Epidemiologia de les fractures perinatals a l'Hospital Germans Trias i Pujol. Relació entre el tipus de fractura de clavícula i la paràlisi braquial obstètrica.

Les fractures de clavícula perinatals són una complicació impredictible i inevitable dels nounats i un percentatge presentarà paràlisi braquial (PBO) que freqüentment s'autoresolt. S'estudien els factors de risc de la fractura i és el primer treball que estudia la relació entre el tipus de fractura clavicular i la presència de PBO al naixement i la permanència d'aquesta complicació. L'afectació del terç proximal de clavícula i la distòcia d'espatlles són factors de risc per al desenvolupament de la PBO inicial, però no el desplaçament de la fractura. La permanència de la complicació no s'ha relacionat amb cap factor de risc.

Resultats a llarg termini del tractament quirúrgic de les fractures d’húmer proximal intervingudes mitjançant sutures aïllades o associades a claus d’Ender modificats

Valorem els resultats funcionals i de qualitat de vida a mig i a llarg termini de 38 fractures de l’húmer proximal, tractades en 17 casos amb fixació amb sutures transòssies i en 21 associant claus d’Ender modificats. Els pacients intervinguts amb sutures transòssies obtingueren millors resultats funcionals amb diferències significatives. Les fractures en 3 parts en valg obtingueren millors resultats funcionals que les desplaçades en var No s’observaren diferències de qualitat de vida segons tècnica quirúrgica i tipus de fractura. La fixació amb sutures associades o no a claus d’Ender modificats és una tècnica, útil, segura i amb baix índex de complicacions.

Fractures pèlviques: quina classificació prediu millor la inestabilitat hemodinàmica

Les fractures de pelvis en el context del pacient politraumàtic amb freqüència s’acompanyen d’altres lesions, que en conjunt poden generar una situació de inestabilitat hemodinàmica. En el nostre estudi, retrospectiu sobre 100 fractures de pelvis en pacients politraumàtics atesos al Hospital Vall d’Hebron en un període de tres anys, hem volgut valorar quina classificació de fractures de pelvis (Tile/Young-Burgess) ens prediu millor la inestabilitat hemodinàmica. No s’han observat diferències estadísticament significatives entre les dues classificacions, en relació a la inestabilitat hemodinàmica. Per tant, el patró de fractura no ens útil per a predir la inestabilitat hemodinàmica.

Revisió dels resultats de les fractures diafisàries de tíbia

Estudi d’avaluació dels resultats del tractament de fractures diafisàries de tíbia mitjançant la tècnica quirúrgica d’enclavat endomedul•lar fresat i bloquejat, amb un seguiment mig de 14 mesos. Els criteris d’inclusió han estat les fractures tancades i obertes, segons la Classificació de la AO i la Classificació de Gustilo-Anderson per les fractures obertes, excloent fractures amb traç articular o afectació metafisària. Es tracta d’un estudi retrospectiu de totes les històries clíniques, realitzant una valoració radiològica pre i postquirúrgica. Posteriorment s’ha realitzat una valoració clínica mitjançant l’escala de Karlström i Olerud. Finalment, s’ha dut a terme una revisió actualitzada de la literatura.

Estudio retrospectivo de las fractures pertrocantéreas de fémur. Análisis del posicionamiento del tornillo cefálico en el tratamiento con clavo endomedular

La fixació interna de les fractures pertrocantériques es una de les intervencions quirúrgiques més freqüents en Traumatologia. És precisament en les fractures més conminutes i inestables en les que el sistema de fixació i la seva correcta col•locació té major importància per evitar, en la major mesura possible, els desplaçaments secundaris de la fractura. El propòsit d’aquest treball és realitzar una revisió clínica quirúrgica d’aquestes fractures per demostrar el valor predictiu que tenen sobre l’èxit o fracàs de la osteosíntesis la col•locació del cargol cefàlic en el cap femoral i la distància al àpex.

Orientacions per a la intervenció socioeducativa en els serveis de pediatria hospitalària

Estudi de la realitat de la intervenció socioeducativa dirigida als infants i adolescents en el context hospitalari, considerant-lo un tema desconegut, innovador per ser un possible i futur àmbit d’intervenció de l’educador/a social

Usefulness of bone densitometry in postmenopausal women with clinically diagnosed vertebral fractures.

Objective: To analyse whether bone mineral density (BMD) assessment is required in postmenopausal women presenting with low trauma vertebral fracture. Methods: Women with vertebral fracture diagnosed over a 10 year period were recruited from our database. The following were excluded: (a) patients with high energy trauma; (b) patients with malignancies; (c) patients with a metabolic bone disease other than osteoporosis. All postmenopausal women were included in whom BMD had been evaluated at both the lumbar spine and femoral neck by dual energy x ray absorptiometry during the six months after the diagnosis. Patients with a potential cause of osteoporosis other than age and menopause were not considered. A total of 215 patients were identified. Results: The mean (SD) age of the patients was 65.9 (6.9) years. BMD at the lumbar spine was 0.725 (0.128) g/cm2 and the T score was ¿2.94 (1.22); BMD at the femoral neck was 0.598 (0.095) g/cm2 and the T score was ¿2.22 (0.89). The BMD of the patients was significantly lower than that of the general population at both the lumbar spine and femoral neck. When the lowest value of the two analysed zones was considered, six patients (3%) showed a normal BMD, 51 (23.5%) osteopenia, and 158 (73.5%) osteoporosis. The prevalence of osteoporosis at the femoral neck increased with age; it was 25% in patients under 60, 35% in patients aged 60¿70, and 60% in patients over 70. Conclusion: These results indicate that bone densitometry is not required in postmenopausal women with clinically diagnosed vertebral fractures if it is performed only to confirm the existence of a low BMD.

