Pere Darder: un pedagog que creu en l'educació emocional i en l'emoció d'educar

Pere Darder és llicenciat en Filosofia i Doctor en Ciències de l´Educació. Ha participat directament en la fundació de: Escola Costa i Llobera (ara centre públic), Associació de mestres Rosa Sensat, Coordinació Escolar; l´Escola de mestres Sant Cugat i la Facultat de Ciències de l´Educació, totes dues de la Universitat Autònoma de Barcelona. Ha estat professor de Teoria de l´Educació, de la UAB, i membre del Consell Escolar de Catalunya, en representació de les Universitats, del qual actualment és president

Pesca i associacionisme al litoral de Girona : la confraria de Sant Pere de Palamós (segles XVII-XVIII)

L’objectiu ha estat utilitzar el cas concret del Palamós modern per introduir-nos en l’estudi de l’associacionisme marítimo-pesquer anterior a les convulsions polítiques i administratives provocades per les reformes introduïdes per la monarquia il·lustrada a partir de la segona meitat del segle XVIII. La Matrícula de Mar – nom amb que es coneix el sistema de lleves ideat per la Monarquia a partir de 1751 per dotar d’efectius humans els vaixells de l’Armada – va capgirar radicalment la situació del sector pesquer, a banda d’importat i instaurar, pels que l’han estudiat, un model associatiu extern al model confraternal devocional català que aquí presentem. La intenció és veure quina era la situació precedent, en què es caracteritzava i com encaixava l’associacionisme pesquer català en el panorama confraternal medieval i modern: solucionar, en resum, aquest decalatge primigeni. Abans, però, caldria parlar breument de les bases materials, socials i culturals del sector, i molt en concret del paper, rellevant al nostre entendre, de la religió i de les institucions eclesiàstiques en tot aquest procés

La Presència d'una dama al claustre. Estudi i edició del testament i la inscripció funerària d'Elionor de Cabrera

Pot semblar agosarat per part nostra parlar d'Elionor de Cabrera quan tants d'altres estudiosos n'han parlat. També som conscients que pot semblar estrany parlar-ne en un monogràfic dedicat a la Catedral de Girona. Ara bé, estrany no ho és, perquè la capella que fundà aquesta dama al claustre s'afegeix als elements arquitectònics i artístics de què es parla en aquests annals i, ben al contrari que agosarat, creiem que val la pena afegir-nos als investigadors que ens han precedit després de la troballa del testament d'Elionor al fons de Cabrera i de Bas de l'Arxiu Ducal de la Casa Medinaceli -en concret entre les còpies en microfilm dipositades a l'Arxiu de Poblet-, perquè considerem que pot aportar dades complementàries als estudis anteriors. De fet, aquest estudi concret neix d'una investigació prèvia sobre les inscripcions del claustre de la catedral; el catàleg que resultà d'aquesta recerca presentava més d'un centenar d'inscripcions, la majoria epitafis, de les quals menys d'una desena corresponien a sepultures de dones. D'aquests pocs testimonis femenins en destacava un, i destacava sobretot perquè la inscripció estava inserida en una capella a part, decorada amb relleus, escuts i una escultura; una capella doncs que destaca entre els murs del claustre (Nonó 2003)

Anàlisi del Monestir de Sant Pere de Rodes

Es fa una anàlisi del Monestir de Sant Pere de Rodes, i s'estudia si el monument està ben gestionat. En el cas d'identificar mancances es plantegen estratègies i actuacions de millora de la gestió per tal d'aconseguir un màxim rendiment, tot tenint en compte la sostenibilitat

La Ciutat, el paisatge i la nació: Una lectura de l'obra de Pere Coromines

Estudi de l’obra de Pere Coromines i del seu pensament polític a través d’aquesta. Se centra en el tractament que fa l’escriptor de temes com ara la nació, la ciutat (Barcelona), la naturalesa, el paisatge, l’Empordà, la Mediterrània. En paraules de l’autor, “en l'obra de Coromines es detecta una tensió entre la temptació de remuntar-se a un paisatge primigeni, natural, no contaminat, i la reivindicació del paper de la Ciutat en la conformació de la Catalunya nacional”

