Origen(s). Postguerra i emigració a Benavarri

Sóc de l’opinió que hem d’analitzar acuradament els fets històrics precedents i veure què feien els nostres avantpassats per conèixer i viure més intensament el present, i també per encarar amb més precisió el futur. Saber en quines situacions es van trobar ens pot servir per plantar cara al present, amb actituds, coneixements i intuïcions que provenen de l’herència de la història que ens precedeix.Ben segur que és aquest el principal motiu que m'ha empès a dur a terme aquesta recerca i convertir-la en el meu Treball de Fi de Grau. Cal analitzar l’exili republicà, conseqüència directa de la victòria de l’exèrcit rebel. Amb l'inici de la dictadura de Francisco Franco, el procés demogràfic generacional a Espanya va patir un greu sotrac. Amb la “modernització del país” propugnada pel Caudillo, molts homes i dones es van veure forçats a marxar precipitadament del seu poble, d'on provenien i on tenien les seves arrels, per arribar a grans ciutats, totalment contràries a la seva manera de viure rural. Aquests milions de persones que van deixar el país o van canviar de domicili van ser víctimes d'aquest “nou ordre” franquista.

La comunicació especialitzada des del periodisme de fonts: la música aplicació pràctica: pla de comunicació d'una nova escola de música

Aquest treball planteja analitzar des del periodisme de fonts la comunicació especialitzada en l’àmbit de la música, i més concretament en l’ensenyament musical. Consta de dues parts, la primera és un estudi on s’analitza com es comunica actualment la música des de les escoles i centres musicals. El treball planteja un anàlisi de tres escoles de Lleida, l’Intèrpret, per ser de recent creació, el Conservatori de Lleida, per ser una entitat pública, i l’Orfeó lleidatà, per antiguitat. També s’analitza l’Escola Superior de Música de Catalunya (ESMUC) i el Conservatori Professional de Música i Dansa de Mallorca, per tal d’observar com comuniquen centres més grans i d’altres ciutats. A partir de la investigació i l’observació analitzada i tenint en compte l’especificitat de la matèria, que és la tesi que planteja el treball, en la segona part del projecte es planteja un Pla de Comunicació d’una escola de música de nova creació.

Parc Central de Nou Barris

El paisatge mediterrani és una terra de llum, de sol i d’ombres, de forta topografia formada per pendents aterrassades i rieres que baixen cap al mar. També és un paisatge amb una extraordinària pressió de l’home. La presencia del home ha estat un fet continuat al llarg de la història. Per tant, és un paisatge completament transformat per l’home. Des de les ciutats fins als camps la presència de l’home és omnipresent i es fa impossible la separació de natura i artifici. En qualsevol cas el fet de que la interacció humana ha estat continuada i estesa al llarg d’un molt extens període de temps, lligat al fet de la lentitud i graduació d’aquests procés de transformació , provoquen dos trets fonamentals: la indiferència d’home i natura i la unicitat del seu paisatge.En el paisatge català podem trobar rastres d’aquest procés per tot arreu. Els Romans van importar els pins que són indissociables del paisatge de la Costa Brava. Els xiprers es plantaven com senyals d’hospitalitat o d’espiritualitat, o bé com a barreres per protegir-se de la Tramuntana. Les palmeres sovint expliquen la historia d’un ‘indiano’ que va fer fortuna a les Amèriques. Les oliveres i les vinyes estan tan arrelades en el paisatge que han acabat per perdre el seu caràcter agrícola i convertir-se en l’essència del Mediterrani, l’antiga aliança entre oli i vi.El suau clima mediterrani també té dues conseqüències importants. La utilització agrícola de la terra amb el subproducte d’una erosió controlada o manipulada des de la topografia natural a una d’artificial. I la especial qualitat de la seva vida urbana fonamentalment a l’aire lliure. Aquesta és probablement la principal contribució a la humanitat: l’ aparició de la polís, de la ciutat. Ciutat entesa en el seu més ampli significat; com lloc de intercanvi, de cultura i de comerç, en resum un lloc d’encontre humà.Molt d’aquest paisatge es conceptualitza en el paisatge Cubista. L’addició de diversos punts de vista i geometries com camps de cultiu, façanes i cobertes de teula, murs de pedra seca, estan emmarcats en una superfície plana que és la tela del pintor. Cezanne va mostrar parcialment aquest potencial en les juxtaposicions i gradacions de color dels paisatges de Gardanne. Finalment Picasso va culminar el manifest Cubista en les seves exultants pintures de paisatges urbans/rurals d’Horta de Sant Joan de l’estiu de 1909. El Paisatge Cubista, utilitzant l’abstracció formal, addiciona la multiplicitat de significats i percepcions del lloc i crea una nova realitat.A l’estratègia cubista d’assignar valors similars a l’home i a la natura explorant les seves qualitats formals hi ha molta de la mateixa qualitat descrita abans en el paisatge Mediterrani. Nogensmenys, tal i com anticipaven els pioners del Moviment Modern, hi ha un gran potencial per a ser aplicat al projecte de paisatge, de ciutat i d’arquitectura.La percepció arquitectònica aplicada a l’ espai urbà ha produït un cert grau d’ originalitat a la pràctica del paisatgisme, fonamentalment en el context urbà, ja sigui en la ciutat tradicional o encara més en els nous territoris de la perifèria urbana.El Parc Central dels arquitectes Arriola&Fiol al districte de Nou Barris a Barcelona es va projectar tenint presents els conceptes exposats abans. L’emplaçament del projecte és el buit resultant de la massiva construcció de blocs d’habitatge durant els anys 60’ i 70’ en una part de Barcelona que fins aquell moment no eren res més que camps de cultiu. A desgrat del tamany del problema la superfície de l’àrea quasi no es pot apreciar com a conseqüència de la organització caòtica dels blocs. El projecte tracta de suggerir un altre paisatge que proposi no tant sols un parc urbà en el centre d’un barri densament poblat sinó també integrar el skyline i la massa construïda dels blocs com una part inseparable i essencial del nou paisatge.www.arriolafiol.com

