En torno a los efectos de la edad en el aprendizaje escolar de una lengua extrangera

The purpose of this article is to treat a currently much debated issue, the effects of age on second language learning. To do so, we contrast data collected by our research team from over one thousand seven hundred young and adult learners with four popular beliefs or generalizations, which, while deeply rooted in this society, are not always corroborated by our data.Two of these generalizations about Second Language Acquisition (languages spoken in the social context) seem to be widely accepted: a) older children, adolescents and adults are quicker and more efficient at the first stages of learning than are younger learners; b) in a natural context children with an early start are more liable to attain higher levels of proficiency. However, in the context of Foreign Language Acquisition, the context in which we collect the data, this second generalization is difficult to verify due to the low number of instructional hours (a maximum of some 800 hours) and the lower levels of language exposure time provided. The design of our research project has allowed us to study differences observed with respect to the age of onset (ranging from 2 to 18+), but in this article we focus on students who began English instruction at the age of 8 (LOGSE Educational System) and those who began at the age of 11 (EGB). We have collected data from both groups after a period of 200 (Time 1) and 416 instructional hours (Time 2), and we are currently collecting data after a period of 726 instructional hours (Time 3). We have designed and administered a variety of tests: tests on English production and reception, both oral and written, and within both academic and communicative oriented approaches, on the learners' L1 (Spanish and Catalan), as well as a questionnaire eliciting personal and sociolinguistic information. The questions we address and the relevant empirical evidence are as follows: 1. "For young children, learning languages is a game. They enjoy it more than adults."Our data demonstrate that the situation is not quite so. Firstly, both at the levels of Primary and Secondary education (ranging from 70.5% in 11-year-olds to 89% in 14-year-olds) students have a positive attitude towards learning English. Secondly, there is a difference between the two groups with respect to the factors they cite as responsible for their motivation to learn English: the younger students cite intrinsic factors, such as the games they play, the methodology used and the teacher, whereas the older students cite extrinsic factors, such as the role of their knowledge of English in the achievement of their future professional goals. 2 ."Young children have more resources to learn languages." Here our data suggest just the opposite. The ability to employ learning strategies (actions or steps used) increases with age. Older learners' strategies are more varied and cognitively more complex. In contrast, younger learners depend more on their interlocutor and external resources and therefore have a lower level of autonomy in their learning. 3. "Young children don't talk much but understand a lot"This third generalization does seem to be confirmed, at least to a certain extent, by our data in relation to the analysis of differences due to the age factor and productive use of the target language. As seen above, the comparably slower progress of the younger learners is confirmed. Our analysis of interpersonal receptive abilities demonstrates as well the advantage of the older learners. Nevertheless, with respect to passive receptive activities (for example, simple recognition of words or sentences) no great differences are observed. Statistical analyses suggest that in this test, in contrast to the others analyzed, the dominance of the subjects' L1s (reflecting a cognitive capacity that grows with age) has no significant influence on the learning process. 4. "The sooner they begin, the better their results will be in written language"This is not either completely confirmed in our research. First of all, we perceive that certain compensatory strategies disappear only with age, but not with the number of instructional hours. Secondly, given an identical number of instructional hours, the older subjects obtain better results. With respect to our analysis of data from subjects of the same age (12 years old) but with a different number of instructional hours (200 and 416 respectively, as they began at the ages of 11 and 8), we observe that those who began earlier excel only in the area of lexical fluency. In conclusion, the superior rate of older learners appears to be due to their higher level of cognitive development, a factor which allows them to benefit more from formal or explicit instruction in the school context. Younger learners, however, do not benefit from the quantity and quality of linguistic exposure typical of a natural acquisition context in which they would be allowed to make use of implicit learning abilities. It seems clear, then, that the initiative in this country to begin foreign language instruction earlier will have positive effects only if it occurs in combination with either higher levels of exposure time to the foreign language, or, alternatively, with its use as the language of instruction in other areas of the curriculum.

