Utopia?: probablement potser...

L'objectiu d'aquest treball és que l'autor derivi en testimoni de la societat a partir d'enquestes i dels seus propis textos, que exemplifiquen situacions diverses. Tot regit per una voluntat que més o menys expressada, dirigeix l'acció dels homes: l'esperança en un món millor que en cap lloc es troba, ni en altres temps. L'autor fent-se ressò d'un humanisme tormentat s'insereix en experiències literàries, que són mirall de l'home coetani. De tota manera mai no oblida els intents que en el passat han portat els homes a imaginar indrets de felicitat. És per això la constant recurrència a les utopies literàries. En contrast amb les enquestes realitzades apel·lant a les diverses ideologies polítiques. Com a conclusió el treball ens aporta la idea que la vida segueix i paral·lela a ella, segueix la vida literària, i totes dues són fonament de la utopia. És a dir, que podem fer nostre, altra vegada, el vell aforisme enigmàtic i totalitzador que ens anuncia que 'el camí s'ha iniciat i el viatge s'ha acabat'.

Somnis d'una vida millor : Ernst Bloch i la utopia

Un dels conceptes que més discussions han suscitat en l'àmbit de la filosofia social i política en l'època moderna i contemporània és, sens dubte, el concepte d'utopia. La utopia té una gran complexitat a nivell semàntic, en la mesura que al·ludeix a un somni d'una vida millor ancorat en la imaginació, que no té cap possibilitat d'encarnar-se en la realitat concreta, o bé que és concebut com una categoria antropològica de valor singular, amb capacitat per conduir la humanitat vers la seva realització definitiva.

La utopia del capgirament lingüístic a Alacant

Les dificultats que troba la llengua a Alacant capital són paleses, però també és cert que no hem de foragitar l'esperança d'un nou arrelament.Les famílies catalano-parlants autòctones no són abundants, però se'n pot localitzar encara algunes que han seguit unes històries lingüístiques força semblants.

L'educació intercultural. Entre el repte i l'utopia

Este artículo pretende introducir el espacio de reflexión crítica que representa la Tribuna señalando los cuatro interrogantes que guían la aportación de los participantes en ella: ¿Cómo se entiende, desde Cataluña, la educación intercultural? ¿Qué fuerzas la están impulsando? ¿Qué fuerzas la frenan? ¿Cuáles son las debilidades del sistema? ¿Hacia dónde habríamos de dirigir nuestros esfuerzos? En el primer apartado se constata una cierta contradicción entre el discurso teórico de los estudiosos y el discurso de la Administración y el de la propia práctica educativa. En el análisis de los modelos educativos encontrados en las aufas se descubre la tendencia hacia una afirmación hegemónica de la cultura del pa(s de acogida. Entre las fuerzas para impulsar la educación intercultural se encuentra prioritariamente la sensibilidad animada por los estudios, movimientos, organizaciones, cursos y escuelas de verano. También el Programa de Educación Compensatoria, el Programa de Educación en la Diversidad» y la misma actitud de la Administración catalana han favorecido la escolarización de las minorías culturales. E/ Plan Interdepartamental de Inmigración constituye en sr un trabajo para coordinar esluerzos y dar un marco global a las respuestas parciales. Ahora bien, la pobreza de origen de un colectivo de inmigrantes y la existencia de una minoría culturalmente diferenciada han determinado una fuerte asociación entre el hecho de la marginación y el hecho de la diversidad cultural. La asimetría cultural impide una verdadera educación intercultural. Nuestros esfuerzos habrían de dirigirse a crear condiciones para un proyecto educativo intercultural, centrarnos fundamentalmente en la formación del profesorado y en concreto en la revisión de su forma de enseñanza-aprendizaje, estilo de comunicación y tipo de disciplina, esenciales para crear una auténtica educación intercultural.

