Entrenament d'un ciclista esprinter mitjançant la força explosiva: avaluació dels efectes d'un entrenament específic

La principal fita dels ciclistes ha estat sempre l’entrenament per millorar les seves condicions i prestacions fisiològiques. Al llarg dels anys, el ciclisme com pràcticament tot l’esport s’ha anat modernitzant, no només tecnològicament. Això ha provocat l’aparició d’especialistes, corredors destinats a destacar, només en unes determinades condicions, per sobre els demés. Una d’aquestes condicions més restringides son les arribades massives, terreny dels anomenats esprinters, els quals brillen per sobre els demés degut a la seva potència, velocitat punta i arrancada. L’entrenament d’aquesta tipologia d’especialitat ha deixat entreveure varies ambigüitats i algunes problemàtiques de fonament teòric. L’esprint en el ciclisme es dona després d’un gran desgast de les reserves energètiques i de fatiga muscular. Per tant, entrenar-lo amb blocs de velocitat no té lògica. Tampoc es una opció viable el recurs que molts equips utilitzen: agafar corredors joves de la pista, i que la seva genètica (fibres ràpides) i les seves característiques de pistard1 facin la resta, perquè al pas dels anys perden aquesta exclusivitat. Aquest estudi es proposa buscar una manera de treballar i potenciar l’esprint del ciclista a partir de la força explosiva, garantint preservar les condicions aeròbiques per tal de que no perjudiqui per altra banda la seva resistència. Per tal d’aconseguir-ho, s’efectuaran uns tests. Un focalitzat en mesurar les prestacions en un esprint dels subjectes. L’altra es basarà en avaluar la força explosiva d’aquets, a partir de salts verticals. Un cop obtinguts els resultats de la primera tanda, els subjectes seran sotmesos a un entrenament combinat de sobrecàrrega, per tal de observar, en la segona tanda, si els resultats son significatius. Com a conclusió, es podria destacar el fet de millora en la majoria d’aspectes en tots els tests per part de tots els subjectes, i que probablement, hi ha una correlació significativa entre la força explosiva i la capacitat per esprintar, tot i que s’haurien de corroborar els resultats amb una mostra més gran.

Pathophysiology of muscle dysfunction in COPD

Muscle dysfunction often occurs in patients with chronic obstructive pulmonary disease (COPD) and may involve both respiratory and locomotor (peripheral) muscles. The loss of strength and/or endurance in the former can lead to ventilatory insufficiency, whereas in the latter it limits exercise capacity and activities of daily life. Muscle dysfunction is the consequence of complex interactions between local and systemic factors, frequently coexisting in COPD patients. Pulmonary hyperinflation along with the increase in work of breathing that occur in COPD appear as the main contributing factors to respiratory muscle dysfunction. By contrast, deconditioning seems to play a key role in peripheral muscle dysfunction. However, additional systemic factors, including tobacco smoking, systemic inflammation, exercise, exacerbations, nutritional and gas exchange abnormalities, anabolic insufficiency, comorbidities and drugs, can also influence the function of both respiratory and peripheral muscles, by inducing modifications in their local microenvironment. Under all these circumstances, protein metabolism imbalance, oxidative stress, inflammatory events, as well as muscle injury may occur, determining the final structure and modulating the function of different muscle groups. Respiratory muscles show signs of injury as well as an increase in several elements involved in aerobic metabolism (proportion of type I fibers, capillary density, and aerobic enzyme activity) whereas limb muscles exhibit a loss of the same elements, injury, and a reduction in fiber size. In the present review we examine the current state of the art of the pathophysiology of muscle dysfunction in COPD.