Childhood adversity and psychosis: examinig whether the association is due to genetic confounding using a monozygotic twin differences approach

Purpose: To test whether the association between childhood adversity and positive and negative psychotic experiences is due to genetic confounding. Method: Childhood adversity and psychotic experiences were assessed in a sample of 226 twins from the general population. A monozygotic (MZ) twin differences approach was used to assess possible genetic confounding. Results: In the whole sample, childhood adversity was significantly associated with positive (β =.45; SE=.16; p=.008) and negative psychotic experiences (β=.77; SE=.18; p<.01). Within-pair MZ twin differences in exposure to childhood adversity were significantly associated with differences in positive (β =.71; SE=.29; p=.016) and negative psychotic experiences (β =.98; SE=.38; p=.014) in a subsample of 86 MZ twin pairs. Conclusions: Individuals exposed to childhood adversity are more likely to report psychotic experiences. Furthermore, our findings indicate that unique environmental effects of childhood adversity contribute to the development of psychotic experiences.

Early adversity and 5-HTT-BDNF genes: new evidences of gene-environment interactions on depressive symptoms in a general population

Adverse childhood experiences have been described as one of the major environmental risk factors for depressive disorder. Likewise, the deleterious impact of early traumatic experiences on depression seems to be moderated by individual genetic variability. Serotonin transporter (5-HTT) and the Brain-Derived Neurotrophic Factor (BDNF) seem to modulate the effect of childhood adversity on adult depression, although inconsistencies across studies have been found. Moreover, the GxE interaction concerning the different types of childhood adversity remains poorly understood. The aim of this study is to analyse the putative interaction between the 5-HTT gene (5-HTTLPR polymorphism), BDNF gene (Val66Met polymorphism) and childhood adversity in accounting for adult depressive symptoms.

Early adversity and 5-HTT-BDNF genes: New evidences of Gene-Environment interactions on depressive symptoms in a general population

Background Adverse childhood experiences have been described as one of the major environmental risk factors for depressive disorder. Similarly, the deleterious impact of early traumatic experiences on depression seems to be moderated by individual genetic variability. Serotonin transporter (5-HTT) and brain-derived neurotrophic factor (BDNF) modulate the effect of childhood adversity on adult depression, although inconsistencies across studies have been found. Moreover, the gene×environment (G×E) interaction concerning the different types of childhood adversity remains poorly understood. The aim of this study was to analyse the putative interaction between the 5-HTT gene (5-HTTLPR polymorphism), the BDNF gene (Val66Met polymorphism) and childhood adversity in accounting for adult depressive symptoms. Method A sample of 534 healthy individuals filled in self-report questionnaires of depressive symptomatology [the Symptom Check List 90 Revised (SCL-90-R)] and different types of childhood adversities [the Childhood Trauma Questionnaire (CTQ)]. The 5-HTTLPR polymorphism (5-HTT gene) and the Val66Met polymorphism (BDNF gene) were genotyped in the whole sample. Results Total childhood adversity (β=0.27, p<0.001), childhood sexual abuse (CSA; β=0.17, p<0.001), childhood emotional abuse (β=0.27, p<0.001) and childhood emotional neglect (β=0.22, p<0.001) had an impact on adult depressive symptoms. CSA had a greater impact on depressive symptoms in Met allele carriers of the BDNF gene than in the Val/Val group (F=5.87, p<0.0001), and in S carriers of the 5-HTTLPR polymorphism (5-HTT gene) (F=5.80, p<0.0001). Conclusions Childhood adversity per se predicted higher levels of adult depressive symptoms. In addition, BDNF Val66Met and 5-HTTLPR polymorphisms seemed to moderate the effect of CSA on adult depressive symptoms.

La resiliència

El present treball és un aprofundiment teòric sobre la resiliència, un concepte transgressor en les ciències socials que invita a tenir una nova visió de les situacions concretes, a un canvi de perspectiva que ens guia a refermar maneres d’intervenció diferents. Precisament, perquè ens porta a canviar la nostra mirada vers les persones i sobre la vida. Aquest projecte s’emmarca en els orígens del concepte, en quin moment es troba avui dia, aquelles teories explicatives i una aportació sobre la seva visió pràctica; tenint present en tot moment tant la dimensió individual com la dimensió comunitària del mateix. La resiliència, reconeix el valor de la imperfecció de l’espècia humana. No és una resposta immediata a l’adversitat sinó un procés que està en constant construcció, canvi i/o evolució en el transcurs del temps. No és un concepte absolut ni total, sinó que està lligat als conceptes dinàmics i complexos de desenvolupament i creixement humà i va més enllà de l’actitud passiva de resistir qualsevol cop; implica l’actitud proactiva d’aprendre/reapendre a viure i construir/reconstruir la vida.

