Estudi de les estratègies comportamentals dels gripau corredor (Bufo Calamita) a la zona semi-àrida de Mas de Melons (terme municipal de Lleida) durant l'hivern i principis de primavera del 2007

En aquest treball s’han radiomarcat, un total de 4 gripaus corredors (Bufo calamita) que posteriorment foren alliberats a la Bassa de l’Astor, per tal d’estudiar les estratègies comportamentals de l’espècie en una zona semi-àrida. Dels 4 animals alliberats, un es perdé als pocs dies, la resta foren seguits mitjançant radioseguiment uns 64 dies, entre finals d’hivern i principis de primavera del 2007. En el treball de seguiment s’anotà en cada una de les localitzacions la temperatura ambiental del moment i la freqüència a la qual emetia l’emissor. Donat que es tenien els emissors calibrats, a partir d’aquesta freqüència es podia obtenir la temperatura a la qual es trobava l’emissor, és a dir la temperatura corporal del gripau en aquest cas. Mitjançant programes estadístics s’ha pogut determinar que durant el període hivernal i principis de primavera existeix una relació estadísticament significativa entre la variació de la temperatura ambiental i la temperatura corporal dels gripaus. Aquesta relació no es dona però en el període estival. Això fa pensar que el comportament del calamita esdevé una forma de termoregulació actuant per tal d’evitar extrems crítics de temperatura i humitat. S’ha pogut determinar també que gràcies a les característiques dels refugis utilitzats en la zona d’estudi (munts de pedres o caus d’altres espècies) els gripaus aconsegueixen mantenir-se en ambients on la variació de temperatura és inferior a la variació de la temperatura exterior. Així la variació de la temperatura corporal dels gripaus és també inferior. Pel que fa als moviments entre els diferents refugis, aquests han variat en funció de cada animal. La distància mitja recorreguda en el total dels desplaçaments ha estat d’uns 185 metres lineals. Aquests desplaçaments s’han donat sempre en dies de pluja o l’endemà d’un dia de pluja.

Instal•lacions d'una hípica sostenible

L'objecte del projecte és la construcció d'una hípica i el disseny de les seves instal•lacions utilitzant energies renovables i aprofitant al màxim els recursos d’una finca que està destinada principalment al cultiu de vinya i olivera. El terreny disposa d'una barraca de dues plantes de 36 metres quadrats cada una, una bassa d'aigua que només s'omple quan plou gràcies a un rec, un dipòsit d'aigua fet d'obra amb capacitat per a 50000 litres, un petit garatge de 10 metres quadrats i dos dipòsits metàl•lics de 25000 litres situats a una altura de 25 metres respecte el pla del terreny

La intensificación agrícola y la diversidad vegetal en los sistemas cerealistas de secano mediterráneos: implicaciones para la conservación

El trabajo analiza la importancia de la diversidad vegetal en los agroecosistemas y los efectos de la intensificación de las prácticas agrícolas y del paisaje sobre la diversidad vegetal. La revisión de diversos estudios llevados a cabo por el equipo de investigación permite destacar que la intensificación agrícola, tanto a escala de campo como de paisaje, afecta negativamente la abundancia y la riqueza específica de la flora. La comparación de la flora arvense de los cultivos cerealistas de secano mediterráneos entre los años 50 y la actualidad refleja la reducción de la flora arvense, especialmente de la flora propia de las mieses y la disminución de la abundancia de grupos funcionales como las leguminosas y las plantas entomófilas. El efecto de las prácticas agrícolas y de la complejidad del paisaje varía en función de la flora estudiada. Así, la complejidad del paisaje es el principal factor que afecta la configuración de la vegetación de los márgenes, mientras que la intensidad de las prácticas agrícolas es el principal factor para explicar las diferencias en la flora arvense en el centro de los campos. Por último, el artículo analiza diversas propuestas para la gestión de los agrosistemas con el objetivo de conciliar la producción agrícola y la conservación de la biodiversidad en la región mediterránea.

Recollida i emmagatzematge d'aigües al mas Sanmartí de Serraïma (Bages). Gestió sostenible de l'aigua per a usos domèstics, agrícoles i ramaders en relació al gènere

L'article exposa la racionalització i la sostenibilitat en la captació, l'emmagatzematge i el posterior ús de les aigües d'un mas de la Catalunya central. L'estructuració d'una xarxa de recollida d'aigües d'escolament superficial a l'entorn d'un turó proper al mas va permetre l'acumulació de volums d'aigua renovables en una bassa, malgrat l'aridesa climàtica i la pràctica absència de recursos hídrics subterranis. D'altra banda, la recollida de les aigües pluvials es complementava amb les aigües de les teulades connetades a una cisterna interior i amb un pou obert situat al mateix coll del mas. Aquests recursos hídrics permetien uns usos diversificats en relació a les activitats domèstiques, ramaderes i agrícoles que es realitzaven en el mas. Les dones s'ocupaven de les labors de neteja, de l'elaboració del menjar, de la higiene i de l'aviram, mentre que els homes s'encarregavem del bestiar, l'hort i els conreus. El mas Sanmartí constitueix un exemple reeixit d'aquest emmagatzematge divers i dispers d'aigües lligat a un ús sostenible.

Projecte de plantació de 15 ha de fruiters de llavor al terme municipal de Castelldans (Lleida)

L'objecte del projecte és la optimització de la explotació agrària d'un conjunt de parcel·les ubicades al terme municipal de Castelldans, a la partida coneguda popularment com 'La Devesa', a petició d’un promotor particular, propietari en aquell moment de les parcel·les implicades. El conjunt de la superfície afectada (16,12 ha) s'identifica en el projecte com a ‘Finca La Devesa‘. Alguns dels aspectes que es tracten en el projecte són: la construcció d'un magatzem agrícola; la construcció d'una bassa per a l'abastiment d'aigua de reg; la instal·lació d'un sistema de reg per goter; la plantació de 15 ha de fruiters de llavor i l'explotació dels fruiters de llavor, acollint-se a la normativa vigent de producció integrada.

La Conservació dels murals de la capella de Sant Miquel del Reial Monestir de Santa Maria de Pedralbes

Quan l'abadessa del monestir de Pedralbes estableix en el contracte de Ferrer Bassa que els murals de la capella de Sant Miquel es facin a l'oli segurament fa referència a una tècnica pictòrica consistent a aglutinar els pigments amb oli i a la seva aplicació damunt d'una capa prèvia feta a base de blanc de plom. Però la tècnica que ens trobem no és aquesta: si bé s'utilitza l'oli, s'empren altres aglutinants proteics i resines terpèniques, essent la fase prèvia una pintura al fresc. Els murals estan pintats al fresc i al sec gairabé en la mateixa proporció,i la distribució dels dos procediments està perfectament planificada abans de començar a pintar. També està previst fer la profusa decoració amb daurats i platejats. Els principals problemes de conservació són es inherents a la utilització d'aglutinants orgànics. La tècnica executiva és l'element que més ha condicionat la conservació dels murals, mentre que l'ambient estable de la capella i la seva ubicació han permès que aquest cicle pictòric hagi superat prop de set-cents anys d'història en un estat molt intacte i complet.