Finite mixture analysis of beauty-contest data using generalised beta distributions

This paper introduces a mixture model based on the beta distribution, without preestablishedmeans and variances, to analyze a large set of Beauty-Contest data obtainedfrom diverse groups of experiments (Bosch-Domenech et al. 2002). This model gives a bettert of the experimental data, and more precision to the hypothesis that a large proportionof individuals follow a common pattern of reasoning, described as iterated best reply (degenerate),than mixture models based on the normal distribution. The analysis shows thatthe means of the distributions across the groups of experiments are pretty stable, while theproportions of choices at dierent levels of reasoning vary across groups.

Comparison of the gut microbiota from soldier and worker castes of the termite Reticulitermes grassei

The bacterial microbiota from the whole gut of soldier and worker castes of the termite Reticulitermes grassei was isolated and studied. In addition, the 16S rDNA bacterial genes from gut DNA were PCR-amplified using Bacteria-selective primers, and the 16S rDNA amplicons subsequently cloned into Escherichia coli. Sequences of the cloned inserts were then used to determine closest relatives by comparison with published sequences and with sequences from our previous work. The clones were found to be affiliated with the phyla Spirochaetes, Proteobacteria, Firmicutes, Bacteroidetes, Actinobacteria, Synergistetes, Verrucomicrobia, and candidate phyla Termite Group 1 (TG1) and Termite Group 2 (TG2). No significant differences were observed with respect to the relative bacterial abundances between soldier and worker phylotypes. The phylotypes obtained in this study were compared with reported sequences from other termites, especially those of phylotypes related to Spirochaetes, Wolbachia (an Alphaproteobacteria), Actinobacteria, and TG1. Many of the clone phylotypes detected in soldiers grouped with those of workers. Moreover, clones CRgS91 (soldiers) and CRgW68 (workers), both affiliated with"Endomicrobia", were the same phylotype. Soldiers and workers also seemed to have similar relative protist abundances. Heterotrophic, poly-β-hydroxyalkanoate-accumulating bacteria were isolated from the gut of soldiers and shown to be affiliated with Actinobacteria and Gammaproteobacteria. We noted that Wolbachia was detected in soldiers but not in workers. Overall, the maintenance by soldiers and workers of comparable axial and radial redox gradients in the gut is consistent with the similarities in the prokaryotes and protists comprising their microbiota.

Aplicació i avaluació d'activitats de grup per desenvolupar competències d'ensenyament-aprenentatge en un escenari de grup mitjà

El present treball, implementat durant els dos primers cursos de Grau de Psicologia en dos semestres consecutius, es focalitza en l’aplicació de diferents tècniques participatives, al voltant de la competència de treball en equip que figura en el pla docent dels mòduls d’ambdós cursos, i en la ubicació de l’espai docent, que anomenarem grup mitjà (petit grup en els plans d’estudis). Concretament, l’activitat del primer curs s’ha desenvolupat dins la matèria Psicologia Social i la de segon curs dins la matèria Psicologia dels Grups. El treball s’ha centrat tant en aspectes metodològics com en aspectes d’autoavaluació i heteroavaluació de les persones participants en els equips de treball formats en el grup mitjà. S’han analitzat competències relacionals procedents del model de Chaves (2007). La comprensió de l’activitat per part dels alumnes i la reflexió com a forma d’aprenentatge i millora del rendiment han estat cabdals en el procés. La coincidència en les valoracions de l’autoavaluació i de l’heteroavaluació, tant en el primer curs com en el segon curs, ens permet donar crèdit a l’evolució favorable experimentada en una gran part de les dimensions competencials estudiades al llarg dels dos semestres. Aquests resultats podran ser confirmats empíricament amb la recerca, encara en curs, que compara aquest grup focal (els mateixos subjectes de primer i segon curs de grau de Psicologia) amb un grup control de tercer curs de la llicenciatura de Psicologia.

