Caracterización del comportamiento agroforestal de doce genotipos de nogal (Juglans sp.) en dos localidades de Cataluña

El comportamiento agroforestal de 10 genotipos de J. regia y dos híbridos comerciales de Juglans, Ng23xRa y Mj209xRa, se ha evaluado desde 1995 a 2000 en dos localidades: Massanes (Girona) y Prades (Tarragona). Se establecen tres grupos de genotipos diferenciados de acuerdo a su tasa de crecimiento en altura: 1) crecimiento medio superior a 60 cm/año, que corresponde a los dos híbridos; 2) crecimiento medio de unos 50 cm/año, que corresponde a las progenies de J. regia con brotaciones anteriores al 20 de abril; y 3) crecimiento medio inferior a los 40 cm/año, que corresponde a los genotipos de J. regia con brotación posterior al 20 de abril. La evolución de las progenies en altura y diámetro está significativamente ligada a la localidad. El orden en la clasificación de las progenies por su crecimiento, en altura y en grosor, es prácticamente idéntico en ambas localidades. El diámetro a 2,50 m, al sexto período vegetativo, presenta una dependencia significativa de localidad y genotipo: en Massanes se alcanza un mayor crecimiento que en Prades y el diámetro a 2,50 m de los híbridos es el doble que el del mejor J. regia. La dominancia y la rectitud dependen de los genotipos. Sólo dos J. regia tienen una aptitud forestal aceptable, concretamente dos genotipos italianos, «Bleggiana» y «Boschi Maria Grazia». Los híbridos Ng23xRa y Mj209xRa presentan un mejor comportamiento agroforestal que los genotipos de J. regia estudiados: menor mortalidad en plantación, superiores crecimientos primario y secundario y buena dominancia apical y rectitud.

Storia, rivoluzioni e persone in conflitto. A proposito di Andrea Chénier

Este artículo trata de mostrar cómo algunas obras de arte permiten reflexionar y entender situaciones sociales, políticas y culturales del pasado a través del análisis tanto del producto artístico final, como del entorno vital de los creadores.

Il canone del Novecento letterario italiano in Spagna

The essay offers a thorough analysis on the issue of the reception of XXth Century Italian Literature in Spain. The age af the avant-garde and the late Fifties are signalled as the decisive moments in the affirmation of such influence, whereas the Sixties mark the beginning of a declining phase, which had different outcomes in poetry and in narrative. In defining this complex trajectory, a wide range of cultural indicators have been used (such as: translations; anthologies; militant criticism; the influence upon individual writers or rather upon relevant reading communities etc.), and the limitations imposed by the specific cultural and epistemological expectations, considered in their well determined historical context, have also been observed.

Carme Serrallonga, el plaer de traduir

Carme Serrallonga (Barcelona, 1909-1997) començà a traduir als anys seixanta, en moments de represa de consciència ideològica i literària. Bona coneixedora de diversos idiomes, especialment l’alemany, l’anglès, el francès i l’italià, girà al català unes vint obres del teatre universal dels grans autors. Serrallonga explicava que havia començat a aprendre alemany per poder conèixer a fons l’obra de Brecht, del qual el 1966 traduí La bona persona de Sezuan, a proposta de Ricard Salvat, i cinc obres més. De l’alemany també portà al català autors com Georg Büchner, Heinrich Böll, Friedrich Dürrenmatt, Peter Handke, György Lukács, Goethe, Mozart o Alfred Döblin. A més de l’alta literatura alemanya, Serrallonga féu petites incursions en la literatura anglesa i nord-americana, la italiana i, fins i tot, la sud-africana. El 1983 l’editorial La Galera li encarregà la traducció d’En Jim Botó i en Lluc el maquinista de Michael Ende. En sis anys traduí més de trenta títols de literatura infantil. Ja jubilada, a vuitanta-quatre anys, es posà a estudiar rus pel plaer de poder llegir Anna Akhmàtova i Txèkhov en la seva llengua originària. Abans de morir, treballava en la traducció d’un llibre de poemes de l’autora russa.