L’envers du miroir: le verlan, une histoire d’ouf!

Des de ja fa uns quants anys existeix un fenomen lingüístic a França que encara avui dia no deixa de sorprendre ni de cridar l'atenció; es tracta d'una parla, o més aviat d’un argot que s’anomena verlan. El verlan, doncs, és un argot que troba el seu origen als barris marginals dels afores de les ciutats (les banlieues), i per la qual cosa s’associa normalment a la classe baixa i marginal d’aquestes. Així, aquest argot es va convertir en un autèntic “art del parlar” del sector juvenil del segle XX, el qual era utilitzat bàsicament per marcar una diferència de classe social i que els seu parlants es poguessin comunicar entre ells sense que ningú altre que no formés part del seu entorn pugui entendre el què deien. El verlan és un argot que es caracteritza per fer una inversió de les paraules, però tot i que sembli inventada, aquesta inversió de fonemes es fa segons unes regles i en funció del nombre de síl•labes del terme. Els mitjans de comunicació van contribuir molt en l’expansió d’aquest argot, però el moviment hip-hop va ser un dels principals mitjans d’expansió, ja que va "vulgaritzar" el verlan i va difondre’l a totes les capes de la societat a partir de les seves peculiars cançons. Així doncs, la pregunta que molts ens plantegem és la de si el verlan és realment una amenaça per al francès estàndard o no.

La “ciudad arqueológica” en el área catalana ante la irrupción del Islam

Se presenta un breve estado de la cuestión sobre la realidad arqueológica de los principales núcleos urbanos del este de la provincia Tarraconensis y a finales del Regnum Gothorum. Existe un nivel de conocimiento desigual para estas ciudades, fruto del contexto actual de la investigación, y también de una evolución histórica diferenciada, como consecuencia de unas características geopolíticas propias que, posiblemente, indujeron a una modificación de las jerarquías entre las ciudades. Planteamos la ciudad visigoda como el centro de gestión civil y religioso de una unidad territorial donde la arqueología identifica los vestigios de la arquitectura del poder, pero todavía no consigue definir con precisión los procesos domésticos inherentes a toda comunidad urbana. Conocemos globalmente los diferentes procesos de la desestructuración urbana de la Antigüedad tardía pero no los parámetros de la ocupación agrourbana de los recintos amurallados. Para este período histórico se supone que la redimensión demográfica del hecho urbano más una reducción de las relaciones económicas entre la ciudad y el territorio son factores determinantes de las nuevas ciudades visigodas, pero se reconoce una incertidumbre fruto de la dificultad arqueológica de estudiar las nuevas pautas constructivas y una cultura material más restringida.

