Lev N. Tolstói y Mark Rothko: una mirada pedagógica al mundo del arte

El presente trabajo tiene como finalidad realizar una disertación en torno la enseñanza del arte en la infancia. El estudio se ceñirá al arte visual, dedicando especial atención a la idea según la cual la expresión artística es un medio de comunicación para los hombres. Se examinará la propuesta estética según la cual el arte puede concebirse como modo de expresar sentimientos y como característica que aleja a las personas de la condición de salvaje. De este modo, se ve en el arte un medio de unión indispensable para la vida y el bienestar de los individuos.

Esdevenir-búfal, esdevenir-escarabat, esdevenir-escriptura. Per una aproximació en clau deleuziana de l’esdevenir-animala l’obra de Clarice Lispector

Clarice Lispector començà a publicar als anys quaranta amb la novel·la Perto docoração selvagem (1944). No serà fins a la dècada de 1960, però, que desenvoluparà unrecurs que, encara que menys explotat, ja era present a les ficcions escrites finsaleshores: la depuració, o reducció a la seva mínima expressió, de tot elementpròpiament narratiu. Així, a l’hora que l’argument es minimitzava, la literatura deLispector ampliava la vessant reflexiva i, diríem, filosòfica. És en aquesta segona èpocaquan l’escriptora brasilera s’apropa més a una escriptura desjoïtzada, a una escriptura enquè l’enunciació es deslliga progressivament de la subjectivitat. Es tracta d’un recursforça innovador per a l’època i per a la tradició literària en què se situa Lispector.

La sala de cine vacía y el espectador expulsado

El presente trabajo aborda el problema que plantea el plano fijo de cinco minutos de una sala de cine vacía, que aparece hacia el final de la película Goodbye Dragon-Inn. Para entender las características del plano, en el contexto del film, se propone un recorrido por las distintas maneras en que el cine ha mostrado el interior de una sala de cine en la ficción, se establece una tipología de pantallas dentro de la pantalla y se reflexiona sobre cómo éstas han reflejado la figura del espectador. De esta manera, y en paralelo al estudio del mencionado plano, se van generando una serie de interrogantes (algunos resueltos y otros no) en torno a la situación del cine hoy en relación al espacio de proyección y su conexión con el espectador.

El Segle de Pierre Vilar

Tot i que els interessos de Pierre Vilar, en el curs de la seva llarga vida professional, van ser molt més amplis, em penso que no és cap exageració afirmar que el segle XVIII fou el seu segle. En tot cas, el que segur que no és exagerat és dir que els investigadors catalans sobre el segle XVIII han estat aquells sobre qui la influència de l’obra de Vilar més s’ha fet sentir. Aquest fet és fàcil d’explicar. En primer lloc, perquè va ser la documentació del segle XVIII la que Pierre Vilar va explorar i treballar de primera mà en els arxius i la que va alimentar el miler de pàgines dels volums tercer i quart –segon i tercer si pensem en l’edició francesa original– de la seva voluminosa tesi doctoral. En segon lloc, perquè en aquest segle Vilar va cercar-hi els fonaments de les societats contemporànies. De fet, i no podia ser d’altra manera tenint en compte el mètode d’anàlisi històrica de Pierre Vilar, la recerca empírica sobre el segle XVIII català va fer-li plantejar el “problema” històric dels “fonaments econòmics de les estructures nacionals”

Boris Vian dans ses poèmes

El artículo se propone mostrar cómo el estudio de los poemas y canciones de Boris Vian sólo cobra sentido mediante un análisis de conjunto. Tras la aparente dispersión de temas y estilos, bajo la apariencia superficial, cómica y en ocasiones incluso grotesca y banal de sus poemas y canciones, se oculta una unidad y una coherencia profundas y minuciosamente calculadas. Para expresarla Vian huye de las limitaciones de la lógica heredada de Aristóteles y opta por utilizar la técnica del collage, yuxtaponiendo una pluralidad de situaciones y acciones en las que lo real se entremezcla con lo imaginario, cuyo resultado final es la representación de una realidad única, indivisible y a la vez relativa y singular en función de cada individuo, en la que los aparentes antagonismos se revelan como elementos complementarios en el proceso de individualización y conocimiento del «yo» interior.

El mito clásico en la novela pastoril: Jorge de Montemayor y Gaspar Gil Polo

Este artículo intenta analizar y sistematizar la huella del mito clásico en algunos autores del siglo XVI, cuyo aparato crítico es una herramienta importante para determinar el grado de continuación de elementos griegos y latinos en la novela pastoril, y establecer de esta manera un balance de la utilización mítica de este género de la literatura española.

Between Cratylism and Positivism: the Old Poem and What Alice Found There

En aquest article em referiré molt sumàriament a la fi lologia del dinou, mirant de relacionar-la amb tot el joc de paraules en Lewis Carrol, per tal d'establir-hi una trama correcta de (dis)continuïtats. El meu objectiu és considerar el Jabberwocky de Humpty Dumpty en el context de la feina i les descobertes de la moderna fi lologia. F. A. Wolf i J. Grimm condensen bona cosa dels experiments radicals i les troballes que tingueren lloc en aquells moments, que podríem contrastar amb les aventures textuals d'Alícia a l'altra banda de l'espill. Els llibres de l'altra banda necessiten intèrprets i cerquen la versió correcta, original, de la mateixa manera que la interpretació dels mots depèn d'un mètode fi able. Segurament Lewis Carroll com a jove fi lòleg era capaç de jugar bé amb aquelles troballes, entre un món que s'acabava i un altre que començava.

Censura de l’amoralitat femenina de Senyora ambaixadora. Teatre de bulevard de postguerra de Xavier Regàs

La repressió franquista té efectes devastadors des del 1939 sobre la cultura catalana. El 1946, però, es comença a autoritzar traduccions, sempre literàries. Però no és fins a mitjan anys cinquanta que s’autoritza la traducció d’actualitat i la representació de teatre traduït. En aquest context, Xavier Regàs Castells pot traduir, adaptar, escriure o representar teatre de bulevard amb un èxit notable. Senyora ambaixadora n’és un exemple. Escrita en espanyol el 1949, es presenta a la censura el 1955 en traducció catalana d’ell mateix. La censura n’autoritza una representació mutilada al Romea, però no s’arriba a escenificar. Al cap de cinc anys torna a passar per censura, ara en una nova versió en espanyol. Aquesta Señora embajadora del 1960 s’estrena al petit Teatre Guimerà no sense una retallada dràstica del text. Els censors de l’obra consideren que ofereix una visió del matrimoni, de les relacions extramatrimonials i, en general, del paper de la dona, allunyada dels cànons del nacionalcatolicismo, i per tant, «frívola i immoral».