Parentalitat i resiliència en l’adopció

En aquest article presentem els primers resultats de la investigació que duem a terme vinculant les variables parentalitat i resiliència, en el cas dels infants procedents d’adopció internacional i les seves famílies. Definim les característiques resilients dels infants i com potenciar-les, destacant el paper de la família com a promotora de resiliència. Tenint en compte l’escassa recerca prèvia que vinculi aquestes tres variables, la recerca que aquí presentem és necessàriament exploratòria. Vam treballar amb una mostra n= 9, i amb l’administració del PEE per a pares (Magaz i García, 1998), amb la finalitat d’avaluar l’estil parental, i amb l’Inventario de Resiliencia para Niños (Salgado, 2005a), validat en la població infantil peruana, per a avaluar la resiliència. Els resultats van desvelar una correlació significativa entre l’estil educatiu inhibicionista de la mare i l’estil educatiu punitiu del pare, com també amb l’estil assertiu d’aquest últim. Per aquest motiu, volem veure la repercussió d’aquests estils educatius envers la resiliència dels infants i confirmar la utilitat d’un instrument per a l’avaluació de la resiliència. A partir d’aquí, pensem procedir a la validació de l’instrument en població espanyola, que actualment estem portant a terme, per tal de poder-lo utilitzar tant en recerca com en l’àmbit clínic.

El Joc lliure : un espai natural per al desenvolupament infantil

L’article presenta diferents arguments que defensen i recolzen la importància del joc lliure al llarg dels primers 6 anys de vida. Es comenten les atribucions que el defineixen i es relacionen amb algunes de les aportacions dels grans teòrics de la psicologia. Es contempla l’infant com un ésser amb moltes potencialitats, i es mostra com, a través de la seva activitat lúdica, desenvolupa de manera integral la seva personalitat, iniciant i afirmant aprenentatges diversos. S’incideix específicament en el desenvolupament cognitiu, bàsicament per la complexitat que comporta la seva valoració en contraposició a altres àrees com el llenguatge, la motricitat i la socialització, que són àrees més fàcilment observables. Amb aquesta finalitat s’inclouen alguns exemples de joc lliure on s’il·lustra, de manera introductòria, aquest desenvolupament. Al mateix temps s’observa el desenvolupament infantil a partir de les tipologies de joc que es manifesten naturalment en aquests anys, passant de l’activitat exploratòria al joc simbòlic i al joc reglat, i vinculant aquest darrer amb l’entrada a l’educació formal. Finalment s’incideix en la importància de la presència de l’adult, com una presència propera, que educa, i que ha de partir d’unes actituds prèvies molt clares si vol compartir espais de joc lliure amb els infants, afavorint d’aquesta manera que l’espai de joc es converteixi també en espai educatiu.

La intervenció psicopedagògica en l'etapa d'educació infantil

L’etapa d’Educació Infantil, malgrat no ser obligatòria, representa, per a la majoria de nens i nenes del nostre país, l’entrada a l’escola; per això és important una intervenció psicopedagògica intensa i efi caç que faciliti l’adaptació i evolució escolar de l’infant i de les seves famílies a l’entorn escolar. Entre les funcions psicopedagògiques, en la primera etapa de l’ensenyament, podem assenyalar, entre altres, les següents: prevenir i detectar dèfi cits que puguin infl uir en l’aprenentatge escolar; contribuir a l’adaptació dels infants en el nou context escolar; acollir les famílies i integrar-les en la dinàmica del centre escolar; mantenir contactes amb els diferents serveis educatius, sociosanitaris i locals; promoure un caràcter preventiu i compensador per a aquells nens que ho necessitin; assessorar les famílies sobre la primera infància i desenvolupar programes específi cs per a facilitar l’adaptació personal, social i acadèmica. En defi nitiva, l’actuació psicopedagògica ha de contribuir, de manera substancial, a una escolarització de qualitat en els primers anys de vida de l’infant.

2000-2002 The report. The first steps

Es descriuen les activitats realitzades per Ubuntu de 2000 a 2002

Proyecto de equipamiento funcional y museístico del museo arqueológico de La Palma

