Mourning Becomes Electra by Eugene O’Neill: Aeschylus and Plato’s Cave to Create a Dark Drama

The fundamental debt of E. O’Neill’s Mourning Becomes Electra to Aeschylus, and to a lesser degree to Sophocles and Euripides, has been always recognised but, according to the author’s hypothesis, O’Neill might have taken advantage of the Platonic image of the cave in order to magnify his both Greek and American drama. It is certainly a risky hypothesis that stricto sensu cannot be proved, but it is also reader’s right to evaluate the plausibility and the possible dramatic benefit derived from such a reading. Besides indicating to what degree some of the essential themes of Platonic philosophy concerning darkness, light or the flight from the prison of the material world are not extraneous to O’Neill’s work, the author proves he was aware of the Platonic image of the cave thanks to its capital importance in the work of some of his intellectual mentors such as F. Nietzsche or Oscar Wilde. Nevertheless, the most significant aim of the author’s article is to emphasize both the dramatic benefits and the logical reflections derived, as said before, from reading little by little O’Neill’s drama bearing in mind the above mentioned Platonic parameter.

Greek de Steven Berkoff (1980): L’arriscada conversió de l’Èdip rei de Sòfocles en una love story

[cat] ¿Podem convertir l’Èdip rei de Sòfocles en una història d’amor com ho fa Berkoff a Greek?. Tot i que alguns crítics llegeixen Greek només com un drama provocador que de cap manera intenta justificar l’incest, directors, actors i crítics resten finalment captivats per la impactant història d’amor entre Eddy i la seva esposa-mare. Això demostraria que l’adaptació de Berkoff, pensada per a il·lustrar la degradació social de la Gran Bretanya dels 80s, esdevé una proposta arriscada, car significa negar de fet la consciència tràgica dels homes i dones contemporanis. Tanmateix, si aquest és el cas, lectors i espectadors, a banda de l’indubtable plaer d’assistir a la representació de Greek, poden preguntar-se, fins i tot des d’una perspectiva no fonamentalista de la tradició clàssica, si té sentit inspirar-se en el text de Sòfocles, el qual mostra precisament la gran consciència tràgica dels grecs.