Evaluación del interés natural del Parque Nacional de Aigüestortes i estany de Sant Maurici a partir de la cartografía de hábitats CORINE

diverse and in most cases including lakes, snow beds and fens.

Parc Central de Nou Barris

El paisatge mediterrani és una terra de llum, de sol i d’ombres, de forta topografia formada per pendents aterrassades i rieres que baixen cap al mar. També és un paisatge amb una extraordinària pressió de l’home. La presencia del home ha estat un fet continuat al llarg de la història. Per tant, és un paisatge completament transformat per l’home. Des de les ciutats fins als camps la presència de l’home és omnipresent i es fa impossible la separació de natura i artifici. En qualsevol cas el fet de que la interacció humana ha estat continuada i estesa al llarg d’un molt extens període de temps, lligat al fet de la lentitud i graduació d’aquests procés de transformació , provoquen dos trets fonamentals: la indiferència d’home i natura i la unicitat del seu paisatge.En el paisatge català podem trobar rastres d’aquest procés per tot arreu. Els Romans van importar els pins que són indissociables del paisatge de la Costa Brava. Els xiprers es plantaven com senyals d’hospitalitat o d’espiritualitat, o bé com a barreres per protegir-se de la Tramuntana. Les palmeres sovint expliquen la historia d’un ‘indiano’ que va fer fortuna a les Amèriques. Les oliveres i les vinyes estan tan arrelades en el paisatge que han acabat per perdre el seu caràcter agrícola i convertir-se en l’essència del Mediterrani, l’antiga aliança entre oli i vi.El suau clima mediterrani també té dues conseqüències importants. La utilització agrícola de la terra amb el subproducte d’una erosió controlada o manipulada des de la topografia natural a una d’artificial. I la especial qualitat de la seva vida urbana fonamentalment a l’aire lliure. Aquesta és probablement la principal contribució a la humanitat: l’ aparició de la polís, de la ciutat. Ciutat entesa en el seu més ampli significat; com lloc de intercanvi, de cultura i de comerç, en resum un lloc d’encontre humà.Molt d’aquest paisatge es conceptualitza en el paisatge Cubista. L’addició de diversos punts de vista i geometries com camps de cultiu, façanes i cobertes de teula, murs de pedra seca, estan emmarcats en una superfície plana que és la tela del pintor. Cezanne va mostrar parcialment aquest potencial en les juxtaposicions i gradacions de color dels paisatges de Gardanne. Finalment Picasso va culminar el manifest Cubista en les seves exultants pintures de paisatges urbans/rurals d’Horta de Sant Joan de l’estiu de 1909. El Paisatge Cubista, utilitzant l’abstracció formal, addiciona la multiplicitat de significats i percepcions del lloc i crea una nova realitat.A l’estratègia cubista d’assignar valors similars a l’home i a la natura explorant les seves qualitats formals hi ha molta de la mateixa qualitat descrita abans en el paisatge Mediterrani. Nogensmenys, tal i com anticipaven els pioners del Moviment Modern, hi ha un gran potencial per a ser aplicat al projecte de paisatge, de ciutat i d’arquitectura.La percepció arquitectònica aplicada a l’ espai urbà ha produït un cert grau d’ originalitat a la pràctica del paisatgisme, fonamentalment en el context urbà, ja sigui en la ciutat tradicional o encara més en els nous territoris de la perifèria urbana.El Parc Central dels arquitectes Arriola&Fiol al districte de Nou Barris a Barcelona es va projectar tenint presents els conceptes exposats abans. L’emplaçament del projecte és el buit resultant de la massiva construcció de blocs d’habitatge durant els anys 60’ i 70’ en una part de Barcelona que fins aquell moment no eren res més que camps de cultiu. A desgrat del tamany del problema la superfície de l’àrea quasi no es pot apreciar com a conseqüència de la organització caòtica dels blocs. El projecte tracta de suggerir un altre paisatge que proposi no tant sols un parc urbà en el centre d’un barri densament poblat sinó també integrar el skyline i la massa construïda dels blocs com una part inseparable i essencial del nou paisatge.www.arriolafiol.com

Estudi sobre l'eficàcia dels mètodes de reescalfament in situ en el tractament de la hipotèrmia accidental en muntanya