Clinical evolution of sacral stress fractures: influence of additional pelvic fractures

To evaluate the clinical evolution of sacral stress fractures in relation to the scintigraphic pattern and the presence of additional pelvic fractures. METHODS--This was a retrospective study of 14 patients with sacral fractures. RESULTS--Six patients had additional pelvic fractures. Four bone scintigraphic patterns were found. The resolution of symptoms was longer in patients with associated pelvic fractures (30 weeks v three weeks). No relation was found between the bone scintigraphic pattern and the time of evolution. CONCLUSION--Associated pelvic fractures delay the resolution of symptoms in patients with sacral fractures, regardless of scintigraphic pattern.

Clinical evolution of sacral stress fractures: influence of additional pelvic fractures

To evaluate the clinical evolution of sacral stress fractures in relation to the scintigraphic pattern and the presence of additional pelvic fractures. METHODS--This was a retrospective study of 14 patients with sacral fractures. RESULTS--Six patients had additional pelvic fractures. Four bone scintigraphic patterns were found. The resolution of symptoms was longer in patients with associated pelvic fractures (30 weeks v three weeks). No relation was found between the bone scintigraphic pattern and the time of evolution. CONCLUSION--Associated pelvic fractures delay the resolution of symptoms in patients with sacral fractures, regardless of scintigraphic pattern.

Seminaris pràctics mitjançant l'aprenentatge basat en problemes en l'ensenyament de la pediatria

En 2011, se aplicó la metodología del aprendizaje basado en problemas (ABP) en los seminarios prácticos de Pediatría a los estudiantes de 6º de Medicina. La ABP invierte la organización tradicional de los procesos de aprendizaje: primero se presenta el problema, ya partir de la delimitación de lo que ya se conoce, se establecen los objetivos, se identifican las necesidades de aprendizaje, y se diseña y se sigue un plan de actuación, para que el aprendizaje se acompañe de la reso-lución del problema. Previamente, los profesores realizaron un curso específico so-bre ABP organizado por el IES. Transcurrido el primer curso de aplicación del ABP, se pretende evaluar el grado de satisfacción y de aprendizaje obtenidos de los seminarios prácticos ba-sados en el ABP por parte de los estudiantes.

Dimorfismo sexual de la clavícula: un estudio basado en una muestra actual española.

Los objetivos de este trabajo fueron estudiar el dimorfismo sexual de la clavícula, teniendo en cuenta su asimetría direccional, y aportar algoritmos útiles para el diagnóstico sexual. El material utilizado fueron 77 individuos adultos actuales de origen madrileño (45 hombres y 32 mujeres) de edades comprendidas entre 20 y 92 años pertenecientes a la colección de la Universidad Complutense de Madrid. Se tomaron 2 tipos de medidas, unas directas sobre el hueso (longitud máxima, perímetro en la mitad, anchura de la epífisis acromial y esternal) y otras indirectas sobre imágenes fotográficas (ángulo y sagita). Después de comprobar la constancia de las mediciones mediante una muestra de época medieval originarias de Palencia, se analizó el dimorfismo sexual en las clavículas izquierdas y derechas así como la asimetría bilateral en cada serie sexual, mediante la t de Student. Posteriormente, se aplicó un análisis de componentes principales (ACP) para evaluar el grado de implicación de las variables en el dimorfismo sexual. Por último, se llevó a cabo un análisis discriminante para cada lado clavicular. Los resultados mostraron que: 1) los hombres presentan valores medios superiores a las mujeres en todas las variables excepto en el ángulo; 2) los valores de la anchura acromial y esternal de la serie masculina son mayores en la clavícula derecha que en la izquierda; y 3) el dimorfismo sexual viene dado principalmente por las variables relacionadas con las dimensiones claviculares. Finalmente, se obtuvieron dos funciones, una para clavículas izquierdas y otra para las derechas, basadas en la longitud de la clavícula y el perímetro en la mitad, las cuales presentan una fiabilidad mayor del 92 %.

Endosseous dental implant fractures an analysis of 21 cases

Implant fracture is an infrequent cause of implant failure. The present study evaluates 21 fractured implants, with an analysis of patient age and sex, the type, length and diameter of the implant, positioning in the dental arch, the type of prosthetic rehabilitation involved, the number of abutments and pontics, the presence or absence of distal extensions or cantilevers, and loading time to fracture. Implant fracture was more common in males than in females (15:4), and the mean patient age was 56.9 years. Most cases (n = 19) corresponded to implant-supported fixed prostheses - 16 with cantilevers of different lengths- while only two fractured implants were supporting overdentures instead of fixed prostheses. The great majority of fractured implants (80.9%) were located in the molar and premolar regions, and most fractured within 3-4 years after loading. It is important to know and apply the measures required to prevent implant fracture, and to seek the best individualized solution for each case - though complete implant removal is usually the treatment of choice