La Responsabilitat social de l'empresa en temps de crisi

Crisi. Financera, de confiança, global, definitiva, apocalíptica (...) s’ha definit de mil maneres aquesta crisi. Milions de persones afectades. Rendes disminuïdes. Atur. Manca de finançament. Pèrdues. EROs. Enmig de tot l’enrenou, les empreses han de defensar-se, buscar noves estratègies, nous plans de negoci i com a conseqüència replantejar-se la validesa del concepte de Responsabilitat Social i la forma d’integrar-lo dins del context empresarial. En un món en que la demanda agregada de pràcticament tots els béns i serveis ha disminuït com poques vegades abans ho havia fet, on trobar algú que financi un projecte es cada cop més complicat, on els costos segueixen a nivells massa alts, és imprescindible trobar la manera de reconduir el negoci, de recuperar la confiança dels clients així com de tots els agents vinculats a l’empresa. Al llarg del treball exposem tres casos pràctics representatius de la Responsabilitat Social en el món empresarial: MRW, “La Caixa” i Esteve; així com el d’una entitat receptora: El Casal d’Infants del Raval. Com a resultat de l’estudi hem pogut determinar que sempre i quan la Responsabilitat Social formi part del pla estratègic de l’empresa mai no serà una despesa sinó una inversió. Per tant, tot i que l’RSE no sigui la solució a la crisi si que pot ser considerada una eina clau per atenuar-ne els efectes.

Propuestas para activar el crecimiento de la economía española

La crisi econòmica espanyola és el tema de major preocupació en l’actualitat per als residents del país. Estudiar les causes, conseqüències, mesures establertes pel Govern, anàlisi de les mateixes i una aportació sobre quines propostes serien adequades per a regenerar l’economia, és l’objectiu d’aquest projecte. Amb aquesta finalitat, s’intentarà donar una mica de confiança a la situació tan negativa que s’està vivint.

La mediació i l'arbitratge de consum: explorar sistemes d'ODR

La utilització dels mitjans alternatius de resolució de conflictes (ADR) en l'àmbit de les reclamacions de consum té un marc legal específic a Espanya -i també a la UE- des del 1993, que deriva de les seves característiques especials. Algunes són d'encuny exclusivament jurídic: es tracta de reclamacions en què el marc legal aplicable és el denominat dret de consum; d'altres tenen un suport bàsicament fàctic: solen tenir poca entitat econòmica, és a dir, entren en la categoria del que denominem small claims, i el fet que les reclamacions -en alguns casos que van en augment- siguin transfrontereres condiciona l'opció entre jurisdicció tradicional i ADR, com també tindrem ocasió d'analitzar. Cal afegir a aquests elements jurídics i fàctics un element important de política legislativa en un àmbit de la UE: els ADR s'entenen com un instrument bàsic per a garantir l'accés dels consumidors a la justícia, però alhora, en l'àmbit del comerç electrònic, són un element de gran transcendència en la creació de la denominada confiança electrònica o e-confidence. Per aquest motiu, s'exploren contínuament proces- sos de resolució en línia de conflictes (on-line dispute resolution, ODR). Els ODR pretenen la màxima eficàcia oferint un suport tècnic capaç de solucionar una controvèrsia amb la intervenció d'un tercer o sense, i dins o fora de l'organització de l'empresari. D'aquesta manera, s'usa un mateix expedient tècnic per a posar en marxa successivament més d'un ADR, o es potencien els mecanismes automàtics que prescindeixen dels conceptes jurídics i, en mig de l'exploració constant, Espanya aposta per l'arbitratge electrònic de consum en el RD 236/2008. A aquests temes ens referirem a continuació.

An investment social network beside the Banco de Barcelona, an unusual case?

[cat] L’extensió de les activitats bancàries al segle XIX va ser liderat per alguns grups socials connectats amb el comerç, que van treure profit de la seva experiència i coneixement per estendre la seva influència al voltant del món del crèdit. A la historiografia espanyola, hi ha un conjunt de treballs que s’han centrat en aquesta gent, però en molts pocs casos s’ha fet una classificació que permeti detectar el conjunt de grups econòmics que han liderat el procés de modernització financera de l’Espanya de mitjans del segle XIX. El principal objectiu del treball és l’anàlisi dels grups socials que van formar el Banco de Barcelona entre 1844 i 1854. Aquesta institució va ser important per a la història financera i bancària d’Espanya per ser pionera en la seva activitat creditícia i d’emissió: a més, la seva experiència va servir com a base en la constitució d’un sistema financer modern a Espanya. En una societat com la catalana de mitjans del segle XIX, la confiança era un factor important per explicar la decisió d’invertir. L’aparició de noves companyies i les seves necessitats d’inversió van transformar el comportaments previs. Quin va ser el comportament dels inversors potencials? Va ser el grup que hi havia al voltant del banc el que va ascendir econòmicament en els anys centrals del segle XIX? La resposta és prou clara, els membres del consell d’administració del Banc de Barcelona formaven un grup apart dins dels grups que sorgeixen a l’economia catalana en el seu conjunt.

