Característiques epidemiològiques i topogràfiques de les lesions patides per un col•lectiu d’esportistes d’alt rendiment durant un període de 45 mesos

En els darrers anys s’han publicat diversos articles que descriuen l’epidemiologia de les malalties i lesions patides per persones que practiquen diferents esports. Aquestes investigacions s’han fet a partir de les dades reco· llides durant períodes d’entrenament de diversa durada o bé durant unes competicions concretes, com poden ser uns Jocs Olímpics. L’objectiu del present estudi va ser el de recollir i analitzar les dades epidemiològiques de les lesions patides per una població d’esportistes del nostre país, durant un període de temps determinat que inclou tant el temps d’entrenament com el de competició. La informació va ser recollida en el servei mèdic d’un centre d’entrenament esportiu, a partir de les dades de les visites mèdiques recollides en l’historial clínic de cada espor· tista. Es van revisar 16.925 visites mèdiques, realitzades en 45 mesos, d’esportistes d’ambdós gèneres i de 29 esports diferents. Les variables que es van analitzar van ser el tipus de lesió, les circumstàncies de producció de la lesió i la topografia de la lesió.Es va veure que el 90 % de totes les lesions es van produir durant l’entrenament. Les més freqüents van ser les agudes (75 %). Les parts del cos més afectades van ser el genoll (17 %), el turmell (12 %), el peu (11%), la cintura escapular (10 %) i la regió lumbar (10 %).

Censura de l’amoralitat femenina de Senyora ambaixadora. Teatre de bulevard de postguerra de Xavier Regàs

La repressió franquista té efectes devastadors des del 1939 sobre la cultura catalana. El 1946, però, es comença a autoritzar traduccions, sempre literàries. Però no és fins a mitjan anys cinquanta que s’autoritza la traducció d’actualitat i la representació de teatre traduït. En aquest context, Xavier Regàs Castells pot traduir, adaptar, escriure o representar teatre de bulevard amb un èxit notable. Senyora ambaixadora n’és un exemple. Escrita en espanyol el 1949, es presenta a la censura el 1955 en traducció catalana d’ell mateix. La censura n’autoritza una representació mutilada al Romea, però no s’arriba a escenificar. Al cap de cinc anys torna a passar per censura, ara en una nova versió en espanyol. Aquesta Señora embajadora del 1960 s’estrena al petit Teatre Guimerà no sense una retallada dràstica del text. Els censors de l’obra consideren que ofereix una visió del matrimoni, de les relacions extramatrimonials i, en general, del paper de la dona, allunyada dels cànons del nacionalcatolicismo, i per tant, «frívola i immoral».

La (De)construcció de la masculinitat en el teatre de David Mamet

La reflexió efectuada per la teoria contemporania sobre la representació del genere es materialitza d'una manera privilegiada en el teatre. Esta clar que la perforrnativitat intrinseca del fenomen teatral és un espai idoni per qüestionar la construcció de la representació generica. No hi ha dubte que I'especificitat comunicativa del teatre es troba en la «fisicalitat)): I'element corporal té una importancia clau, ja síguí per la presencia física de I'equip actoral i del públic i per la condició efímera (el fet que cap representació no és igual a cap altra). Judith Butler ha escrit sobre el fet que els actes que constitueixen el genere tenen un paral.lelisrne en les actes performatius dels contextos teatrals. La identitat de genere no és una identitat completa, sinó que és una identitat que es construeix, una realització performativa en la qual creiern, i que representem corn si fos una creenca, com si fos una qüestió de fe. Per tant, les possibilitats de transformació del genere es troben en la relació arbitraria d'aquests actes i en la possibilitat d'un altre tipus de repetició (Butler, 1990: 33). L'obra del dramaturg, director, guionista i assagista nord-america David Marnet pot considerar-se una reflexió sobre la construcció de la masculinitat i, de retruc, de les tensions i reptes a que la masculinitat es troba sotmesa en el tornbant de segle. 1. ES

Maria Aurèlia Capmany, feminisme i traducció

Novel·lista, assagista, política, activista cultural, dona de teatre i traductora de més de trenta obres, Maria Aurèlia Capmany és autora d’una obra extensa i clarament ideològica, en què les reivindicacions feministes ocupen una gran part. Virginia Woolf i Simone de Beauvoir són les seves principals fonts teòriques i vitals. Encara que, per diverses circumstàncies, no les tradueix mai, es converteix en la seva mitjancera cultural i ideològica a casa nostra: proposant-ne traduccions a algunes editorials, escrivint-ne pròlegs, imitant-les, adaptant-ne conceptes o imatges, etc. Marguerite Duras, de qui traslladà Un dic contra el Pacífic (1965), és també una de les seves mares literàries. Aquest treball intenta ser una aproximació al feminisme de Capmany i a la seva repercussió en el camp de la traductologia.

Supersticions i espectacles a l'antiga Roma

La passió que els espectacles del circ, del teatre i de l"amfiteatre van despertar entre els habitants de l"antiga Roma és ben coneguda, i no respon només a un tòpic dels nostres dies. Les al·lusions que trobem en les fonts escrites són molt abundants. Igualment, són molt nombroses les manifestacions artístiques que tenen per subjecte un tema relacionat amb el món lúdic.Aquesta passió va afectar tothom, fins i tot els cristians, als quals no els era lícit acudir a exhibicions d"aquesta mena

Comentaris sobre alguns aspectes de la relació 'ètica/religió'

En el títol d'aquesta Tribuna se'ns pro posa parlar sobre la relació entre l'ètica i la religió. Plantejar en l'espai d'una revista pedagògica la qüestió «ètica/religió' és encetar al hora molts temes. Però potser el primer i més immediat és el que fa referència a la normativa fins ara vigent que plantejava la necessitat d'optar entre l'assignatura d'ètica i la de religió. No entrarem en consideracions sobre els motius que van provocar aquesta situació, sinó que tan sols expressarem la nostra opinió sobre l'alternativa esmentada.

Biologia, religiositat i rituals (i II)

La religiositat pot actuar de mecanisme de cohesió, però sobretot a nivell de societats tribals on tots pertanyen a la mateixa comunitat

Ciutat de Mallorca, 31 de desembre del 1229: Sant Silvestre, Sant Jordi i Jaume I

Un dels episodis més memorables del Llibre dels feits és la descripció de l’atac final a la Ciutat de Mallorca el 31 de desembre del 1229. Es tracta del dia de sant Silvestre i, encara que Jaume I no esmenti aquesta efemèride en el seu relat, potser no es tracta d’una coincidència. Per un cristià del segle XIII sant Silvestre era, d’acord amb el divulgadíssim Actus Beati Silvestri, el responsable de la conversió al cristianisme de l’emperador Constantí i d’Helena, la seva mare. Era, per tant, un personatge clau en la història de la difusió i de la consolidació de la religió cristiana. Potser per aquesta raó es va fer coincidir amb el 31 de desembre la data de l’atac definitiu a una ciutat que ja estava delmada a causa d’un setge llarg i dur. La caiguda de Mallorca en mans cristianes també es podia interpretar, sens dubte, com un moment important en la història de la difusió del cristianisme si més no a la nostra banda del Mediterrani. Potser cal tenir també en compte en relació amb aquesta qüestió que, segons una tradició recollida en el Flos Mundi, un compendi d’història universal en llengua vulgar de principis del segle xv, i catalogada en el repertori de llegendes historiogràfiques d’Anna Cortadellas (2001: 179), no va ser pas l’apòstol sant Jaume, sinó una deixebla de sant Silvestre la responsable de la conversió d’Espanya a la religió cristiana