Impacte del tractament quimioteràpic en terceres línies i posteriors en el mesotelioma pleural maligne

La baixa incidència del mesotelioma maligne dificulta la realització d’estudis clínics que aportin coneixement de la millor seqüència de tractaments a administrar. No existeix consens més enllà de la primera línea de quimioteràpia basada en la combinació de cisplatí i pemetrexed. S’ha recollit una mostra de pacients diagnosticats a l’Hospital Germans Trias i Pujol entre els anys 2003 i 2010. S’han avaluat les característiques dels pacients així com la seva supervivència. S’ha realitzat un subanàlisi en el subgrups de malalts que han rebut tres o més línies de tractament quimioteràpic.

Manejo de los derames pleurales fetales e hidrops mediante la colocación de shunts toracoamnióticos eco-guiado por vía percutánea

Abans de la teràpia fetal, més del 90 % dels casos de fetus amb malformacions pulmonars, basaments pleurals i hidrops morien. Avui en dia, gràcies a la teràpia fetal i, mes concretament, a la col•locació de shunts toracoamniòtics aquesta supervivència ha augmentat notablement. Des del 2003, el nostre centre ha realitzat aquest procediment a 25 fetus amb resultats favorables ( una supervivència total del 62.5%) i una baixa taxa de complicacions. L’evolució a llarg termini dels pacient que han sobreviscut és favorable i el seu estudi ens ha permès identificar alguns factors pronòstic a tenir en compte.

Implicacions diagnòstiques del strem-1 (soluble triggering receptor expressed on myeloid cells) en malalts amb síndrom del distress respiratori agut (sdra) i patologia abdominal. estudi preliminar

Els pacients amb patologia abdominal aguda poden desenvolupar una insuficiència respiratòria secundària a la resposta inflamatòria generada o a una pneumònia nosocomial. El mesurament del “soluble *triggering receptor expressed on myeloid cells 1” (sTREM-1) en líquid alveolar, pleural, sinovial o cefalorraquidi ha demostrat la seva utilitat en el diagnòstic d'infecció. Es va determinar el sTREM-1 alveolar i peritoneal en pacients amb quadre abdominal agut més síndrom de distress respiratori agut (SDRA). Es va concloure que el sTREM-1 és útil per diagnosticar infeccions abdominals i pulmonars en aquests pacients i que la relació sTREM-1 alveolar/peritoneal podria ser útil per determinar el focus infecciós.

Variables asociadas a necrosis pancreática en pacientes con Pancreatitis Aguda Grave.

Hem fet un estudi retrospectiu de 73 adults amb pancreatitis aguda greu recollint variables analítiques i radiològiques a l'ingrés i a les 48h i relacionant-les amb l'existència de necrosi pancreàtica a la TC. Les variables relacionades amb la necrosi van ser: edat, leucòcits, VSG, TP, INR, glucèmia, urea, creatinina, proteïnes, albúmina, LDH, calci, PCR i presència de vessament pleural a la Rx. D'aquestes, el vessament pleural a l'ingrés i la hipoalbuminemia, les xifres altes de LDH i PCR a les 48 hores es van relacionar significativament, la qual cosa permet identificar pacients amb major risc en els quals instaurar mesures precoces

Clinical picture of the amyloid arthropathy in patients with chronic renal failure maintained on haemodialysis using cellulose membranes.

The clinical picture of 15 patients (10 male, five female) with amyloid arthropathy secondary to chronic renal failure treated with haemodialysis has been studied. The average period of haemodialysis was 10.8 years. Joint symptoms appeared between three and 13 years after starting haemodialysis. No patient had renal amyloidosis. Early symptoms were varied and often overlapped: knee swelling (seven patients), painful and stiff shoulders (seven), and carpal tunnel syndrome (six) were the most prominent. Follow up showed extension to other joints. Joint effusions were generally of the non-inflammatory type. Radiologically, geodes and erosions of variable sizes were seen in the affected joints, which can develop into a destructive arthropathy. Amyloid was found in abdominal fat in three of the 12 patients on whom a needle aspiration was performed. Four of 12 patients showed changes compatible with amyloid infiltration in the echocardiogram. One patient had amyloid in the gastric muscular layer, another in the colon mucus, and two of four in rectal biopsy specimens. Amyloid deposits showed the presence of beta 2 microglobulin in 10 patients. The clinical and radiological picture was similar to the amyloid arthropathy associated with multiple myeloma. These patients can develop systemic amyloidosis.

Clinical picture of the amyloid arthropathy in patients with chronic renal failure maintained on haemodialysis using cellulose membranes.