In memoriam Antonio Prevosti (1919-2011), a pioneer of genetics of natural populations

Prof. Dr. Antonio Prevosti was born on the 15th of February, 1919, at Barcelona where he grew up and lived with his wife Maria Monclús and his family until his death. Between the years 1939 and 1942 he registered at the University of Barcelona and finished his studies there with the"University Degree in Natural Science" obtaining the extraordinary award of his promotion. Immediately afterwards he started his research about the growth rate of Barcelona school children from two very different social groups at the Anthropology Laboratory of the University of Barcelona. The obtained results were published in his Doctoral Thesis (1948). Further investigations on quantitative traits in human populations improved his knowledge of statistical analyses and provided the basis for a scholarship from the Italian Ministry of Foreign Affairs to work at the Institute of Statistical and Demographical Sciences in Rome directed by Prof. C. Gini.

La introducció de la mètrica italiana en la poesia catalana

Sobre la introducció del sonet a la literatura catalana i l'adaptació del decasíl·lab italià a la poesia

Serlianas durante el Renacimiento italiano y español: del triunfo de la religión católica al lenguaje imperial

This article presents a panoramic view of the development of the so-called serliana or Serlian motif throughout the Italian Renaissance, focusing on the most relevant examples in the architecture of that period. The use of this motif during the Early Renaissance was pioneered by Filippo Brunelleschi in religious buildings. As its employment become widespread in a range of different settings, architects frequently incorporated local building traditions. It was only during the last twenty years of the Quattrocento that Giuliano da Sangallo and Leonardo da Vinci adopted the Serlian arch in residential architecture designed for the ruling elites. Thanks to Bramante and other artists such as Raphael, Baldassare Peruzzi, Antonio da Sangallo the Younger and Giulio Romano, the motif was extraordinarily popular during the High Renaissance period. Ever-increasingly complex and monumental compositions eased the adaptation of the serliana to both exterior and interior spaces, and in works such as the design by Galeazzo Alessi in Genoa, the imperial connotation of the motif is clear. This process illustrates the progressive transfer from the religious to the courtly sphere, and, at the same time, the permeability between the sacred and the profane. During the sixteenth century, Spain too was at the European avant-garde, due to its contacts with Italy and the latest fashions, such as the employment of the serliana in residential architecture, were followed in the fortified palace at La Calahorra, the Vich palace in Valencia, or the palace of Charles V in Granada, as part of a complex iconography of power. Throughout the sixteenth century, the serliana featured in that specifically-Spanish typology, the monumental altarpiece or retablo, as well as in monumental tombs. Italy was certainly the leading force in the process and had an indisputable influence on Spanish art, but the latter would develop its own original solutions in the sixteenth century, which matched the innovative character of Italian creations.

Phylogeography of competing sexual and parthenogenetic forms of a freshwater flatworm: patterns and explanations

Background: Models of the maintenance of sex predict that one reproductive strategy, sexual or parthenogenetic, should outcompete the other. Distribution patterns may reflect the outcome of this competition as well as the effect of chance and historical events. We review the distribution data of sexual and parthenogenetic biotypes of the planarian Schmidtea polychroa. Results: S. polychroa lives in allopatry or sympatry across Europe except for Central and North-Western Europe, where sexual individuals have never been reported. A phylogenetic relationship between 36 populations based on a 385 bp fragment of the mitochondrial cytochrome oxidase I gene revealed that haplotypes were often similar over large geographic distances. In North Italian lakes, however, diversity was extreme, with sequence differences of up to 5% within the same lake in both sexuals and parthenogens. Mixed populations showed "endemic" parthenogenetic lineages that presumably originated from coexisting sexuals, and distantly related ones that probably result from colonization by parthenogens independent from sexuals. Conclusions: Parthenogens originated repeatedly from sexuals, mainly in Italy, but the same may apply to other Mediterranean regions (Spain, Greece). The degree of divergence between populations suggests that S. polychroa survived the ice ages in separate ice-free areas in Central, Eastern and Southern Europe and re-colonised Europe after the retreat of the major glaciers. Combining these results with those based on nuclear markers, the data suggest that repeated hybridisation between sexuals and parthenogenetic lineages in mixed populations maintains high levels of genetic diversity in parthenogens. This can explain why parthenogens persist in populations that were originally sexual. Exclusive parthenogenesis in central and western populations suggests better colonisation capacity, possibly because of inbreeding costs as well