Acerca de la denominada Crónica de Zaragoza.

La denominada Cronica Caesaraugustana o Crónica de Zaragoza, atribuida generalmente a Máximo, obispo de esta ciudad, es una fuente muy valiosa para el conocimiento de la España visigoda. Nos proporciona noticias acerca de acontecimientos cuya memoria habría caído en el olvido de no ser por ella. Otras veces constituye nuestra referencia para poder datar hechos que otros textos reproducen sin ningún tipo de ubicación cronológica. Esta importancia, realmente indiscutible, ha propiciado que los investigadores la consulten y la citen en múltiples ocasiones.

Espiritualitat: heterodòxia i punt de trobada, un actiu per a l’educació social

El món occidental contemporani està desvetllant un interès creixent per les necessitats no materials de la persona, el que podríem anomenar interioritat o espiritualitat. Hem passat de la lluita col·lectiva i del compromís social al culte del jo, i es fa palesa la necessitat de tenir cura de la dimensió interior des d’una visió no religiosa de la persona, que ha de conviure amb les tradicions religioses que poblen les ciutats. L’afirmació que l’espiritualitat és una dimensió pròpia de l’ésser humà és cada vegada més acceptada per una majoria de persones. En aquest sentit, la religiositat, com a conjunt de creences que donen peu a una determinada visió de la vida, és una manera determinada de concretar l’espiritualitat. Aquest escenari afegeix al model bio-psico-social de les ciències humanes, sobre el qual s’ha basat la formació dels educadors socials, un quart pilar, el que fa referència a la dimensió espiritual.

Conductes de risc en els joves-adults : Projecte YAGISSP

YAGISSP és un projecte europeu que estudia la vida dels joves-adults amb edats compreses entre 20 i 30 anys de les ciutats de Munic, Milà, Göteborg, Barcelona i Porto. Aquest projecte comprèn moltes dimensions del jove, com el seu ajustament psicològic, les formes i processos d’emancipació, les relacions de parella, la relació amb la família d’origen, etc., de manera que forma un conjunt de dades ampli i ric. La finalitat última del projecte és estudiar les diferències entre els joves de les diferents ciutats. En aquest article presentem els resultats sobre les conductes de risc dels joves, mesurat amb la Risk Taking Behaviour Scale, tant a nivell d’escala com a nivell d’ítems concrets, i el seu comportament diferenciat en relació a sis variables sociodemogràfiques, que són les següents: edat, sexe, estudis, parella, treball, i individuació. Els resultats han estat obtinguts a partir de l’anàlisi d’una mostra de 520 subjectes que viuen o treballen a Barcelona i la seva àrea metropolitana.

Allotjaments universitaris al Parc Mediterrani de la Tecnologia, Castelldefels

Award-winning

Parc Tecnològic de la Catalunya Central a Manresa

L’objecte del concurs consisteix en la selecció d’una proposta d’ordenació del parc tecnològic que s’ha de desenvolupar en els terrenys situats al nord de la ronda de Manresa i compresos entre el terme municipal de Sant Fruitós de Bages, la línia de ferrocarril entre Manresa i Sallent i l’antiga fàbrica del Guix, qualificats com a parc tecnològic per la modificació del Pla general actualment en tràmit.El projecte proposa un nou recorregut que posa en relació dues peces emblemàtiques del lloc, la antiga fàbrica del Guix i el Parc de l’Agulla.És tracta d’una arquitectura oberta, permeable i urbana que aposta per una clara estructuració dels moviments de vehicles i persones. Un dibuix en secció que garanteix la integració en el paisatge, el manteniment de les visuals i la consolidació dels magnífics espais lliures que s’estenen entre les ciutats de Manresa i Sant Fruitós.El concurs restringit per al desenvolupament del parc tecnològic de la Catalunya Central va ser convocat al setembre de 2005 i el veredicte del Jurat el 27 de desembre del mateix any 2005.

