The Argentine ant (Linepithema humile) invasion effects on Mediterranean forests’ trophic web: blue tit (Parus caeruleus) reproduction and development

Les invasions biològiques representen una greu amenaça per al funcionament dels ecosistemes i per a la preservació de la biodiversitat.. La formiga argentina (Linepithema humile) està considerada com una de les 100 espècies invasores més nocives. Prospera en extenses àrees de clima mediterrani de regions temperades i subtropicals de tots els continents amb l’excepció de l’Antàrtida. És una formiga dominant i una competidora agressiva que mitjançant múltiples mecanismes, des de predació directe a competència, produeix efectes negatius en una amplia varietat de taxons, principalment formigues i altres artròpodes, però també vertebrats. S’ha investigat, per primera vegada, els efectes de la formiga invasiva sobre les comunitats d’artròpodes de fullatge i com aquestes pertorbacions es transmeten en la xarxa tròfica del bosc esclerofil•le mediterrani. En les suredes estudiades la invasió de formiga argentina és causa directe de la extinció local de la gran majoria de poblacions de formigues natives. En el període mostrejat s’han constatat també impactes negatius en la diversitat i en l’abundància d’artròpodes natius en les capçades dels arbres, particularment d’erugues. Una avaluació preliminar basada únicament amb dades del 2005 indica que, reduint la disponibilitat d’erugues, la formiga argentina empobreix l’hàbitat reproductiu de la mallerenga blava (Parus caeruleus). La mallerenga blava basa la dieta insectívora estricte de la seva pollada fonamentalment en les erugues. No hem detectat impactes en l’èxit reproductiu de les mallerengues blaves en zones envaïdes. Els polls crescuts en àrees envaïdes assoleixen una condició física similar als de les zones no envaïdes, però la reducció en la disponibilitat d’erugues associada a la invasió de formiga argentina es tradueix en un creixement descompassat i en una menor mida estructural del polls volanders. Així, les pertorbacions en la comunitat d’artròpodes associades a la invasió de la formiga argentina promouen efectes bottom-up que acaben perjudicant el desenvolupament dels polls de mallerenga blava.

Natural abundance of stable isotopes (15N and 13C) and isotopic fractionation of sea bream muscle as markers of food and culture conditions and its relationship with metabolic and proteomic analyses

Els isòtops estables com a traçadors de la cadena alimentària, s'han utilitzat per caracteritzar la relació entre els consumidors i els seus aliments, ja que el fraccionament isotòpic implica una discriminació en contra de certs isòtops. Però les anàlisis d'isòtops estables (SIA), també es poden dur a terme en peixos cultivats amb dietes artificials, com la orada (Sparus aurata), la especie más cultivada en el Mediterráneo. Canvis en l'abundància natural d'isòtops estables (13C i 15N) en els teixits i les seves reserves poden reflectir els canvis en l'ús i reciclatge dels nutrients ja que els enzims catabòlics implicats en els processos de descarboxilació i desaminació mostren una preferència pels isòtops més lleugers. Per tant, aquestes anàlisis ens poden proporcionar informació útil sobre l'estat nutricional i metabòlic dels peixos. L'objectiu d'aquest projecte va ser determinar la capacitat dels isòtops estables per ser utilitzats com a marcadors potencials de la capacitat de creixement i condicions de cria de l'orada. En aquest sentit, les anàlisis d'isòtops estables s'han combinat amb altres metabòlics (activitats citocrom-c-oxidasa, COX, i citrat sintasa, CS) i els paràmetres de creixement (ARN/ADN). El conjunt de resultats obtinguts en els diferents estudis realitzats en aquest projecte demostra que el SIA, en combinació amb altres paràmetres metabòlics, pot servir com una eina eficaç per discriminar els peixos amb millor potencial de creixement, així com a marcador sensible de l'estat nutricional i d'engreix. D'altra banda, la combinació de l'anàlisi d'isòtops estables amb les eines emergents, com ara tècniques de proteòmica (2D-PAGE), ens proporciona nous coneixements sobre els canvis metabòlics que ocorren en els músculs dels peixos durant l‟increment del creixement muscular induït per l'exercici.

Unusual concentration of Early Albian arthropod-bearing amber in the Basque-Cantabrian Basin (El Soplao, Cantabria, Spain): Palaeoenvironmental and paleobiological implications.