Resiliència i èxit escolar en l’alumnat de secundària de procedència estrangera. Diagnòstic i línies d’intervenció

L’estudi realitzat aborda i caracteritza des de l’enfocament de la resiliència com l’alumnat de procedència estrangera s’enfronta a una etapa d’alt risc d’abandonament escolar com és l’Educació Secundària Obligatòria (ESO) –especialment en el segon cicle– i el moment de transició acadèmica cap a la Postobligatòria (PO). En altres paraules, s’analitzen i valoren els mecanismes resilients desplegats per l’alumnat immigrant que donen llum sobre com aconseguir que processos, a priori, qualificats com a problemàtics o dificultosos per aquests grups degut a la seva situació de major vulnerabilitat esdevinguin una xarxa protectora que afavoreixi trajectòries d’èxit escolar. L’emmarcament conceptual des de la resiliència educativa, en general, ha centrat la seva atenció en la capacitat de l’individu per “compensar” certes limitacions amb altres habilitats. Tanmateix, la definició de resiliència a la qual ens hem aferrat té un caire més ecològic i culturalment sensible. És la definició proposada pel Resilience Research Centre (RRC) i encunyada pel seu co-director Michael Ungar: In the context of exposure to significant adversity, resilience is both the capacity of individuals to navigate their way to the psychological, social, cultural, and physical resources that sustain their well-being, and their capacity individually and collectively to negotiate for these resources to be provided in culturally meaningful ways (Ungar, 2012). Entesa d’aquesta manera, la resiliència és un constructe social que identifica els processos i resultats relacionats amb allò que la gent conceptualitza com a “benestar”. Així, es més probable que la resiliència aparegui quan es proporcionin els serveis, suports i recursos que garanteixen el benestar de tots els nens/es des d’una perspectiva que sigui significativa tant per a l’individu, com per la seva família i comunitat...

Resiliència i èxit escolar en l’alumnat de secundària de procedència estrangera. Diagnòstic i línies d’intervenció

L’estudi realitzat aborda i caracteritza des de l’enfocament de la resiliència com l’alumnat de procedència estrangera s’enfronta a una etapa d’alt risc d’abandonament escolar com és l’Educació Secundària Obligatòria (ESO) –especialment en el segon cicle– i el moment de transició acadèmica cap a la Postobligatòria (PO). En altres paraules, s’analitzen i valoren els mecanismes resilients desplegats per l’alumnat immigrant que donen llum sobre com aconseguir que processos, a priori, qualificats com a problemàtics o dificultosos per aquests grups degut a la seva situació de major vulnerabilitat esdevinguin una xarxa protectora que afavoreixi trajectòries d’èxit escolar. L’emmarcament conceptual des de la resiliència educativa, en general, ha centrat la seva atenció en la capacitat de l’individu per “compensar” certes limitacions amb altres habilitats. Tanmateix, la definició de resiliència a la qual ens hem aferrat té un caire més ecològic i culturalment sensible. És la definició proposada pel Resilience Research Centre (RRC) i encunyada pel seu co-director Michael Ungar: In the context of exposure to significant adversity, resilience is both the capacity of individuals to navigate their way to the psychological, social, cultural, and physical resources that sustain their well-being, and their capacity individually and collectively to negotiate for these resources to be provided in culturally meaningful ways (Ungar, 2012). Entesa d’aquesta manera, la resiliència és un constructe social que identifica els processos i resultats relacionats amb allò que la gent conceptualitza com a “benestar”. Així, es més probable que la resiliència aparegui quan es proporcionin els serveis, suports i recursos que garanteixen el benestar de tots els nens/es des d’una perspectiva que sigui significativa tant per a l’individu, com per la seva família i comunitat...

Resiliència i èxit escolar en l’alumnat de secundària de procedència estrangera. Diagnòstic i línies d’intervenció

L’estudi realitzat aborda i caracteritza des de l’enfocament de la resiliència com l’alumnat de procedència estrangera s’enfronta a una etapa d’alt risc d’abandonament escolar com és l’Educació Secundària Obligatòria (ESO) –especialment en el segon cicle– i el moment de transició acadèmica cap a la Postobligatòria (PO). En altres paraules, s’analitzen i valoren els mecanismes resilients desplegats per l’alumnat immigrant que donen llum sobre com aconseguir que processos, a priori, qualificats com a problemàtics o dificultosos per aquests grups degut a la seva situació de major vulnerabilitat esdevinguin una xarxa protectora que afavoreixi trajectòries d’èxit escolar. L’emmarcament conceptual des de la resiliència educativa, en general, ha centrat la seva atenció en la capacitat de l’individu per “compensar” certes limitacions amb altres habilitats. Tanmateix, la definició de resiliència a la qual ens hem aferrat té un caire més ecològic i culturalment sensible. És la definició proposada pel Resilience Research Centre (RRC) i encunyada pel seu co-director Michael Ungar: In the context of exposure to significant adversity, resilience is both the capacity of individuals to navigate their way to the psychological, social, cultural, and physical resources that sustain their well-being, and their capacity individually and collectively to negotiate for these resources to be provided in culturally meaningful ways (Ungar, 2012). Entesa d’aquesta manera, la resiliència és un constructe social que identifica els processos i resultats relacionats amb allò que la gent conceptualitza com a “benestar”. Així, es més probable que la resiliència aparegui quan es proporcionin els serveis, suports i recursos que garanteixen el benestar de tots els nens/es des d’una perspectiva que sigui significativa tant per a l’individu, com per la seva família i comunitat...