En la última dècada, els esports de muntanya, en qualsevol de les seves modalitats, s’han vist incrementats en nombre de practicants. Aquest fet ha comportat un important augment d’incidència de la hipotèrmia accidental. La hipotèrmia accidental és defineix com un estat patològic caracteritzat per la disminució de la temperatura corporal central per sota dels 35ºC, com a resultat de la incapacitat de l’organisme per generar el calor necessari per garantir el manteniment de les funcions fisiològiques. A través d’aquest estudi es vol demostrar que l’actuació in situ, a través de certes mesures de reescalfament, de la víctima que pateix hipotèrmia, milloren la supervivència i les complicacions secundàries d’aquesta patologia, a més a més d’avaluar l’eficàcia d’aquestes tècniques. És a dir, volem demostrar l’efectivitat de l’aplicació terapèutica extrahospitalaria de les tècniques de reescalfament. Realitzarem un estudi quantitatiu observacional analític de caràcter prospectiu a la zona dels Alps francesos d’una mostra de 237 casos d’hipotèrmia en persones practicants d’esports de muntanya que reuneixin uns criteris d’inclusió i exclusió. Els professionals de rescat aplicaran les mesures de reescalfament prèviament pautades, per les quals hauran estat formats, i enregistraran en el full de recollida de dades tota la informació sobre les variables d’estudi. És un estudi on la intervenció principal es porta a terma al medi natural i que per tant les condicions climatològiques i medioambientals poden actuar com a gran limitador de l’estudi, cal afegir també com a limitació el fet que el participant no vulgui formar part de l’estudi o que el professional de rescat que ha de portar a terme el pla terapèutic no ho faci adequadament.

Estudi de plantes medicinals del Pirineu andorrà, relacionant els seus usos tradicionals amb la seva composició fitoquímica, mitjançant tècniques analítiques

S'ha realitzat una aproximació, de caràcter massiva i qualitativa, a la fitoquímica de 6 plantes medicinals, 5 d'elles de mitja i alta muntanya dins la família Crassulaceae (gèneres Sempervivum, Sedum i Umbilicus), recol•lectades als Pirineus, i una dins el gènere Aloe, que ha permès fer una relació entre les seves aplicacions tradicionals i la seva possible composició fitoquímica aproximada, mitjançant l'ús de tècniques analítiques basades en 1H RMN.

Efecte del canvi climàtic sobre la ramaderia ecològica al Pirineu Occidental de Catalunya

Per tal d’arribar a la conclusió de si realment el Canvi climàtic és un factor limitant en el de venir de la Ramaderia ecològica al Pirineu Català, es proposen un seguit d’enquestes als afectats reals; els ramaders. La intenció és veure la percepció que se’n té i comparar-la amb la realitat de canvi climàtic, i més en zones d’alta muntanya: pujada de temperatures, disminució de la pluja i sequera, i desgel i tardança de les nevades. També el tema de l’erosió del sòl és de vital importància pel seu tractament. Cal desenvolupar una sèrie de millores per combatre els problemes de canvis climàtics, tot i que no són l’únic mal de cap del ramaders.

Prévalence d’excrétion de Giardia et Cryptosporidium chez les humains, les animaux domestiques et les lémuriens de l’écosystème du Parc National de Ranomafana, Madagascar

L’augmentation des interactions entre humains et animaux sauvages en lisière des habitats naturels pourrait faciliter la transmission d’agents pathogènes entre les humains et les différentes espèces animales d’un écosystème et ainsi favoriser l’émergence de maladies. Nous avons effectué une étude transversale portant sur l’infection par Giardia et Cryptosporidium chez les humains, les animaux domestiques, les rongeurs et les lémuriens au sein de l’écosystème de Ranomafana, Madagascar. Des échantillons de fèces ont étés collectés de manière non invasive chez des personnes volontaires, des mammifères domestiques et des rongeurs introduits habitant trois villages situés en lisière du Parc National de Ranomafana (PNR) ainsi que quatre espèces de lémuriens (Propithecus edwardsii, Prolemur simus, Eulemur rubriventer et Microcebus rufus) du PNR. Des analyses coproscopiques par la technique d’immunofluorescence directe ont été réalisées afin de détecter la présence de Cryptosporidium et Giardia. Leur prévalence a été estimée et certaines variables reliées à l’infection par les parasites ont été identifiées. Cryptosporidium et Giardia ont été détectés avec une prévalence estimée à 22,9 % et 13,6 % respectivement chez les humains. La prévalence de ces deux parasites variait de 0 % à 60 % chez les animaux domestiques et les rongeurs au sein des villages. L’espèce hôte, l’âge ainsi que la co-infection par un autre protozoaire sont les seules variables associées à l’infection par Cryptosporidium et Giardia dans cet écosystème tandis qu’aucune association avec une coinfection par un ordre de nématode n’a été détecté. De plus, Cryptosporidium a été détecté chez 10,5 % des lémuriens du PNR. Cette étude documente pour la première fois la présence de Cryptosporidium chez deux espèces de lémuriens du PNR. Par contre, Giardia n’a pas été détecté dans les échantillons issus de lémuriens du PNR.