The El Soplao site is a recently-discovered Early Albian locality of the Basque-Cantabrian Basin (northern Spain) that has yielded a number of amber pieces with abundant bioinclusions. The amber-bearing deposit occurs in a non-marine to transitional marine siliciclastic unit (Las Peñosas Formation) that is interleaved within a regressive-transgressive, carbonate-dominated Lower Aptian-Upper Albian marine sequence. The Las Peñosas Formation corresponds to the regressive stage of this sequence and in its turn it splits into two smaller regressive-transgressive cycles. The coal and amber-bearing deposits occur in deltaic-estuarine environments developed during the maximum regressive episodes of these smaller regressive-transgressive cycles. The El Soplao amber shows Fourier Transform Infrared Spectroscopy spectra similar to other Spanish Cretaceous ambers and it is characterized by the profusion of sub-aerial, stalactite-like flows. Well-preserved plant cuticles assigned to the conifer genera Frenelopsis and Mirovia are abundant in the beds associated with amber. Leaves of the ginkgoalean genera Nehvizdya and Pseudotorellia also occur occasionally. Bioinclusions mainly consist of fossil insects of the orders Blattaria, Hemiptera, Thysanoptera, Raphidioptera, Neuroptera, Coleoptera, Hymenoptera and Diptera, although some spiders and spider webs have been observed as well. Some insects belong to groups scarce in the fossil record, such as a new morphotype of the wasp Archaeromma (of the family Mymarommatidae) and the biting midge Lebanoculicoides (of the monogeneric subfamily Lebanoculicoidinae). This new amber locality constitutes a very significant finding that will contribute to improving the knowledge and comprehension of the Albian non-marine paleoarthropod fauna.

Distribution, Abundance and Molecular Analysis of Genus Barbadocladius Cranston & Krosch (Diptera, Chironomidae) in Tropical, High Altitude Andean Streams and Rivers

The distribution of the genus Barbadocladius Cranston & Krosch (Diptera: Chironomidae), previously reported from Chile to Bolivia, has extended northwards. Larvae, pupae and pupal exuviae of this genus have been found in the high mountain tropical streams of Peru to 9°22′56″, but are restricted to very high altitude streams (altitudes over 3,278 m asl) compared to the lower altitude streams (below 1,100 m asl) in which the genus is reported in Chile and Argentina. Based on morphological studies, both described species in the genus, Barbadocladius andinus Cranston & Krosch and Barbadocladius limay Cranston & Krosch, have been found in Peru as pupae or pupal exuviae. Morphological analysis of the larvae and pupae revealed no differences between the two described species from Patagonia and Peru, which are of similar size and with a similar armament of hooklets and spines in pupal tergites and sternites. However, molecular analysis of larvae and pupae revealed that in Peru, there are at least two different evolutionary lines, one distributed widely and another restricted to one site. Phylogenetic analysis (using cox1 mitochondrial sequences) of all available sequences of Barbadocladius shows that the Chilean and Argentinean material differs from that of Peru. Therefore, a total of four molecular segregates are identified, although morphologically, neither larvae nor the pupae may be differentiated.

Prototypical Arthropod Gene Content and Genome Organisation in the Centipede Strigamia maritima

Myriapods (e.g., centipedes and millipedes) display a simple homonomous body plan relative to other arthropods. All members of the class are terrestrial, but they attained terrestriality independently of insects. Myriapoda is the only arthropod class not represented by a sequenced genome. We present an analysis of the genome of the centipede Strigamia maritima. It retains a compact genome that has undergone less gene loss and shuffling than previously sequenced arthropods, and many orthologues of genes conserved from the bilaterian ancestor that have been lost in insects. Our analysis locates many genes in conserved macro-synteny contexts, and many small-scale examples of gene clustering. We describe several examples where S. maritima shows different solutions from insects to similar problems. The insect olfactory receptor gene family is absent from S. maritima, and olfaction in air is likely effected by expansion of other receptor gene families. For some genes S. maritima has evolved paralogues to generate coding sequence diversity, where insects use alternate splicing. This is most striking for the Dscam gene, which in Drosophila generates more than 100,000 alternate splice forms, but in S. maritima is encoded by over 100 paralogues. We see an intriguing linkage between the absence of any known photosensory proteins in a blind organism and the additional absence of canonical circadian clock genes. The phylogenetic position of myriapods allows us to identify where in arthropod phylogeny several particular molecular mechanisms and traits emerged. For example, we conclude that juvenile hormone signalling evolved with the emergence of the exoskeleton in the arthropods and that RR-1 containing cuticle proteins evolved in the lineage leading to Mandibulata. We also identify when various gene expansions and losses occurred. The genome of S. maritima offers us a unique glimpse into the ancestral arthropod genome, while also displaying many adaptations to its specific life history.