La Percepció republicana del carlisme: Una aproximació a propòsit de Valentí Almirall i Pere Coromines

Repàs de la relació entre el republicanisme i el carlisme a través de la mirada de Valentí Almirall i de Pere Coromines

Pere Soler: un pedagog compromès amb el temps lliure

Entrevista a Pere Soler, professor de la Facultat d'Educació i Psicologia

Dr. Pere de Palol i Salellas: In memoriam

Article en memòria del Dr. Pere de Palol i Salellas, president d'Honor de l'Institut d'Estudis Gironins, que va morir a Barcelona el 4 de desembre del 2005

Pere Torroella i les corts dels infants d'Aragó al segle XV

En aquest article es parla breument de Pere Torroella i de les corts dels infants d’Aragó (Carles de Viana, Joan d’Aragó i Joana d’Aragó), és a dir, de les corts de Joan II i el Magnànim. Per fer-ho es basa en cinc documents inèdits, tots ells referits a diferents moments de la vida de Pere Torroella

Vida y obra de Pere Torroella

"ADVERTIMENT. La versió definitiva d'aquesta tesi doctoral està en premsa a l'editorial Barcino, Col·lecció Els Nostres Clàssics, Barcelona. En la nova versió s'hi han introduit nombroses millores, nous capítols i correccions importants. Es prega que, per a qualsevol citació, s'utilitzi la versió definitiva" Pere de Torroella ingresó en la corte de Juan de Navarra (luego Juan II de Aragón) en 1436, a quien sirvió como escudero y copero tanto en las escaramuzas de Castilla como en la corte de Navarra, donde fue sirviente de Carlos de Aragón, Príncipe de Viana e hijo del rey Juan. A finales de 1450 se trasladó a Nápoles junto don Juan de Aragón, hijo bastardo de Juan de Navarra. Permaneció allí hasta la muerte del rey Alfonso el Magnánimo en 1458. Durante esos años entabló amistad con humanistas como Giovanni Pontano, y ejerció de mayordomo del príncipe bastardo Juan II de Aragón, a quien Pere Torroella sirvió durante toda su vida. A finales de 1450 se trasladó a Nápoles junto don Juan de Aragón, hijo bastardo de Juan de Navarra. Permaneció allí hasta la muerte del rey Alfonso el Magnánimo en 1458. Durante esos años entabló amistad con humanistas como Giovanni Pontano, y ejerció de mayordomo del príncipe bastardo. En 1458, tras la muerte del rey Alfonso y el ascenso al trono de su hermano Juan, Pere Torroella se trasladó a Zaragoza y Barcelona como emisario de Carlos de Viana, a quien sirvió hasta su muerte, en 1461. Un año después, en 1462, estalló la guerra civil catalana (que enfrentó a la Generalitat de Catalunya y a la monarquía aragonesa), y Torroella luchó en los primeros años junto a los rebeldes. En 1464 se pasó al bando real, al que permaneció fiel hasta el final de la guerra, en 1472. Desde 1472 hasta su muerte (acaecida seguramente en 1492), Pere Torroella ejerció de consejero del rey Juan II en Barcelona, pero tras la muerte del rey en 1479 se retiró a sus dominios en el Ampurdán, donde murió. Pere Torroella es autor de obra en catalán y en castellano. En la primera lengua compuso lais, canciones al estilo de Ausiàs March, un soneto (el primero documentado en lengua catalana) y un ambicioso poema colectivo que empieza con el verso Tant mon voler. En castellano, es autor de decires amorosos, canciones y esparzas. También mantuvo un intenso intercambio epistolar con influyentes personalidades de las cortes aragonesas, como Francesc Ferrer, Hugo de Urríes, Bernat Hug de Rocabertí y Pedro de Urrea. Compuso, finalmente, varias composiciones en prosa de alto interés histórico y literario, como la Complanta por la muerte de Inés de Clèves (1448), la Consolatoria por la muerte de mosén Martín de Ansa (1451) y el Razonamiento en defensión de las donas, donde el autor se excusa por haber compuesto las famosas coplas de Maldezir de mugeres. Torroella fue una figura central en las cortes aragonesas de la época, y su obra literaria alcanzó gran difusión y estima entre los hombres de su siglo, como muestran sus epistolarios y los autores que decidieron imitar sus versos. Fue, por otro lado, un poeta sensible a las novedades líricas del momento. Asimiló los aspectos más superficiales de la poesía de Ausiàs March, conoció y admiró los versos de Petrarca, leyó con fruición la lírica francesa (y especialmente Oton de Grandson y Guillaume de Machaut), e imitó con destreza las poesía musical de Jordi de Sant Jordi y Martí Garcia. No siempre su gran cultura se vio reflejada en la calidad de sus obras, que presentan, sin embargo, un indudable interés para la historia de la literatura.