Le braconnage dans le Parc national de l'île de La Réunion

La faune et la flore de l’île de La Réunion atteignent un niveau d’endémisme très élevé avec le tiers de sa surface encore recouverte par des forêts naturelles. Ces conditions exceptionnelles ont favorisé, en 2007, la création du Parc National de La Réunion qui couvre 40 % du territoire. Parmi les différentes atteintes à l’environnement dans les aires du Parc national, le braconnage est devenu, au cours des deux dernières décennies, un phénomène très préoccupant pour les différents acteurs locaux et régionaux qui s’occupent de la gestion de ce problème. Plusieurs espèces braconnées sont actuellement menacées et les dégâts occasionnés par les braconniers sont visibles dans le paysage réunionnais. Ce projet de recherche vise à répondre à la question de recherche suivante : De quelle façon se manifeste le braconnage (les motivations, la fréquence, les techniques, les lieux) dans le Parc national de La Réunion et comment les différents acteurs réagissent-ils face à la pratique du braconnage? La méthodologie de cette recherche repose sur une démarche combinant l’approche exploratoire et l’étude de cas. Les données qualitatives et quantitatives que nous avons utilisées pour cette étude ont été collectées par une recherche bibliographique, une collection de données statistiques, et par des entrevues (exploratoires, semi-dirigées, individuelles non-structurées) réalisées sur le terrain. Les résultats obtenus nous ont permis de constater que le braconnage à La Réunion est un phénomène ancré dans la culture locale et une conséquence directe du contexte économique actuel. Notre recherche a relevé deux catégories de braconniers : les braconniers occasionnels (touristes et braconniers du dimanche) et les braconniers professionnels. Le braconnage de type occasionnel est très largement répandu dans la population, car il s’inscrit dans une continuité des traditions. Le braconnage de type professionnel où le braconnier prélève de façon systématique dans la nature à des fins monétaires, est pratiqué par peu de gens, mais il occasionne de lourdes pertes contrairement au braconnage de type occasionnel. Les différentes méthodes mises en place par les divers acteurs impliqués dans la gestion du braconnage ont été répertoriées et examinées. Tandis que le poinçonnage des plants de vanille et le marquage des tangues sont efficaces, la délation des braconniers et les visites éducatives restent des pistes à explorer, et les conférences rééducatives des braconniers ainsi que la vente de permis de chasse au tangue ont démontré une faible efficacité. Des recommandations pour améliorer la dynamique entre les acteurs impliqués dans la gestion du braconnage ont été données par plusieurs de ces acteurs interrogés au cours de cette recherche.

La conservation de la biodiversité dans les aires protégées en zones périurbaines : dynamique des communautés végétales au parc national du Mont-Saint-Bruno entre 1977 et 2013

Ce mémoire visait à déterminer si un petit parc périurbain, en l’occurrence le Parc national du Mont-Saint-Bruno, est parvenu à maintenir l’intégrité de sa flore au cours des trente dernières années en dépit de pressions humaines croissantes et de perturbations naturelles passées, en plus d’identifier les principaux changements floristiques survenus au cours de cette période et les facteurs responsables. Pour répondre à ces objectifs, une étude historique a été réalisée, en comparant un inventaire floristique ancien (1977) à un inventaire récent (2013). Mes résultats montrent d’abord une forte croissance de la diversité alpha indigène au cours des 35 dernières années, accompagnée d’un déclin significatif de la diversité bêta (30%). Malgré cette homogénéisation taxonomique, la diversité fonctionnelle de la flore forestière s’est accrue, la rendant probablement plus résiliente aux événements perturbateurs. D’autre part, mes analyses ont révélé la progression de traits fonctionnels souvent associés à des habitats forestiers intensément broutés, révélant une certaine influence du cerf de Virginie sur la composition et la structure de la flore forestière. Enfin, mes résultats ont montré que les herbiers botaniques se révèlent être une alternative fiable aux méthodes traditionnelles pour documenter et évaluer l’impact des grands herbivores sur la morphologie des plantes broutées. Au final, cette étude a montré que les petites aires protégées périurbaines peuvent jouer un rôle majeur dans la préservation de la diversité floristique d’habitats forestiers d’intérêt, particulièrement lorsque leur statut de protection permet d’encadrer de manière stricte les activités humaines.