Aproximació a la biografia i el pensament educatiu de Maria Teresa Codina: Educant entre la utopia i la realitat

Maria Teresa Codina i Mir és una mestra i pedagoga que ha tingut especial rellevància en la pedagogia del segle XX a Catalunya. Durant la seva trajectòria personal i professional ha estat compromesa en l’educació dels sectors socials més desfavorits i en la renovació pedagògica de Catalunya. Aquesta tasca tan important que ha dut a terme de manera silenciosa, no pot ser ignorada. Amb aquest treball pretenem analitzar-la i donar-la a conèixer. És per aquest motiu que hem fet una aproximació biogràfica de la vida i idees pedagògiques de Maria Teresa Codina a partir de la veu de persones que l’han coneguda i que han estat significatives en la seva vida. A través de successives entrevistes i l’anàlisi de documents personals i inèdits de Codina, volem aprofundir en la seva trajectòria personal i professional i conèixer les seves idees educatives des d’una visió més propera, viva i humana.

De More a Moore : de la utopia al cos, i a l’inrevés

Through the graphic novel V for Vendetta by Alan Moore and David Lloyd, I problematize here the act of classification of the subgenres within each genre. This is a literary study that aims to reflect on the utopian genre. It is a genre which requires in order to be understood a consideration of society and its organization. The concept of society cannot be properly discussed without mentioning the surface on which it is based: people with their selves and their bodies. Institutions and conventions act subtly and constantly on us, offering more or less free roles, usually related to a particular physical appearance, as may be the mode of dress, or gesture- and generating a negotiation between our desires and our duties. In other words, they act on us to transform us into people suitable for the smooth running of the community

Educació en valors i formació docent. La diversitat com a valor

La reflexió sobre la meva pràctica educativa m’ha portat a endinsar-me en el món de la diversitat i de l’educació en valors, i preguntar-me sobre la seva ubicació en la formació docent. L’enfocament d’aquestes qüestions s’ha realitzat des de l’òptica de la persona. Des d’ella s’han buscat uns eixos vertebradors mínims que haurien d’estar presents tant en tot plantejament educatiu concret, com en la legislació en matèria educativa i en els plans de formació del professorat. Aquests eixos vertebradors s’han articulat en una tipologia de valors formada pel valor de la persona, des del qual sorgeixen el valor de l’educació, els valors de la democràcia i el valor de la utopia. El que he realitzat en aquesta recerca ha estat analitzar la legislació educativa i els plans d’estudi de formació de mestres de les universitats de Catalunya a partir de quatre grups d’indicadors que pretenen l’estudi del seu marc contextual, del vocabulari utilitzat –concretament els termes “ètica”, “moral” i “valor”-, del tractament de la diversitat –a partir del territori i la classe social, l’ètnia, el gènere i les necessitats educatives especials-, i de l’enfocament de l’educació en valors –segons la tipologia anteriorment apuntada-.

Moro, Robespierre i Hitler: paradigmes sobre el procés comunicatiu d'utopies polí­tiques en diferents entorns socials

Investigació acadèmica que proposa un estudi hermenèutic de les utopies polítiques de Tomàs Moro, Maximilien Robespierre i Adolf Hitler, i que hi aprofundeix amb un anàlisi teòric dels mitjans de comunicació contemporanis als autors per tal d’entendre la relació entre utopia, poder i comunicació en diversos contextos històrics i entorns socials.

Opening Education Beyond the Property Relation: From Commons to Communism

Open Education, and specifically the OER movement, seeks to provide universal access to knowledge, undermining the historical enclosure and the increasing privatisation of the public education system. In this paper we examine this aspiration by submitting the implicit theoretical assumptions of Open Education to the test of critical political economy. We acknowledge the Open Education movement's revolutionary potential but outline the inherent limitations of its current focus on the commons (property relations) rather than the social relations of capitalist production (wage work, the company) and because of this, argue that it will only achieve limited, rather than revolutionary, impact.

