La public history - histoire apliquée: la història a l'empresa o el potencial de l'arxiu històric

El present article vol posar sobre la taula les aportacions que per al camp dels arxius han suposat les idees del que es coneix en el camp de la historiografia com a public history (món anglosaxó) o histoire apliquée (França). Malgrat que, com es veurà a continuació, la irrupció d'aquesta línia no és recent, la seva repercussió a casa nostra ha estat més aviat escassa, tot i que es donen algunes de les condicions favorables per a una bona recepció.

Marià Vallès i Vallès, arxiver de la Diputació de Barcelona (1893-1919)

Des de la creació de l’Arxiu (1820) ha evolucionat el tractament dels seus fons. Segons els Reglaments (1822, 1879) els oficials descrivien els expedients, el registrador resseguia el tràmit, i l’arxiver controlava amb un registre la ubicació dels lligalls. Esteve (1836) inventarià la documentació antiga, estructurada en seccions per Quintana. Solà (1854), seguit per Rancés, classificà per negociats i matèries i millorà la descripció dels lligalls. Vallès confeccionà un Registre-inventari que descriu cronològicament per negociats i matèries tots els fons. També inventarià col•leccions i fons afegits, que la Mancomunitat destinà a l’IEC, la Biblioteca de Catalunya i els Museus d’Art. Paraules clau: Història d’arxius, arxivística catalana, arxivers catalans, Marià Vallès, Vallès i Vallès, arxiu, Diputació, Mancomunitat, Jacint Verdaguer, Prat de la Riba