The clinical picture of 15 patients (10 male, five female) with amyloid arthropathy secondary to chronic renal failure treated with haemodialysis has been studied. The average period of haemodialysis was 10.8 years. Joint symptoms appeared between three and 13 years after starting haemodialysis. No patient had renal amyloidosis. Early symptoms were varied and often overlapped: knee swelling (seven patients), painful and stiff shoulders (seven), and carpal tunnel syndrome (six) were the most prominent. Follow up showed extension to other joints. Joint effusions were generally of the non-inflammatory type. Radiologically, geodes and erosions of variable sizes were seen in the affected joints, which can develop into a destructive arthropathy. Amyloid was found in abdominal fat in three of the 12 patients on whom a needle aspiration was performed. Four of 12 patients showed changes compatible with amyloid infiltration in the echocardiogram. One patient had amyloid in the gastric muscular layer, another in the colon mucus, and two of four in rectal biopsy specimens. Amyloid deposits showed the presence of beta 2 microglobulin in 10 patients. The clinical and radiological picture was similar to the amyloid arthropathy associated with multiple myeloma. These patients can develop systemic amyloidosis.

Pro-adrenomedullin usefulness in the management of children with community-acquired pneumonia, a preliminary prospective observational study

BackgroundIn adult population with community acquired pneumonia high levels of pro-adrenomedullin (pro-ADM) have been shown to be predictors of worse prognosis. The role of this biomarker in pediatric patients had not been analyzed to date. The objective of this study is to know the levels of pro-ADM in children with community acquired pneumonia (CAP) and analyze the relation between these levels and the patients¿ prognosis.FindingsProspective observational study including patients attended in the emergency service (January to October 2009) admitted to hospital with CAP and no complications at admission. The values for pro-ADM were analyzed in relation to: need for oxygen therapy, duration of oxygen therapy, fever and antibiotic therapy, complications, admission to the intensive care unit, and length of hospital stay. Fifty patients were included. Ten presented complications (7 pleural effusion). The median level of pro-ADM was 1.0065¿nmol/L (range 0.3715 to 7.2840¿nmol/L). The patients presenting complications had higher levels of pro-ADM (2.3190 vs. 1.1758¿nmol/L, p¿=¿0.013). Specifically, the presence of pleural effusion was associated with higher levels of pro-ADM (2.9440 vs. 1.1373¿nmol/L, p¿<¿0.001).ConclusionsIn our sample of patients admitted to hospital with CAP, pro-ADM levels are related to the development of complications during hospitalization.

Drenaje torácico cerrado. Procedimiento y cuidados de enfermería a propósito de un caso

La acumulación en el espacio pleural de aire y/o sangre, pus o partículas grasas, o la acumulación de líquido por tumores que infiltran la pleura, impide la libre expansión pulmonar, pudiendo llegarse al colapso de este pulmón con un intercambio gaseoso limitado o nulo. Por esto, sea cual sea la causa (traumatismos, enfermedades, cirugías), hemos de extraer estas sustancias de la cavidad pleural. Podemos hacerlo a través de una toracocentesis evacuadora, pero en muchos casos la cantidad y las características de las sustancias o el estado del paciente recomiendan instaurar un drenaje torácico permanente y conectarlo a un dispositivo cerrado de recogida. Esto se consigue introduciendo un tubo o trocar a través de la pared torácica hasta el espacio pleural, vaciando las sustancias alojadas de forma patológica. Este tubo, o trocar, se conecta a un aspirador con la finalidad de mantener la presión negativa fisiológica de la cavidad pleural y facilitar de esta manera la completa expansión de los pulmones. Hay trocares de diversas dimensiones y diferentes modelos de dispositivo de recogida, pero todos se basan, a partir de 1876, en el sistema que utilizó Gotthard Bülau para el tratamiento de los empiemas. Tanto para la preparación del paciente como del material, para la instauración y los cuidados, desde el primer momento hasta la retirada, pasando por las muchas valoraciones, comprobaciones y atenciones para evitar los riesgos y las complicaciones inherentes a este drenaje, es imprescindible que los profesionales de enfermería conozcan el procedimiento y las muchas particularidades que hay que observar con él, dada la especificidad de la cavidad en la que está inserto. Asimismo, es fundamental el conocimiento del dispositivo de recogida cerrado más utilizado (Pleur-evac®) desde la preparación, pasando por el funcionamiento y hasta los controles necesarios para una utilización correcta. Este artículo pretende unificar criterios de actuación en los cuidados que requieren los pacientes portadores de drenaje torácico.