Una nova societat civil: accions col·lectives de masses a l'Espanya postransicional (ca. 1982-2002)

INFORME DE RECERCA: Aquest treball ha consistit en una indagació sobre la protesta socialrecent al nostre país (Espanya, 1982-2002); específicament, sobre els principals episodis contemporànisd'acció col.lectiva que han esclatat a Espanya i a Catalunya, amb dos paràmetresdelimitadors bàsics:a) haver-se produït en el periode postransicional, és a dir, amb la fase de resolució dela transició política ja culminada (cosa que, com altres investigadors, hipotitzemque es produí pel 1982, amb el primer relleu democràtic i pacífic del Govern iamb el que anomenem transició institucional ja acabada); per tant, entre 1982 i2003 aproximadament.b) haver mobilitzat un seguiment massiu i adquirit, degut a aquest motiu, a vegadesreforçat per altres, una significació política excepcional, fora d'allò que esconsidera normal en l'activitat política quotidiana (itenint en conseqüència un impacte molt notable en el decurs mateix delperiode postransicional).

Innovación en el contexto actual de la reforma

Se escenifica el estudio del cambio en tres actos: pasado, presente y futuro. Se lleva a cabo una mirada retrospectiva, presente y prospectiva de la innovación educativa con el propósito de obtener algunos indicadores útiles para la puesta en práctica de la actual reforma. Con ello se quiere poner de manifiesto que el tiempo es una de las coordenadas básicas de todo cambio y, por consiguiente, de las innovaciones y las reformas. Olvidar este parámetro es perder la orientación y viabilidad de los demás, pues todo cambio requiere tiempo, siendo este mayor cuanto más complejo es el cambio perseguido. El aprendizaje de conocimientos se adquiere con facilidad, el de actitudes precisa de períodos más largos, el cambio de los hábitos de enseñanza de todo el colectivo de docentes, requiere una generación. Tres ideas se resaltan de la mirada retrospectiva: el carácter universal y humano de la innovación, su tendencia pendular o cíclica y la permanencia de estructuras o sistemas de base que posibilitan los pequeños cambios sin impedir su funcionamiento. Por lo que respecta a la Reforma en si, la defino como un "anidamiento de innovaciones" puesto que comporta múltiples cambios estructurales, organizativos y cuniculares. El profesor pasa de ser mero transmisor de contenidos culturales a profesional innovador y creativo. Si se me pennite resumir con una frase impactante el carácter prospectivo, diré que lo más valioso y sugerente de toda reforma es aquello que tiene de irrealizable. La utopia genera la tensión diferencial entre lo que tenemos y lo que queremos y hace posible el cambio. Una innovación es un proyecto que mira hacia adelante.

El valor de l'educació en societats de canvi

Pensar l'educació del futur, l'educació de la condició humana de què parla Edgar Morin, porta a pensar que la pedagogia ha d'estar vinculada a la vida a fi de reflexionar sobre l'educació com a fet humà i alhora mostrar l'humanisme de l'educació. La realitat com a referent de la pedagogia, perquè és a través de l'anàlisi d'aquesta realitat que es troben les raons del pensar una educació humanament contextualitzada, projecció d'utopies pedagògiques, o d'una pedagogia que projecta l'educació en valors humans com a utopia possible en el món. També, educació de la utopia perquè és ideació ètica que neix de la responsabilitat del jo i el nosaltres amb la vida humana, amb el benestar, amb la justícia i la felicitat per a tothom. És el desig d'una pedagogia política, en el sentit d'un fer no reduït al discurs sinó que és acció. Pedagogia que en el seu pensar l'educació s'allunya dels conformismes paralitzadors, no desvia la mirada, ni es subjecta a silencis. És aquest pensar pedagògic, que obre al sentir d'una educació que sap del valor del món i té present la dignitat humana. En aquesta orientació és una educació compromesa amb la formació de ciutadanes i ciutadans que contribuiran a la transformació de les societats polaritzades, desiguals, injustes. Educació, per tant, que promou la reflexió ètica per desvelar el món i comprendre el com i el perquè de les experiències d'opressió, de violència, d'insostenibilitat, etc. Al mateix temps educació per aprendre a aprendre a traçar els camins dels valors humans conformadors d'altres realitats que siguin justes.