L’objectiu de la proposta és la resolució interior del Museu Arqueològic Benaorita de La Palma (Illes Canàries), així com la redacció del guió i els continguts de la Exposició Permanent, i el disseny de tota la museografia que l’acompanya. La seu, un edifici ja existent construït l’any 2002, es troba en el municipi de Los Llanos de Aridane, a la costa Oest de l’illa.La organització interna del espai preveu que a la Planta Baixa, de 900 m2, se situïn els accessos principals i secundaris, l’Auditori, les oficines i administració, les àrees destinades a usos especialitzats com la Mediateca i la Biblioteca, els tallers didàctics i el gran Vestíbul on es proposa situar la Botiga del Museu i la Cafeteria. El Soterrani, de 213 m2, es destina a Magatzem, àrea de Logística i de Manteniment i espais de Serveis i Instal•lacions.El projecte proposa ubicar a la Planta Pis, de 790 m2, la Exposició Permanent. Aquesta té com a argument temàtic la cultura dels primers pobladors de l’illa, el Poble Benaorita. La narració i organització de l’Exposició s’estructura en 5 grans àrees, cada una de les quals es resol amb un disseny específic en funció del seu tema i continguts. Aquests son els següents:-Territori: en aquesta àrea s’exposen la geologia volcànica, el clima, la diversitat biològica, la fauna i la organització territorial de l’època benaorita.-Hàbitat i Població: en aquesta àrea s’expliquen els orígens, la procedència, la organització social, la organització familiar, la vida domèstica i els tipus d’assentaments dels benaorites.-Tecnologies Instrumentals: aquesta part acull la producció industrial dels primers pobladors de l’illa: les indústries lítiques, ceràmiques, ósees, de treball de la pell, la cistelleria i la fusteria.-Tecnologies Intel•lectuals: en aquesta zona s’exposen i expliquen la ramaderia, l’agricultura, la recol•lecció, la cacera, la gastronomia, la medecina, els esports, la música, la memòria oral, la mesura del temps i la economia de la cultura benaorita.-Espiritualitat i Art. Creeces, Ritus i Cultes: aquesta part acull la simbologia, la espiritualitat, la vivència de la mort i l’imaginari del poble benaorita.La distribució espacial d’aquestes 5 àrees cerca suavitzar la poderosa geometria circular del edifici preexistent per tal d’adaptar-la millor al caràcter profundament naturalista de la cultura benaorita. Per mitjà d’un seguit d’espais ‘moldejats’ segons el contingut dels mateixos, s’estableix un recorregut poc jerarquitzat, que es pot abordar des de diversos punts, sense que per això es modifiqui la comprensió dels 5 grans àmbits i del conjunt de la narració. La utilització de textures i colors, tant en el disseny dels elements i mòduls com en el disseny gràfic, que ens remeten permanentment a la geologia insular, es complementa amb una il•luminació en les parets i el sostre que evoca suaument el cel i el mar, tant omnipresents en la idiosincràsia de l’illa. La idea principal d’aquesta organització és la de aportar al Museu nous mecanismes que facilitin la comunicació i el coneixement d’aquesta cultura prehistòrica, sense per això perdre la profunditat del missatge. Per això, en totes les àrees es produeix una interacció de peces originals, maquetes, imatges, audiovisuals i escrits que contribueixen a la valoració d’una cultura com la de l’illa de La Palma.L’ordre ideal del recorregut, aquell que inicien els visitants que accedeixen des de la planta baixa, comença en la rampa d’accés al primer pis, que es dissenya de manera que evoqui l’arribada a través del mar. Al final de la rampa, unes parets lleugerament corbes serveixen de suport al vídeo d’introducció que projecta imatges dels principals paisatges de la illa. Des d’aquí s’accedeix a l’àrea del Territori, on un tancament quebrat que combina vitrines, imatges i mecanismes mòbils ens permet visualitzar i explorar la divisió territorial, els assentaments, els hàbitats, les rutes i els camins.En la següent zona, la del Hàbitat, s’hi troben els objectes existents en les coves i els poblats benaorites, així com els pannells que complementen amb imatges la vida que en ells s’hi duia a terme.Les Tecnologies Instrumentals i Intel•lectuals s’ubiquen en vitrines i pannells interactius especialment dissenyats per els objectes, imatges i texts que expliciten les activitats d’aquests pobladors primitius de l’illa de la Palma. Finalment, un espai obscur, amb llum puntual sobre els objectes i els texts dels rituals, ens evoca els Petroglifs, on s’exposa i s’explica la vessant espiritual de la cultura benaorita. Abans d’accedir a la rampa de sortida de la exposició, es reserva un espai on es rendeix homenatge als estudiosos d’aquesta cultura primigènia, amb uns expositors on s’ubiquen les publicacions originals dels mateixos i es fa referència a la seva biografia.El projecte proposat, guanyador del concurs, ha estat realitzat al llarg de la primavera i l’estiu del 2007. A més a més dels pannells presentats a la tardor del 2006, s’adjunten algunes imatges del muntatge final de la Exposició Permanent.

