Chemical defenses in Sacoglossan Opisthobranchs: Taxonomic trends and evolutionary implications

Sacoglossan sea slugs (Mollusca: Opisthobranchia) are one of the few groups of specialist herbivores in the marine environment. Sacoglossans feed suctorially on the cell sap of macroalgae, from which they 'steal' chloroplasts (kleptoplasty) and deterrent substances (kleptochemistry), retaining intracellularly both host plastids and chemicals. The ingested chloroplasts continue to photosynthesize for periods ranging from a few hours or days up to 3 months in some species. Shelled, more primitive sacoglossans feed only on the siphonalean green algal genus Caulerpa, and they do not have functional kleptoplasty. The diet of sacoglossans has radiated out from this ancestral food. Among the shell-less Plakobranchidae (=Elysiidae), the more primitive species feed on other siphonales (families Derbesiaceae, Caulerpaceae, Bryopsidaceae and Codiaceae) and fix carbon, while the more 'advanced' species within the Plakobranchidae and Limapontioidae have a more broad dietary range. Most of these 'advanced' species are unable to fix carbon because the chloroplasts of their food algae are mechanically disrupted during ingestion. Mesoherbivores are likely to be eaten if they live on palatable seaweeds, their cryptic coloration and form not always keeping them safe from predators. Sacoglossans prefer to live on and eat chemically defended seaweeds, and they use ingested algal chemicals as deterrents of potential predators. The most ancestral shelled sacoglossans (Oxynoidae) and some Plakobranchidae such as Elysia translucens, Thuridilla hopei and Bosellia mimetica have developed a diet-derived chemical defense mechanism. Oxynoids and Thuridilla hopei are able to biomodify the algal metabolites. However, the Plakobranchidae Elysia timida and E. viridis, together with Limapontioidea species, are characterized by their ability to de novo synthesize polypropionate metabolites. A whole analysis of kleptoplasty and chemical defenses in sacoglossans may offer a better understanding of the ecology and evolution of these specialized opisthobranchs. In this paper we summarize some of the latest findings, related mainly to Mediterranean species, and offer a plausible evolutionary scenario based on the biological and chemical trends we can distinguish in them.

De Vegetatio notulae, II

161 . Arenarietum viridis. Los inventarios fueron efectuados en la Cova deis Angels, del valle de la Fou (término de la Sénia), en los Ports de Tortosa, a unos 550 m. de altitud.

Estudi de les estratègies comportamentals dels gripau corredor (Bufo Calamita) a la zona semi-àrida de Mas de Melons (terme municipal de Lleida) durant l'hivern i principis de primavera del 2007

En aquest treball s’han radiomarcat, un total de 4 gripaus corredors (Bufo calamita) que posteriorment foren alliberats a la Bassa de l’Astor, per tal d’estudiar les estratègies comportamentals de l’espècie en una zona semi-àrida. Dels 4 animals alliberats, un es perdé als pocs dies, la resta foren seguits mitjançant radioseguiment uns 64 dies, entre finals d’hivern i principis de primavera del 2007. En el treball de seguiment s’anotà en cada una de les localitzacions la temperatura ambiental del moment i la freqüència a la qual emetia l’emissor. Donat que es tenien els emissors calibrats, a partir d’aquesta freqüència es podia obtenir la temperatura a la qual es trobava l’emissor, és a dir la temperatura corporal del gripau en aquest cas. Mitjançant programes estadístics s’ha pogut determinar que durant el període hivernal i principis de primavera existeix una relació estadísticament significativa entre la variació de la temperatura ambiental i la temperatura corporal dels gripaus. Aquesta relació no es dona però en el període estival. Això fa pensar que el comportament del calamita esdevé una forma de termoregulació actuant per tal d’evitar extrems crítics de temperatura i humitat. S’ha pogut determinar també que gràcies a les característiques dels refugis utilitzats en la zona d’estudi (munts de pedres o caus d’altres espècies) els gripaus aconsegueixen mantenir-se en ambients on la variació de temperatura és inferior a la variació de la temperatura exterior. Així la variació de la temperatura corporal dels gripaus és també inferior. Pel que fa als moviments entre els diferents refugis, aquests han variat en funció de cada animal. La distància mitja recorreguda en el total dels desplaçaments ha estat d’uns 185 metres lineals. Aquests desplaçaments s’han donat sempre en dies de pluja o l’endemà d’un dia de pluja.