L'aventura difícil d'ésser humans: l'exili en la lírica de Mercè Rodoreda

Treball de recerca realitzat per alumnes d’ensenyament secundari i guardonat amb un Premi CIRIT per fomentar l'esperit científic del Jovent l’any 2010. L’objectiu principal de la recerca és determinar si l'exili franquista afectà l'obra poètica de Mercè Rodoreda i, conseqüentment, en quin grau està present en les seves composicions. Així, doncs, es pretén analitzar la influència del transterrament a partir dels temes, paisatges, metàfores, imatges i símbols existents en els seus sonets. La metodologia emprada per elaborar la recerca es basa, inicialment, en un buidatge bibliogràfic d'articles i d'altres documents que tracten el tema de l'exili en la lírica catalana. Seguidament, es confecciona una llista amb possibles poetes a tractar i s'escull Mercè Rodoreda, amb la consegüent lectura i elecció d'obres poètiques a analitzar. Paral•lelament, s'elaboren fitxes on es fa constar la temàtica i els símbols recurrents de les composicions. Finalment, es posa en comú la informació extreta, tot elaborant una anàlisi simbolicoliterària i mitocrítica per extreure’n conclusions. Es pot afirmar que la lírica de Mercè Rodoreda està completament supeditada a les seves vivències d'exili. Tot i que la poeta no explicita el dolor provocat per la diàspora en cap composició, la seva antologia és plena de vocables amb connotació fosca i imatges ombrívoles. La poesia rodorediana es basa en l'evocació de sentiments tristos, melangiosos, dolorosos, d'angoixa vital i de mort, es basa en la lírica de l'eterno dolore, on hi impera una profunda imprecació elegíaca.

L'occitan, una lenga a la fin'amors

Treball de recerca realitzat per alumnes d’ensenyament secundari i guardonat amb un Premi CIRIT per fomentar l'esperit científic del Jovent l’any 2010. El treball pretén explicar la situació de la llengua occitana en el segle XIII i reivindicar avui dia la rica herència cultural d' aquesta llengua sense Estat, el seu paper fonamental en els orígens de la lírica trobadoresca i el tractament discriminatori que pateix a França. El treball, síntesi d'un projecte més ambiciós, es divideix en tres blocs: l'estudi de la civilització occitana del XII- XIII, de la seva lírica i l'anàlisi pràctic de la poesia de sis autors/es. La metodologia passa per llegir diversos llibres, sintetitzar el tema i contrastar les fonts; acudir a un curs intensiu de Llengua Occitana al CAOC; transcriure en vers la traducció en prosa dels poemes que donava Martí de Riquer i analitzar-los; atesa la seva escassetat, crear mapes a partir del Google Earth i Microsoft Office Visio; concertar entrevistes; intentar contactar amb l'Acadèmia Francesa. Com a resultat el treball toca diverses branques: història, societat, llengua i literatura, emmarcades en la societat feudal. Ajuda a la comprensió de la fin amors, base de tota la poesia amorosa de l'època. S'ha intentat menystenir la lacre del masclisme en el llenguatge i en l'elecció d'autors, tot i que fins i tot s'ha vist reflectit en els repertoris de poesies, més extensos en els trobadors que en les trobadores. Serveix per mostrar el veritable drama que viu l'Occità, que, des d'un lloc literàriament privilegiat, ara es troba en una situació molt pitjor que la que viu el Català.

Who are Cerverí's worst enemies?

Those who heard the piece sung at the royal court of Aragon, where it was composed, were more than likely familiar with its author, the troubadour Cerverí de Girona, one of the most significant poets of the time. If later readers knew the poem from a compilation similar to the only chansonnier that has preserved it until present times, they would have had access to at least one hundred and three other pieces by the same troubadour, which give useful clues to understand this self-referential piece