Paisatge, poblament, cultura material i història de l'Ager Tarraconensis. Resultats i comparacions

Síntesi dels primers resultats del Projecte Ager Tarraconensis i de les aportacions al simposi, de les quals s’extreuen reflexions i coneixements nous sobre el tema de l’estudi entorn del conjunt de l’espai de la ciutat romana, del paisatge, tractat com un sistema. Les aportacions se centren en la varietat de les primeres estratègies de control romà del territori, de les tipologies i evolució dels establiments, dels aspectes econòmics i de la dinàmica del poblament. Tot plegat fa referència molt especialment al territori de Tarraco, per bé que es fan nombroses comparacions amb altres territoris de l’àrea catalana i saguntina i també d’altres províncies romanes. Tarraco es va perfilant com una ciutat amb un territorium molt productiu, no sols en agricultura, sinó també en indústries, producció tèxtil, explotacions de recursos minerals com les pedreres i el ferro, i amb un comerç molt actiu que la devia convertir en un port important de la Mediterrània occidental romana. La jerarquia dels hàbitats rurals també s’està demostrant més complexa gràcies al coneixement de noves aglomeracions. L’evolució posterior al període romà també ha entrat en discussió, especialment pel que fa a l’època islàmica, sobre la qual es discuteix si el camp va quedar poblat o despoblat, tema que resol en sentit positiu el diagrama pol·línic realitzat dins del marc del projecte.

L'Antropologia de l'esport a Espanya : visions crítiques i perspectives de futur d'una disciplina en construcció

En aquest article es porta a terme una aproximació avaluativa i crítica sobre el desenvolupament de l’antropologia de l’esport a Espanya dibuixant, al mateix temps, el potencial científi c d’aquesta disciplina acadèmica en vies de consolidació. Així, en primer lloc, es repassa succintament l’evolució de l’antropologia de l’esport a nivell internacional per assenyalar les infl uències més destacades a Espanya. En segon lloc, s’observa la producció d’estudis antropològics sobre l’esport a Espanya, destacant la transició que va d’una etnografi a del joc i de l’esport descriptiva, gairebé folklòrica, dels primers estudis, a una antropologia sociocultural de l’esport, més teòrica i amb major voluntat comprensiva, de l’última etapa. Finalment, s’assenyala el seu grau d’institucionalització acadèmica actual i es perfi la la seva orientació futura.tigació desplegades per aquest grup de recerca, en concret aquella que fa referència a “Cultura, esport i patrimoni”.

Maltractament en les relacions de parella: estils de personalitat i simptomatologia d'un grup de dones maltractades

Aquest treball examina diverses circumstancies del maltractament en dones que arriben a diferents serveis assistencials públics de la província de Barcelona, la simptomatologia clínica que presenten i els seus estils de personalitat. 43 dones ateses en centres d'urgincies o cases d'acolliment completaren I'MCMI-II (de Millon, 1999), 1 'Escala d 'Ajustament Dihdic (dlSpanier, 1976), i una adaptació de llEntrevista Semiestructurada sobre Maltractament Domistic (Echebunía, Corral, Sarasua, Zubizarreta i Sauca, 1994). Els resultats indicaren que es tractava d'un conjunt de dones maltractades que es caracteritzaven per haver patit experiincies de maltractament greus en les seves relacions de parella, pel que fa a intensitat, duració, frequincia i extensió. S'obsemi que les dones que havien patit maltractament en la seva infantesa es diferenciaven de les que no, mostrant major gravetat psicopatoldgica. Els resultats obtinguts amb lfMCMI-II reflectien una prestncia relativament baixa de simptomatologia ansiosa i depressiva i un predomini dels estils esquizoides, dependents i evitatius de la personalitat, de manera que un dels primers objectius clínics pensem que hauria de ser contrarestar la tendincia al retraiinent emocional i a l'azllament social per afavorir la seva capacitat d'establir relacions interpersonals i socials en general. Es discuteixen els resultats obtinguts i s'apunten algunes consideracions clíniques i assistencials

