Mecanismes cel·lulars en la curació de ferides a Hirudo medicinalis

S'estudia la histologia normal de la paret corporal d'Hirudo medicinalis i els canvis morfogenètics que es donen durant el procés de cicatrització de ferides per incisió, cauterització i nitrat de plata. El procés de curació de ferides a Hirudo medicinalis consta d'una fase de formació d'un tap cel·lular, el pseudoblastema, d'un procés de reepitelització i de la formació d'un teixit cicatricial, com en els altres hirudinis estudiats (Myers, 1935; LeGore i Sparks, 1971; Cornec, 1984). Hem observat també el fenomen de la contracció de la ferida que permet l'acostament dels marges de la ferida. Formació i evolució del pseudoblastema El pseudoblastema, a diferència d'altres espècies estudiades, està format per un sol tipus cel·lular: les cèl·lules vasocentrals, provinents del teixit vasofibrós, una especialització del teixit connectiu. Aquestes cèl·lules estan capacitades per realitzar les diferents funcions que en espècies rincobdèl·lides realitzen diferents tipus cel·lulars. En concret: taponament de la ferida a través de la formació del pseudoblastema, fagocitosi dels teixits necrosats i regeneració, almenys d'una part, de la matriu connectiva cicatricial. També són responsables de la contracció de la ferida. Les cèl·lules vasocentrals en el seu estadi de repòs es troben en el teixit vasofibrós formant agrupacions coherents, però sense mostrar unions intercel·lulars especialitzades visibles en ME. La coherència del grup queda assegurada per les interdigitacions entre les cèl·lules vasocentrals i probablement per unions tipus adherens o especialitzades. Les unions amb la matriu són de tipus adherens. Aquestes cèl·lules vasocentrals presenten feixos de filaments d'actina força conspicus. En produir-se una ferida les cèl·lules vasocentrals s'activen, desconnecten les unions intercel·lulars i amb la matriu i migren cap a la zona afectada, on s'acumulen. El pseudoblastema actua com un tap cel·lular que funciona de forma eficient per tancar la ferida en un plaç de temps relativament curt. El pseudoblastema forma un teixit coherent amb unions intercel·lulars tipus adherens, caracteritzades per material electrodens en la cara intracitoplasmàtica, feixos de filaments d'actina que hi convergeixen i espais intercel·lulars petits, de 17-20 mm, atravessats per petites fibril·les. Un cop finalitzat el procés de reepitelització, es produeix una contracció de la ferida. Es produeix per la retracció del pseudoblastema cap a l'interior de l'animal. El pseudoblastema disminueix la seva amplària i arrossega els teixits contigus provocant un tancament. La força motriu que provoca la retracció i l'arrossegament dels teixits vindria donada per la presència dels filaments d'actina a les cèl·lules del pseudoblastema, els quals durant aquesta fase es tornen mes conspicus. La presència d'unions intercel·lulars especialitzades característiques de la fase de contracció, està relacionada amb la transmissió de la força de tensió. Aquestes unions connecten els feixos de filaments d'actina de les cèl·lules amb la matriu o d'una cèl·lula a altre a través d'espais intercel·lulars força amples en els que s'observa material electrodens. Reepitelització L'epitelització s'inicia quan el pseudoblastema està consolidat i segueix el mateix patró que la reepitelització de ferides en epitelis monoestratificats de vertebrats (Stem i DePalma, 1983, és a dir, per migració de tota la capa per sobre del substrat, segons l'anomenat model de lliscament. Les glàndules unicel·lulars mucoses del tegument degeneren abans de produir-se la migració epitelial i posteriorment, un cop consolidat l'epiteli a sobre de la ferida, es diferencien a partir de les cèl·lules epitelials. Durant l'epitelització es produeixen canvis importants en el citosquelet i les unions basals de les cèl·lules epitelials. En canvi, el complex d'unió lateral es manté durant tot el procés. En iniciar-se la migració els tonofilaments es desconnecten dels hemidesmosomes cuticulars i dèrmics i es reagrupen al voltant del nucli, a la vegada que els hemidesmosomes dèrmics es desconnecten de la làmina basal. Un cop acabada la migració, les cèl·lules epitelials estableixen unions basals amb les cèl·lules del pseudoblastema. Aquestes unions no són hemidesmosomes sinó que presenten el mateix aspecte que les unions intercel·lulars del pseudoblastema. Els hemidesmosomes no es tornen a formar fins que les cèl·lules epitelials han restablert la membrana basal. La regeneració de la membrana basal no s'inicia fins que no s'ha començat a regenerar matriu connectiva a la zona cicatricial. Regeneració de la cicatriu Al mateix temps que es dona el fenomen de contracció, s'observa regeneració de la matriu connectiva entre les cèl·lules del pseudoblastema. Aquestes cèl·lules són responsables almenys del recobriment fibrós que presenten en aquest estadi, durant el qual mostren sàculs del reticle endoplasmàtic rugós molt dilatats, característics de cèl·lules que secreten constituents de la matriu. A més, s'observa infiltració de matriu connectiva i processos citoplasmàtics dels fibròcits en els marges del pseudoblastema. En la matriu del teixit connectiu normal s'observen fibres que estan constituïdes per un còrtex de fibril·les col·làgenes organitzades al voltant dels processos citoplasmàtics dels fibròcits. Les fibres del teixit connectiu peridigestiu, d'uns 1,2-1,9 mm de diàmetre, presenten el còrtex prim, amb les fibril·les organitzades paral·lelament a l'eix de la fibra. En canvi, les fibres de la dermis i teixit connectiu intramuscular, d'uns 2,5-7,1 mm de diàmetre, tenen el còrtex gruixut, amb fibril·les que s'organitzen paral·lelament en la zona proximal a la medul·la i de forma desorganitzada en la part més distal. Als 8 mesos la cicatriu encara és detectable. La matriu cicatricial presenta fibres connectives del tipus prim i força material fibril·lar desorganitzat disposat laxament. S'observa colonització per part de fibròcits, cromatòfors, petites fibres musculars i nervis.