Poètiques del desig. Alteritat i escriptura a l’obra de Gabriel Ferrater, Maria-Mercè Marçal i Enric Casasses

[cat] La present investigació parteix de la urgència de revisar la poesia catalana contemporània des dels paràmetres de la teoria literària que abracen la representació del desig. Partint de l’estreta vinculació entre aquest marc teòric i les noves formulacions del subjecte líric postmodern, hem proposat l’estudi de tres grans poètiques que han marcat, cada una d’elles en el seu context socioliterari, un punt d’inflexió a la poesia catalana des d’aquest quadre teòric: Gabriel Ferrater, Maria-Mercè Marçal i Enric Casasses. Per aquest motiu, l’objectiu central de la tesi és demostrar, a través de la categoria del desig, com l’alteritat eroticoamorosa és un dels centres de representació i experimentació dels límits del subjecte poètic i quins efectes té en la construcció de la identitat textual i en el que hem anomenat matèria-emoció. La tesi no pretén ser un estudi comparatiu dels tres autors, sinó que, capturant les tres trajectòries en paral•lel, situa cada poètica en un punt de no retorn respecte al desig i la seva representació. Atès això, és, metafòricament, el signe desig, en els seus tres plans, el que unifica els tres paradigmes que hem sotmès a anàlisi: Gabriel Ferrater com a referent, Maria-Mercè Marçal en qualitat de significat i Enric Casasses, portador del significant. El primer capítol va més enllà de la ruptura moderna entre escriptura i exaltació d’una subjectivitat única i monolítica, per comprendre en què consisteix la dissolució del jo líric en tant que fonament de l’enunciació del subjecte en el vers. És una proposta metodològica que, prenent com a centre l’intent de construcció d’una teoria del poema basada en l’expansió del jo cap a l’Altre, analitza algunes de les variables retòriques i ontològiques que coparticipen en la formulació teòrica de subjecte líric incomplet o fragmentat en el moment d’enunciar-se. D’aquesta manera, amb una voluntat de teixir uns ítems teòrics per on circuli el concepte de jo líric versus l’Altre (poesia de l’alteritat, “llei de l’assentiment”, “apropiació” de l’enunciat o, sobretot, matèria-emoció), l’escriptura poètica es concep com un joc de forces entre la performativitat del subjecte líric i la recerca de la seva pròpia subjectivitat. Aquesta crisi del subjecte i la impossibilitat de restituir una relació unilateral respecte a l’Altre, cobren una especial rellevància quan el motor o força que activa la relació d’alteritat és el moviment que impulsa el jo fora de les seves pròpies estructures per atènyer l’altre/a (subjecte desitjat) o absorbir-lo: el desig. La segona part del primer capítol està destinada a definir les aproximacions teòriques sobre la representació del desig —encercades en un posicionament postestructuralista conjuminat amb la crítica literària feminista—, que ens permeten assentar les coordenades interpretatives per portar a terme l’estudi de la formalització de tres subjectes lírics que cerquen en l’escriptura el seu propi esdevenir com a subjectes desitjants. Així és que al llarg del segon capítol hem interrogat les tres poètiques resseguint els espais comuns erigits en la nostra proposta de marc interpretatiu. Per fer-ho, ens hem centrat en Les dones i els dies de Gabriel Ferrater, amb especial èmfasi a “Teoria dels cossos”. En el cas de Maria-Mercè Marçal, hem estudiat exhaustivament el primer poemari que inaugura l’escriptura del desig lèsbic, Terra de Mai, tot establint una contigüitat temàtica amb “Sang presa” (dins de La germana, l’estrangera). I, finalment, hem resseguit la poesia d’Enric Casasses d’una forma transversal, a partir de les obres més significatives entorn al subjecte de recerca, com ara La cosa aquella, “Alquímia d’amor” (dins de Començament dels començaments i ocasió de les ocasions), D’equivocar-se així, Calç i, sobretot, Do’m. Drama en tres actes. Primer de tot, hem definit les coordenades del subjecte desitjant en relació amb el subjecte del desig, la qual cosa ens ha exigit l’anàlisi de l’enunciació del jo líric, respectivament. La recerca de les directrius fundacionals de les subjectivitats líriques —actives des del moment en què sorgeix la demanda del desig (implícita o explícita)―, han fet palesa, progressivament, la problemàtica suficiència ontològica del subjecte que deriva, al seu torn, de l’encontre amb l’altre/a. Així hem arribat a mesurar la distància inexorable que separa el jo del tu, amb resultats ben diferents. Ferrater, que