Innovació social oberta: l'organització política com a plataforma

En els darrers anys hi ha hagut, al menys, dues petites revolucions en el món de lainnovació. Per una banda, la derivada del que ha sacsejat no només l'àmbit de lainnovació sinó tota la societat en general: la causada per l'impacte de les Tecnologiesde la Informació i la Comunicació. Per una altra, la innovació que "en part degut alpunt anterior" té lloc en àmbits d'innovació "no formal" i amb especial èmfasi enl'organització i l¿acció col·lectives. Aquí presentem un breu recorregut per conceptescom innovació, innovació oberta i innovació social per a entrar a definir el que creiemque són les principals característiques i components de la innovació social oberta. Enespecial, ens centrarem en aquesta innovació social oberta en el terreny de la políticaextrarepresentativa o extrainstitucionals, entroncant el discurs amb el dels movimentssocials, el ciberactivisme i la tecnopolítica.

Los derechos de participación política y administrativa en la Constitución y en los Estatutos de Autonomía: especial referencia al Estatuto de Autonomía de Cataluña

[spa] El estudio afronta la regulación de los derechos de participación en los Estatutos de Autonomía de nueva generación. La novedad que representan estas normas respecto a sus predecesoras es la incorporación de una carta de derechos que vinculan de forma más explícita y detallada a los poderes públicos autonómicos. Los estatuyentes han interiorizado el creciente auge del fenómeno participativo regulando, junto a los tradicionales derechos de participación política, nuevos instrumentos y técnicas participativas, que se enmarcan en el concepto de democracia participativa. Significativa es, en este sentido, la voluntad política plasmada en la competencia que asumen algunos de ellos (Cataluña, Andalucía y Aragón)para la regulación de las consultas populares en cualquiera de sus modalidades ("encuestas, audiencias públicas, foros de participación") distintas el referéndum.

La garantia jurídica de la democràcia com a dret fonamental. Una anàlisi de la jurisprudència del Tribunal Constitucional sobre la participació política

L'art. 23 de la CE consagra el dret fonamental dels ciutadans a participar en els assumptes públics, preveient-ne dues grans modalitats, la participació directa i la representativa. La doctrina jurisprudencial elaborada pel Tribunal Constitucional durant quasi trenta anys ha atorgat a aquest dret una configuració especial: el seu abast es veu reduït a l'estricta participació política (aspecte que tindrà conseqüències en el vessant de la participació directa reduïda a la iniciativa legislativa popular i el referèndum, deixant fora del seu abast altres possibles institucions participatives); però, per altra banda, amplia el nucli de protecció del dret, garantint no només l'accés dels ciutadans als càrrecs públics (un ius ad officium) en condicions d'igualtat; sinó també el dret dels representants a romandre en el seu càrrec lliures de qualsevol pertorbació i el tercer contingut, el dret dels representants a exercir les facultats inherents a la funció que desenvolupen tot atorgant-los un status constitucionalment garantit. Aquesta construcció jurisprudencial del dret esdevé així la garantia jurídica de la democràcia. Certament, aquest enteniment del dret fonamental de participació té conseqüències prou rellevants en l'àmbit dels partits polítics com a instruments fonamentals per a la participació política. L'abundància de resolucions per part del Tribunal Constitucional, majoritàriament a través de recursos d'empara, ha fet possible l'entrada del dret de participació en dos àmbits singularment rellevants del procés polític, com són el sistema electoral i el dret parlamentari, i ha permès al Tribunal construir tota una teoria de la representació política en seu de drets fonamentals.

Els corbs i les lluites de classes

Tradicionalment s'ha dit que les clases socials van sorgir durant la revolució neolítica, quan algunes persones van comen- çar a exercir drets de propietat sobre la terra, la qual cosa, al seu torn, va significar l'origen, en paraules de filòsofs com Karl Marx i Friedrich Engels, de l'anomenada lluita de classes. No queda clar, però, si abans ja existien diferències de classe, de manera que la revolució neolítica potser només les va aprofundir. El motiu d'aquesta segona possibilitat és que totes les espècies animals que tenen comportaments socials mostren diferències jeràrquiques entre els diversos membres. Un nou estudi publicat a Current Biology demostra que els corbs, ocells amb comportaments socials complexos, també tenen clases socials i lluites de classe.

La ciència i els polítics

A Catalunya també tenim algunes comissions assessores del govern sobre el vessant científic, però estan desconnectades i la seva estructura no és la ideal. La meva visió és que estan mancades de transversalitat quant als àmbits de coneixement i no consideren la visió del món científic sobre els diferents problemes que ens afecten. El mateix succeeix amb les fundacions polítiques: els 'think-thank', dels partits, estan massa esbiaixats. Difícilment poden generar-se bons programes sense una bona fecundació externa basada en el coneixement. Si volem progressar, cal actuar en conseqüència

Els graduats ben formats, la universitat i la innovació

Una de les coses que em sorprèn o, potser millor, m'empipa, és veure com hi ha poques empreses autòctones que es dediquin a estudiar i comercialitzar amb èxit aliments funcionals o complements alimentosos que aprofitin les propietats d'aquestes substàncies. La gran majoria d'empreses catalanes que s'hi dediquen només són distribuïdores de les marques consolidades d'altres països