Mecanismes d'interacció entre alumnes i docents. Un exemple d'autogestió i autoregulació de l'aprenentatge

L'EEES situa en el centre del procés d'ensenyament-aprenentatge l'estudiant actiu i autònom i destaca el paper fonamental del professor com a guia. Per aquest motiu és fonamental tenir informació sobre què saben i com aprenen els alumnes, la qual cosa obre suggeridors interrogants: Com reflexionen els alumnes sobre el seu aprenentatge? Què porta a un alumne a implicar-se en l'aprenentatge de forma autònoma? Quines eines ajuden a desenvolupar un pensament propi? En aquesta experiència es plantegen algunes respostes a les preguntes anteriors, a partir de les activitats reflexives que planteja el professorat i que serveixen per incentivar la interacció constant entre estudiants i docents, interacció que suposa un motor decisiu per a l'autonomia d'aprenentatge de l'estudiant

DSet: el futur s'amaga al darrere del decorat

De tant en tant, a la televisió fan una pel·lícula antiga en la qual es presenta la casa moderna, la del futur. Sol ser una casa en què els objectes més diversos es mouen sols automàticament. El dia en què plats i olles vagin i vinguin per les taules i estranyes andròmines escombrin les engrunes encara no ha arribat, però al darrere del decorat, al lloc on s’amagaven els genis que movien aquella il·lusió, és on avui s’està vivint una revolució. És allà on no es veu que s’instal·len moderns dispositius que treballen per millorar l’eficiència de la nostra vida domèstica. El K2 Energia és un d’aquests mecanismes, un producte dissenyat a Girona per DSet, una spin-off de la UdG instal·lada al Parc Científic

Xarxa de comunicacions de la UdG

La Universitat de Girona disposa d'una xarxa física de comunicacions que uneix tots els campus. Es tracta d'un avantatge important que permet la transmissió de dades i telefonia de manera segura i fiable, sense haver de llogar els enllaços a operadors externs

Treball fora de l'aula. Competències transversals

Amb aquesta comunicació espero donar a conèixer les meves experiències en l’àmbit del treball que han de suportar els alumnes fora de l’aula. Són ja tres cursos en què he posat en pràctica allò que des de la reforma universitària (que ja tenim aquí) es proposa: que el subjecte actiu de l’aprenentatge passi a ser l’alumne i no el professor. Del “professor ensenya” hem de passar a “l’alumne aprèn”. El professorat ha de transformar-se en assessor, ha d’auxiliar l’alumne en un procés d’aprenentatge i per tant d’assumpció de competències, però mai no ha de substituir-lo en l’esforç per assolir tals fites. Ja no serveix transmetre coneixements mitjançant la paraula, aquesta transmissió s’ha de dur a terme dirigint el procés, però, l’esforç ha de ser de l’alumne. L’alumnat es troba ja, per les proves pilot que he portat a terme, en un estadi d’absolut desconcert, perquè el canvi és massa radical respecte a allò que estan acostumats. Cal tenir en compte que provenen d’un sistema educatiu on l’esforç no té cap valor, per això resulta difícil fer-los entendre que han de ser ells els protagonistes del procés d’aprenentatge. Es resisteixen al canvi com a postura fàcil davant del temor que suscita tot allò que ens és desconegut, però, també perquè resulta més fàcil asseure’s en una aula i esperar que el professor expliqui que remenar llibres, cercar informació, analitzar-la i bastir-se la seva pròpia formació. En molts casos el professorat tampoc no entén el que està passant. Segles i segles de tradició canviaran i això els descol·loca, però és que també deixarem de ser els actors principals, i alguns es pregunten, si no puc entrar en una aula per demostrar els meus coneixements, de que serveixo, jo?. I precisament aquesta pregunta és el rovell de l’ou de la qüestió. No es tracta solament de tenir coneixements, aspecte aquest que no obvia pas la reforma, sinó que l’alumne ha d’assolir també capacitats, per això nosaltres hem de passar a ser directors, entrenadors, coordinadors i assessors del procés d’assumpció de capacitats dels nostres alumnes