anihila sorprenentment el subjecte líric, ha estat el primer port d’una singladura que, en arribar a Marçal, ens ha permès conèixer la continuïtat del ser: el despertar del desig és l’origen de la individuació dels subjectes agents del plaer en detriment de la compleció identitària. I hem navegat, finalment, fins a Casasses, qui defensa al llarg de la seva obra una individuació com a centre ètic de l’acte amorós. En una segona part, hem estudiat la representació de l’altre/a en cada corpus poètic. En el cas de Ferrater, les dones no només activen l’alteritat eroticoamorosa concreta en cada poema, sinó que, des d’un punt de vista metapoètic, esdevenen constitutives de la subjectivitat lírica en la recerca de la identitat que té lloc al llarg de Les dones i els dies. Partint de la figura de “Teseu”, poema que emmiralla i significa el procés d’escriptura poètica, hem explorat la formalització del desig en funció de les diferents representacions de la dona en paral•lel amb les posicions enunciatives del jo líric. Al llarg d’aquest recorregut, la representació del cos del desig (la fragmentació, la carícia, la mirada, etc.) i l’espai on aquest cos s’esdevé (la cambra), han estat els dos epicentres mitjançant els quals hem conclòs que la dona es presenta com un cos resistent que guia el jo líric a negar, paradoxalment, el mateix desig. La impossibilitat de satisfer el desig es manifesta, així, amb una reformulada pèrdua dels límits del subjecte desitjant. En els versos marçalians el desig emergeix com un gran torrent que arrossega al jo líric a mesurar-se en la distància que la separa de l’altra. A partir de l’altra especular, les primeres sextines de Terra de mai obren un nou ordre del jo i del tu en el discurs amorós: l’equivalència física dels cossos amants/amats extrema la fusió tant física com amorosa que es convertirà en l’acció transformadora i afirmativa de la identitat. Amb això, Marçal desarticula la gestió fal•logocèntrica del desig i l’ubica com una categoria des de la qual emprèn la construcció d’una subjectivitat lírica femenina i lèsbica. En aquest sentit, mitjançant la presència nítida d’una exploració i reconstrucció del cos de dona albirat des del desig homoeròtic, la poeta desplega la renovació d’una simbologia eròtica que configura un cosmos corporal totalment nou: cossos d’aigua i sang. Marçal busca en els fluids corporals femenins (l’aigua, la sang menstrual, la sang del trau o, fins i tot, el vòmit), la transposició dels marges corporals als textuals, convertint el poema no en un paral•lel verbal de l’experiència del desig sinó en un paral•lel corporal. En un primer moment, la representació de l’altra és indissociable de les imatges especulars (aigua o mirall). Aquesta és la fase de continuïtat, de la compleció identitària a través de l’experiència de la jouissance, i està constituïda per tres eixos: la confusió dels límits entre el jo i la seva altra, la fusió de les dues subjectivitats i l’afirmació de la unicitat amb el verb “som”. A continuació, hem resseguit com aquest “ser u” es trenca a mesura que el jo poètic es va singularitzant. Aquest segon moment és on el desig irromp al llenguatge del plaer i es converteix en una passió altament destructiva. La dissimilació amb el tu i la nostàlgia de la “fal•laç utopia d’una fusió absoluta” bolquen el poema cap a un jo poètic mutilat, que cerca un cos absent i l’espai de plenitud d’un subjecte líric que es troba irreparablement ferit (“Sang presa”). La poesia de Casasses trava la representació de l’altre amorós en la modalitat dialògica dels versos (el parlar). El fenomen de l’enunciació poètica casassiana s’emmarca en unes estructures poemàtiques que invoquen, des de l’origen, el Tu, apel•lant, així, al problema estrictament postmodern de la unicitat del jo líric i de la identitat en el procés d’escriptura. Atès això, el poema es convertirà en un dir ofert a l’Altre com a demanda del llenguatge, motiu pel qual el desig emergeix com a motor de l’escriptura poètica. Abans d’endinsar-nos específicament a l’eclosió del Tu en tant que altre amorós, ha calgut esclarir les coordenades generals del Tu en majúscules per esbossar els trets fonamentals de la significació poètica. Així, doncs, hem analitzat com es despleguen els diferents tu en l’enunciació, ja sigui quan aquest refereix al lector o a la poesia (recursos metapoètics), quan correspon a l’amor/desig (governador del subjecte de l’escriptura) i, finalment, quan el tu condensa l’altre amorós (amor particular). En