Epidemiologia de la Peritonitis Bacteriana Espontània en el nostre medi

Objectius: . Descriure l’epidemiologia de les PBE del nostre hospital. Material i Mètodes: S’analitzen les característiques de les PBE diagnosticades entre 2007-2010. Resultats: S’identificaren 44 episodis (73% extrahospitalàries). La taxa de cultius positius fou del 52% (52%BGN; 34%CGP). S’observà : 18% d’Escherichia coli amb resistència a quinolones; 57% de Klebsiella spp BLEA. Aparegué insuficiència renal en un 20%. La mortalitat fou del 27%. Conclusions: No s’observà una major proporció de CGP en el grup nosocomial. La resistència a quinolones i la producció de BLEA és inferior a la reportada. La mortalitat fou superior en el grup nosocomial.

Epidemiologia de les fractures perinatals a l'Hospital Germans Trias i Pujol. Relació entre el tipus de fractura de clavícula i la paràlisi braquial obstètrica.

Les fractures de clavícula perinatals són una complicació impredictible i inevitable dels nounats i un percentatge presentarà paràlisi braquial (PBO) que freqüentment s'autoresolt. S'estudien els factors de risc de la fractura i és el primer treball que estudia la relació entre el tipus de fractura clavicular i la presència de PBO al naixement i la permanència d'aquesta complicació. L'afectació del terç proximal de clavícula i la distòcia d'espatlles són factors de risc per al desenvolupament de la PBO inicial, però no el desplaçament de la fractura. La permanència de la complicació no s'ha relacionat amb cap factor de risc.

Epidemiologia de la fractura a l’atenció primària de catalunya

Utilitzant una base de dades amb informació clínica extreta de l’historial d’Atenció Primària (AP) a Catalunya, hem portat a terme un estudi de cohorts retrospectiu l’any 2009, incloent individus  50 anys. Hem identificat les fractures osteoporòtiques majors utilitzant codis CIE-10. 2.011.430 individus van ser inclosos. La incidència total va ser de 10’91/1.000 persones-any. La fractura més freqüent entre les dones va ser la d’avantbraç i entre els homes la vertebral simptomàtica. Totes les fractures van augmentar amb l’edat però es van observar diferents patrons segons localització. Aquesta informació és rellevant per la planificació dels serveis d’AP al nostre país.

Anàlisis antropològica de les restes neolítiques de la Caserna de Sant Pau (Biometria, Dentició, ADN i Microestriació Dentària).

Les restes esquelètiques analitzades corresponen tant al nivell neolític (n=26) com a l"època del bronze (n=2), encara que aquí es presenten tan sols els resultats de la població neolítica (taula 1). En tots els casos les sepultures són individuals, amb l"única excepció de la sepultura 20, on s"han recuperat les restes corresponents a un individu femení adult (CSP201) i un fetus (CSP202) (taula 1). Per tal de caracteritzar biomètricament la població s"ha emprat la metodologia proposada per Martin i Saller (1959), Brothwell (1981) i Bass (1971). La determinació del sexe s"ha realitzat a través dels caràcters sexuals secundaris del crani i de la pelvis, i se"n pot trobar una descripció més detallada a Estebaranz et alii (2007). En el cas específic de les paleopatologies es van seguir les recomanacions de Campillo (Campillo, 1977).

Anàlisis antropològica de les restes neolítiques de la Caserna de Sant Pau (Biometria, Dentició, ADN i Microestriació Dentària).

Les restes esquelètiques analitzades corresponen tant al nivell neolític (n=26) com a l"època del bronze (n=2), encara que aquí es presenten tan sols els resultats de la població neolítica (taula 1). En tots els casos les sepultures són individuals, amb l"única excepció de la sepultura 20, on s"han recuperat les restes corresponents a un individu femení adult (CSP201) i un fetus (CSP202) (taula 1). Per tal de caracteritzar biomètricament la població s"ha emprat la metodologia proposada per Martin i Saller (1959), Brothwell (1981) i Bass (1971). La determinació del sexe s"ha realitzat a través dels caràcters sexuals secundaris del crani i de la pelvis, i se"n pot trobar una descripció més detallada a Estebaranz et alii (2007). En el cas específic de les paleopatologies es van seguir les recomanacions de Campillo (Campillo, 1977).