Niobium and rare earth minerals from the Virulundo carbonatite, Namibe, Angola

The Virulundo carbonatite in Angola, one of the biggest in the world, contains pyrochlore as an accessory mineral in all of the carbonatite units (calciocarbonatites, ferrocarbonatites, carbonatite breccias, trachytoids). The composition of the primary pyrochlore crystals is very close to fluornatrocalciopyrochlore in all these units. High-temperature hydrothermal processes caused the pseudomorphic replacement of the above crystals by a second generation of pyrochlore, characterized by lower F and Na contents. Low-temperature hydrothermal replacement of the above pyrochlores, associated with production of quartz-carbonates-fluorite veins, controled the development of a third generation of pyrochlore, characterized by high Sr contents. Finally, supergene processes produced the development of a secondary paragenesis in the carbonatite, consisting in late carbonates, goethite, hollandite and REE minerals (mainly synchysite-(Ce), britholite-(Ce), britholite-(La), cerite-(Ce)). Separation of Ce from the other REE was allowed by oxidizing conditions. Therefore, Ce4+ was also incorporated into a late generation of pyrochlore, which is also strongly enriched in Ba and strongly depleted in Ca and Na

Niobium and rare earth minerals from the Virulundo carbonatite, Namibe, Angola

The Virulundo carbonatite in Angola, one of the biggest in the world, contains pyrochlore as an accessory mineral in all of the carbonatite units (calciocarbonatites, ferrocarbonatites, carbonatite breccias, trachytoids). The composition of the primary pyrochlore crystals is very close to fluornatrocalciopyrochlore in all these units. High-temperature hydrothermal processes caused the pseudomorphic replacement of the above crystals by a second generation of pyrochlore, characterized by lower F and Na contents. Low-temperature hydrothermal replacement of the above pyrochlores, associated with production of quartz-carbonates-fluorite veins, controled the development of a third generation of pyrochlore, characterized by high Sr contents. Finally, supergene processes produced the development of a secondary paragenesis in the carbonatite, consisting in late carbonates, goethite, hollandite and REE minerals (mainly synchysite-(Ce), britholite-(Ce), britholite-(La), cerite-(Ce)). Separation of Ce from the other REE was allowed by oxidizing conditions. Therefore, Ce4+ was also incorporated into a late generation of pyrochlore, which is also strongly enriched in Ba and strongly depleted in Ca and Na

Can You Home Again? Desertion and Control of Hometowns in Civil Wars

What allows an armed group in a civil war to prevent desertion? This paper addresses this question with a focus on control in the rearguard. Most past studies focus on motivations for desertion. They explain desertion in terms of where soldiers stand in relation to the macro themes of the war, or in terms of an inability to provide positive incentives to overcome the collective action problem. However, since individuals decide whether and how to participate in civil wars for multiple reasons, responding to a variety of local conditions in an environment of threat and violence, a focus only on macro-level motivations is incomplete. The opportunities side of the ledger deserves more attention. I therefore turn my attention to how control by an armed group eliminates soldiers’ opportunities to desert. In particular, I consider the control that an armed group maintains over soldiers’ hometowns, treating geographic terrain as an important exogenous indicator of the ease of control. Rough terrain at home affords soldiers and their families and friends advantages in ease of hiding, the difficulty of using force, and local knowledge. Based on an original dataset of soldiers from Santander Province in the Spanish Civil War, gathered from archival sources, I find statistical evidence that the rougher the terrain in a soldier’s home municipality, the more likely he is to desert. I find complementary qualitative evidence indicating that soldiers from rough-terrain communities took active advantage of their greater opportunities for evasion. This finding has important implications for the way observers interpret different soldiers’ decisions to desert or remain fighting, for the prospect that structural factors may shape the cohesion of armed groups, and for the possibility that local knowledge may be a double-edged sword, making soldiers simultaneously good at fighting and good at deserting.

Problemàtiques en l'estudi i investigació del "Dot Painting o Dot Art Movement" Aborigen austràlià

L'objecte d'estudi de la següent memòria són les obres de l'anomenat, en la literatura anglosaxona, "Dot Art Movement o Dot Painting"; un moviment artístic índigena contemporani engendrat entre la dècada dels 70 i els 80 del segle passat a les comunitats de Papunya i Yuendumu en el cor del Desert Australià. La memòria s'articula entorn les principals problemàtiques a les que s'enfronta la definició i descripció de l'anomenat "Dot Art Movement o Dot Painting" dins el context de consum i recepció de les obres a Europa. Aquestes problemàtiques, sobretot conceptuals però també metodològiques, són descrites entorn tres grans apartats: el fet "primitiu", el fet "aborigen" i el fet del "Dot Art Movement o Dot painting". A través d'aquests tres àmbits la memòria presenta diverses herències històriques de caràcter eurocèntric, amb base al període colonial, que dificulten la proliferació d'interpretacions i noves aproximacions vers la recepció europea de les obres d'aquest moviment artístic.