aquest darrer cas, hem proposat una possible escala de transcendència del tu respecte al jo líric: d’un tu amorós totalitzador (la lluna) fins al subjecte del desig, la dona. Paral•lelament, la representació de l’amada és indissociable del concepte d’emoció lírica creada a través de la modelització del dir del jo poètic. Per aquest fet, hem classificat la irrupció del subjecte desitjat en diferents graus de referencialitat: el “tu” present, el “tu” absent i el “tu” de destinació. En un tercer apartat, hem intentat respondre a una de les grans problemàtiques que giren entorn a les escriptures del desig: és possible la seva representació? Ferrater ens enfronta davant de l’indicible. La poètica ferrateriana se situa en un distanciament deliberat de les emocions, la qual cosa circumscriu l’expressió del desig en el marc d’allò incomunicable de l’experiència. Consegüentment, hem abordat la formalització del desig a través del concepte d’imaginació tot analitzant com el poeta aconsegueix elevar l’energia emotiva del llenguatge a partir de les relacions entre la paraula i els seus absents, i com això ens permet parlar del poema en tant que matèria-emoció. Així mateix, hem conclòs que Ferrater captura l’indicible en el text jugant amb els límits representatius del llenguatge. Per abordar les escriptures del desig marçaliana i casassiana hem recorregut als plecs de la matèria-emoció encarats a l’écart: la fractura de l’epidermis del poema causada per l’erupció de la vida corporal, pulsional i afectiva del subjecte de l’escriptura. El ritme pulsional del desig (escena d’escriptura i escena amorosa) i la veu (poiesis) es converteixen en els fonaments de la construcció d’unes subjectivitats líriques que s’inscriuen en una posició femenina, allà on el cos amb estat d’apetència cerca la continuïtat en l’escriptura. Concretament, hem resseguit la formalització de l’absència de l’altra en els versos de Marçal, la qual recorre a figuracions com l’espera, el buit, la desfeta del mirall, l’assassinat dels cossos en plenitud, entre altres imatges que activen el salt de l’eros al thanatos; així com, també, les estructures interrogatives que signifiquen la impossibilitat d’experimentar el desig del desig de l’altra. Respecte a l’obra de Casasses, el poeta troba en la forma dramàtica el mitjà idoni per experimentar les possibilitats de la representació del desig: Do’m. Mitjançant una exegesi detallada del drama, hem pogut concloure que, tal com postula Barthes, l’única construcció textual possible d’allò amorós es troba en formular el que té d’intractable, i això només es pot representar a partir de l’acció mateixa. Talment, Casasses porta a l’extrem la modalitat dialògica pròpia de la seva poesia per escenificar l’encontre amorós i la construcció in progress del subjecte desitjant a través del dir-se l’amor. Finalment, la investigació intenta oferir una resposta al voltant de la conjunció desig, subjectivitat lírica i identitat. Aquestes tres coordenades ens permeten elevar les diferents representacions del desig a l’alçada de les millors poètiques contemporànies. L’ètica i l’estètica ferrateriana es congreguen en l’espai de l’erotisme moral. Ferrater concep el vers com un mètode fenomenològic a través del qual inscriu una actitud poètica que no es pot pensar sense la formalització del subjecte desitjant. Atès això, amb Les dones i els dies s’inaugura la categoria del desig en relació amb els límits d’expressió del subjecte líric. Marçal obre les portes a l’espai literari femení i lèsbic amb una escriptura poètica creadora de nous àmbits per a l’expressió del desig. La cerca d’un nou ordre simbòlic en el llenguatge poètic està estretament vinculada amb la construcció d’una subjectivitat tant política com poètica, un dels trets principals de la qual és la reivindicació i afirmació del plaer sexual femení. D’aquesta manera, el desig a l’obra de la poeta és portador d’una actitud i praxi política que troba la seva màxima expressió en la conquesta d’una llengua abolida. Per acabar, Casasses invoca l’espai de la paraula viva per articular l’acompliment de la funció poètica. A través de la poesia recitada, ja sigui des d’un punt de vista teòric com en la seva performance escènica, construeix una nova i fundacional experiència poètica que troba el seu paral•lel amb l’experiència amorosa. En aquest nou espai de circulació de la paraula poètica hi situa una subjectivitat lírica fundada en el moviment ètic cap a l’altre encarnat en el cos, la veu i el ritme.