Tramuntana' 99, una activitat didàctica de muntanya. 'Tramuntana' 99, una actividad didáctica de montaña'.

El recorrido Tramuntana'99 es una actividad interdepartamental de interpretación del medio natural y cultural organizada por los diferentes departamentos didácticos del colegio Pius XII de Palma, y vinculada con los currícula del segundo ciclo de Educación Secundaria Obligatoria. Durante cuatro días los alumnos realizaron un recorrido por la montaña, trabajando contenidos de Ciencias Sociales, Ciencias Naturales, Lengua y Educación Artística. El objetivo era demostrar la diferencia decisiva entre humanización del paisaje y destrucción del paisaje, primer paso para la conservación del patrimonio natural y cultural. El artículo recoge los contenidos trabajados, las estrategias de aprendizaje y las actividades que los alumnos realizaron durante la actividad y con posterioridad.

El Parc Nacional de Cabrera : terra i mar per conèixer. 'El Parque nacional de Cabrera : tierra y mar por conocer'.

Material didáctico dirigido a alumnado de segundo ciclo de educación secundaria. Financiado por el Ministerio de Medio Ambiente

El Parc Nacional de Cabrera, un tresor per descobrir. 'El Parque nacional de Cabrera : un tesoro por descubrir'.

Material didáctico dirigido a alumnado de segundo ciclo de educación secundaria. Financiado por el Ministerio de Medio Ambiente

El Parc Arqueològic Didàctic Experimental de Sant Llorenç de Montgai.'El Parque Arqueológico Didáctico Experimental de Sant Llorenç de Montgai'.

Análisis sobre las diferentes actividades que el Parque Arqueológico situado en Lleida propone a las escuelas; éstas se estructuran en talleres, búsquedas arqueológicas, itinerarios y juegos empáticos. En este espacio natural se combinan recreaciones de viviendas prehistóricas y simulaciones de yacimientos.

Trace elements biogeochemistry in high mountain lake catchments: identifying anthropogenic versus natural components from the atmospheric contamination legacy in remote natural areas

Human activities have been interfering with the natural biogeochemical cycles of trace elements since the ancient civilizations. Although they are inaccessible and remote, high mountain lake catchments are irrefutably trace-element contaminated by anthropogenic emissions, which can travel by long-range atmospheric transport before they are deposited. This has been revealed by several natural archives. High mountain lake catchments are thus excellent sentinels of long-range contamination. Continuous accumulation can lead to a build up of potentially toxic trace elements in these remote, or relatively remote, ecosystems. The thesis focuses on the biogeochemistry of a suite of trace elements of environmental concern (Ni, Cu, Zn, As, Se, Cd and Pb) in Pyrenean lake catchments, with special emphasis on discerning the “natural” components from the “anthropogenic” contributions. Five other metallic elements (Al, Fe, Ti, Mn and Zr) have also been studied to trace natural fluxes and biogeochemical processes within the lake catchment systems.

Brazilian Natural Fiber (jute) As Raw Material For Activated Carbon Production.

Jute fiber is the second most common natural cellulose fiber worldwide, especially in recent years, due to its excellent physical, chemical and structural properties. The objective of this paper was to investigate: the thermal degradation of in natura jute fiber, and the production and characterization of the generated activated carbon. The production consisted of carbonization of the jute fiber and activation with steam. During the activation step the amorphous carbon produced in the initial carbonization step reacted with oxidizing gas, forming new pores and opening closed pores, which enhanced the adsorptive capacity of the activated carbon. N2 gas adsorption at 77K was used in order to evaluate the effect of the carbonization and activation steps. The results of the adsorption indicate the possibility of producing a porous material with a combination of microporous and mesoporous structure, depending on the parameters used in the processes, with resulting specific surface area around 470 m2.g-1. The thermal analysis indicates that above 600°C there is no significant mass loss.