Marta Pessarrodona, traductora

Marta Pessarrodona és una de les traductores més representatives del segle XX en llengua catalana i castellana, juntament amb altres noms femenins que han cultivat l’art de la traducció com Maria Antònia Salvà, Carme Montoriol, Maria Teresa Vernet, Carme Serrallonga, Maria Aurèlia Capmany, Montserrat Abelló, Roser Berdagué, Maria Àngels Anglada, HelenaValentí, Maria Antònia Oliver, Maria Mercè-Marçal, entre d’altres. Tanmateix, per a la majoria, la tasca de torsimanys correspon a una activitat secundària per aquestes autores, en tant que prioritzen la seva faceta com a escriptores i l'ofici de la traducció sovint respon a una voluntat econòmica. De la mateixa manera, Marta Pessarrodona també ha destacat en altres camps de la literatura, concretament en la poesia, però també en l’assaig i la narració curta. Malgrat això, en tota la seva obra té intrínseca la traducció tant pel recurs d’usar paraules d’altres idiomes com també per la temàtica de les seves obres. La seva passió per les diferents llengües i cultures la porten a voler donar-les a conèixer a la nostra llengua i cultura, i per aquest motiu, té una prolífica activitat traductora, que ha restat sempre en la penombra, eclipsada per la seva activitat com a autora, principalment poeta, però també assagista, dramaturga, prologuista i articulista. L’activitat traductològica de Pessarrodona l’ha acompanyat al llarg de la seva carrera com a autora i ha publicat un llarg llistat d’obres, majoritàriament d’autores de parla anglesa, en llengua catalana i castellana. Tanmateix, tot i l’aportació tan important que ha realitzat a la nostra cultura a través de la traducció, la faceta de Marta Pessarrodona com a traductora no ha estat gaire estudiada enfront a la seva activitat com a escriptora, que gaudeix de més rellevància. És per aquest motiu que volem donar reconeixement a aquesta activitat en la qual Pessarrodona hi ha dedicat tant temps i esforç i que ens ha apropat obres cabdals de la literatura universal. Així doncs, l’objectiu principal d’aquest treball és donar a conèixer la faceta traductora de Marta Pessarrodona amb la finalitat de recuperar les veus traductològiques de la nostra història literària. Cal entendre aquesta traductora en relació amb el conjunt de la tradició literària alhora que en el context d’una geneologia femenina de la literatura que ha començat a esbossar-se d’un temps ençà.

Luis Cernuda: emotivitat platònica versus mentalitat presocraticoaristotèlica

L'objectiu d'aquest article és mostrar com, malgrat declarar-se materialista o presocraticoaristotèlic, l'emotivitat poètica de Luis Cernuda és clarament platònica o idealista, de manera que la tensió entre la realitat i el desig que sempre ha definit la seva poesia es referma també gràcies a l'anàlisi de la seva obra des d¿una òptica més filosòfica que no pas literària.

SAFO fragmento 16 V: El Deslumbramiento

E1 fr. 16 V es un breve poema en el que, argumentando con rigurosa lógica y utilizando como ejemplo demostrativo el mito de Helena, Safo formula la más antigua teorización conocida sobre la naturaleza de la belleza. Su modernidad es sorprendente; la belleza no es una cualidad absoluta, sino el producto fantasmático del impulso sexual. Los pormenores de su fenomenalogía se desglosan con el apoyo de la tradición homérica: el deslumbramiento inicial trastorna los sentidos creando apariencias ilusorias, ciega la ruzón, enajena, provoca olvido; pero cuando el deseo se extingue retornan memoria y conciencia, y con ellas el dolor. Se entiende así que la Helena que ya está de vuelta, la de la Odisea, proceda a administrar su seducción como una droga analgésica. El proccso se repite constantemente; sus sujetos somos todos, cualquiera, y su actualización afecta, más alla de la singular experiencia psica-física a las prácticas matrimoniales de la época, donde no se contemplava la elección de pareja y la mujer abandonaba su entorno para inscribirse en el del marido. Así la poesía de Safo, que forma parte de la iniciación a la vida adulta femenina, al poner al descubierto la relatividad de la belleza dentro del mecanismo amoroso, distancia a sus pupilas de sus propias emociones y las protege de la soledad insertándolas en una experiencia religiosa compartida.

Mourning becomes Electra d'Eugene O'Neill: Èsquil i Plató per a crear un drama fosc?

The fundamental debt of E. O'Neill's Mourning Becomes Electra to Aeschylus, and to a lesser degree to Sophocles and Euripides, has been always recognised but, according to the author's hypothesis, O'Neill might have taken advantage of the Platonic image of the cave in order to magnify his both Greek and American drama. It is certainly a risky hypothesis that stricto sensu cannot be proved, but it is also reader's right to evaluate the plausibility and the possible dramatic benefit derived from such a reading. Besides indicating to what degree some of the essential themes of Platonic philosophy concerning darkness, light or the flight from the prison of the material world are not extraneous to O'Neill's work, the author proves he was aware of the Platonic image of the cave thanks to its capital importance in the work of some of his intellectual mentors such as F. Nietzsche or Oscar Wilde. Nevertheless, the most significant aim of the author's article is to emphasize both the dramatic benefits and the logical reflections derived, as said before, from reading little by little O'Neill's drama bearing in mind the above mentioned Platonic parameter.

