conflit éclate ?

« Reconnaissons-le comme un fait, soulignait François Hollande lors du lancement des commémorations du centenaire en novembre 2013, lorsque la mobilisation générale fut proclamée, il n'y eut plus qu'un seul pays, une seule Nation, une seule armée ». A l'heure où les commémorations officielles du premier conflit mondial battent leur plein, il est plus que jamais impossible de s'abstraire du rapport dialectique qui s'instaure entre « usages publics et politiques de l'histoire » et construction de l'histoire savante. Aujourd'hui, le monde ouvrier, les vaincus, semblent ainsi être invoqués pour souligner substantiellement leur « adhésion » substantielle à « leur » nation en guerre. Les mondes et les mouvements ouvriers, dans toute leur complexité sociale et politique s'estompent de la recherche historique comme ont disparu ou presque les questions liées aux rapports de force sociopolitiques. Cette contribution se propose de revenir sur l'un des noeuds historiographiques concernant les socialismes en guerre, soit celui de leur « entrée » dans le conflit. Il s'agit de comprendre comment « la guerre fait irruption » dans les débats du socialisme international, en envisageant les divers positionnements par rapport au "choix" de l'intervention, notamment la question du "revirement" d'une social-démocratie hostile à la guerre qui entre néanmoins en guerre en usant parfois d'une rhétorique patriotique voire nationaliste. Pour ce faire, deux cas d'études ont été choisis partant de deux réalités sociopolitiques différentes qui, chacune à leur manière, offrent une palette des manières qu'a eues la socialdémocratie de se positionner face à la guerre. D'un côté, l'« exception » italienne, de l'autre le « revirement » patriotique français. En point de mire : comprendre si et dans quelle mesure la guerre constitue un tournant, une rupture dans l'histoire des sociétés considérées, et quelles en sont les limites.

La première génération d’écrivains d’origine amazighe dans la littérature catalane: Laila Karrouch (Nador, 1977) et Najat El Hachmi (Nador, 1979). Leur signification et valeur.

La Catalogne a accueilli entre la fin du XXe siècle et le début du XXIe siècle une importante vague d’immigrés aux origines les plus diverses. Les Marocains ont constitué le premier flot de cette vague et ont donné naissance, par le biais des oeuvres de Laila Karrouch et de Najat El Hachmi, à une littérature pionnière construite dans la tension entre deux mondes, le Maghreb et la Catalogne. Cette littérature, faite d’expériences vécues profondes, va permettre à beaucoup d’autres, à la fois, de garder leur identité et de se sentir citoyens de leur nouveau pays.

Marta Pessarrodona, traductora

Marta Pessarrodona és una de les traductores més representatives del segle XX en llengua catalana i castellana, juntament amb altres noms femenins que han cultivat l’art de la traducció com Maria Antònia Salvà, Carme Montoriol, Maria Teresa Vernet, Carme Serrallonga, Maria Aurèlia Capmany, Montserrat Abelló, Roser Berdagué, Maria Àngels Anglada, HelenaValentí, Maria Antònia Oliver, Maria Mercè-Marçal, entre d’altres. Tanmateix, per a la majoria, la tasca de torsimanys correspon a una activitat secundària per aquestes autores, en tant que prioritzen la seva faceta com a escriptores i l'ofici de la traducció sovint respon a una voluntat econòmica. De la mateixa manera, Marta Pessarrodona també ha destacat en altres camps de la literatura, concretament en la poesia, però també en l’assaig i la narració curta. Malgrat això, en tota la seva obra té intrínseca la traducció tant pel recurs d’usar paraules d’altres idiomes com també per la temàtica de les seves obres. La seva passió per les diferents llengües i cultures la porten a voler donar-les a conèixer a la nostra llengua i cultura, i per aquest motiu, té una prolífica activitat traductora, que ha restat sempre en la penombra, eclipsada per la seva activitat com a autora, principalment poeta, però també assagista, dramaturga, prologuista i articulista. L’activitat traductològica de Pessarrodona l’ha acompanyat al llarg de la seva carrera com a autora i ha publicat un llarg llistat d’obres, majoritàriament d’autores de parla anglesa, en llengua catalana i castellana. Tanmateix, tot i l’aportació tan important que ha realitzat a la nostra cultura a través de la traducció, la faceta de Marta Pessarrodona com a traductora no ha estat gaire estudiada enfront a la seva activitat com a escriptora, que gaudeix de més rellevància. És per aquest motiu que volem donar reconeixement a aquesta activitat en la qual Pessarrodona hi ha dedicat tant temps i esforç i que ens ha apropat obres cabdals de la literatura universal. Així doncs, l’objectiu principal d’aquest treball és donar a conèixer la faceta traductora de Marta Pessarrodona amb la finalitat de recuperar les veus traductològiques de la nostra història literària. Cal entendre aquesta traductora en relació amb el conjunt de la tradició literària alhora que en el context d’una geneologia femenina de la literatura que ha començat a esbossar-se d’un temps ençà.