Las Obras hidráulicas en los sistemas fluviales de la Costa Brava: preferencias locales y limitaciones de un modelo convencional de adaptación al riesgo de inundación

Este artículo tiene por finalidad analizar las medidas de adaptación al riesgo de inundación que se han realizado en el ámbito de la Costa Brava, con especial incidencia en el papel que han tenido las obras de infraestructura hidráulica en la prevención de avenidas. Se intenta comprobar hasta que punto la percepción local dominante sobre las obras hidráulicas como una de las formas más eficientes pera la prevención de inundaciones se contradice con las nuevas tendencias tanto en relación a los costes ecológicos de la construcción de estos dispositivos hidráulicos como al planeamiento urbanístico y fluvial, en general

Parler petit nègre: una pincelada fraseológica y léxica de la visión de la lengua del otro

El artículo intentará ofrecer una pincelada sobre qué nos deparan las unidades fraseológicas de diversas procedencias cuando se refieren a otras lenguas o a sus hablantes. La connotación es casi siempre peyorativa para la lengua del otro, se trate de una variante vernácula minorizada, como el patués, o de cualquier idioma extranjero ininteligible y por ello molesto a los autóctonos. El prejuicio lingüístico, constante universal que persiste en nuestro mundo globalizado bajo diversas formas, puede originarse por circunstancias históricas, en el caso de contactos entre pueblos por movimientos migratorios, conflictos bélicos o directamente por invasiones. Sería el caso del pidgin English para los súbditos de Su Majestad que se vieron obligados a aprender la lengua del Imperio, o del parler petit nègre de los africanos orientales en el siglo XIX. La algarabía es ahora sinónimo de confusión lingüística y antaño de lengua árabe, incomprensible para los peninsulares, «que hablaban en cristiano». En otras ocasiones, se trata del estereotipo de la cultura remota desconocida, como «Me suena a chino». Nuestra cata abarcará, entre otros, ejemplos en inglés, francés, castellano y catalán.

Models i formes de la pintura catalana del Barroc: el mirall de l'art francès

Estudi elaborat a partir d’una estada a l’Institut National d'Histoire de l'Art- Bibliothèque Nationale de France entre l'1 i el 31 de juliol de 2007. S’ha treballat en la recerca documental sobre les relacions artístiques entre França i Catalunya a l’Època Moderna. Els materials o fons documentals d’interès han estat dos: els fons gràfics d’estampes i gravats de la Bibliothèque Nationale, no tant en el sentit de consulta dels originals –que en alguna ocasió també- com sí en el la visualització de les vastíssimes fototeques, que ha permès a l’autor aplegar un bon nombre d’imatges que en el futur serviran per posar en relació la cultura figurativa francesa –sobretot de la pintura i de l’escultura, però també de la tractadística arquitectònica- amb la catalana de l’època, ja sigui per constatar les semblances com per fer notar les diferències en els usos dels models figuratius. S’ha buidat material bibliogràfic difícil de localitzar a Catalunya. Són publicacions referides a gravat, d’una banda, i a patrimoni artístic. Aquest darrer aspecte s’ha treballat des de dos vessants: en seguir notícies de la presència d’artistes catalans a França i viceversa, i en buscar dades sobre l’espoli d’obres d’art portat a terme a Catalunya durant el període napoleònic.

El concepte de districte industrial: un repàs des de l'òptica de la tradició italiana

L’ article fa un repàs de l’evolució del concepte de districte industrial des de l’ òptica de l’experiència italiana. Partint de la constatació dels canvis que hi ha hagut en les formes d’organització de la producció en els tres darrers decennis, s’exposa l’evolució del model del districte industrial com a paradigma d’ Alfred Marshall, de principis del segle XX, s’ha anat enriquint a mesura que ha madurat l’ experiència districtual, que avui afronta els reptes de la globalització econòmica

La violència dels joves: una mirada des del medi obert

Tota anàlisi integral de la violència ha de començar per definir les diverses formes que aquesta adopta amb la finalitat de facilitar-ne el mesurament científic. Hi ha moltes maneres possibles de definir la violència. Tradicionalment, l’adolescència s’ha associat amb un moment de crisi, inestabilitat i immaduresa. L’adolescència comença amb una forma de violència produïda per la naturalesa, que són els canvis físics de la pubertat. Aquest és també un període de profunds canvis psicològics (pèrdues del món infantil, confirmació dels caràcters sexuals distintius del gènere). En definitiva, una etapa d’incertesa a l’espera d’arribar a una identitat on el jo fràgil i insegur tem quedar atrapat en la situació infantil i atribueix a l’entorn les seves dificultats per progressar. Ataca buscant uns límits externs que el continguin i li serveixin per regular-se i trobar-se. Altres vegades per por anticipada al fracàs busca com a identitat una posició on no hi ha exigències, ni perill de fracassar, perquè és la identitat del fracàs mateix (fracàs escolar, addiccions, marginalitat, violència). Així la conducta violenta és una defensa davant amenaces externes i internes a un jo fràgil en perill de ser diluït i aixafat en la seva identitat poc sòlida i definida. La sensació de no ser considerat com a subjecte pot ser objectiva o imaginària, present o ancorada en el passat (JEAMET 2003) però, en qualsevol cas, és una pressió real per l’individu que l’afecta notablement