Miquel Martí i Pol, traducció i censura

Poeta, autor de narracions i memòries, Miquel Martí i Pol també fou un prolífic traductor del francès, amb petites incursions en les literatures anglesa, italiana i llatinoamericana. S’estrenà a la segona meitat dels anys seixanta, quan la tènue obertura del Ministeri d’Informació i Turisme aportà aires de modernitat a la indústria editorial catalana, que volgué introduir i difondre nous corrents. En vuit anys, entre 1965 i 1973, traduí al català, majoritàriament del francès, vuit obres de la literatura i del pensament contemporanis. Contextualitzades les traduccions de Miquel Martí i Pol, l’article se centra en l’estudi dels expedients de censura dels vuit títols que traduí al català entre 1965 i 1973, dipositats a l’Archivo General de la Administración d’Alcalá de Henares.

Tan cerca, tan lejos: Aldo Rossi y el Grupo 2C. Arquitectura, ideología y disidencias en la Barcelona de los 70 = So close, so far : Aldo Rossi and the 2C Group. Architecture, ideology and dissents in the Barcelona of the 70s

The Catalan reception of the 1966 manifestos by Robert Venturi and Aldo Rossi marks the scenario of a breakup: while North America debates about the architectural shape as a linguistic structure, Italy dips its roots in the Modern Movement tradition as an origin for a new temporal and ideological architectural dimension. The first contacts between Rossi and Spain verify this search and allow the Italian to construct common itineraries with some architects from Barcelona. From these exchanges the 2C group will be born, taking part on typical vanguardist mechanisms: they will publish the magazine, 2C. The construction of the city (1972-1985), they will attend the XV Triennale di Milano in 1973 with the Torres Clavé Plan (1971) and the Aldo Rossi + 21 Spanish architects exhibition (1975) while he will organize the three issues of the Seminarios Internacionales de Arquitectura Contemporánea (S.I.AC.) which took place in Santiago, Sevilla and Barcelona between 1976 and 1980. In front of the unfolding of the firsts, the American contacts of Federico Correa, Oriol Bohigas, Lluís Domènech and the PER studio or the teaching work of Rafael Moneo from Barcelona since 1971, allow to draw replica itineraries with the foundation of the magazine Arquitecturas Bis (1974-1985), the organization of the meetings between international publications such as Lotus and Oppositions in Cadaqués (1975) and New York (1977), while stablishing exchanges with members of the Five Architects. Replicas that in 1976 conduct the initial ideological affirmations between Rossi and the 2C group towards irreconcilable distancing. Verifying the itinerary of the journey that the Italian leads from the Italian resistance towards the American backing down is part of the aim of this article

Les Sentències catòliques del diví poeta Dant (1545) d’en Jaume Ferrer de Blanes: edició crítica del text

Procurador reial i nobiliari, cosmògraf, joier, lapidari, mercader i escriptor, i al capdavall, un ciutadà català honrat, en Ferrer (Vidreres, ~1445 – Blanes, 1529) va marxar de ben jove, primer, a la cort de Nàpols, al servei del rei en Ferran I, i després a la cort de Sicília, al servei de la reina na Joana de Sicília. Acabada aquesta peripècia italiana va tornar a Blanes al servei del vescomte de Cabrera i de Bas fins que va morir a la mateixa vila al 1529. Un seu criat, disset anys més tard, va editar uns papers esparsos que havia trobat a can Ferrer, les (sic) Sentèncias cathòlicas del diví poeta Dant florentí, compilades per lo prudentíssim mossèn Jaume Ferrer de Blanes, incloent-hi tres parts. La primera, Conclusions, és un sumari destinat a mostrar (sic) «Entre totas las cosas necessàries a l’home per aconseguir lo seu fi y beatitut eterna principalment són tres»; la segona, Meditació, és una reflexió a fi d’il•luminar els misteris sobre la passió i mort de Jesucrist a (sic) «lo santíssim loch de Calvari»; la tercera, Letras, és un conjunt de dotze documents, entre cartes i d’altres textos, «fetas a mossèn Jaume Ferrer, respostes e regles per ell ordenades en cosmographia y en art de navegar». En Ferrer, home de grans recursos, fa un recorregut per tots els coneixements que havia acumulat al llarg de la seva vida, de Dant Alighieri a Ptolemeu i del marquès de Santillana a Albert Gran o a Aristòtil, fent servir fragments de la Commedia, dels Proverbios, de la Bíblia i de moltes altres autoritats científiques i filosòfiques, en català, italià, espanyol, llatí i, també, set mots en arameu