Avaluació de les actituds cooperatives en els estudiants de magisteri

L’objectiu d’aquest treball és validar els criteris de Johnson i Johnson (1992) com a indicadors d’avaluació d’actituds cooperatives. Ens proposem definir, contrastar i avaluar noves eines d’actuació. Volem analitzar i valorar algunes de les interaccions, que es produeixen en el desenvolupament d’actituds cooperatives, assenyalant els punts forts i febles observats a través de l’observació directa i amb l’ajuda de l’enregistrament de vídeo, què ens permetrà copsar de manera contrastable les interaccions verbals i no verbals dels alumnes, aspecte que a través de l’observació directa no és possible. És la nostra intenció intentar donar resposta a diversos interrogants respecte el nostre objecte d’estudi, oferint elements de reflexió i cercant criteris per avaluar les actituds cooperatives, assenyalant quins són els trets que s’observen en major o en menor grau en relació amb Johnson i Johnson en els estudiants de magisteri. Per centrar els objectius de la recerca tindrem en compte una triple perspectiva: - La perspectiva del professorat - la perspectiva de l’alumnat - La perspectiva de les activitats Pretenem relacionar cada un dels criteris de Johnson i Johnson amb indicadors observables i poder fer valoracions respecte allò que són capaços de fer i en relació quan tenen dificultats. Com a avaluació d’aquesta contrastació volem recollir prioritàriament aquelles consideracions que ens ajudin a establir un bon plantejament dels resultats. Com a professors en la formació inicial de futurs mestres, creiem que és fonamental fomentar estratègies d’acció cooperatives per afavorir un procés d’ensenyament més creatiu, més sòlid i més enriquidor, en la mesura que el professorat i l’alumnat s’impliquin en la construcció i transmissió del coneixement. La nostra proposta es troba dins del plantejament del nou model d’educació superior que comporta el procés de Convergència Europea, en el qual el principal protagonista és l’estudiant. Amb el treball que presentem volem oferir un al·licient i un estímul per promoure noves metodologies participatives en el mon universitari que fomentin noves actituds i consolidin els valors democràtics. És la nostra intenció reflexionar sobre la realitat actual dels nostres estudiants que en un futur no gaire llunyà hauran de ser educadors referents i competents

Els Mòduls integrals d'aprenentatge (MIAPS)