Modernitat i canvi de llengua. El pas del castellà al català a l'obra de Pere Gimferrer (aspectes crítics, teòrics i lexicomètrics)

L’objecte d’aquesta tesi es l’estudi del canvi de llengua que es produeix en l’obra poètica de Pere Gimferrer. Per arribar-hi haurem d’activar un itinerari complex – crític, teòric i metodològic -. La problemàtica que presentem intenta resoldre una qüestió central: tractar d’elucidar si aquest canvi de llengua – del castellà al català, i més tard, del català al castellà – implica necessàriament un canvi d’estil, o si, en canvi, l’estil de poeta resta estable tot i haver canviat la llengua d’escriptura. Si la recerca està orientada a trobar una possible resposta a aquesta qüestió, nosaltres ens proposem com a punt de partida l’anàlisi de les conseqüències que comporta l’escriure en diferents llengües a la modernitat. Per aquesta raó, en la tesi es desenvolupen teòricament les nocions de “frontera”, “extraterritorialitat”, o “llengua estrangera” que ens seran útils per a portar a terme la nostra anàlisi. A la darrera part, a través de la lexicometria, presentem un apropament exhaustiu a les particularitats lèxiques i sintagmàtiques de l’obra de Pere Gimferrer. Finalment, proposem una resposta a la problemàtica proposada.

El pintor Antoni Viladomat i Manalt (1678-1755): Biografia i Catàleg crític

La tesi és un estudi integral de la figura i l'obra del pintor Antoni Viladomat i Manalt (1678-1755), un dels artífexs més destacats del panorama artístic català del Set-cents. El primer volum aborda la revisió de la seva biografia partint de les aportacions de la historiografia i de les noves dades inèdites d'arxiu. S'hi fa també un anàlisi de la seva cultura visual i figurativa, una panoràmica sobre la relació del pintor amb el seu ambient artístic més proper i immediat, i un estudi de l'encaix de la seva personalitat artística en el context de la pintura precedent i contemporània peninsular i europea. El primer volum inclou, també, un epíleg on s'aborden temes com els detonants i les conseqüències de la seva extraordinària fortuna crítica. El segon volum és un catàleg crític de la seva obra, organitzat a partir de fitxes individuals de cadascuna de les obres. L'autor considera que dues-centes cinquanta obres conservades, comptant dibuixos i pintures, són autògrafes, quaranta-una de les quals són inèdites. El catàleg també te recull i classifica les obres descartades i les perdudes. Les principals aportacions de la tesi, a banda de l'actualització del coneixement de la seva biografia i de l'elaboració per primera vegada d'un catàleg crític complet de la seva obra, són la localització del testament del pintor, la revisió de la relació de Viladomat amb els artistes de la cort de l'Arxiduc Carles d'Àustria, la proposta d'una nova cronologia per als treballs dels anys vint del segle XVIII, una interpretació nova dels plets contra el col·legi de pintors de Barcelona, la revisió de la seva intervenció a la Capella dels Dolors de Santa Maria de Mataró, bona part de la qual l'autor d'aquesta Tesi atribueix al pintor Joan Gallart; la definició dels usos que el pintor fa amb l'estampa de traducció, la relació amb la pintura siscentista dels Juncosa o la importància de l'aprenentatge en un context tradicional, etcètera.