L'Anatomia artística a l"Escola de Belles Arts de Barcelona. Els casos de Jeroni Faraudo (1823-1886) i de Tiberio Ávila (1843-1932)

[cat] Aquest article se centra en la significació i transcendència de l"assignatura d"Anatomia artística a l"Escola de Belles Arts de Barcelona durant la segona meitat del segle XIX i principis de segle XX. S"empren, com a fil conductor, les figures de Jeroni Faraudo i Condeminas (1823-1886) i de Tiberio Ávila Rodríguez (1843-1932), els dos primers professors que impartiren la matèria i que romanen, en l"actualitat, pràcticament inèdits. El coneixement de l"ideari de Faraudo i d"Ávila permet completar el panorama de l"evolució de les idees estètiques a la Catalunya del moment i, alhora, contribueix a la comprensió de l"erosió de la primacia de l"antic en l"aprenentatge oficial de les arts a Catalunya. [spa] Este artículo se centra en la significación y transcendencia de la asignatura de Anatomía artística en la Escuela de Bellas Artes de Barcelona durante la segunda mitad del siglo XIX y principios de siglo XX. Se emplean, como hilo conductor, las figuras de Gerónimo Faraudo Condeminas (1823-1886) y de Tiberio Ávila Rodríguez (1843-1932), los dos primeros profesores que impartieron la materia y que permanecen, en la actualidad, prácticamente inéditos. El conocimiento del ideario de Faraudo y de Ávila permite completar el panorama de la evolución de las ideas estéticas en la Cataluña del momento y, al mismo tiempo, contribuye a la comprensión de la erosión de la primacía del antiguo en el aprendizaje oficial de las artes en Cataluña. [eng]This article focuses on the subject of Artistic Anatomy at the Barcelona School of Fine Arts during the second half of the 19th and early 20th centuries, discussing its signification. The connecting thread of this article are Jeroni Faraudo i Condeminas (1823-1886) and Tiberio Ávila Rodríguez (1843-1932), its first two teachers, who remain nowadays practically unknown. The knowledge of their ideas completes the history of contemporary Catalan aesthetics and also contributes to the comprehension of the erosion in the primacy of the use of ancient models in the official artistic teaching in Catalonia.

El Centre d'Estudis Històrics de Llagostera (1966-1973)

Aquest treball pretén, en primer lloc, analitzar la història del Centre d’Estudis de Llagostera. Durant les dècades dels quaranta, cinquanta i seixanta a les comarques gironines es creen un seguit de centres d’estudis amb la missió de fer recerca del passat a través de l’arqueologia. En segon lloc, pretén saber quina consideració tenia l’arqueologia després dels primers anys del règim franquista. En tercer lloc, es pretén estudiar com va renéixer l’arqueologia al municipi de la mà d’uns pocs membres cultes de la societat civil, la qual cosa ens permet esbossar com neixen les inquietuds pel descobriment dels orígens de la vila. En quart lloc, es pretén, recuperar la memòria oral mitjançant entrevistes a aquells membres cultes van que encara viuen al poble. El contacte amb aquestes persones que van estar immerses en el desenvolupament del Centre d’Estudis ha permès compilar alguns documents gràfics que posseïen alguns d’ells a les seves biblioteques particulars

Análisis retrospectivo del decaimiento en Pinus sylvestris L. (Sierra de Gúdar, Teruel) mediante el análisis de la composición isotópica (13C/12C, 18O/16O) en anillos de crecimiento.

Al 2002 es van detectar els primers símptomes de decaïment en Pinus sylvestris, a la Serra de Gúdar (Teruel). Individus afectats i sans es trobaven barrejats. El contrast tèrmic de finals de 2001 es presumeix com a factor incitador del decaïment, degut a la manca d’enduriment i pèrdua de la conductivitat hidràulica. També es va detectar un factor de predisposició dels arbres en relació a una possible inanició del carboni sota un estrés hídric perllongat. Possiblement això va afectar prèviament als arbres decaiguts, donada la seva major sensibilitat davant de l’estrès hídric demostrada en el present estudi mitjançant els isòtops estables (δ13C, δ18O).