Origen i diversificació de les comunitats de rèptils dels deserts del Nord d’Àfrica i Aràbia: els paràsits com a eines filogenètiques

Els deserts constitueixen aproximadament un terç de la superfície terrestre i estan caracteritzats per la seva aridesa extrema. Els Sàhara, la zona àrida més gran del Nord d’Àfrica és, amb diferencia, el desert més gran del mon. Ocupa una extensió de més de 9 milions de kilòmetres quadrats, expandint-se 5500 km a través del nord d’Àfrica, des de l’oceà Atlàntic fins el mar Roig. El desert d’Aràbia es troba a l’est del Sàhara i és aproximadament una octava part més petit. Tot i el seu clima tan extrem, les flores i faunes dels deserts acostumen a ser relativament riques, el que fa que ens preguntem com aquestes biotes han estat adquirides i com es mantenen. En aquest projecte utilitzem els rèptils com a model d’estudi, un dels habitants més comuns dels deserts. El propòsit d’aquest projecte era utilitzar filogènies moleculars de diversos taxons de rèptils dels deserts del nord d’Àfrica i Aràbia per respondre Quan i Com els deserts han adquirit la seva fauna de rèptils endèmica (origen i diversificació), i de quina manera aquestes faunes s’han mantingut fins ara (adaptació). Però més enllà de les dades morfològiques i les eines de filogènia molecular, els paràsits representen una alternativa excitant i innovadora dins del camp de la biologia evolutiva. En aquest sentit, aquest projecte de beca proposava anar més lluny i utilitzar els paràsits com a eina (biological tags) per millor entendre l’historia evolutiva dels seus hostes en base a una aproximació biogeogràfica i co-evolutiva. Els objectius durant aquest primer any de projecte han sigut: 1) Estudiar l’origen i diversificació de la fauna de rèptils endèmica dels deserts del Sàhara i Aràbia, 2) caracteritzar la comunitat d’ecto- haemoparàsits de les espècies d’estudi, 3) posar a punt un estudi comparatiu de la filogeografia i estructuració genètica d’hostes i paràsits.

The evolution of personally disadvantageous punishment among cofoundresses of the ant Acromyrmex versicolor

Cofoundresses of the desert fungus garden ant Acromyrmex versicolorexhibit a forager specialist who subsumes all foraging risk priorto first worker eclosion (Rissing et al. 1989). In an experimentdesigned to mimic a "cheater" who refuses foraging assignment whenher lot, cofoundresses delayed/failed to replace their forager,often leading to demise of their garden (Rissing et al. 1996). Thecheater on task assignment is harmed, but so too is the punisher,as all will die without a healthy garden. In this paper we studythrough simulation the cofoundress interaction with haploid, asexualgenotypes which either replace a cheater or not (punishment), underboth foundress viscosity (likely for A. versicolor) and randomassortment. We find replacement superior to punishment only whenthere is no foraging risk and cheating is not costly to groupsurvival. Generally, punishment is evolutionarily superior,especially as forager risk increases, under both forms of dispersal.

Long-range transport of Saharan dust to northern Europe: The 11-16 October 2001 outbreak observed with EARLINET

The spread of mineral particles over southwestern, western, and central Europeresulting from a strong Saharan dust outbreak in October 2001 was observed at10 stations of the European Aerosol Research Lidar Network (EARLINET). For the firsttime, an optically dense desert dust plume over Europe was characterized coherentlywith high vertical resolution on a continental scale. The main layer was located abovethe boundary layer (above 1-km height above sea level (asl)) up to 3–5-km height, andtraces of dust particles reached heights of 7–8 km. The particle optical depth typicallyranged from 0.1 to 0.5 above 1-km height asl at the wavelength of 532 nm, andmaximum values close to 0.8 were found over northern Germany. The lidar observationsare in qualitative agreement with values of optical depth derived from Total OzoneMapping Spectrometer (TOMS) data. Ten-day backward trajectories clearly indicated theSahara as the source region of the particles and revealed that the dust layer observed,e.g., over Belsk, Poland, crossed the EARLINET site Aberystwyth, UK, and southernScandinavia 24–48 hours before. Lidar-derived particle depolarization ratios,backscatter- and extinction-related A ° ngstro¨m exponents, and extinction-to-backscatterratios mainly ranged from 15 to 25%, 0.5 to 0.5, and 40–80 sr, respectively, within thelofted dust plumes. A few atmospheric model calculations are presented showing the dustconcentration over Europe. The simulations were found to be consistent with thenetwork observations.

The Great Museum of Egypt

Nou museu devant de les piràmides de Giza (El Cairo).Lloc extraordinari i extraordinàriament difícil.Incorpora protecció/ aprofitament del vent del desert, tempestes de sorra i aigua de pluja

Mística i espiritisme: la fascinació per l’altra riba. Amàlia Domingo Soler i Eulàlia Anzizu i Vila

Les escriptores Amàlia Domingo Soler (1835-1909) i Eulàlia Anzizu i Vila (1868-1916) no es van conèixer mai, i probablement des de les pròpies posicions ideològiques —lliurepensadora, una; monja clarissa, l’altra— ni tan sols haurien pogut coincidir enlloc. Compartien, però, la mateixa ciutat, Barcelona, i una mateixa època convulsa —la segona meitat del segle XIX i els inicis del XX—, així com alguns trets de la personalitat: eren dones autodidactes, intel·lectuals geloses de la seva independència i de les seves conviccions i, sobretot, mostraven idèntica passió per l’escriptura. Ultra les asimetries ideològiques que es donaren entre Amàlia Domingo i Eulàlia Anzizu, un conjunt d’empaties vitals en canvi, les acostava: Amàlia, l’espiritista, sentia tanta estranyesa davant la realitat com Eulàlia, la poeta mística; de la mateixa manera, hi havia en elles el mateix sentiment d’exclusió, homònima sensació de pertànyer fora del centre de la quotidianitat. Tant l’una com l’altra entengueren la terra com un desert i es forjaren un llenguatge de proximitat amb l’inconegut, tan religiós com còsmic. I l’estremiment que els produïa l’immaterial, el més enllà, impregnà de ple, i en tots dos casos, l’obra literària des de la joventut.