El pressupòsit bàsic d'aquesta experiència és que el nou model d'Espai Europeu d’Educació Superior pretén un major equilibri entre l'aprenentatge de l'alumnat i l'ensenyament del professor, fent més èmfasi en el primer. En aquest context, hem desenvolupat una eina que denominem "mòduls integrals d’aprenentatge (MIAPS)". L'experiència s'ha desenvolupat en els estudis de criminologia que, com bé es sap, va néixer en la cruïlla entre el model actual i el model de Bolonya, d'imminent implantació. Atès que no tenia sentit implantar un estudi sobre la base d'un model que ja estava condemnat a desaparèixer, centrat fonamentalment en l'ensenyament d'un temari, i en el qual el crèdit es corresponia amb 10 hores de classe; vàrem adoptar per un sistema més pròxim al nou model, basat en les hores del treball de l'alumne (1 cr = 25h). En aquest context, varem considerar que el 50% de les hores de treball de l'alumne haurien de correspondre's amb hores de contacte amb el professor, de les quals, almenys el 30% haurien de ser sessions presencials i la resta de tutories. L'altre 50% haurien de correspondre a hores de treball autònom. És precisament dintre d'aquestes hores de treball autònom que desenvolupem els MIAPS. Amb la finalitat d'homogeneïtzar l'estudi, es va establir que cada MIAP hauria de comportar unes 6 hores de treball de l'alumne. Els MIAPS són concebuts com a espais que combinen informació i activitat. Des d'aquest punt de vista, cada MIAP integra una unitat temàtica. En ella es recull la informació bàsica del tema i conté els vincles necessaris per a fitar adequadament el tema. Però addicionalment, el MIAP incorpora una sèrie d'activitats que es consideren necessàries i adequades per a aconseguir els coneixements i desenvolupar les competències vinculades al MIAP. Així, per exemple, si es pretén que una persona conegui els plantejaments d'una determinada teoria criminològica, el MIAP, a més de recollir la informació bàsica, relaciona, mitjançant vincles, altra informació que serveix per a contextualitzar el tema i ampliar i aprofundir la informació. Però el MIAP no es limita a un document que només proporciona informació, sinó que és també un document d'activitats. Si entre les competències relacionades està el treball en grup i l'anàlisi i resolució de problemes; el MIAP hauria d’incorporar, per exemple, un cas pràctic que han de treballar en grups i resoldre els problemes plantejats. El MIAP permet incorporar exercicis d'avaluació o autoavaluació. Els MIAPS estan pensats com a eines (documents interactius) que permeten treballar i desenvolupar aquelles temàtiques o aspectes que, en principi, no són objecte de classes presencials. Deixant les sessions presencials per fer coses diferents a repetir “allò que el professor sap”, i que generalment es pot trobar escrit. Des d'aquest punt de vista, els MIAPS són documents "complexos", en el sentit que incorporen una sèrie de recursos que van des de la informació a activitats d'avaluació o autoavaluació, passant per activitats de recerca, treballs en grups, elaboració de mapes conceptuals, etc. Així mateix, els MIAPS incorporen mecanismes que serveixen per a fer el seguiment de l'alumnat en el seu procés d'aprenentatge. Un aspecte important que vull ressaltar és que, entre els exercicis que l’alumnat pot desenvolupar, està la possibilitat fer les aportacions als MIAPS, a partir del seu procés d'aprenentatge. Aquesta eina es combina perfectament amb una avaluació continuada i amb metodologies com el portafolio o l'e-portafolio. Cal advertir que els MIAPS no tenen relació amb el tradicional "apunts" de classe o amb una recopilació de materials de lectura, sinó que constituïxen uns veritables documents de treball. El suport dels MIAPS és virtual i l’alumnat accedeix de forma restringida mitjançant la seva clau

Prevención de la transmisión sexual del VIH en adolescentes

En una muestra de 119 estudiantes de cuarto de Educación Secundaria Obligatoria (ESO) y primero de Bachillerato (52,6% mujeres) se analizan los conocimientos sobre la prevención de la transmisión sexual del virus del sida, las expectativas de resultados y de autoeficacia respecto a los métodos preventivos y el tipo de prevención utilizada durante la última relación sexual. Para evitar las respuestas inducidas respecto a los comportamientos preventivos se emplea un formato de pregunta abierta. Los resultados muestran que sólo el 23,5% de los estudiantes han dado dos respuestas totalmente correctas sobre estrategias consideradas eficaces en la prevención sexual del VIH: uso del preservativo y abstinencia (por este orden). El 70,5% valoran totalmente o muy eficaz el preservativo para evitar la transmisión sexual del VIH y el 95% de los que dan la segunda respuesta juzgan totalmente eficaz la práctica de la abstinencia con la misma finalidad. En el caso del preservativo se sienten totalmente o muy capaces de usarlo el 64,3%, mientras que cuando se trata de la abstinencia sólo se perciben con esa competencia el 20%. Por lo que se refiere al uso autoinformado de métodos preventivos en la última relación, por parte de los 29 estudiantes que tuvieron actividad sexual durante el mes anterior, se observa que 21 de ellos emplearon el preservativo, dos la píldora anticonceptiva, otros dos no precisan el tipo de precaución y el resto no tomó ninguna. Tanto el reducido nivel de conocimientos sobre prevención, como la baja percepción de autoeficacia para mantenerse abstinentes, nos alertan sobre la necesidad de hacer un mayor esfuerzo de información para eliminar creencias equivocadas, como por ejemplo: sobre la pretendida eficacia protectora de tener relaciones sexuales con una pareja estable o conocida. Así mismo, conviene insistir en el uso del preservativo como anticonceptivo de elección entre los adolescentes

Cambios en las percepciones de riesgo frente al SIDA de los estudiantes universitarios durante la última década