Les diferències entre Escòcia i Catalunya en educació

Tot i que Catalunya és atractiva per fer-hi estudis superiors, només atraurem estudiants per la qualitat de les nostres universitats i per l'atractiu i la geografia de Barcelona. Si comparem les universitats de Catalunya i Escòcia, haurem de recordar que la Universitat d'Edimburg està entre les 50 millors del món. D'altra banda, a Escòcia es viu en anglès. Catalunya no atraurà tots aquells candidats que es mouen per estudiar en anglès

Doctors més enllà de la Universitat i els centres de recerca

Les causes d'aquest desajust no només estan a la Universitat i l'empresa, també l'administració hi té la seva part de responsabilitat. La Universitat i l'empresa s'han de conèixer, saber que fa cadascuna i col·laborar, però l'administració ha de propiciar i fomentar-ne la relació i això només es pot fer coneixent quins són els dèficits estructurals que ho dificulten i crear un marc i condicions per eliminar-los o, si més no, reduir-los. Una altra variable explicativa de la mala situació de la competitivitat és la nostra relativa poca producció de doctors respecte a d'altres països del nostre entorn que són més competitius

Coneixement i indústria

En síntesi, l'economia del coneixement, per la qual hem d'apostar, no és eliminar la indústria, és una cosa ben diferent. Apostar per la recerca i la innovació sí, però també una indústria forta que les integri. El govern explica en el seu pla d'acció que s'han identificat i definit set àmbits en els quals centrarà les seves prioritats en política industrial i orientarà les seves accions

Estalviar en R+D+I surt car

A Catalunya parlar d'innovació s'ha convertit gairebé en un tòpic. Sentim en declaracions i discursos que la R+D+I hauria de salvar l'economia del país, però, realment, quants dels que ho diuen s'ho creuen? No ho sé, però és evident que per sortir enfortits de la crisi necessitem innovar. Tanmateix, perquè la innovació es converteixi en un motor de l'economia fan falta polítiques que ho facin possible. La innovació no la fa l'administració, també ha d'innovar, com qualsevol organització, però no és l'administració la que té aquesta funció. Amb tot, sense l'administració la innovació no reïx. Els països que han fet de la innovació una prioritat política han crescut més

R+D+i, la clau de l'estat del benestar

Els indicadors que mesuren la situació de la nostra recerca bàsica no són dolents. Les publicacions i llur impacte en la comunitat científica internacional certifiquen una posició digna d'universitats, centres de recerca i hospitals i si aquests resultats es correlacionen amb el finançament públic els resultats són destacats. Sense cap cofoisme, la situació de Catalunya és molt millor que la de la resta de l'Estat espanyol. La comparació té interès perquè Catalunya, sotmesa a la llei espanyola, pateix de les mateixes cotilles i, a diferència del País Basc, no pot dedicar els seus recursos a desenvolupar la política que voldria

Richard Rorty i una aproximació pragmatista al liberalisme polític de John Rawls

Aquest article es proposa explorar la possibilitat d'apropar a la concepció del liberalisme polític metafilosòfic de John Rawls des del punt de vista pragmatista de Richard Rorty. La proposta està motivada per les similituds que es poden observar entre elles respecte de la finalitat i la sortida d'una concepció política. El resultat final de l'article és ambigua: d'una banda, no sembla tan descabellat afirmar que la teoria de Rawls es pot llegir sense més dificultats des d'una perspectiva pragmàtica, d'altra banda, hi ha alguns aspectes importants en els quals un liberalisme polític de Rawls segueix sent incompatible amb una concepció política de Rorty

Desordre i discriminació

La discriminació en totes les seves vessants per motiu de gènere, ètnia, creença, llengua, tendència sexual, etc. és una xacra social. Segons una informació de fa dues setmanes, l'any 2010 els Mossos van recollir 171 denúncies per discriminació, les quals només representen la punta de l'iceberg, atès que segons el fiscal especial d'odi i discriminació a Barcelona el 94% no es denuncien. Hi ha nombrosos treballs sociològics que apunten motius molt diversos com a origen d'aquestes actituds exclusió social, conflictivitat laboral, recessió econòmica, por i inseguretat personal, etc. Un enginyós estudi publicat a Science n'aporta un altre: el desordre físic.

Impulsivitat i llàgrimes

D'adolescent tenia un amic amb inquietuds musicals que s'emocionava especialment amb la pel·lícula Somriures i llàgrimes (The Sound of Music, de Robert Wise), una amistat esquinçada per un rampell impulsiu causat per una acumulació de desavinences. Feia temps que no hi pensava, malgrat que mai l'he oblidat, però un parell de treballs recents me l'han fet recordar. Un refrany ens adverteix que cal pensar abans d'actuar. Si actuem impulsivament ens arrisquem a patir patacades imprevistes. Però també és cert que si triguem massa a actuar podem perdre oportunitats irrepetibles, o rebre altres patacades. Això implica que, pel que fa al cervell, sigui necessari un control molt fi de la impulsivitat [...].