El Real Conservatorio de Artes (1824-1850): Orígenes y gestación de la ingeniería industrial moderna

El "Conservatorio de Artes" tuvo un origen Ilustrado, emulando a su homónimo parisino, pero nació durante el absolutismo (1824), tras un frustrado intento afrancesado (1810). Absorbió al "Gabinete de Máquinas" y tuvo como primer director a López de Peñalver. Supuso un puente entre la Ilustración y la Ingeniería Industrial decimonónica, sobre todo, a partir de la institucionalización del envío de pensionados a la "École Centrale des Arts et Manufactures" parisina, con cuyo retorno consigue transformarse en "Real Instituto Industrial" (1850). Aparte destaca su proyección social, tanto en su papel de oficina de patentes como en la promoción de exposiciones industriales.

"La Llumanera de Nova York" (1874-1881): la veu d'una burgesia catalana a favor d'una Cuba espanyola

Article que estudia 'La Llumanera de Nova York' a partir de l' objectiu prèviament establert d' analitzar el posicionament dels editors del periòdic amb relació a les aspiracions identitàries cubanes

El Trienio Liberal en el Virreinato peruano: los ayuntamientos constitucionales de Arequipa, Cusco y Huamanga, 1820-1824

El artículo profundiza en aspectos desconocidos de lo que fue la reimplantación del gobierno representativo en el Virreinato del Perú durante el Trienio Liberal. Para ello se seleccionan tres ciudades, el Cusco, Huamanga y Arequipa, que se mantuvieron hasta muy tarde leales a la Corona. La consulta de documentación generada por las tres corporaciones ha permitido reconstruir tres ejemplos de poder local a través de los procesos electorales, la composición de los ayuntamientos y el análisis de sus competencias. Se demuestra que el virrey La Serna gobernó según la Constitución de 1812 y se pone de manifiesto que existieron cambios y continuidades entre ayuntamientos españoles y municipalidades peruanas, porque permanecieron algunos actores y fórmulas de las instituciones hispanas

Los Profesores del Real Colegio de Cirugía de Burgos: 1799-1824

Aquest llibre és un recull de sis articles del mateix autor, alguns publicats en altres mitjans i altres inèdits, entorn a la creació i activitat del "Real Colegio de Cirugía de Burgos" durant els seus 25 anys de vida.Les fonts utilitzades han estat diverses, desde protocols notarials, llibres d'acords municipals, actes catedralícies, fons de l'arxiu diocesà, documentació del Reial Col·legi de Barcelona o l'Arxiu General de Simancas.

The Catalan migration to New York. A view from La Llumanera de Nova York (1874-1881)

The first issue of La Llumanera de Nova York came out in November 1874 and was not published until 1881. The challenge was certainly complicated: editing a newspaper in Catalan in New York, with the aim of influencing a group of potential readers who were distributed in the United States and, at the same time, become a medium that would bring the ideas of a new era, both from a political and cultural point of view

Primers resultats de l'Essai de dictionnaire historique de la langue catalane, de Julià-Bernat Alart (1824-1880)

Julià-Bernat Alart (1824 – 1880, Vinçà) fou un arxiver, historiador i filòleg rossellonès de primer ordre. Entre molts treballs que va dur a terme, hem volgut treure a la llum uns primers resultats sobre l’inèdit Essai de dictionnaire historique de la langue catalane. Es tracta d’un recull de 14.639 cèdules lexicogràfiques que consten d’una paraula catalana amb una o més documentacions antigues. Gràcies a aquest material, hem pogut demostrar que l’Essai aporta nova informació lingüística i històrica que no recullen cap dels dos diccionaris històrics de referència del català ―el DCVB i el DECat―, com ara nous lemes o atestacions primerenques

El fons de la Subdelegació de Policia de Dénia (1824-1836) : estudi i descripció

Hom tracta de dilucidar el context de creació i l’estructura d’un fons policial generat arran de la creació, el 1824, de la Policia General del Regne, fet que sol considerar-se el moment fundacional de la policia estatal en Espanya. A tal fi es combinen tècniques arxivístiques i historiogràfiques, coincidents en l’anàlisi institucional. Els fons de les subdelegacions de policia ens han arribat escadussers i desestructurats al si dels antics corregiments borbònics i solen trobar-se avui en arxius locals i comarcals. No obstant això, s’hi proposa un quadre de classificació.

Més noticies a l'entorn del període americà de Josep Pijoan Soteras (1881-1963)

[cat]El coneixement de la trajectòria dels catalans exiliats, com és el cas de Josep Pijoan Soteras, Francesc Cambó Batlle i Josep Gudiol Ricart, entre altres, és fascinant perquè permet comprendre i valorar el seu itinerari personal, alhora que projecta un dramàtic resplendor sobre la cultura catalana de l"època. En aquest article es plantegen dues qüestions. La primera se centra en Pijoan com a agent d"art, aspecte molt poc conegut fi ns ara; mentre que en la segona part tracta de Pijoan com a escriptor d"art i la problemàtica que es va produir amb motiu de la seva intervenció en el llibre Les pintures romàniques de Catalunya dins la «Monumenta Cataloniae», col·lecció patrocinada per Francesc Cambó. [eng]Knowledge of the pathways of Catalan exiles -as in the case of Jose Pijoan Soteras, Francesc Cambó Batlle and Jose Gudiol Ricart, among others- is fascinating because it permits understanding and evaluation of their personal itineraires while at the same time casting a dramatic light on Catalan culture of the epoch. In this article two questions are presented: the first is centered on Pijoan as an art dealer, an aspect very little known until now, while the second deals with Pijoan as a writer on art and the problems raised by his participation in the book on Romanesque painters of Catalonia in the «Monumenta Cataloniae», the collection of whitch Francesc Cambó was patron.

Mistificat o infravalorat?, Urbanista o polític?: la figura d'Ildefons Cerdà a través de La Vanguardia, 1881-2010

La figura de l’urbanista i enginyer osonenc Ildefons Cerdà (1815-1876) ha estat objecte de controvèrsia entre els intel·lectuals de cada època. Però, públicament, no va ser fins als treballs de l’economista Fabià Estapé (1968-1971) que es va recuperar i reivindicar finalment el llegat del dissenyador de l’Eixample de Barcelona. En l’any que es commemoren els 150 anys del Pla Cerdà, aquest article té per objectiu revisar què n’ha dit la premsa d’època d’Ildefons Cerdà, usant com a base el material hemerogràfic de La Vanguardia.