Human disease and drug pharmacology, complex as real life

In the past decades drug discovery practice has escaped from the complexity of the formerly used phenotypic screening in animals to focus on assessing drug effects on isolated protein targets in the search for drugs that exclusively and potently hit one selected target, thought to be critical for a given disease, while not affecting at all any other target to avoid the occurrence of side-effects. However, reality does not conform to these expectations, and, conversely, this approach has been concurrent with increased attrition figures in late-stage clinical trials, precisely due to lack of efficacy and safety. In this context, a network biology perspective of human disease and treatment has burst into the drug discovery scenario to bring it back to the consideration of the complexity of living organisms and particularly of the (patho)physiological environment where protein targets are (mal)functioning and where drugs have to exert their restoring action. Under this perspective, it has been found that usually there is not one but several disease-causing genes and, therefore, not one but several relevant protein targets to be hit, which do not work on isolation but in a highly interconnected manner, and that most known drugs are inherently promiscuous. In this light, the rationale behind the currently prevailing single-target-based drug discovery approach might even seem a Utopia, while, conversely, the notion that the complexity of human disease must be tackled with complex polypharmacological therapeutic interventions constitutes a difficult-torefuse argument that is spurring the development of multitarget therapies.

Human disease and drug pharmacology, complex as real life

In the past decades drug discovery practice has escaped from the complexity of the formerly used phenotypic screening in animals to focus on assessing drug effects on isolated protein targets in the search for drugs that exclusively and potently hit one selected target, thought to be critical for a given disease, while not affecting at all any other target to avoid the occurrence of side-effects. However, reality does not conform to these expectations, and, conversely, this approach has been concurrent with increased attrition figures in late-stage clinical trials, precisely due to lack of efficacy and safety. In this context, a network biology perspective of human disease and treatment has burst into the drug discovery scenario to bring it back to the consideration of the complexity of living organisms and particularly of the (patho)physiological environment where protein targets are (mal)functioning and where drugs have to exert their restoring action. Under this perspective, it has been found that usually there is not one but several disease-causing genes and, therefore, not one but several relevant protein targets to be hit, which do not work on isolation but in a highly interconnected manner, and that most known drugs are inherently promiscuous. In this light, the rationale behind the currently prevailing single-target-based drug discovery approach might even seem a Utopia, while, conversely, the notion that the complexity of human disease must be tackled with complex polypharmacological therapeutic interventions constitutes a difficult-torefuse argument that is spurring the development of multitarget therapies.