The First privatization : selling SOEs and privatizing public monopolies in fascist Italy, 1922-1925

[cat] El primer govern feixista d’Itàlia va aplicar una política de privatització a gran escala entre 1922 i 1925. El govern va privatitzar el monopoli estatal de llumins, el monopoli estatal d’assegurances de vida, va vendre la major part de la xarxa i serveis de telefònica pública a empreses privades, va reprivatitzar el major productor de productes metàl·lics, i va atorgar concessions a empreses privades per construir i explotar autopistes de peatge. Tot i que algunes consideracions ideològiques van poder tenir alguna influència, la privatització va ser usada sobre tot com un instrument polític per construir confiança amb els grans industrials i per augmentar el suport al govern i al Partito Nazionale Fascista. La privatització també va contribuir a equilibrar el pressupost públic, qüestió aquesta que va ser el principal objectiu de la primera fase de la política econòmica feixista.

An investment social network beside the Banco de Barcelona, an unusual case?

[cat] L’extensió de les activitats bancàries al segle XIX va ser liderat per alguns grups socials connectats amb el comerç, que van treure profit de la seva experiència i coneixement per estendre la seva influència al voltant del món del crèdit. A la historiografia espanyola, hi ha un conjunt de treballs que s’han centrat en aquesta gent, però en molts pocs casos s’ha fet una classificació que permeti detectar el conjunt de grups econòmics que han liderat el procés de modernització financera de l’Espanya de mitjans del segle XIX. El principal objectiu del treball és l’anàlisi dels grups socials que van formar el Banco de Barcelona entre 1844 i 1854. Aquesta institució va ser important per a la història financera i bancària d’Espanya per ser pionera en la seva activitat creditícia i d’emissió: a més, la seva experiència va servir com a base en la constitució d’un sistema financer modern a Espanya. En una societat com la catalana de mitjans del segle XIX, la confiança era un factor important per explicar la decisió d’invertir. L’aparició de noves companyies i les seves necessitats d’inversió van transformar el comportaments previs. Quin va ser el comportament dels inversors potencials? Va ser el grup que hi havia al voltant del banc el que va ascendir econòmicament en els anys centrals del segle XIX? La resposta és prou clara, els membres del consell d’administració del Banc de Barcelona formaven un grup apart dins dels grups que sorgeixen a l’economia catalana en el seu conjunt.

The First privatization : selling SOEs and privatizing public monopolies in fascist Italy, 1922-1925

[cat] El primer govern feixista d’Itàlia va aplicar una política de privatització a gran escala entre 1922 i 1925. El govern va privatitzar el monopoli estatal de llumins, el monopoli estatal d’assegurances de vida, va vendre la major part de la xarxa i serveis de telefònica pública a empreses privades, va reprivatitzar el major productor de productes metàl·lics, i va atorgar concessions a empreses privades per construir i explotar autopistes de peatge. Tot i que algunes consideracions ideològiques van poder tenir alguna influència, la privatització va ser usada sobre tot com un instrument polític per construir confiança amb els grans industrials i per augmentar el suport al govern i al Partito Nazionale Fascista. La privatització també va contribuir a equilibrar el pressupost públic, qüestió aquesta que va ser el principal objectiu de la primera fase de la política econòmica feixista.

Claus de la transició a l'Espai Europeu d'Educació

La Facultat de Pedagogia de la Universitat de Barcelona va haver d'afrontar el repte que suposava la transició cap a les noves titulacions, en unes condicions inicials especialment difícils: falta de confiança en la supervivència d'algunes de les seves titulacions en l'àmbit de l'Estat, escepticisme sobre les bondats del nou espai que s'obria, etc. En aquesta aportació fem un repàs de les claus que van justificar l'esforç fet per la nostra comunitat universitària i ho fem mitjançant un recorregut pels seus components més substantius; així, anem des d'una revisió dels continguts bàsics dels diferents comunicats i declaracions fins a una anàlisi compromesa sobre les amenaces de futur que poden arribar a contaminar o desvirtuar la implantació reeixida de les titulacions futures.

Avaluació programa d’atenció a la treballadora embarassada del Parc de Salut Mar

Objectiu: Descriure i analitzar el programa d’atenció a la dona treballadora durant l’embaràs del Parc de Salut Mar des de que es posà en marxa i proposar millores del programa.Mètodes: Estudi de cohorts retrospectiva de treballadores embarassades del Parc de Salut Mar en el període comprès entre gener de 2008 fins desembre de 2012. Es realitzà una descripció i anàlisi detallada de la cohort, del temps que transcorreguè des de que s’inicià l’embaràs fins que aquest es notificà i del temps des de que es notificà fins que es planificà una acció preventiva. Es calculà la durada mediana i percentils dels dos temps i es valorà l’associació amb les diferents variables, obtenint odds ratios crues (Orc) i ajustades (Ora) i intervals de confiança del 95% (IC 95%).Finalment es realitzà una descripció de les gestants a les que es sol·licità la prestació per risc durant l’embaràs per mitjà de freqüències, durada mediana i percentils del temps que es tardà en ser atorgada i de la setmana de gestació en la qual s’ atorgà.Resultats: S’observà un increment de les notificacions des de l’any 2009. El 50% de les gestants notificaren l’embaràs al voltant de la setmana 15 de gestació (P50=106 dies). No s’aprecià diferència en els temps que es tardà en planificar una acció preventiva quan els riscos foren moderats/important en comparació amb quan foren tolerables o no hi haguessin. El 50% i el 75% d’actuacions preventives es planificaren abans dels 25 i dels 40 dies respectivament. El 50 % dels subsidis foren entregats abans dels 50 dies des de que es realitzà l’informe tècnic i la mediana de la setmana de gestació en la qual s’atorgà la prestació fou de 11 setmanes.Conclusions: Es tracta d’un programa bo i innovador en el qual cal seguir fent millores, sent molt important la unificació de totes les bases de dades en una de sola.