Se revisan diversos trabajos realizados por las autoras desde 1993 sobre la percepción de riesgo frente al sida y su capacidad predictiva respecto a las conductas sexuales preventivas. Los resultados obtenidos muestran que: (1) la percepción de riesgo personal está sesgada de forma optimista y no predice ni la preocupación ni el interés por la prevención, y (2) los jóvenes universitarios no suelen detectar el elevado riesgo que supone la llamada monogamia serial (monogamia con parejas afectivas sucesivas), y se muestran favorables a mantener relaciones sexuales sin preservativo en esas circunstancias en mayor medida que con una pareja ocasional. Asimismo, estudios más recientes de las autoras ponen de manifiesto un incremento en el número de jóvenes que estarían dispuestos a mantener relaciones sexuales sin preservativo con una pareja a la que se acaba de conocer, y una disminución en los porcentajes de los que piensan en el sida al informar sobre su intención de conducta en dicha situación

Influencia social y uso del preservativo en la prevención de la transmisión heterosexual del VIH = Social influence and condom use for VIH heterosexual transmission prevention

Se revisan diferentes formas en que la influencia social puede incidir sobre los comportamientos heterosexuales de prevención de la transmisión del VIH de los jóvenes y se presentan los resultados de algunos trabajos de las autoras, así como de otros investigadores, en que se analizan dichas relaciones. Se concluye resaltando: 1) la utilidad clínica de la evaluación de las expectativas de autoeficacia para poder intervenir específicamente en aquellas áreas en que los jóvenes se perciban con menores capacidades para ser preventivos, 2) la relación observada entre el uso de preservativo autoinformado y la creencia en su aceptación por parte de los referentes sociales más cercanos y 3) la conveniencia de que los jóvenes posean suficientes habilidades de comunicación que les permitan negociar con éxito el uso del preservativo y les ayuden a compensar posibles influencias sociales en contra de su empleo

Honoris causa

El 18 de novembre de 2008 la Universitat de Girona va investir Eric J. Hobsbawm i Miquel Roca doctors honoris causa en un acte solemne que va aplegar gairebé tres-centes persones. La rectora, Anna M. Geli, va definir aquesta manifestació acadèmica com el “compromís d’acceptar, de manera crítica i constructiva, la transmissió de saber i de coneixement del llegat dels doctors Hobsbawm i Roca Junyent”. Així mateix, va manifestar que ambdós doctors “són part del segle XX” perquè “l’han viscut i l’han explicat” i han contribuït a fer “un món més habitable i a mostrar-nosen les deficiències”

Prevención de los comportamientos sexuales de riesgo en los adolescentes: SIDA, otras enfermedades de transmisión sexual y embarazos no deseados

En la actualidad, los adolescentes son uno de los grupos que por sus características conductuales, cognitivas y sociales, se encuentran en mayor riesgo frente al posible contagio con el VIH. Esta amenaza para la salud y el bienestar de los adolescentes, se ha venido a sumar a otros problemas ya existentes en este colectivo: los embarazos no deseados y las enfermedades de transmisión sexual (ETS), que también se derivan de la no utilización de precauciones en las relaciones sexuales. En este trabajo se exponen diversos factores biológicos, psicológicos (conductuales y cognitivos) y sociales que pueden facilitar, dificultar o impedir los comportamientos sexuales de prevención de los adolescentes, y se revisan y valoran algunas de las intervenciones preventivas realizadas. A partir de esta revisión se argumenta sobre la conveniencia de unificar los programas para la prevención simultánea de los tres trastornos, maximizando de esta forma los recursos disponibles

Discurs de la rectora de la Universitat de Girona, Dra. Anna M. Geli, en l'acte d'investidura com doctors honoris causa d' Eric J. Hobsbawm i Miquel Roca i Junyent

En el discurs d'investidura dels doctors honoris causa, Eric J. Hobsbawm i Miquel Roca i Junyent, la rectora explica que aquests actes tracten de proclamar a quin tipus d’ensenyament o d’exemple ens remetem, quins són els referents intel·lectuals o morals als quals s’acull una institució com la Universitat de Girona. Comenta que per al Claustre Universitari, la investidura de doctors honoris causa significa el compromís d’acceptar, de manera crítica i constructiva, la transmissió de saber i de coneixement que ens lleguen les persones que han merescut l’elogi públic, el compromís de treballar amb aquest llegat i d’introduir-lo en el debat universitari

Towards economic and monetary union: changing trends in payment systems for new european members

The objective of this paper is precisely to study the evolution of payment systems within the accession countries between 1996 and 2003 and compare them with those of the E.U. and the Eurozone countries