Proposta 23 habitatges c. Sant Pere Romaní. Molins de Rei

El projecte dona resposta a un programa de residència col•lectiva de promoció pública, consistent en un màxim de 24 habitatges agrupats en un bloc plurifamiliar, amb les seves corresponents places d’aparcament.L’emplaçament del concurs promogut per l’Institut Català del Sol (INCASOL) és força peculiar. Es tracta d’un solar en el límit NE de la població de Molins de Rei, ubicat precisament en uns terrenys a cavall entre un sol rústic de bosc mediterrani amb una forta pendent i unes preexistències històriques molt puntuals (una masia i una ermita al cim de la muntanya), i un sol industrial de pendent suau, ocupat per grans naus, que s’obre a la plana del Llobregat. El solar es troba deprimit en la seva cara NE, és a dir, el seu nivell base està bastant per sota de la cota del camí que condueix cap el bosc. Per tant, el seu límit és el talús de terra que marca l’inici del terreny feréstec. En canvi, en la vessant SO, no existeix cap impediment a les vistes i a la ventilació, doncs la obertura a la plana del Llobregat és total.Enfront d’aquestes preexistències i atenent també els requeriments tècnics i funcionals presents tant en les bases del concurs com en les necessitats d’avui en dia, el projecte desenvolupat ofereix un conjunt de respostes innovadores als següents temes considerats crucials:1. El respecte al medi ambient i a la cultura del llocEnfront al repte topogràfic, el projecte proposa concentrar els habitatges i garatges en un sol bloc de PB + 3 plantes que no sobrepassa la cota del camí superior, però que se separa el suficient del talús natural posterior per garantir la ventilació creuada. D’aquesta manera es produeixen pocs moviments de terres i l’edifici final, d’ajustada fondària, respecta la muntanya del seu darrera i no manlleva terreny forestal.Vinculant-se també a la cultura del lloc, els acabats exteriors dels habitatges es proposen cromàtica i materialment semblants a la pedra existent en l’entorn, la mateixa que es visualitza en la masia i en l’ermita del bosc. Igualment, el bloc segueix la corbatura natural del carrer, ajustant-se a la alineació de vial per tal de no imposar-se a la morfologia traçada des de temps pretèrits.2. La relació amb l’exteriorLa resposta al lloc comporta també la configuració interna dels habitatges des del conjunt i des de la unitat habitable. Així, la cara NE, junt a la muntanya, es reserva per el corredor de distribució comunitari, al que s’obren de manera tamisada les cambres de rentat i, com a molt, un dormitori. En canvi, la cara SO, oberta a les vistes de la plana, al sol i a la llum més intensa, concentra les sales d’estar i la majoria de dormitoris. Aquestes cambres, a més a més, es perllonguen cap a l’exterior per mitjà duna terrassa coberta susceptible de tancar-se o obrir-se segons els requeriments climàtics de cada moment del dia o de l’època del any, convertint-se així en una estança més de la casa. Climàticament, la terrassa fa les funcions de cambra d’aire quiet al hivern, i de doble protecció solar al estiu.D’altra banda, tenint en compte el caràcter rural del lloc, i considerant que es tracta de l’última edificació de la població abans d’accedir al terreny boscós, es proposen uns habitatges que reforcen el caràcter veïnal del carrer, situats a 80-150 cm de la cota de vial, que gaudeixen d’un jardí privat.3. La innovació tipològica i la optimització del espaiInteriorment, la superfície dels habitatges s’optimitza de manera que en ells hi apareixen els mínims distribuïdors, per tal d’evitar passadissos i passos constrenyits. La relació de la sala i el menjador es produeix en diagonal, proposant-se la ubicació de la cuina en el centre de la casa. D’aquesta manera, es dona resposta a les necessitats de vida actuals, on els espais principals dels habitatges demanen una certa flexibilitat en les seves funcions.Igualment es proposa de manera innovadora la generació d’un distribuïdor amb un rentamans doble, que dona accés tant al bany de la casa com a la zona de rentat, tant necessària en qualsevol habitatge. Aquesta peça ventila a l’exterior a través d’una gelosia i garanteix les funcions d’estenedor. D’aquesta manera, la ‘pica exterior’ pot satisfer a través d’un sol element diverses funcions, estalviant així espai i flexibilitzant el seu ús. 4. L’accessibilitat i la mobilitat interiorTots els habitatges son visitables amb cadira de rodes a la sala, la cuina, el bany i, com a mínim, una habitació. La manca de passadissos i l’amplitud dels passos i portes així ho permet.De la mateixa manera, existeix un itinerari practicable que uneix la via pública amb l’entrada de cada habitatge, havent-se suprimit en ell totes les barreres arquitectòniques.5. La ecoeficiència i l’acompliment del Codi Tècnic de l’EdificacióLa sostenibilitat de la proposta satisfà diversos paràmetres i alhora aporta solucions novetoses:-minimització de moviments de terres-garatges en planta baixa oberts al pati posterior i, per tant, sense extractors-ventilació creuada en tots els habitatges-assoleiament garantit en tots els habitatges durant les 10 i les 14 hores durant el solstici d’hivern-protecció solar durant l’estiu-safareig ventilat per estendre la roba i per l’estalvi de l’aparell de secadora-façana prefabricada amb cambra interna: transmitància tèrmica idònia per la zona-forats de façana de menys del 40% de la superfície total, tal i com marca el CTE -finestres amb vidres dobles per aïllament del so aeri-utilització de sistemes pre-industrialitzats en un 80% de la superfície d’estructura i en un 80% dels tancaments exteriorsLes instal•lacions tenen en compte els requeriments mediambientals:-diferenciació de canyeries d’aigües negres i pluvials-aparells amb mecanismes d’estalvi d’aigua-tuberies de calefacció vistes que aporten calor suplementari als radiadors-producció d’aigua calenta sanitària amb energia solar-instal•lació d’un aljub de reaprofitament d’aigües pluvials per al rec del jardí-espai de recollida selectiva de residus a les cuines-circuit de pre-instal•lació domòtica