Fama y verdad en la épica quinientista española. El virgilianismo político y la tradición castellana del siglo xv

Fame and truth in Spanish XVth century epic. !e political vergilianism and the castilian tradition of the XVth century. The starting premise of this essay is that the Spanish Golden Age epic must be read from a historical perspective that takes into account the Hispanic literary tradition ofthe XVth century. In particular, it argues that epic should be approached from a theoretical perspective that explores its relationship with history in order to illuminate the diferences between Italian and Spanish epic theory and practice in the XVth century. The relationship between the discourses of epic and history can be explained through the imitation of the Vergilian model, specifically the Aeneid´s ideological representation of empire. However, it is also necessary to consider theoretical aspects in the light of the diferent uses of classical literature by Italian humanists and Castilian writers of the XV th century. Thus, its primary thesis is that although XVI th century Spanish epic shares the general principles of the Western Epic tradition, it should be approached from a specifically perspective Hispanic, in the light of the «political vergilianism» already enshrined in authors like Enrique de Villena and Juan de Mena, which is essential to appreciate how epic genre serves as memory for the present

Notes sobre l'editorial Maucci i les seves traduccions

Fundada a Barcelona el 1892 per un italià que havia après l’ofici a Llatinoamèrica, l’editorial Maucci esdevé ben aviat capdavantera en la difusió del llibre a gran escala i a preus molt econòmics. Un catàleg de 1908 ens permet deduir que publica sobretot literatura, tant d’autors cultes com d’autors de consum, i que difon una gran quantitat de traduccions, sovint primícies en espanyol (llengua que utilitza en exclusiva). Hi predomina de bon tros la literatura francesa, ja sigui d’escriptors de prestigi ja sigui de novel·listes de fulletó. La majoria dels pocs traductors mencionats són poc o no gens coneguts. Testimonis coetanis de l’expansió de l’editorial l’acusen de mutilar els originals i de pagar misèrrimament les traduccions, que solien ser molt deficients.

L’obra de Guillaume de Machaut en el Manuscrit Mòdena, Biblioteca Estense, a.M.5.24

Entre finals del segle XIV i principis del XV es data la redacció del Manuscrit Mòdena, Biblioteca Estense, .M.5.24, un dels principals manuscrits del moment que han arribat als nostres dies, essent un element culminant pel que fa a penetració de l’art polifònic francès a la Itàlia d’inicis del ‘400. En ell es copien quatre peces de Guillaume de Machaut i l’únic poema de l’autor francès musicat per un altre compositor. En els treballs sobre el manuscrit molt sovint s’obvien aquestes quatre peces, i l’estudi sobre Machaut es fa quasi exclusivament des de les fonts franceses. Aquest treball pretén respondre, sobretot, a dues preguntes: Què ens poden explicar aquestes peces sobre el procés d’afrancesament de la música italiana? Què ens poden explicar sobre la difusió de l’obra de Machaut pel vell continent?

Les Històries de Tobies d'Andrea Vaccaro: de Nàpols al Museu Nacional d'Art de Catalunya

[cat] Aquest article intenta reconstruir la història de quatre pintures de l'artista napolità Andrea Vaccaro, actualment al Museu Nacional d'Art de Catalunya, i originàriament part d'una sèrie de 12 peces dedicada a les històries bíbliques de Tobies, propietat del virrei de Nàpols Pedro Antonio de Aragón. L'anàlisi de les obres i del context de la seva comissió a la llum d'estudis recents permet corregir-ne la datació i comprendre la importància de les quatre peces de Vaccaro del MNAC, en el marc de la circulació d'obres d'art entre el Regne de Nàpols i la península Ibèrica al llarg del segle XVII.