Mourning becomes Electra de Eugene O'Neill: ¿Esquilo y la caverna de Platón para crear un drama oscuro?

The fundamental debt of E. O'Neill's Mourning Becomes Electra to Aeschylus, and to a lesser degree to Sophocles and Euripides, has been always recognised but, according to the author's hypothesis, O'Neill might have taken advantage of the Platonic image of the cave in order to magnify his both Greek and American drama. It is certainly a risky hypothesis that stricto sensu cannot be proved, but it is also reader's right to evaluate the plausibility and the possible dramatic benefit derived from such a reading. Besides indicating to what degree some of the essential themes of Platonic philosophy concerning darkness, light or the flight from the prison of the material world are not extraneous to O'Neill's work, the author proves he was aware of the Platonic image of the cave thanks to its capital importance in the work of some of his intellectual mentors such as F. Nietzsche or Oscar Wilde. Nevertheless, the most significant aim of the author's article is to emphasize both the dramatic benefits and the logical reflections derived, as said before, from reading little by little O'Neill's drama bearing in mind the above mentioned Platonic parameter.

El aprendiz de rapsoda, o de cuando Homero cruzó la laguna estigia (Lucianus, Cont. 7)

In Charon or the Inspectors we find the ferryman of the underworld on earth, talking to the god Hermes about wealth, happiness, and the vain human striving for material goods. The piece has been considered to be an example of Menippean satire inside the corpus of Lucian"s works. Homeric poetry is always in the background. Lucian uses Homeric verses, or rather, verses structured in the Homeric manner, to formulate his critical view of the mortal world; in addition, he puts these verses into the mouth of a character who must temporarily give up his job as a ferryman in order to practise the art of rhapsody. This paper analyses a textual problem: the two variants in Cont. 7 referring to Homer in the manuscript tradition. In a context in which Lucian wants to make fun not just of foolish humans but also of the Greek poet par excellence, the reading of the ueteres seems more appropriate because it illustrates better Lucian"s parodic intention in recalling Homer and in trying to adapt form and content to the Greek tradition.

Miguel de Unamuno i Heràclit: de ‘La elegía eterna’ a ‘La flor tronchada’

[cat] L’objectiu d’aquest breu article és provar i analitzar la influència de la saviesa d’Heràclit en alguns poemes de Miguel de Unamuno com ara ‘La elegía eterna’ i ‘La flor tronchada’. En certes ocasions –‘La elegía eterna’- Heràclit és per a ell una mena de crossa amb l’ajut de la qual reïx a mostrar poèticament les seves angoixes i, en d’altres –‘La flor tronchada’- necessita realment Heràclit per a il•lustrar la seva visió de Déu i de la vida humana com una lluita o guerra permanent.

Tres argumentos para di/versificar as identidades de xénero: Arden, Pronomes e Lob*s

O noso propósito é presentar o proxecto máis ambicioso de poesía gai e lesbiana galega escrito, en paralelo, por Ana Romaní e Antón Lopo. A súa esculca poética representa unha interesante proposta de experimentación formal, na que se renova a concepción da poesía ó levala e adaptala a outros soportes, sen perder por iso a intensidade e a emoción lírica. Ademais ofrece dúas reflexións diferentes e complementarias sobre as identidades homosexuais, nas que se subliña o dereito a saír da sombra, a reivindicación do goce sexual (a arder e a ser lob*), e a definirse por posición e non pola imposición das convencións xenéricas (a rebeiión contra os pronomes).

Precisions sobre la determinació de la fracció argila a sediments i sòls arenosos

Es proposen uns milloraments en la metodologia classica de determinació qualitativa dels minerals de la fraccio argila en sediments i sbls sorrencs. L'extraccioconstade: garbellament de la mostra amb un garbelladorde2 mmde pas; eliminacio de la materia organica amb aigua oxigenada; centnfugacio a 6.000 r. p. m.; garbellament en humit per 0,2 mm, agitamenc dispersio amb calgon; decantacio i sifonat; centrifugació i desecacio. Nova dispersio per a la preparacio d'agregats onentats i sedimentacio sobre els «portes» dins de plaques de Petri. Aixi queden a punt d'obtenir els diagrames roentgen. Per I'espectroscbpia de raigs infrarojos, es dispersen les mostres i, a més de les mostres «normals», es tracten amb malaquita o bencidina. Diferents exemples il.lustren el treball.