Final architecture diploma projects in the analysis of the UPC buildings energy performance

A partir de maig de 2003, per iniciativa del Vicerectorat adjunt d’Edificacions de la UPC, el Centre Interdisciplinari de Tecnologia, Innovació i Educació per a la Sostenibilitat (CITIES) treballa en l’elaboració i la implantació del Pla d’Eficiència en el Consum de Recursos (PECR), amb l’objectiu d’establir polítiques i definir línees d’actuació per a l’estalvi i l’eficiència en el consum dels recursos energètics i d’ aigua en els edificis de la UPC.El PECR contempla, en una de les primeres fases, la realització d’avaluacions energètiques en les edificacions de la UPC per valorar l’estat actual dels edificis i poder establir uns indicadors del seu comportament energètic a partir dels quals establir els objectius d’estalvi i d’eficiència. Per fer aquestes avaluacions, es va crear una línea de projectes finals de carrera (PFC) per a estudiants de l’Escola Politècnica Superior de l’Edificació de Barcelona (EPSEB), sota la coordinació de professors tutors de diferents departaments y amb la col•laboració indispensable de totes les unitats de recolzament de la UPC.Aquesta publicació és la ponència presentada al IV Congrès "Sustainable City", a Tallinn, en el que es va presentar aquest projecte com a una eina de treball amb l'objectiu de reduir l'impacte ambiental dels edificis universitaris en les ciutats.

Els suburbia al Mediterrani de la Hispania Citerior, o els termòmetres de la salut de l’Imperi

Reflexión sobre los suburbios costeros de las principales ciudades de la provincia Hispania Citerior en base a criterios de dinamismo económico, concebidos como la causa principal de la aparición de las áreas periurbanas. Los procesos expansivos o regresivos se interrelacionan con la vitalidad de las actividades portuarias, determinantes en el crecimiento periurbano, o en la génesis de núcleos alejados de las ciudades ubicadas a escasa distancia de la costa. Este documento intenta aportar los rasgos comunes propios de la uniformidad urbanística del período altoimperial, y que desaparecieron en la antigüedad tardía como consecuencia de los procesos específicos de cada núcleo urbano, condicionado por la viabilidad de su modelo económico y su rol geoestratégico. De este modo, el análisis de las zonas suburbiales se manifiesta como el principal índice de prosperidad económica y urbanística. No en vano, estas mantuvieron su funcionalidad en época tardía, mientras la ciudad altoimperial fue desestructurándose.