Els erudits rossellonesos del segle XIX i Jacint Verdaguer. Codis disponibles: estudis, gramàtiques i diccionaris

Com és que Jacint Verdaguer fou reconegut com a poeta nacional al Rosselló? Com és que Canigó tingué una recepció tan favorable de part rossellonesa? Què féu que els rossellonesos anomenessin Jacint Verdaguer el seu Mistral? És un mèrit indiscutible de Verdaguer haver provocat amb el poema Canigó el renaixement català al Rosselló i el desvetllament literari de la nostra llengua allí (Torrent, 1993: 195 i 202-203); tanmateix, abans que fos així l’èxit d’aquesta empresa no havia pas de semblar ben assegurat.

La presencia de la mujer en la poesía de José Agustín Goytisolo

El 19 de marzo del pasado año 2009 se cumplieron diez años de la muerte de José Agustín Goytisolo. Con este motivo se han sucedido los homenajes y congresos que se han ocupado de estudiar su poesía y de repasar su legado desde ángulos muy diversos. Este artículo aspira también a rellenar un hueco que –sorprendentemente o no– no ha merecido hasta el presente especial atención: la presencia de la mujer en la poesía goytisoliana. Mi objetivo es trazar una panorámica del lugar que las mujeres ocupan en sus versos y mostrar que en su gran mayoría son diferentes de las figuras femeninas que pueblan la tradición literaria. En primer lugar porque, desde el punto de vista de la enunciación, la voz poética no se apropia de la mujer convirtiéndola en objeto de contemplación, sino que, en general, es sujeto de la historia en paridad con el poeta. En segundo lugar, porque las mujeres goytisolianas tampoco se ajustan a los “códigos” a los que las ha relegado el discurso patriarcal: tienen vida propia y no funcionan como símbolo de aspiraciones ajenas ni como proyección del imaginario masculino.

Maria Aurèlia Capmany, feminisme i traducció

Novel·lista, assagista, política, activista cultural, dona de teatre i traductora de més de trenta obres, Maria Aurèlia Capmany és autora d’una obra extensa i clarament ideològica, en què les reivindicacions feministes ocupen una gran part. Virginia Woolf i Simone de Beauvoir són les seves principals fonts teòriques i vitals. Encara que, per diverses circumstàncies, no les tradueix mai, es converteix en la seva mitjancera cultural i ideològica a casa nostra: proposant-ne traduccions a algunes editorials, escrivint-ne pròlegs, imitant-les, adaptant-ne conceptes o imatges, etc. Marguerite Duras, de qui traslladà Un dic contra el Pacífic (1965), és també una de les seves mares literàries. Aquest treball intenta ser una aproximació al feminisme de Capmany i a la seva repercussió en el camp de la traductologia.

Del vers al poema, a propòsit de Roser de tot l’any i Flors del Calvari

Les apreciacions que fa el mateix autor sobre els dos llibres, així com la consideració de la crítica coetània a la seva publicació, ens duen a analitzar la modernitat de la poètica de Verdaguer a partir dels anys 90, quines són les aportacions que va fer a la poesia religiosa moderna i els recursos de versificació de què es va servir

Maria Àngels Anglada i la traducció: de les germanes de Safo a les de Mendelssohn

En els anys vuitanta i noranta, Maria Àngels Anglada s’endinsà en l’art de la traducció i traslladà alguns títols, majoritàriament clàssics, amb l’objectiu de recuperar noms poc atesos pels discursos literaris del nostre país. Se centrà en quatre textos: Les germanes de Safo (1983), Epigrames (1993), L’esplanada (1987), i, amb Maria Ohannesian, Terra porpra i altres poemes. Anglada també va fer feina de torsimany en els seus tres llibres de viatges Paisatge amb poetes (1988), Paradís amb poetes (1993) i Retalls de la vida a Grècia i Roma (1997).

A propòsit d'una cançó popular recollida per Jacint Verdaguer i enviada al seu amic Marià Aguiló

«Comiat de Vic» forma part del recull de cançons populars que Jacint Verdaguer va enviar al seu amic i erudit mallorquí Marià Aguiló. La lletra de la cançó traça un itinerari a través de la ciutat que va fent menció dels edificis religiosos que es troben durant el trajecte. L’emoció acumulada i el dolor de la partença indiquen que probablement es tracta del comiat definitiu d’un condemnat a mort.